?>

BRASIL, UN PAÍS EMERGENT?

July 9th, 2014

Els qui hem viscut uns quants anys al Brasil hem conegut un gran país, enorme com un continent, petit com una família.
Juscelino Kubitschek, que vaig tenir la joia de conèixer a Brasília i ser el seu amic l’any 1976, abans de la seva tràgica mort el 22 d’agost d’aquell mateix any a Resende en un accident automobilístic, em deia que el Brasil era com Brasília: ell, el impulsor, l’havia volgut en forma de creu i, en canvi, Lúcio Costa i Oscar Niemeyer l’havien fet en forma d’avió. Brasil és un país amb una gran tradició cristiana d’origen portuguès, però, que ha volgut volar com els USA.
Henry Kissinger, Secretari d’Estat dels Estats Units de Nord-Amèrica, al visitar en el mes de febrer de 1976, Brasília, en una visita apoteòsica, ens va dir que “el Brasil és una potència emergent”.
Era el temps de la dictadura d’Ernesto Beckmann Geisel, quart president del règim militar instaurat el 1964 que intentava una molt lenta i pàl·lida democratització.
Era també el temps en el qual, un antic feixista brasileny molt integrista, Hélder Câmara, s’havia reconvertit, 25 anys abans, i era l’arquebisbe d’Olinda i Recife. Mogut pel seu desig d’una Església que fos signe del Regne de Déu, l’11 de desembre de 1965 a Roma, en la seva conferència Un postconcili a l’altura del Vaticà II, havia dit: “Nosaltres els Excel·lentíssims, tenim la necessitat d’una excel·lentíssima reforma. Prou d’una Església que vol ser servida, que exigeix ser sempre la primera, que no té la humilitat i el realisme d’acceptar la condició de pluralisme religiós, que crida ‘oportú’ i ‘inoportú’, que té el monopoli de la veritat! Prou de bisbes prínceps, que viuen allunyats del poble i fins i tot dels capellans”.
Una pluralitat genètica, ideològica, religiosa i cultural feren del Brasil un país molt original, en el qual hi havia una poderosa classe dominant i una amplíssima multitud en unes condicions econòmiques i culturals molt migrades.
En els darrers vint anys s’ha intentat millorar la situació social del país que els immensos recursos naturals i les bones perspectives econòmiques que ells reportaven fessin realitat la profecia de Henry Kissinger. Però, encara s’està molt lluny de rescatar la gran massa del poble que viu en unes condicions socials més que precàries. Ara, l’Església Catòlica ha despertat molt generalment i intensament a afrontar aquest repte oblidant antigues servituds devers les classes plutòcrates d’una part de la jerarquia en el segle XX. La visita del Papa Francesc i l’actitud de l’episcopat brasileny vers les classes més baixes en són una prova recent.
Però, Brasil encara està molt lluny, no pas únicament de ser “una potència emergent”, sinó de solucionar el seu, cada vegada més evident, conflicte social.
Actualment s’ha optat per una mena de caricatura romana d’oferir al poble “pa i jocs de circ”. Així, sobre tot amb el futbol, es volia recuperar una mena de intensificació de “l’esperit nacional”. També, pot ser, entretenir el poble brasileny amb una èpica futbolística que l’apassiona.
La preparació del Campionat Mundial de Futbol i dels Jocs Olímpics han creat, però, no pocs problemes d’ordre públic. El 1 a 7 del partit d’ahir entre Brasil i Alemanya ha estat la iconització de l’acte definitiu d’una tragèdia nacional: “Brasil no és una potència emergent… ni tan solament en el futbol”.
Jaume González-Agàpito


Comments RSS

Leave a Reply

Name (required)

Email (required)

Website

Speak your mind