L’ESGLÉSIA CATÒLICA A CATALUNYA: EXAMEN I ESMENA 1/3

1. Breu elenc d’alguns ítems en ordre a la reforma de l’Església del meu país.

            1. L’Església a Catalunya viu, al començament del segle XXI, un gran desencís.

1. Les il·lusions reformadores dels entusiastes del Vaticà II, les de caire litúrgica i les d’arrel socio-marxista, han anat a parar en un estrepitós i ridícul fracàs.
2. Les prevencions anticonciliars dels immobilistes inveterats s’han trasmudat en un aferrissament intransigent a la lletra del Concili, amb la seva reinterpretació magisterial posterior o en un restauracionisme immisericorde de la situació prèvia al Vaticà II que la majoria dels actuals polemitzadors no visqueren personalment.
3. El catòlico-nacionalisme dels que s’autotitulaven moderats, fidel a l’adagi de que “els catalans som superbs però covards”, ha deixat la seva discreta adscripció convergencio-unionistica-montserratina per a convertir-se en un seguiment, encara que amagat, de les tesis sobiranistes esquerro-republicanes en una lamentació inacabable del desastre nacional.
4. Els qui, fidels a l’Església i al seu magisteri, han intentat resistir en els paràmetres renovadors del Concili Vaticà II, han experimentat una solitud i una exclusió continuades que únicament han pogut suportar per amor a Crist i a la seva Església, però amb un greu complex d’ésser menystinguts i marginats.

            2. El clergat, assetjat per l’anticlericalisme intereclesial, ha intentat una batussera aproximació a “un comportament laïcal” en el qual ha deixat no pocs dels ressorts clau per al seu paper ministerial a l’Església.

1. La greu crisi que experimenten els instituts de vida consagrada i el comportament anàrquic de molts dels seus membres, ha contribuït a desdibuixar la referència de radicalitat evangèlica que ha de ser sempre, a l’Església, la vida religiosa.
2. Un abaixament lamentable del nivell intel·lectual del clergat, tant pel que fa a les ciències eclesiàstiques com a les profanes, ha compromès, i no poc, el seu rol específic a la societat civil i a les comunitats cristianes.
3. La desestructuració de les parròquies, que imposen les actuals circumstàncies o volguda expressament pels ‘renovadors’, les ha anat convertint en uns mers centres de serveis religiosos i, als clergues que les serveixen, en uns personatges a qui se’ls pot exigir el compliment estricte com a funcionaris, però als qui rarament se’ls hi dona el suport i l’afecte que mereix el “pastor propi”.

Jaume González-Agàpito