?>

“YA ES HORA QUE DESPERTÉIS DEL SUEÑO!”

December 9th, 2018

1. En el Capitulum (Rm 13, 11b-12) de la plegaria de Laudes en el rito latino-romano de hoy, en su versión vaticanosegundista, leemos:

“Ya es hora que despertéis del sueño,
pues la salud está ahora más cerca que cuando abrazamos la fe.
La noche va pasando, el día está encima;
desnudémonos, pues, de las obras de las tinieblas
y vistámonos de las armas de la luz”.

2. Nada tiene que ver esta admonición, en una de las siete cartas auténticas de Pablo de Tarso, la Carta a los Romanos, con lo que, casi mil seiscientos años después, os dejó, en La vida es sueño Don Pedro Calderón de la Barca, un herido-pensionado en Lleida en el año 1642, en la Guerra dels Segadors. Allí Segismundo, concluye la obra diciendo:

“Qué os admira, qué os espanta
si fue mi maestro un sueño,
Y estoy teniendo, en mis ansias,
que he de despertar y hallarme
otra vez en mi cerrada
prisión. Y cuando no sea
el soñarlo sólo basta;
pues así llegué a saber
que toda la dicha humana,
en fin, pasa como sueño”.

En pocas palabras, dice Calderón de la Barca: “Toda la vida es sueño y los sueños, sueños son”. Es decir, nada. Y es un nada que con la muerte se acaba.

2. Pablo de Tarso propone, en cambio, despertar y alzarse del lecho: “Ya es hora que despertéis del sueño […] La noche va pasando, el día está encima”. Hay que despertar aquí y ahora, del sueño, y vivir la vida verdadera, y “desnudémonos, pues, de las obras de las tinieblas y vistámonos de las armas de la luz”, ya que “la salud está ahora más cerca que cuando abrazamos la fe”.
Hay que despertar, no como en La vida es sueño” al morir porque “toda la vida es seño”, sino durante la vida corporal, para poder “vestirnos con las armas de la luz”, porqué “la salvación ahora ya la tenemos más cerca que cuando empezamos a creer”.

3. ‘Despertar’ en el 9 de diciembre de 2018, en el sentido paulino, puede ser una novedad en unas confesiones cristianas, esclavizadas en la visión calderoniana de que la vida es puro sueño pero que también es lo único nuestro y que hay que aprovecharlo “en este mundo” de ‘ensueño’.
Ese cristianismo pelagiano y compra-vendista respecto a Dios, en sus versiones calvinistas y neocatólicas, debe despertar ya de una vez porque “la noche ya ha pasado y el día ya lo tenemos encima”, sólo así, en el 2018 también, podemos descubrir el ‘Ungido’, Jesús de Nazaret.
Lo podemos descubrir cuando en muchos países de Europa, y aquí, las calles están de gente que ha perdido su utopía y ya sólo creen en la razón, en la libertad, en la igualdad, en la fraternidad y en la solidaridad, Ese es ahora el ‘mito’. Lo podemos descubrir cuando al intentar responder a las cinco grandes preguntas que póstumamente nos ha planteado Stephen William Hawking, no lo hacemos únicamente con el esperit geomètric, sino con el esperit de finesse y el esperit d’amour que, en el siglo XVII nos propuso otro gran físico y matemático: Blaise Pascal.

Jaume González-Agàpito

LAS ELECCIONES DE ANDALUCÍA

December 3rd, 2018

1. El PSOE ha obtenido 33 escaños, el PP 26, Ciudadanos 21, Adelante 17 y VOX 12. Son unos resultados sorprendentes que pueden ser una especie de catarsis de purificación en España mediante la observación de los resultados en Andalucía.
Los resultados de las elecciones andaluzas representan un cambio real en Andalucía. Es un cambio que ha ‘nokeado’ a muchos políticos y a no pocos empresarios. Las elecciones andaluzas en España representan una clara advertencia para Pedro Sánchez: ¿el cambio socialista en España está representado en los 33 escaños que el PSOE ha obtenido en el Parlamento andaluz?

2. Es curiosa la interpretación que el resultado de las elecciones autonómicas andaluzas ha representado para España, segúnlos diversos partidos.

1) Por parte del PSOE, Susana Díaz ha dicho que es el partido más votado. Que ha ganado en 7 de las 8 provincias. Pero, es verdad, que los resultados representan un retroceso real de la izquierda en Andalucía. Afirma la Sra. Díaz que ha entrado la extrema derecha en Andalucía y en España. Que el PSOE es constitucionalista y debe parar a la extrema derecha. Que la abstención ha hecho bajar al PSOE. Pero, ha hecho una llamada a todos los partidos: ¿Quieren que la llave sea la extrema derecha? ¿Hay que claudicar ante la extrema derecha? ¿La mayoría parlamentaria la ha de condicionar la extrema derecha? Parece, sin embargo, que este llamamiento no será escuchado.
Es evidente que esta ha sido una de las noches más tristes para el PSOE de Andalucía.
2) El PP ha afirmado que necesita de Ciudadanos y de VOX, ya que quiere para sí la presidencia de la Comunidad Autónoma de Andalucía. Dice que lo merece porque lleva muchos años trabajando allí, porque representa la garantía de un cambio, porque lo ha votado Andalucía. Que el mandato de cambio está exigido por los votos andaluces. Pero, los actuales resultados exigen una verdadera contención para obtener la presidencia por parte de Juanma Moreno. El PP español lo apoya. Hay un mandato de cambio en Andalucía. También el PP lidera el centro derecha. Porque el PP es la casa común del centro derecha para el gobierno de España. Porque ello es el primer paso para que el PP regrese al gobierno de España.
3) Ciudadanos, ha ganado 12 escaños más. Quiere la presidencia de Andalucía para Juan Marín. Hay que aniquilar a la Andalucía socialista y el aumento de 9 a 21 escaños es la prueba de la voluntad popular para que lo haga Ciudadanios. Así Andalucía no será la cuna del facismo. La coalición posible con otros partidos exige la presidencia para Ciudadanos. Los de Ciudadanos son andaluces y pueden hacer una realidad el cambio. Cataluña fue ya el cambio y, allí, ganó Ciudadanos. Así va también a echar, ahora, el PSOE, ello es un “Adiós a Susana” y un gran revés para Sánchez. La presidencia tiene que ser para Ciudadanos, porque sólo puede gobernar el partido que ha aumentado los votos. Ciudadanos, es el único partido que crece mientras, que todos los demás decrecen. El resultado de Andalucía es un gran paso contra Sánchez.
4) Adelante ha denunciado por boca de su candidato y por la boca de Pablo Iglesias, que no va a permitir ninguna cesión a la derecha. El partido no va a permitir que Andalucía vuelva a caer otra vez en los defectos de la derecha. Lucharán por el cambio. Adelante hizo un llamamiento a todos los perjudicados en sus derechos para que se movilicen contra el facismo militante. La España democrática ha de defender la democracia que han dejado más 40 años. Dicen que PP y VOX quieren formar una real y extrema derecha. Pablo Iglesias repite: “Libertad, Igualdad y Fraternidad”. España se está jugando las libertades ya conquistadas en muchos campos. El gobierno de España ha de saber ver y saber juzgar hoy para impedir el avance de la extrema derecha.
5) VOX quiere que muchos más españoles tengan voz. Francisco Serrano, Juez por Sevilla aunque inhabilitado, será el primer diputado de VOX por Sevilla. Muchos han participado en la auténtica Andalucía por el cambio. Se proclama la ‘Reconquista’. VOX dice que es un partido regenerador y que eso tiene que saberlo toda España. Andalucía y España necesitan una regeneración de los valores. También VOX ha afirmado que Santiago Abascal Conde tiene que ser el Presidente del gobierno de España. VOX dice que hoy tiene las llaves del Parlamento andaluz para expulsar a la izquierda andalucista. También dice que los andaluces han mostrado un buen camino a todos los españoles y que se ha votado, en Andalucía, contra el nacionalismo separatista y también contra el comunismo chavista de Podemos.

3. Constatamos un ‘descoloque’ importante en la izquierda española. Andalucía ¿ha penalizado el comportamiento del PP en el tema catalán? Los 59 escaños que suman los del PP, los de los Ciudadanos y los de VOX, pueden tener la mayoría absoluta, pero, la gran cuestión es ¿quién de ellos obtendrá la presidencia de la Comunidad Autónoma de Andalucía?

Jaume González-Agàpito

NIETZSCHE, KIERKEGAARD I EL CRISTIANISME

November 6th, 2018

1. Vivim en una època brava i moguda. Plena de xacres i de sinecura. Avui s’imposa destruir el mite i afirmar el ‘dogma’ de la preeminència absoluta de la ciència, que és infal·lible i invencible i que a tots il·lustra i, a més, emet sentències.
En aquest context, apareix la tonteria i la ridiculesa dels qui diuen que adoren a Sòcrates i, guiats per Descartes, afirmen que tenen la glòria apol·línia de saber-ho tot ex Deo. I dels que, guiats per Dionís, trenquen tota dogmàtica per afirmar què és, precisament i concretament, en la contradicció i la negació que li són pròpies, l’home que realment existent.

2. Ja, al segle XIX, el demolidor Nietzsche i el Kierkegaard dels Discursos d’edificació bregaven en la mateixa batalla. Subjectius i apassionats. Molt individualistes i contagiats per l’apologia de la dissimulació. Tots dos enemics del sistema i de l’abstracció. Eren dos filòsofs de l’esdevenir i del temps. Tots dos enemics del primer Hegel i de la seva concepció del món. Tots dos, lectors apassionats de Schopenhauer. Atribuïen un paper fonamental al sofriment i van ser els seus propis botxins. En aquest Viacrucis d’evocació de l’Anticrist i de “la aplicación de los sentidos” en el desig de configurar-se amb el Crist pacient i sofrent, apareixen aquesta mena de personatges que per a molts, avui, semblen del Halloween.

3. Eren, ho acabo de dir, enemics del hegelianisme, especialment en el seu doble aspecte de sistema racional i en la seva disfressa de pensament ‘historicista’. Tots dos eren homes de alternativa exigent. Exigien la neteja de pensament. Rebutjaven el mètode de ‘conglomerat’ que no deixa subsistir res en la seva original puresa ètica. Era pa a ells en un mètode de complaença, en el camí cap a l’èxit. En aquesta perspectiva, la crítica de Nietzsche i la crítica de Kierkegaard, és concorde i una. És la crítica del teòleg que jutja al cristianisme en nom de la seva ‘idea’. Tots dos, renegat o combatent, eren ‘teòlegs’ d’ofici, segons allò que Werner Wilhelm Jaeger en va explicar, el 1936, en The Theology of the Early Greek Philosophers.
La crítica del hegelianisme, el del sistema oficial i el vulgaritzat, és més vigorosa en Kierkegaard que en Nietzsche. La seva dialèctica és qualitativa, respecta la diversitat de plans i combat les confusions que veu en la síntesi hegeliana i també les confusions del pensament sense estructura. En ell, el fet religiós no és allò que té una certa immediatesa. Kierkegaard el col·loca en la seva esfera específica, distinta per igual de l’estètica i de la ètica hegelianes. Certament el col·loca en una dimensió irracional, però que mai és infrarracional. Kierkegaard restitueix a la fe la seva elevació abrupta i retorna a l’home la possibilitat d’un contacte autèntic amb Déu. Nietzsche és realment el teòleg de la “mort de Déu”, cent anys abans que el bisbe de Woolwich, John A. T. Robinson, ens ho publicités en Honest to God.

4. Kierkegaard i Nietzsche van criticar el cristianisme del seu temps. Tots dos igualment ansiosos, sense doctrina subjectiva, sinó que cercaven una ‘forma’ i un ‘estil’ de “vida interior”. Tots dos, a més, herois tràgics i solitaris, lluitaven amb força contra si mateixos. Ells deien que la duresa amb ells mateixos era l’únic camí de la llibertat. Kierkegaard i Nietzsche cercaren els seus models entre els antics grecs, en contra de la filosofia del seu temps, que tendia cada vegada més a rebutjar la filosofia acadèmica. L’ateisme del segon no s’ha de confondre amb una incredulitat impotent de fe, és la fe del primer que no s’ha de confondre amb una credulitat incapaç de dubtar.
Kierkegaard, al Post-scriptum, després d’haver exposat la religió del ‘especulador’, és a dir, la del que té la pretensió de ‘comprendre’ el cristianisme i d’explicar la ‘idea’ per jutjar les manifestacions concretes, conclou: “Que l’especulador tingui raó és una altra qüestió. No es tracta sinó de saber com la seva explicació del cristianisme es refereix al cristianisme que explica”.
Per Kierkegaard el cristianisme és l’antítesi de l’especulació. Hegel, diu, ha imposat a les generacions penetrades de la seva doctrina l’admiració pel “poder de la història” que pràcticament es transforma en una admiració desproveïda de èxit que porta a la idolatria dels fets. És la mitologia de les idees i del seguiment agenollat. Combat que els qui es preocupen de la història mundial abandonin l’ètica popular als seminaristes i als mestres d’escola de poble. Aquella ètica fruit de l’interès històric mundial es concentra, així, en un nivell més elevat, en deures molt més grans.
Sobre això, Nietzsche no pensa exactament igual: “Quan, a propòsit del terme ‘moral’ es pensa en una utilitat superior, en finalitats ecumèniques, cal confessar que hi ha més moral en el comerç que en el concepte kantià “Obra com tu voldries què es faci amb tu”, o que en la vida cristiana concebuda segons el precepte: “Estima el teu proïsme per amor de Déu”.

5. Si Nietzsche és l’antisòcratic, Kierkegaard és el més socràtic dels seus contemporanis. L’ús que fa dels pseudònims és una espècie de maièutica. La ironia i l’humor són dues categories essencials del seu pensament. Es lliura només de la pesadesa de la broma. Nietzsche no va per aquest camí. Conserva sempre el gust pels vapors espessos del Dionisisme: és una filosofia destructiva a cop de martell. Dionís exigeix que el nivell de farsa sigui aplicada fins i tot alló que és més sant. No blasfema contra “l’ateu” Sòcrates sinó que el destrueix.
Jaume González-Agàpito

FRAÇOIS FILLON: UN CATÒLIC ÈTICAMENT FALLIT?

March 3rd, 2017

1. Fill d’un notari i d’una reconeguda historiadora, germà d’un molt bon pianista. De ‘bona’ i acabalada família del tot gaullista. Fillon era la solució centro-dretana per a ser president de la República Francesa. Ho era en uns moments de fracàs de l’últim president socialista, davant l’amenaça de l’ultra/nacionalisme de dreta, en uns moments molts crítics de la ‘grandeur’ francesa i després dels problemes deL sakosysme. A més François Fillon és un catòlic evident i practicant.
Tot plegat podia acontentar a molt diversos sectors dels ciutadans de la Cinquena República Francesa. Després de De Gaulle, Poher, Pompidiou, Poher (segon mandat), Giscard d’Estaing, Mitterand, Chirac, Sarcozy i Hollande, semblava que França tenia en Fillon un altre possible president capaç de portar França pels ‘bons’ camins en una Unió Europea molt traumatitzada i molt complicada en aquesta nova era ‘mundialitzada’ de la humanitat.

2. Però, a François Fillon l’ha traït el plantejament econòmic en la seva família personal.
Uns certs corrents catòlics cerquen, mantes vegades, l’eficàcia dels romano-catòlics en l’assoliment de la influència a la societat a partir d’ocupar els llocs de decisió política-social-econòmica i conduir-los d’acord amb una bona ètica del bé comú. Molt sovint ho fan amb els mètodes i les maneres dels potentats d’aquest món post-capitalista en el qual vivim.
Desgraciadament aquesta ‘ètica’ descuida el postulat de que l’ètica personal ha d’acomodar-se també a unes exigències que també tinguin en compte el “bé comú” de la societat. A més per als cristians hi ha l’exigència primera i fonamental d’ “estimar el proïsme com a ells mateixos”. A més, també, de portar una vida personal d’acord amb els postulats del “Sermó de la Muntanya” que es poden llegir en els capítols 5-7 de l’ “Evangeli segons Mateu”.
Una doble vida: la social “terrenal com la dels pagans” i la personal devota i observant dels preceptes, no poden mai estar, ‘evangèlicament¡’ en contradicció.
Masses catòlics d’una mena de nou pelagianisme pequen personalment i es confessen. Però també infringeixen els preceptes evangèlics en el seu comportament social i no sempre tenen consciència de la seva responsabilitat ètica, moral i cristiana.

3. Jo no soc ningú per judicar François Fillon. Conec una mica la legislació francesa pel que fa a la cooptació dels assessors per part de determinades persones que serveixen la Cinquena República Francesa. Però, em sorprèn que un catòlic evident i practicant no hagi calibrat la seva responsabilitat ètica i moral al col·locar molts membres de la seva família en l’aparell de l’Assemblea Nacional Francesa sense atendre als postulats que exigeix “el bé comú” també per a un cristià/catòlic-romà.
És una llàstima que, en una societat que ens informa, nit i dia, de molt del que passa arreu del món, s’hagi colpit, destapant la seva contradicció ètica personal, una persona que semblava que podia restablir quelcom de ‘grandeur’ a la presidència de la Cinquena República Francesa.

Jaume González-Agàpito

CLÁUSULAS SUELO

February 16th, 2017

1. Aceptado, acomodado, acordado, admitido, ajustado, aprobado, apropiado, arreglado, asentido, auténtico, autorizado, avenido, cierto, concertado, concordado, confirmado, consentido, constitucional, contratado, convenido, correcto, determinado, efectivo, establecido, estatuido, estipulado, flexible, genuino, gestionado, judicial, jurídico, justo, legal, legítimo, lícito, mediado, negociado, nulo, oficial, pactado, permitido, procesal, propio, rato, razonable, refrendado, reglamentario, resuelto, seguro, sensato, tratado, útil, válido, y verdadero. Son palabras que no todas entendían los que pactaban con contrato hipotecario con una entidad bancaria.
Tampoco esas entidades de crédito, después de la sentencia ‘europea’ y de la más reciente del Tribunal Supremo, no siempre parecen percibir y usar correctamente esos términos. Tampoco la administración pública española. Menos todavía algunos ‘políticos’ españoles, pese que no pocos han estudiado ciencias jurídicas.
2. Las “Clausulas Suelo” son nulas. ‘Ergo’ no existen. Retrasar la aplicación de la sentencia ‘europea’, ratificada por el Tribunal Supremo puede ser interesante para los intereses de los bancos, pero son un camino equivocado para los que pidieron las hipotecas con “Clausulas Suelo”, para las entidades que así las concedieron a sus clientes poco informados, para la administración pública española y para los partidos políticos.
Retrasar a los damnificados por las Clausulas Suelo la obtención íntegra de la parte basada en unas clausulas nulas, puede ser beneficioso a los otorgadores del producto monetario de la hipoteca, pero “a longe” no es precisamente algo muy bueno para el buen nombre de las entidades bancarias que la retrasan.
Judicializar la mayoría de los procedimientos del retorno del producto basado en las Cláusulas Suelo no es bueno, ni para los afectados, ni para el gobierno, ni para los bancos y, sobre todo, para el “Poder Judicial”.
3. Este asunto, según como sea conducido, puede ser una gran ocasión de ‘business’ para los gestores de diversas ‘especialidades’ que pueden ayudar o retrasar la devolución del producto debido a las nulas Clausulas Suelo. Pero, ciertamente, cuando antes se ‘arregle’ el asunto mejor para todos. No es muy bonito ver a España sumida en una multiforme batalla judicial sobre unas Clausulas Suelo nulas y que en nada ayudan a confiar en un estado en el cual las entidades bancarias se han dedicado presuntamente a ‘confundir’ a sus clientes.
Jaume González-Agàpito
Doctor en Derecho

BARCELONA SUPERCOMPUTING CENTER

February 14th, 2017

Ahir, 13 de febrer a les 12 del migdia, 10 persones, d’ambients socialment i acadèmicament ben diversificats i el Sr. Cònsul dels USA a Barcelona, fórem convidades a visitar el “Barcelona Supercomputing Center / Centre Nacional de Supercomputació” de la Universitat Politècnica de Catalunya. Els amfitrions fórem els màxims responsables del centre: Mateo Valero, el director, Josep Maria Martorell, director-adjunt, i Jesús Labarta.
Des del mig dia fins a les 13,15 h. el Dr. Valero i el Dr. Martorell ens van explicar què es feia i com es treballava a aquella casa, quins contactes i aliances tenien, quins reptes s’havien proposat, quins bons resultats s’havien aconseguit i quina nova perspectiva el Barcelona Supercomputing Center plantejava, en l’immediat futur, a les diverses activitats que ocupaven els 10 convidats. Tot seguit vam visitar el curiós i immens ‘ordinador’ instal·lat en l’antiga capella d’un convent de religioses amb gran respecte per conservar l’estructura arquitectònica del local i amb un fons musical de cant gregorià. Un dinar, fins a les 16,30, en un restaurant pròxim va ser l’ocasió per a un diàleg molt interessant i aprofundit.
Tot plegat ens ha plantejat., a molts dels 10 convidats, una sèrie d’interrogants, davant d’un nou estadi de la humanitat , que aquell centre ens fa veure, sospitar i entrellucar. El poder endevinar què pot aportar aquell poderós “Supercomputing Center” ara mateix i molt més en els anys pròxims, ens planteja també als que ens hem dedicat a les humanitats, a la filosofia, al dret i a la teologia un nou panorama en la recerca, en el tractament de les dades i en el poder trobar noves respostes a no pocs problemes que, abans, ens semblaven in-assumibles per la limitació del nostre instrumental d’investigació.
Crec que en el nostre treball individual i personal, però també en el nostre treball acadèmic, social i solidari hem d’acabar d’entendre que ja hem començat a viure en una nova època de la humanitat. Més del que fou la impremta a finals del segle XV i començaments del segle XVI, és ara el ‘cumputing’ de finals del segle XX i començaments del segle XXI. Però, no és únicament un nou canvi d’instrumental i de capacitat d’investigació i de comunicació, és un veritable canvi dels paràmetres mentals dels homes i de les dones del segle XXI.
El que la ‘civilització’ occidental i altres ‘civilitzacions’ d’altres èpoques i paràmetres geogràfics ens han aportat i transmès amb uns mitjans que quasi tots coneixem i apreciem, necessita ara entrar en aquesta nova època de la humanitat, en la qual la recerca, la investigació, la documentació, l’examen, la crítica, l’experimentació, l’assaig, la prova, la comparació i la selecció es poden fer a un “supercomputing center” que tenim quasi al costat de casa.
Jaume González-Agàpito

EL GOVERN ‘VIRTUAL’ DE PODEMOS: UN GABINET A L’OMBRA

January 29th, 2017

1. Avui, a “El Objetivo” de La Sexta, Pablo Iglesias ha afirmat la necessitat de formar, a Podemos, “un gabinet a l’ombra”, amb ‘ministres’ i tot, que representés, a la oposició, la contraposició del govern constituït a l’estat.
Ahir, a La Sexta Noche, Iñigo Errejón, va afirmar que la disintonia entre el seu grup i el de Pablo Iglesias eren formalment dos documents sobre l’enfoc i l’organització de Podemos. Avui Pablo Iglesias ha confirmat la no sintonia de cara al congrés de la setmana que ve sobre aquests dos documents.

2. Pablo Iglesias i Iñigo Errejón, a part d’altres grups de Podemos, representen dues sensibilitats polítiques i dos models d’organització del partit.
Ja a les sessions per votar la candidatura de Pedro Sánchez a la presidència del govern de l’estat, vam poder percebre en Iñigo Errejón certs gestos de contrarietat mentre parlava Pablo Iglesias amb virulència contra el candidat del PSOE.
Actualment és ja pública la disparitat entre el primer i el segon de Podemos. Les dues entrevistes d’ahir i d’avui, que acabem de citar, en són la prova. El pròxim congrés de Vistalegre II serà el camp on s’haurà de discernir cap a on ha d’anar Podemos.

3. En un moment en el qual el PSOE està intentant la seva ‘resurrecció’, afermar el seu paper a l’estat, la seva acció política de cara a les masses i la seva acció al Congrés de Diputats, les ‘vacil·lacions’ de Podemos no contribueixen pas a una afirmació i a una coordinació de les esquerres a Espanya. Tot plegat també agreujat per la mancança en el mateix sentit dels altres partits d’esquerra.

4. Passar d’un assemblearisme ‘ciutadà’, d’una acció forta i potent al carrer, d’una participació de la “gent d’a peu” a la política i de nombroses iniciatives en defensa dels més febles de la societat al treball polític en el Congrés dels Diputats, en el Senat, en les administracions públiques i en la formació de quadres de la gent del poble, no és una tasca fàcil i breu. És una tasca que ara està afrontant Podemos.
Saber com s’ha de viure la social-democràcia a l’Espanya de l’any 2017 és una tasca no pas fàcil tampoc per al PSOE i per al PSC.
Respondre a les urgències de la societat del segle XXI, en un moment cabdal de la humanitat en la que s’està canviant d’època, superant les accions i les contradiccions del ‘capitalisme’ històric i els paranys d’una hisenda i una economia no pas unànimes i ‘simfòniques’ en la globalització actual, és un gran repte per als partits de centre i de dreta.

5. Tots els partits tenen davant la gran contradicció dels innombrables casos de corrupció, la greu situació econòmica de la joventut, el desemparament de molts vells, malalts i de molta gent pobre i la desaparició, cada vegada més preocupant, de la “classe mitja”.
Tots els partits temen el gran descrèdit dels professionals de la política davant de la gent del poble.
En una època sense quasi cap utopia, sense cap ‘mite’ que mogui el cor del poble senzill i amb una certa penúria econòmica en un tant per cent molt alt del ciutadans, els partits polítics no sempre saben vendre el que volen o el que desitgen.

Jaume González-Agàpito

TRUMP: AMERICA FIRST!

January 20th, 2017

1. El discurs de Donald Trump, avui a la seva presa de possessió, ha estat tot el contrari d’un discurs acadèmic.
També quasi res tenia a veure amb les magnífiques orationes, meticuloses i super-elaborades a les que ens tenia acostumats el seu polifacètic antecessor i que recitava de memòria sempre, sense cap apunt visible a mà.
Trump no ha defensat l’ideari demòcrata, ni el republicà, si és que existeixen. Tampoc l’establhisment americà que ha ‘governat’ des de fa un xic més de 25 anys.

2. El discurs de Donald Trump ha estat populista. Paraula avui generalitzada i traïdora. Paraula que indica posicions polítiques del tot diverses. Mot que indica una actitud, no pas nova i moderna, sinó que és quasi tan antiga com la mateixa societat humana.
Lucius Sergius Catilina ja va emprar el concepte de populisme que va denunciar Marc Tul.li Cícero en les seves Orationes in Catilinam.
Avui el populisme és a la moda perquè la humanitat està començant un nou estadi de la seva història. Crisi general de quasi totes les ideologies i desconfiança quasi radical devers els establishiments, de dreta i d’esquerra, de dalt i de baix, de classe i de poder.

3. Trump és un ‘idiota’ que no sap pas què es diu o un clarivident que vol acotar la crisi de la seva societat combatent els defectes quasi congènits d’un occident capitalista i globalitat en crisi?
En el discurs d’investidura Donald Trump ha dit: “20 de gener de 2017: Avui […] els homes i les dones d’aquest país ja no seran més oblidats […]. Ara mirarem només cap el futur […]. La protecció comportarà més eficàcia i seguretat […]. Compra productes americans i contracta treballadors americans […]”.
Sembla la negació mateixa del programa demòcrata i de tantes i tantes propostes polítiques dels partits polítics d’occident.

4. Vol dir Trump que els USA deixaran ja de pretendre ser l’àrbitre internacional com han estat, de fet o de dret, des de 1945? Vol dir que cal que una ‘nació’ trobi el seu propi camí i la seva coherència abans de pretendre arranjar el món sencer? Vol dir que abans de imposar la democràcia i els drets humans als altres països cal que els USA siguin realment demòcrates i observants dels drets humans a casa seva?

5. Donald Trump inquieta i preocupa a no poques persones humanes, als estats del món sencer, a la majoria de partits polítics en els quatre punts cardinals, a les forces econòmiques i productives d’arreu, als defensors dels drets dels treballadors i de les classes més baixes, als ideòlegs i ‘politòlegs’ de ‘gabinet’ i fins i tot a certs utopistes que quasi mai han abastat el final feliç que prometien.
Però resta una gran pregunta: Per què a Trump l’ha votat tant gent? I, una altra conseqüent: Tota aquesta gent és també ‘idiota’ o és clarivident?
Ens volen dir el que ha dit avui també Donald Trump: “Deixem ja el passat. Mirem endavant!”.
El futur és, doncs, l’abatiment de l’establishment que no volem? El futur és tan senzill com ser homes i dones honrats i honestos que viuen en una societat unida, lliure, justa i fraternal?
Això ho van dir, també als USA, els del segle XVIII. Però, el camí quin és realment?

Jaume González-Agàpito

JUAN LUIS CEBRIÁN PASA AVUI PER “ÉVOLE VS.”

December 11th, 2016

1. Les dretes i les esquerres de les Espanyes que són grups, mantes vegades, sense nord i sense sentit ideològic i teòric, avui diumenge, per la Sexta a 2/4 de 10, tindran ocasió de veure com dos castells ‘inexpugnables’, A3Media i Prisa, s’expliquen, s’impliquen, es defensen i s’ignoren.
L’entrevista feta per Jordi Évole serà una bona festa per a la classe política i per al “Tercer Poder”, és a dir, per això que designem com a periodistes. Classe omniscient que avui informa poc, quasi sempre a base de pre-fabricats d’agència, i opina molt, quasi sempre al servei dels “interessos constituïts”.
Serà també una bona ocasió, per als ciutadans d’a peu com jo, de constatar com els interessos econòmics i les seves implicacions polítiques i mediàtiques, es presenten, es justifiquen i, pot ser, es canonitzen ‘ecumènicament’ en una Espanya, pobre en idees i molt rica en tinglados productius.
2. En una societat en la qual quasi tot es pot comprar i es pot vendre, serà curiós veure com dos grans “formadors de la opinió pública” s’expliquen, es combaten, es justifiquen i, pot ser, es perdonen les comunes mancances. Serà interessant per al ciutadà comú, mediatitzat per la mundialització del consum standard, la presentació crítica de dos grans grups de la informació/deformació pública que, en teoria, informen i entretenen.
3. L’exili avui de la Filosofia, no pas únicament de les institucions universitàries, sinó també del món de la política i de les relacions econòmiques i socials, farà que ens interessi saber com els “gestors de la opinió pública” es presenten, s’expliquen i es justifiquen.
Sòcrates, que va morir ara fa 2415 anys, executat amb la cicuta, perquè era ‘ateu’ i un perill per a la societat atenenca, ara seria un cas tan ridícul i sense cap ‘ganxo’ per aquesta societat que quasi no creu en res i que, a més, és ‘teista’: únicament adora allò que Jesús el Crist anomenava ‘mamonà’, es a dir el diner.
4. El Papa Francesc, avui, s’ha reunit a Roma amb dotzenes d’alcaldes de grans ciutats per parlar dels grans reptes socials i dels problemes de la immigració. Hi ha anat també l’alcaldessa de Barcelona. Però, això, curiosament, ha interessat molt poc als grans poders de la informació espanyols i catalans. No gaire més als detentors de la representació de la sobirania del poble, que anomenem com a ‘polítics’.
També aquesta Església Catòlica nostrada, teòricament tan preocupada per no sé quantes “qüestions socials”, ha romàs molt silenciosa al respecte.
5. És l’hora per preguntar, com si fóssim jesuïtes de la vella escola: A part de tanta preocupació pel diner, pel poder, per la informació, per l’estatus, per la imatge social, nostra personal i de les institucions de les quals formem part, a quantes persones humanes en concret ajudem i ajuden les nostres institucions i els nostres tinglados?
No sé si avui, aquesta nit, Jordi Évole i Juan Luis Cebrián tindran temps, capacitat i coratge per parlar d’aquests temes que preocupen als humans sense prebendes, o es limitaran a parlar només de ‘mamoná’ i de tots els seus servidors.
Jaume González-Agàpito

“EL DISCRETO ENCANTO DE LA BURGUESÍA”

October 7th, 2016

1. L’aragonès de Calanda Luis Buñuel Portolés, 10 anys més vell que el meu pare, comunista convençut i censurat pel franquisme, va estrenar l’any 1972, 7 anys després de la clausura del Concili Vaticà II, Le charme discret de la bourgeoisie (El discreto encanto de la burguesía).
Després dels 20 primers minuts del film, el Bisbe diocesà Mons. Dufour, d’origen burgés, s’ofereix a uns petits burgesos com a jardiner. Diu que l’Església ha canviat molt i que, en aquell moment, així com hi havien hagut capellans-obrers, ara també hi hauran bisbes-obrers. Acabava de vendre el seu cotxe per donar el producte als pobres. Com a salari demanava únicament ho estipulat en els acords sindicals.

2. 44 anys després, aquella ironia mordaç del director nascut a la província de Terol, apareix com la freda i sorprenent realitat de l’Església i de la societat actuals.
El Papa va en cotxe utilitari, és amic dels pobres i dels immigrats, vol una Església pobre i serventa. Tenim a Barcelona un arquebisbe, nascut a 67,7 kilòmetres de Calanda, a Cretas, i que va pel mateix camí del Papa Francesc.

3. Europa, els governs, Llatinoamèrica, la diplomàcia, l’exercit, la burgesia, els empresaris, els partits polítics, l’economia, les finances, les inversions dels poderosos, els sindicats, l’Església i… les classes treballadores, van rebre, fa 44 anys i profèticament, l’exposició, anticipada, irònica i crítica, del desgavell actual en el film esmentat.
Buñuel era el profeta i nosaltres i el nostre entorn som, ara, el resultat, fracassat i ridícul, en un món que està entrant en una nova època de la humanitat, però que encara en les seves institucions i en les seves ideologies, està aferrat allò que els llibres d’història anomenaven l’ “Època Contemporània” i que els nous professionals de la història començaran a anomenar l’ “Època Post-Revolucionària”. És a dir l’ “Època A-filosòfica de les Grans Mandingues”.

4. L’encant, charme, de la burgesia apareix, ara i avui, com la Fira de Bellcaire. Es a dir com “Els Encants Vells” d’una burgesia que tingué la seva epifania a la meitat del segle XIX i que, en l’era de la mundialització, apareix com quelcom estúpid i avorrit d’una societat que ja no sap cap a on va, di d’on ve, ni a on és.

5. L’any 2016, la venda publicitària de certes actituds, en persones i institucions, que des del Manifest del Partit Comunista de 1848 a l’economia potent, exclusiva i dominadora d’avui, ens sedueixen, ens encanten, ens fan creure, ens fan esperar i ens estimulen. Ens desencanten, però, els candidats a la presidència dels USA en són un lamentable exemple, quan percebem que mantes vegades són, només, la venda d’uns productes fal·laços i erronis perquè, després de potenciar els subjectes venuts, són pura publicitat d’un món sense deriva que ni te utopia, ni proposa cap mite, ni sap a on va.

Jaume González-Agàpito