?>

PUIGDEMONT: “FIDES SINE OPERIBUS MORTUA EST”

September 28th, 2016

1. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya avui, en el seu discurs al Parlament de Catalunya, ha citat l’Epìstola Iacobi del Nou Testament, en la seva versió ‘vulgata’ i en el seu verset 2, 26b: “fides sine operibus mortua est”, segons un text paleogràfic insert en un mur de la seu presidencial de Plaça de Sant Jaume.

2. La ‘fides’, entesa com a “element de justificació”, inici de salvació i gracia de regnat (i que em perdonin els teòlegs de qualsevol confessió cristiana si em permeto un ús analògic, irònic i in-transcendent de la terminologia soteriològica) que avui té Catalunya, quasi en la mitat dels seus homes i dones, avui és evident.
Ho demostra avui també “el problema catalán” que ara mateix encara és l’”eschandalon” que fa, al Congrés dels Diputats d’Espanya, que els de centre-dreta i els de centre-esquerra, en totes les seves varietats i variacions, no trobin el bosó de Higgs que expliqui i possibiliti, en aquell “Gran Colisionador de Hadrons (LHC)” que ha diferència del suís és d’una lentitud capaç d’impacientar a qualsevol pacient seguidor, per explicar i assolir una solució vàlida “hic et nunc” per a l’Estat espanyol.

3. Les “opera”, en llatí plural d’”opus”, a Catalunya hi són. La seva enumeració i la seva entitat no és pas tasca nostra fer-la, l’ha fet, breument però apologètica, el Molt Honorable dissertador.
Si són mortes o no ho diran demà els parlamentaris catalans en la seva votació.

4. Avui, però, Puigdemont ha demanat, realment, la seva vera i pròpia re-validació.
La seva revalidació comporta, Puigdemont ho ha declarat explícitament, la independència de Catalunya en els pròxims 9 mesos.
Independència que comportarà inexorablement o un referèndum o un referèndum. Sense cap altra sortida.
Referèndum que, ha dit Puigdemont, serà sempre d’acord amb la llei: o pactat, d’acord amb la llei espanyola, o no pactat, d’acord amb la llei catalana.
Això pressuposa l’aprovació dels pressupostos. Sinó hi hauran noves eleccions.

5. Tot plegat presenta un futur no fàcil que portarà a una sèrie de situacions que, ab ovo, són difícils de profetitzar en totes les seves conseqüències.
1. Conseqüències que, a Catalunya, tenen dues versions diverses: la radical de la CUP o la gradual (hisenda, seguretat social i llei transaccional) dels altres independentistes.
2. Conseqüències que, sempre a Catalunya, requeriran la clara afirmació o el refús explícit de la independència.
3. Conseqüències que a l’Estat espanyol tindran el refús de tots els partits ‘unionistes’.
4. Conseqüències, que a l’Estat espanyol comportaran: a. Al PSOE i els seus “partits regionals” no poques incerteses i conflictes; b. A Podemos pas a unes noves, però, diverses solucions; c. A Ciutadans un refús ja anunciat; d. Al Partit Nacionalista Basc el respecte, però, no el seguiment a Bascònia i a Madrid; e. Al PP el que ja he dir al número 3.

6. Comença, doncs, a Catalunya un temps de 9 mesos, no pas fàcil, per a molts afers, persones jurídiques, institucions, empreses i per a les persones físiques. Però que tampoc no serà fàcil per a les ideologies, els partits polítics, les institucions acadèmiques i culturals i molts altres grups que ara no puc enumerar.

Jaume González-Agàpito

EL “PROBLEMA CATALÁN” I EL PROBLEMA D’ESPANYA

September 11th, 2016

1. Un tant per cent molt important dels catalans volen la independència, que per a molts d’ells vol dir que desitgen establir la “República Catalana”.
Un altre tant per cent dels catalans volen una veritable autonomia per a Catalunya en un estat espanyol més o menys federal.
Un tant per cent notable de catalans vol una Catalunya viva en la única nació que, com contempla la Constitució Espanyola, és Espanya.
Un altre tant per cent, petit, vol la “veritable espanyolització de Catalunya” com una regió més en la única pàtria que és Espanya.
Un tant per cent molt alt el construeixen els catalans que, premuts pels imperatius de la subsistència o, en menys nombre, de la plutocràcia econòmica, ignoren o rebutgen certes polítiques que diuen que són el ‘circ’ que diverteix i/o ocupa els qui d’alguna manera tenen la vida més o menys resolta.
2. La manca del tant per cent dels independentistes que arribi o, millor, superi el 50% de la població legal de Catalunya i el menor tant per cent dels ‘unionistes’ en totes les seves varietats polítiques, ha portat a les institucions públiques i polítiques catalanes a una situació de muntanya russa que ja, però, quasi han superat “Les Corts” del Regne d’Espanya i que els deixaran molt enrere si hem de votar per tercera vegada els diputats i els senadors.
3. Tot plegat denota que la crisi del partidisme polític, el conflicte econòmic mundial, l’entitat del que és ara una nació i un estat, el canvi en les que són ara les grans potencies polítiques, l’imperi de les multinacionals econòmiques, la crisi en la Unió Europea, el terrorisme que, avui mateix fa 15 anys, va colpir malauradament els USA i que va desencadenar la “guerra contra el terrorisme” que colpeix, avui, arreu del món les societats establertes i els nous moviments polítics de tipus popularista i assembleari, han creat un nou “status a quo” per a tota societat que avui vulgui ser el “status ad quem” d’una determinada ideologia.
4. A casa nostra complica encara més la qüestió els mites que a Espanya i a Catalunya han sustentat o engendrat les ideologies polítiques actuals.
“Un estat que es el més antic d’Europa” perquè va començar amb el Reis Catòlics i que ignora que “Don Fernando el Católico” va tenir que deixar el Regne de Castella i Lleó i que fos el Cardenal Cisneros el regent. Que foren els drets d’herència els qui posaren en el cap de “Doña Juana la Loca” les corones de Castella, d’Aragó i de Navarra. Que les tres corones continuaven sobre la testa del monarca dels tres regnes fins al començament del segle XVIII. Que el nom de “Rei d’Espanya” cap rei el va usar fins a Elisabet II de Castella i I d’Aragó, en lloc del “Hispariarum (et Indiarum) Rex”. Que Espanya es una nació es deu a Napoleó I i al seu germà Josep, “Rei de les Espanyes”. Tots elles i mols més són fets que s’han ignorat constantment pesi a l’esforç ‘vertebrador’ del franquisme i que encara avui, però, usen els espanyols “de veritat”.
Fer de Catalunya un regne i un estat ‘immemorial’ vol dir ignorar com funcionava el Regne d’Aragó i tota la complicació dinàstica i política que fins a finals del segle XV va treballar i fer sofrir aquest regne i, en ell, els “països de llengua catalana”. Pensar que les quatre barres foren una invenció de Guifre el Pilós i no el resultat de la submissió al papat del regne d’Aragó. L’usar, a partir del catalanisme dels Jocs Florals del segle XIX, l’escut reial de les quatre barres com la bandera de Catalunya, fou un disbarat descomunal que avui ningú podrà arranjar. Pensar que els “Països Catalans”, es a dir els de llengua catalana del Regne d’Aragó, són una realitat històrica indiscutible, és desconèixer la història i ignorar la realitat actual. Muntar sobre això l’entitat de la Catalunya actual és un fet històric en els darrers 150 anys, però no quelcom que doni solidesa a una realitat nacional que es defensa.
5. Espanya, o les Espanyes, han de trobar una solució viable per al fet de la plurinacionalitat del seu territori.
Espanya i Catalunya avui són dues realitats que existeixen i s’han de justificar, no pas únicament històricament, sinó en la seva entitat real avui.
El que es va començar amb la Constitució de l’any 1978 cal que avui trobi una solució constitucional per solucionar el que és Catalunya i el que és Bascònia. Definir Espanya com a la sola i única nació de les Espanyes és aparentment una solució fàcil però no útil per a resoldre els problemes de la multi-nacionalitat del territori.
Avui Catalunya ha de resoldre problemes de tot ordre que ha plantejat l’independentisme. Però l’Estat espanyol no pot resoldre avui ni els problemes que plantegen els grups dels partits a les seves Corts, ni la majoria necessària per a formar un govern.
Pot ser “el problema catalán” és un veritable problema que cal solucionar. Però pot ser “el problema espanyol”, per arribar a qualsevol solució viable, ha de tenir en compte “el problema català” i cercar una solució viable.
Jaume González-Agàpito

LA CROADA DELS NENS DE L’ANY 1212

August 22nd, 2016

1. Sorprèn avui el cas de dos “nens sants” que, un a França i un altre a Alemanya, intentaren dur a terme una croada de nens i adolescents per conquerir Terra Santa, els dos al mateix any 1212 i de manera independent un de l’altre.
El primer, després del fracàs que no es van obrir les aigües del Mar Mediterrani a Cannes, va acabar ‘desaparegut’. El segon després del mateix fracàs a Gènova, va acabar penjat pels pares dels milers de nens que havia entusiasmat perquè es ‘creuessin’.
2. Avui necessitem d’una croada fantàstica i utòpica com aquestes dues de fa 814 anys?
Necessitem d’alguna cosa que sigui capaç d’entusiasmar als nostres adolescents amb vista a recuperar els Sants Llocs del cristianisme?
La nostra Europa enterbolida, com llavors, pels “nacionalismes – estatals o regionals – exagerats” i per la impossibilitat de la unitat europea, avui a la Unió Europea, llavors en el Sacre Romà Imperi, necessita d’un gran mite que mobilitzi les més joves generacions amb vista a retrobar el naixement del cristianisme en el seu lloc referencial
3. Aquests joves que adoren els seus ídols futbolístics, musicals o motoritzats i els seus similars en altres ordres, necessiten que tota la seva existència sigui condicionada per un gran ideal: el de la restauració del mite cristià en les seves exigències radicals dels seus orígens.
Llavors van ser entre 14.000 o 60.000 segons els sempre dispars i disparatats historiats. Avui, gràcies a la globalització i a la comunicació immediata són, els candidats, uns quants milions.
4. La noblesa ha desaparegut avui, en tots els seus sentits, de la realitat del món concret de l’adolescència.
També els herois patriòtics, els màrtirs de la veritat i els cavallers errants ja no són, per a aquestes generacions “in fieri”, res tangible ni útil.
El capitalisme en totes les seves formes, liberal, liberalitzadora i d’enginyeria econòmica han destruït completament l’ideal ‘burgès’.
L’ideal revolucionari que van proposar Marx i Engels en el “Manifest del Partit Comunista” de l’any 1848 i que van desenvolupar, en el comunisme real Lenin, Trozky i Stalin i que condimentaren Mao i Fidel Castro, a més d’altres líders comunistes a Àsia i en alguns països llatinoamericans, avui és només gairebé res en l’atenció d’algun intel·lectual i la utopia gairebé inabastable d’alguns que ‘poden’ a Grècia i a Espanya.
La Maçoneria, regular i irregular és, com la Lògia Añaza de Tenerife: una cosa curiosa, entretinguda i gairebé irrealitzable per a les generacions adolescents.
L’esport és una altra vegada el “panem et circenses” que ofereixen els poders constituïts en els estats, en la societat i en les xarxes econòmiques. Però per als molt joves són només o el que realment els ‘dis-trau’ dels seus problemes reals o el que els fa somiar: però són també una veritable contradicció des de les exigències socials i personals que comencen a entreveure els adolescents.
Les confessions cristianes apareixen als joveníssims com la gran contradicció entre el que és predicat i el que realment és ofert.
Només la música vendible i arrossegadora és avui una cosa que juntament amb les drogues i els mòbils poden alienar als nens i als adolescents en una realitat ‘virtual’ que els alliberi de la realitat ‘real’.
5. El miracle d’una croada infantil i adolescent per alliberar l’occident de totes les seves contradiccions apareix com una cosa realment alliberadora d’una societat sense ordre, sense sentit, sense pensament i sense transcendència?
Però la gran pregunta és: Podrà el món mundial de 2016 arrossegar els milions de nens i adolescents que estan buscant el sentit de la seva existència cap a alguna cosa realment transcendent?
Sé que això pot ser tan utòpic, miraculós i fracassat com la croada dels nens de l’any 1212?
Però, seria realment alguna cosa també miraculosa que es donés donats i coneguts els seus propòsits utòpics.
Potser en l’any 2016 ens hem d’acontentar en que els nostres nens i adolescents no siguin miraculosos ni sants: potser ja els hem vacunat perquè siguin ‘realistes’, és a dir perquè morin en la realitat de la seva falta de transcendència.

Jaume González-Agàpito

BREXIT

June 24th, 2016

1. La mitologia, contra el que pensen els ‘racionalistes’ actuals, és el gran factor que mou realment els pobles. Els “racionalistes il·lustrats” ho sabien i per això van inventar allò de “tot per al poble però sense el poble”. Els qui van proposar la “democràcia votant” crearen en el vot majoritari el postulat irrenunciable per a la “societat lliure i feliç”.
La realitat, però, és molt més crua. Són els qui controlen realment el poder econòmic, amb tots els seus derivats, els qui condicionen la història real, amb totes les contradiccions i trapelleries imaginables, de la ciutadana i del ciutadà per als quals “el mercat” és allà on van a comprar o vendre el menjar, el veure i tots els productes necessaris per els serveis.
2. El “Regne Unit” és una gran i potent mitologia. Tan bonica com ho manifesten la Cambra dels Comuns, la dels Lords, la regina nonagenària i el seu govern. Allí on ha dominat històricament ha deixat un bon record, al contrari del que va passar amb el que feu el Regne de les Espanyes i de les Índies.
Els mètodes, però, també foren molt diversos. La política ànglica fou molt concreta, molt utilitarista, molt pràctica i molt benèfica per als interessos econòmics dels súbdits de la seva Graciosa Majestat. Tot, des de l’Absolut transcendent fins a l’ús dels encenedors, és discutible i és opinable. No ho és, però, la mitologia del Regne Unit. Des de Elisabet I d’Anglaterra això ha estat una realitat pròspera i triomfant fins al llarg regnat d’Elisabet II.
3. Avui, en el segle XXI, ha començat una nova època de la humanitat. Un estat nacional no pot solucionar els problemes en un món intercomunicat i interdependent. La Unió Europea ha estat una proposta que volia ser vàlida. Però és una proposta que encara no ha resolt la ambivalència, quan no la contradicció, entre la ‘Unió’ i els estats històrics i consolidats.
D’entrada la Unió Europea semblava útil per a molts estats. Per alguns era útil, però, amb moltes correccions concretes i protectores.
El referèndum sobre el Brexit que va proposar el Primer Ministre britànic semblava el súmmum de la democràcia del vot. Però, va oblidar la mitologia britànica. Proposar el restar o el sortir de la Unió Europea al usuari dels mercats d’abastiment del Regne Unit ha estat la contradicció de qui ha ignorat la mitologia del Dieu et mon Droit.
Jaume González-Agàpito

L’ESGLÉSIA DE CATALUNYA: ELS REFUGIATS I ELS PROBLEMES ECONÒMICS

June 9th, 2016

1.Són admirables, i no és el lloc per exposar-los extensament aquí, l’interès, la preocupació i la implicació amb les quals el Papa Francesc ha afrontat el preocupant fenomen de la immigració a Europa. Tant o més admirables el coratge, la determinació i la claredat amb els quals ha afrontat els problemes econòmics de les institucions d ela Santa Seu i els camins que ha impo-sat.
2. L’episcopat espanyol i també el català s’han significat també amb els propòsits pontificis suara esmentats. Seria molt llarga l’enumeració de les iniciatives de la CEE i de les diverses demarcacions eclesiàstiques. Iniciatives diverses, algunes molt curioses, i totes desitjoses de reproduir, mutatis mutandis, el que fa el Papa Francesc.
3. Però, és molt evident la preocupació de l’episcopat espanyol, amb totes las variants que presenten els seus diversos membres, per una situació política i, evidentment, després admi-nistrativa que el nou panorama partidista pot oferir després del dia 26 de juny d’enguany. El decreixement del centre-dreta, un altre ‘centre’ encara no del tot classificable i les diverses opcions que les esquerres presentem són uns interrogants no fàcils d’assumir, de preveure i d’enfrontar.
4. Els arquebisbes i bisbes catalans, però, a tot això, acumulen una altra preocupació donades les realitats parlamentàries, governatives i administratives de la Generalitat de Catalunya i la composició dels municipis catalans. Ahir, el vot negatiu als pressuposts de la Generalitat i el plantejament, al final de la sessió parlamentaria, del Molt Honorable President, obren encara amb més radicalitat l’interrogant de les repercussions econòmiques, administratives i socials que tot plegat por tenir per a l’Església Catòlica a Catalunya.
5. És evident que la manca de preveres a la majoria de les diòcesis a creat en moltes d’elles un plantejament gens fàcil d’abordar. I no pas únicament pel que fa al servei ministerial d’una multitud de parròquies, sinó també en tres vertents específicament econòmiques: el sosteni-ment de tot el patrimoni immoble, de les institucions eclesials i del personal, clergues i se-glars, que treballen per l’Església. Tot això, ara mantes vegades complicat per una cada vegada més difícil col·laboració de les institucions catòliques amb l’administració pública.
6. El clergat catòlic, especialment en les diòcesis catalanes més grans, que moltes vegades ges-tiona una o més parròquies en la solitud d’un únic prevere que, a més, pot ser té també altres responsabilitats diocesanes, pateix una penúria econòmica, agreujada per una falta de medis patent, com feia anys no coneixia.
7. Les estructures diocesanes a Catalunya s’han perfeccionat, també en els afers econòmics, però encara pateixen d’un interès, més que lloable en principi, per la burocràcia administrati-va i que, en canvi, no pas sempre curen de l’ajut als pobres rectors, pluri-empleats, que a més són usats com una mena de membres inferiors de l’estructura eclesial que no pas en allò que són realment i que garanteix el Codi de Dret Canònic.
Això fa que els rectors catalans sentin i sofreixin una mena d’afany recaptatori per part dels seus bisbats que no sempre poden afrontar i que difícilment poden justificar als seus feligre-sos. Mai com ara el clergat català s’ha trobat empresonat per unes normes que, en principi, volien facilitar la gestió parroquial i la tasca del rectors, però que, en realitat, poc els ajuden en la seva tasca pastoral.
També el clergat catòlic català desitjaria que l’interès manifestat i practicat pel Papa Francesc en els afers econòmics de les institucions de la Santa Seu es fes també més perceptible i més accessible en els arquebisbat i bisbats catalans. El clergat, com preveu la normativa canònica vigent, hauria de ser realment escoltat i consultat més enllà del que poden fer en diversos or-ganismes ‘consultius’ diocesans. Sinó tindríem que l’aportació del Concili Vaticà II, reduïda en aquest afer a una mera acció burocràtica d’un Col·legi de Consultors, seria inferior al que el codi canònic de 1917, manava que fessin els bisbes respecte al cabildo de canonges de la seva catedral.
Jaume González-Agàpito

LA CONSTITUCIÓ DE 1978 AL SEGLE XXI

September 18th, 2015

1. Quan es va promulgar la Constitució del Regne d’Espanya jo tenia 37 anys.
Va representar un moment molt important en la història de l’Estat espanyol que acabava de sortir d’un llarg període que ha estat estudiat, blasmat, criticat, valorat i, per la majoria dels ciutadans, oblidat.
Per als joves d’avui, és com la monarquia borbònica, la dictadura de Miguel Primo de Rivera, la ‘dictablanda’ de Dámaso Berenguer, la II República i la Guerra Civil, per a mi quan jo era infant i jove. Un temps del passat que havien viscut els meus pares. Aquest període fou, però, quasi la mitat dels anys que jo tinc ara.

2. Molts, el 1978, havíem lluitat per a que fos possible un canvi dins d’uns paràmetres democràtics per a un estat que era el nostre.
La Constitució, promulgada el 6 de desembre de 1978, fou la voluntat de construir un estat que, superant “les dues Espanyes” que des de feia molts anys, havien lluitat aferrissadament entre sí, representés, en la pluralitat de pobles, llengües, interessos econòmics i exigències socials i respectant les diverses opcions polítiques, fos el marc per poder construir un període de llibertat, de justícia i de pau social.
No poca gent estava en contra del text constitucional que es va aprovar. Molts lluitaren contra ell. Curiosament molts són els mateixos, amb els seus seguidors i deixebles, que actualment ens indiquen el text constitucional com la quinta essència de la nació espanyola.

3. Jo vaig votar afirmativament en el referèndum d’aprovació de la Constitució vigent. Molts dels que ara la citen constantment, la defensen i la proposen com quelcom sagrat i intocable eren, llavors anti-constitucionals militants.
A la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, jo vaig pronunciar una conferència, l’any 1988, per commemorar el desè aniversari de la Carta Magna.
El que vaig dir llavors ho repetiria avui. Però, ara el que semblava llavors molt arriscat i perillós semblaria una cosa que tothom aprova i que és de domini públic.

4. Avui l’Estat espanyol necessita retrobar aquell esperit constructiu, reconciliador i creatiu que ens va portar, el 1978, a proposar uns nous paràmetres per a la construcció d’una societat democràtica i lliure que ens permetés créixer com a persones, com a poble i com a societat.
La realitat actual, però, descoratja als qui, fa 37 anys teníem la utopia de construir un estat que representés la plasmació de tots els nostres desitjos i l’encarnació de les nostres idees.
El centralisme, el confondre Espanya amb Castella i els seus antics regnes i regions, el voler tornar a uns ideals d’alguns que ja donàvem per superats i sepultats pertorben i no poc un país que estava cridat, el 1978, a ser un estat més en una Europa lliure i renovada.

5. També Catalunya ha passat per moments no fàcils en la seva realitat, humana, social, econòmica i política. Certs mites que ens havia ofert el catalanisme del segle XIX s’han anat abandonant, criticant i considerant com no vàlids per al segle XXI.
El gran desengany d’una autonomia no aconseguida en els paràmetres que es desitjaven i una situació econòmica i social del tot compromesa, han creat un ‘mite’: la independència.
Dic ‘mite’ en el sentit acadèmic, no en un sentit crític i despectiu.
Davant d’aquest ‘mite’ s’han alçat forces polítiques molt diverses fomentades i sostingudes per interessos d’allò més variat , d’allò més excels i d’allò més rastrera. L’argumentació en contra també és molt diversa i diversificada.
Però, tothom ha d’estar atent. Catalunya està farta d’una situació que creu insostenible. Això és evident i constatable.
A l’Estat espanyol li manca el seu ‘mite’, degudament ajornat i situat en el segle XXI. Catalunya té el seu i el viu un ampli sector de persones, d’ambients i de ideologies molt diversos, amb una passió que admira als de casa i als de fora.
Jo vull fer només una pregunta: Sabem tots els catalans el que hem de votar?

Jaume González-Agàpito

BRASIL, UN PAÍS EMERGENT?

July 9th, 2014

Els qui hem viscut uns quants anys al Brasil hem conegut un gran país, enorme com un continent, petit com una família.
Juscelino Kubitschek, que vaig tenir la joia de conèixer a Brasília i ser el seu amic l’any 1976, abans de la seva tràgica mort el 22 d’agost d’aquell mateix any a Resende en un accident automobilístic, em deia que el Brasil era com Brasília: ell, el impulsor, l’havia volgut en forma de creu i, en canvi, Lúcio Costa i Oscar Niemeyer l’havien fet en forma d’avió. Brasil és un país amb una gran tradició cristiana d’origen portuguès, però, que ha volgut volar com els USA.
Henry Kissinger, Secretari d’Estat dels Estats Units de Nord-Amèrica, al visitar en el mes de febrer de 1976, Brasília, en una visita apoteòsica, ens va dir que “el Brasil és una potència emergent”.
Era el temps de la dictadura d’Ernesto Beckmann Geisel, quart president del règim militar instaurat el 1964 que intentava una molt lenta i pàl·lida democratització.
Era també el temps en el qual, un antic feixista brasileny molt integrista, Hélder Câmara, s’havia reconvertit, 25 anys abans, i era l’arquebisbe d’Olinda i Recife. Mogut pel seu desig d’una Església que fos signe del Regne de Déu, l’11 de desembre de 1965 a Roma, en la seva conferència Un postconcili a l’altura del Vaticà II, havia dit: “Nosaltres els Excel·lentíssims, tenim la necessitat d’una excel·lentíssima reforma. Prou d’una Església que vol ser servida, que exigeix ser sempre la primera, que no té la humilitat i el realisme d’acceptar la condició de pluralisme religiós, que crida ‘oportú’ i ‘inoportú’, que té el monopoli de la veritat! Prou de bisbes prínceps, que viuen allunyats del poble i fins i tot dels capellans”.
Una pluralitat genètica, ideològica, religiosa i cultural feren del Brasil un país molt original, en el qual hi havia una poderosa classe dominant i una amplíssima multitud en unes condicions econòmiques i culturals molt migrades.
En els darrers vint anys s’ha intentat millorar la situació social del país que els immensos recursos naturals i les bones perspectives econòmiques que ells reportaven fessin realitat la profecia de Henry Kissinger. Però, encara s’està molt lluny de rescatar la gran massa del poble que viu en unes condicions socials més que precàries. Ara, l’Església Catòlica ha despertat molt generalment i intensament a afrontar aquest repte oblidant antigues servituds devers les classes plutòcrates d’una part de la jerarquia en el segle XX. La visita del Papa Francesc i l’actitud de l’episcopat brasileny vers les classes més baixes en són una prova recent.
Però, Brasil encara està molt lluny, no pas únicament de ser “una potència emergent”, sinó de solucionar el seu, cada vegada més evident, conflicte social.
Actualment s’ha optat per una mena de caricatura romana d’oferir al poble “pa i jocs de circ”. Així, sobre tot amb el futbol, es volia recuperar una mena de intensificació de “l’esperit nacional”. També, pot ser, entretenir el poble brasileny amb una èpica futbolística que l’apassiona.
La preparació del Campionat Mundial de Futbol i dels Jocs Olímpics han creat, però, no pocs problemes d’ordre públic. El 1 a 7 del partit d’ahir entre Brasil i Alemanya ha estat la iconització de l’acte definitiu d’una tragèdia nacional: “Brasil no és una potència emergent… ni tan solament en el futbol”.
Jaume González-Agàpito

UNES PRECISIONS A LA CARTA DEL P. GONZÁLEZ FAUS

August 10th, 2012

Acabo de llegir la “Carta al ministre de l’Interior sobre els successos de Écija” que José Ignacio González Faus va publicar ahir a “Ètica, Política”.

No entro en l’anàlisi i valoració del que diu perquè això faria que la meva nota fos molt més llarga del acostuma a ser.

Només m’agradaria dir 4 coses respecte a la seva citació de la Summa Theologica de Tomàs d’Aquino “(2 ª 2e, qüestió 76)”.

1. En primer lloc la qüestió 76 de la II-II tracta de la maledicció. En canvi la qüestió 66 és sobre el furt i la rapinya. El lapsus calami és comprensible.

En la qüestió 66 a. 2 es diu: “En segon lloc, també competeix a l’home, respecte als béns exteriors, l’ús dels mateixos, i pel que fa a això no ha de tenir l’home les coses exteriors com a pròpies, sinó com a comunes, de manera que fàcilment doni participació d’aquestes en les necessitats dels altres. Per això diu l’Apòstol, en 1 Tim 7,18: ‘Mana als rics d’aquest segle que donin i reparteixin amb generositat els seus béns’ “.

2. Aquest text és citat per la Constitució Gaudium et Spes del Vaticà II en el seu n º 69 i en la seva nota 9.

El text de la constitució conciliar diu: “Per tant, l’home, en usar-les, no ha de tenir les coses exteriors que legítimament posseeix com exclusivament seves, sinó també com a comunes, en el sentit que no li aprofitin a ell solament, sinó també als altres”.

Allí, en la nota 9, es cita la també la II-II q. 32, (tracta de l’almoina) a. 5 ad 2: “En conclusió: és preceptiu donar almoina del superflu i fer-la a qui es trobi en necessitat extrema. Fora d’aquestes condicions, és de consell, igual que és de consell qualsevol bé millor”. I s’afegeix: “cf. explicationem in Leo XIII, Litt. Encycl. Rerum Novarum: ASS 23 (1890-1891), p. 651; cf. etiam Pius XII, Allocutio 1 iunii 1941: AAS 33 (1941), p. 199; Id, Nuntius radiophonicus natalicius 1954: AAS 47 (1955), p. 27 “.

3. En II-II a. 7 es diu: “En les coses que són dels humans el dret no pot contravenir el dret natural o el dret diví. […] les coses inferiors estan ordenades amb la finalitat de socórrer l’home en les seves necessitats de mitjans. Per tant, la divisió i l’apropiació de les coses que es basen en la llei humana, no exclouen el fet que l’home necessitat ha de ser socorregut per mitjà d’aquestes mateixes coses . Per tant tot el que certes persones tenen en superabundància s’ha de donar, per llei natural, per socórrer els pobres. […]. Atès, però, que molts estan en necessitat, mentre que és impossible que tots siguin socorreguts per mitjà de la mateixa cosa, cada un té al seu càrrec l’administració de les seves pròpies coses, de manera que amb elles es pugui arribar a ajudar els que estan en necessitat. No obstant, si la necessitat és  tan manifesta i urgent, que és evident que la necessitat actual ha de ser remeiada amb qualsevol mitjà que es tingui a mà (per exemple, quan una persona està en un perill imminent, i no hi ha un altre remei possible), llavors és lícit a un home per socórrer a la seva pròpia necessitat mitjançant la propietat aliena, i pot prendre obertament o en secret: ni tan sols això és, pròpiament parlant, un robatori o una rapinya “.

4. El plantejament de Tomàs d’Aquino, de Lleo XIII, de Pius XII i de la Gaudium et Spes és clar i estimulant avui. El problema és saber com, quan i de quina manera s’ha de subvenir la real necessitat de qui és pobre amb el que és ‘superful’ o no estrictament necessari per al ric.

Després, també cal saber com s’ha de fer aquest just ajut al realment pobre, que “no és ni robatori, ni rapinya”, tot assegurant la “pau social”.

Jaume González-Agàpito

Més val prevenir que enterrar

March 13th, 2009

El Govern de Catalunya, el respectat tripartit, és un ferm partidari de l’ordre, de les lleis i de les prohibicions. Governar és manar, manar és prohibir i prohibir és multar. Està molt clar que tot és en benefici del ciutadà, menor d’edat i necessitat de tutela i protecció; de ser governat. El conseller Saura és el símbol de l’excel·lència, els seus orígens polítics i les seves creences ben arrelades li permeten ser coherent amb el seu passat. Cal actuar amb energia i prohibir tant com es pugui. Continue reading »

Köhler: “la banca és un monstre”

November 28th, 2008

El President de la República Federal d’Alemanya, Horst Köhler va fer el novembre de 2008 una severa critica dels banquers en general i del banquers alemanys particularment. Els va exigir que deixessin d’apuntar amb el dit a d’altres en senyal d’acusació i que assumissin la seva responsabilitat en la crisi financera. Els va demanar també que fessin alguna cosa per a recuperar la confiança del públic després d’haver-la perdut per culpa de la seva ceguesa davant el risc i la seva desvinculació de l’economia real i productiva. I, realment, el president té raó: mentre s’anava inflant la bombolla, els inversors perseguien els beneficis i ho feien gràcies a la Reserva Federal que mantenia el preu del diner artificialment baix. Continue reading »