?>

“EL DISCRETO ENCANTO DE LA BURGUESÍA”

October 7th, 2016

1. L’aragonès de Calanda Luis Buñuel Portolés, 10 anys més vell que el meu pare, comunista convençut i censurat pel franquisme, va estrenar l’any 1972, 7 anys després de la clausura del Concili Vaticà II, Le charme discret de la bourgeoisie (El discreto encanto de la burguesía).
Després dels 20 primers minuts del film, el Bisbe diocesà Mons. Dufour, d’origen burgés, s’ofereix a uns petits burgesos com a jardiner. Diu que l’Església ha canviat molt i que, en aquell moment, així com hi havien hagut capellans-obrers, ara també hi hauran bisbes-obrers. Acabava de vendre el seu cotxe per donar el producte als pobres. Com a salari demanava únicament ho estipulat en els acords sindicals.

2. 44 anys després, aquella ironia mordaç del director nascut a la província de Terol, apareix com la freda i sorprenent realitat de l’Església i de la societat actuals.
El Papa va en cotxe utilitari, és amic dels pobres i dels immigrats, vol una Església pobre i serventa. Tenim a Barcelona un arquebisbe, nascut a 67,7 kilòmetres de Calanda, a Cretas, i que va pel mateix camí del Papa Francesc.

3. Europa, els governs, Llatinoamèrica, la diplomàcia, l’exercit, la burgesia, els empresaris, els partits polítics, l’economia, les finances, les inversions dels poderosos, els sindicats, l’Església i… les classes treballadores, van rebre, fa 44 anys i profèticament, l’exposició, anticipada, irònica i crítica, del desgavell actual en el film esmentat.
Buñuel era el profeta i nosaltres i el nostre entorn som, ara, el resultat, fracassat i ridícul, en un món que està entrant en una nova època de la humanitat, però que encara en les seves institucions i en les seves ideologies, està aferrat allò que els llibres d’història anomenaven l’ “Època Contemporània” i que els nous professionals de la història començaran a anomenar l’ “Època Post-Revolucionària”. És a dir l’ “Època A-filosòfica de les Grans Mandingues”.

4. L’encant, charme, de la burgesia apareix, ara i avui, com la Fira de Bellcaire. Es a dir com “Els Encants Vells” d’una burgesia que tingué la seva epifania a la meitat del segle XIX i que, en l’era de la mundialització, apareix com quelcom estúpid i avorrit d’una societat que ja no sap cap a on va, di d’on ve, ni a on és.

5. L’any 2016, la venda publicitària de certes actituds, en persones i institucions, que des del Manifest del Partit Comunista de 1848 a l’economia potent, exclusiva i dominadora d’avui, ens sedueixen, ens encanten, ens fan creure, ens fan esperar i ens estimulen. Ens desencanten, però, els candidats a la presidència dels USA en són un lamentable exemple, quan percebem que mantes vegades són, només, la venda d’uns productes fal·laços i erronis perquè, després de potenciar els subjectes venuts, són pura publicitat d’un món sense deriva que ni te utopia, ni proposa cap mite, ni sap a on va.

Jaume González-Agàpito


Comments RSS

Leave a Reply

Name (required)

Email (required)

Website

Speak your mind