Grup Aribau

L’ESGLÉSIA CATÒLICA A CATALUNYA: EXAMEN I ESMENA 3/3

6. La vida cristiana

La vida del cristià originada en l’amor incondicional i incondicionat a Déu i amb un amor fraternal al proïsme, afaiçonada per la fe i l’esperança, s’ha afeblit molt a Catalunya. Un demolidor “cristianisme implícit” que identificava el cristianisme amb una normalitat social discreta i imperceptible, amb una ortodòxia que repugnava les identificacions carpetovetòniques i amb un devot “materialisme cristià” han estat algunes de les propostes ‘salvadores’.

El resultat ha estat, però, un tràgit divorci entre el clergat i el poble, semblant al blasmat, al segle XIX a Itàlia, pel beat Antonio Rosmini Servati, com mai s’havia vist a la nostra terra.

7. L’Evangeli i la seva radicalitat

L’Evangeli i la seva radicalitat, “en l’esperit de les Benaurances”, com reclamava el Taizé en els seus bons temps, podria ser el punt de trobada de les diverses ideologies i bàndols. La primera encíclica de Benet XVI, Deus caritas est, va voler poder ser el document de treball. La darrera part d’aquesta carta circular, era una bona eina per aclarir la singularitat i l’horitzó de la nostra tasca eclesial.

8. Clergues i laïcs

Una revalorització de l’estat clerical amb l’exigència de la vida apostòlica (que no és, en la tradició cristiana, l’apostolat, sinó la imitació de la vida dels apòstols) i podria ser, per als clergues, un punt de partida per a una nova i il·lusionada renovació eclesial. No hem de clericalitzar tota l’Església, però, sense la reforma del clergat mai no s’assolirà la reforma de la comunitat eclesial. Reforma del clergat en la radicalitat evangèlica, en la vida en comú, tantes vegades urgida pels papes, en l’aprofundiment de la vida en l’Esperit per fer realitat allò de contemplata aliis tradere.

9. La radicalitat evangèlica una exigència per a tots els cristians i per a totes les cristianes

Cal promoure un gran respecte pels carismes, pels moviments eclesials i per totes les iniciatives apostòliques dels laics, però cal també afirmar, per a tots els cristians i cristianes, l’exigència de la radicalitat evangèlica, primer en la pròpia persona, després en les institucions de l’Església.

Cal també apreciar i estimar l’Església institucional. Manifestar un distanciament, personal o grupal, devers ella, no és el camí de la renovació, sinó l’egoisme farisaic dels ‘purs’ que crea divisió i confusió.

 10. La pàtria

Cal estimar la pàtria en l’accepció que cadascú entengui, però els nacional-cristianismes sempre han costat molt cars a l’Església de Crist. La nostra pàtria veritable és el cel i, aquí, cal donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Però, com Thomas Becquet, ens cal defensar sempre “l’honor de Déu”.

11. Els Bisbes

Els nostres bisbes: cal estimar-los i oferir-los-hi, amb tota sinceritat i honestedat, aquella comunió, col·laboració i obediència que la vida eclesial postula.

Cal dir-los-hi, però amb tot respecte i amb tot el coratge, el que calgui per a la seva orientació. El tracte amb ells ha d’ésser donant la cara i amb la valentia dels intrèpids. Si el que els catòlics el que reben és únicament el rebuig, la desconfiança o el refús, els Bisbes donaran compte al Senyor únic de l’Església dels seus actes.

 12. Seguiment de una persona: Jesucrist

Cal que, d’una vegada, entenguem que el cristianisme no és una ideologia, ni una política ni una opció social. És el seguiment d’una persona: Jesús el Crist. Això val per a tots els cristians. També per els pastors. Això és el que cerquen els qui cerquen Déu: un camí. I l’únic camí és Crist mateix.

Jaume González-Agàpito

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.