?>

EN DERECHO DE INTERNIS NEMO IUDICAT

November 22nd, 2017

1. Yo estudié mi licenciatura en Derecho Romano en la Pontificia Universidad Lateranense! Allí también obtuve mi licencia en Derecho Canónico. A esos se les llamaba, cuando la gente sabía latín, licenciados in utroque iure. Después obtuve la licenciatura y, Summa et Magna cum Laude, el doctorado en Derecho en la facultad propia de una universidad pública española. Me pavoneo de ello para decir aquí algo que quizás sé in ‘tribus’ iuribus.
Lo digo hoy que, con tanto ‘sabio’ gobernante in saecularibus et in ecclesialibus. Allí, en Roma, con grandes maestros en el Derecho Romano, aprendí algo muy importante: “De internis nemo iudicat”.

2. En el aberrante positivismo jurídico en el que muchos andamos inmersos y algo ahogados, ese aforismo jurídico quizás no tiene sentido. Quizás porqué, aunque magistrados, fiscales, procuradores, abogados y algún jurista, citan eslóganes jurídicos en un latín pronunciado a la castellana, no saben, muchas veces, lo que dicen o dicen sólo lo que aprendieron de memoria cuando eran jóvenes.
Algunos tienen el coraje, sin ser iusnaturalistas puros y redondos, de leer todavía a Samuel von Pufendorf en ese libro De Iure Naturae et Gentium, que publicó el año 1672 y del que alguno tenemos, en casa, la edición nova del 1716. En el libro I, capítulo II, apartado 2, leemos: “Demostrare igitur nobis est, rerum propositarum certitudinem necessariam e certis principiis tamquam suis causis indubitato cognoscendam syllogistice deducere” (página 21). Que “en cristiano” quiere decir “Consecuentemente hemos de demostrar la necesaria certeza de las cosas que nos han propuesto y que se han conocido a partir principios ciertos deducidos de manera indudable y de manera silogística a partir de sus causas”.
Esa certeza que Pufendorf proponía obtener en el siglo XVII, sería bueno que también la desearan, la buscaran y se la impusieran los magistrados, los fiscales, los abogados y los procuradores que tenemos hoy en los tribunales de los que trata el Título VI, artículos 117-127 de la Constitución Española de 1978.

3. El artículo 117, 1 de la Constitución Española dice: “La justicia emana del pueblo y se administra en nombre del Rey por Jueces y Magistrados integrantes del poder judicial, independientes, inamovibles, responsables y sometidos únicamente al imperio de la ley”.
Ello representa afirmar que el ‘pueblo’ es el soberano y la fuente de la justicia. El rey es la personificación del detentor de la soberanía y quien da su nombre para que, en él, Jueces y Magistrados administren la justicia. Ellos son el “poder judicial”. Son personalmente independientes, inamovibles, responsables y sometidos únicamente al imperio de la ‘ley’.
Independientes a quo, in quem, ad quem, per quem y pro quo. Inamovibles rationum non legalium causa. Responsables coram soberano, scilicet populo et coram legibus. Sometidos al imperio de la ‘ley’ y no al imperio del poder administativo o ‘poder’ político.

4. El artículo 124, 1, de la Constitución Española dice: “1. El Ministerio Fiscal, sin perjuicio de las funciones encomendadas a otros órganos, tiene por misión promover la acción de la justicia en defensa de la legalidad, de los derechos de los ciudadanos y del interés público tutelado por la ley, de oficio o a petición de los interesados, así como velar por la independencia de los Tribunales y procurar ante éstos la satisfacción del interés social. 2. El Ministerio Fiscal ejerce sus funciones por medio de órganos propios conforme a los principios de unidad de actuación y dependencia jerárquica y con sujeción, en todo caso, a los de legalidad e imparcialidad”. El articulo 126 dice: “La policía judicial depende de los Jueces, de los Tribunales y del Ministerio Fiscal en sus funciones de averiguación del delito y descubrimiento y aseguramiento del delincuente, en los términos que la ley establezca”. Y el articulo 127: “1. Los Jueces y Magistrados así como los Fiscales, mientras se hallen en activo, no podrán desempeñar otros cargos públicos, ni pertenecer a partidos políticos o sindicatos. La ley establecerá el sistema y modalidades de asociación profesional de los Jueces, Magistrados y Fiscales. 2. La ley establecerá el régimen de incompatibilidades de los miembros del poder judicial, que deberá asegurar la total independencia de los mismos”.

5. Visto todo ello, vuelvo al aforismo romano De internis nemo iudicat. Interna/internum no quiere decir aquí la moral. De ella trata, en el libro De Iure Naturae et Gentium arriba citado Samuel von Pufendorf, larga y profusamente, en el primer capítulo del primer libro.
De ella no se ocupan demasiado hoy los juristas y los filósofos del Derecho.
Aquí se quiere decir, con internis, que no es objeto de la norma jurídica y, consecuentemente, del que juzga y del que investiga para el que juzga, lo que uno cree, piensa, profesa, sostiene y defiende y que no ha traducido en los actos externos y verificables que son objeto de la norma jurídica.
Ello comporta que se juzgan los hechos y no lo que uno cree, piensa, profesa, sostiene y defiende y que no ha traducido en los actos externos y verificables que son objeto de la norma jurídica. Ello es importante también para ustedes, señores ‘políticos’, separatistas y unionistas.

Jaume González-Agàpito

L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

October 22nd, 2017

“CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA DE 1978. ARTÍCULO 155
1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas”,

L’APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA EN LA RESOLUCIÓ DEL GOVERN DE L’ESTAT ESPANYOL DEL 21 D’OCTUBRE DE 2017

Ad primum
Catalunya és una comunitat autònoma
Concedo

Ad sequndum
Catalunya no ha complert les obligacions que la Constitució i altres lleis li imposaven.
I ha actuat de forma que ha atemptat greument a l’interès general d’Espanya.
Concedo, in mente litigantis

Ad tertium
El Govern [de l’Estat espanyol] ha fet un requeriment previ al President de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Ha estat atès, diu la Generalitat, però el Govern de l’Estat Espanyol ha considerat que no s’ha atès al que demanava.
Concedo

Ergo:
El Govern de l’Estat Espanyol considera que:
1. Amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat,
2. podrà adoptar las mesures necessàries per obligar a la Comunitat Autònoma de Catalunya al compliment forçós de les predites obligacions o per la protecció de l’esmentat interès general.
3. Per a l’execució de les mesures previstes en l’apartat 155, 1 de la Constitució el Govern [de l’Estat Espanyol] podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes.
Concedo, in mente litigantis

ADMETENT QUE S’HA DONAT EL QUE ES DIU, IN MENTE LITIGANTIS, EN ELS TRES PRIMERS PUNTS, S’EXAMINA LA CONCLUSIÓ:

1. Es pot demanar l’aprovació per majoria absoluta del Senat. No hi ha cap dificultat en contra.

2. I es podran adoptar las mesures necessàries. No hi ha cap dificultat en contra.
1) “Mesures necessàries” és una expressió general i no concretada en la norma constitucional.
2) Cal fixar si “mesures necessàries” vol dir qualsevol mesura, fins i tot aquelles mesures que signifiquin modificar les institucions i els càrrecs que han optingut la majoria dels vots dels ciutadans.
3) Cal fixar si “mesures necessàries” vol dir suplantar amb la designació directa i sense el vot dels ciutadans les funcions i els titulars amb persones del Govern de l’Estat o designades directament per ell.

3. Per obligar a aquella Comunitat Autònoma de Catalunya al compliment forçós de les predites obligacions o per la protecció de l’esmentat interès general.
1) Es tracta d’aconseguir que la Comunitat Autònoma de Catalunya compleixi les obligacions infringides.
2) També que la Comunitat Autònoma de Catalunya protegeixi l’interès general que postula la Constitució

4. Per a l’execució de les mesures previstes en l’apartat 155, s. 1 de la Constitució el Govern [de l’Estat Espanyol] podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes.
1) El Govern de l’Estat Espanyol pot donar instruccions a les autoritats de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
2) Cal aclarir que ‘instrucions’ no vol dir suplantar, substituir i retallar les competències que les institucions i del titulars d’elles garantides per la Constitució Espanyola i pel Estatut d’Autonomia de Catalunya.

DONADA LA RESOLUCIÓ DEL GOVERN DE L’ESTAT ESPANYOL DEL 21 D’OCTUBRE DE 2017 EN LA QUAL ES VOL:
1. Deposar el President de la Generalitat
2. Deposar tots els Consellers
3. Deposar tots els alts càrrecs de confiança de la Generalitat
4. Intervenir en l’economia
5. Intervenir en els Mossos
6. Intervenir en la Radio i la TV catalanes.
7. Que el Parlament de Catalunya no podrà proposar ni investir a ningú.
8. Que el Parlament de Catalunya no pugui tractar els afers contraris a la Constitució, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i a les lleis vigents.
9. Que el Parlament de Catalunya haurà d’obtenir l’autorització del Senat per tractar segons quins afers.

ES PREGUNTA:
1. Hi ha fonament jurídic i legal per a que totes les mesures que el Govern de l’Estat Espanyol, en el Consell de Ministres del 20 d’octubre de 2017, ha proposat per aplicar a la Generalitat i al Parlament de Catalunya es puguin identificar amb les ‘mesures’ previstes en l’article 155, 1) de la Constitució?
2. Aquestes ‘mesures’ que el Govern de l’Estat Espanyol, en el Consell de Ministres del 21 d’octubre de 2017, ha proposat per aplicar a la Generalitat i al Parlament de Catalunya, són el compliment del que disposa l’apartat 2) de l’article 155 de la Constitució?

ES RESPON:
1. Ad primum: No
2. Ad sequndum: No
3. Caldrà recórrer al Tribunal Constitucional per a que es posicioni respecte a la interpretació que el Govern de l’Estat Espanyol, en les resolucions del Consell de Ministres del 21 d’octubre de 2017, ha proposat per aplicar a la Generalitat i al Parlament de Catalunya coincideixin amb les ‘mesures’ de les que parla l’article 155 de la Constitució Espanyola.

Jaume González-Agàpito
Doctor en Dret
Advocat n. 10.695 del Col.legi de Barcelona

LA SOLITUD ‘ENCANTADA’ I CURULLA D’ESPERANÇA

October 21st, 2017

1. Visc en un temps meravellosament interessant. Jo soc un vell, però, no pas un ‘des-encantat’. El “suport electrònic” ha canviat el món en el qual visc i en el qual moriré. Han canviat no pas únicament els mètodes, els interessos i els partidismes, sinó també els encunys del nostre pensament. Això és reconfortant en el segle XXI!
Després d’una llarga època de papanatisme a-filosòfic, avui torno a veure joves que volen ser i s’autotitulen ‘filòsofs’. És un camí llarg i curiós, però, fascinant.
De nou, aquel Sòcrates, amb les seves constants i inquietants preguntes que el portaren a morir per ésser ‘a-teu’, pot circular, 2416 anys després de prendre la cicuta, pels nostres carrers.

2. Catalunya inquieta, sacsejada i un xic poruga en la seva constant adoració de Mammón, ha de pensar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.
El Regne d’Espanya, que en la Constitució de 1978, ha trobat un referencial també per als qui la van combatre i ara l’invoquen constantment, ha de pensar també on vol anar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.

3. És curiós com aquesta segona generació, darrera a la meva, generació d’independentistes ‘nats’ i no ‘convertits’ com la entre-mitja, la meva i l’anterior, ha portat Catalunya a la situació d’avui.
Quasi el mateix val per als unitaristes de les tres generacions, amb les variants que aquí no podem ara explicitar.
Una curiosa situació que ha forçat els ciutadans de Catalunya a definir-se. No solament a casa, als dinars i sopars, al treball o als bars, sinó en manifestacions multitudinàries.
Avui, els mites han caigut i resta únicament la realitat en la qual vivim. És la realitat factual i verificable. És la realitat, fins ara monòtona, del dia a dia. És la realitat que fa descobrir que, a Catalunya, hi ha una situació plural que no poden ignorar, ni mistificar amb els mites, reals o inventats, que avui, dissortadament, han ocupat el lloc de la raó i el seny, per una part i per l’altra.

4. L’Església espanyola, ara governada a les seus episcopals i a la Conferència Episcopal per individus de la meva generació, de l’inter-mitja i, pocs, de la tercera, ha restat atònita davant del que passa a Catalunya.
Un meu antic col·lega del Col·legi Espanyol de Roma i, ara, president de la CEE, ha proposat la distensió i el diàleg. No pas tots els altres bisbes espanyols l’han volgut entendre.
A Catalunya hi han 8 bisbes catalans, 3 valencians, 1 aragonès, 1 mallorquí i 1 menorquí. Fora d’algun que ha manifestat personalment el que pensava, quasi tots han romàs en un silenci prudent o han dit en algun document col·lectiu, el que els semblava que calia dir.
El silenci, en aquests moments, és savi, però és també l’actitud corrent en un episcopat català que queda molt mediatitzat per una societat catalana que, en gran part, ha girat l’esquena a l’Església Catòlica.
El Nunci de Sa Santedat, després d’algunes afirmacions públiques d’acord amb la posició política del govern del PP en algun acte oficial, ha romàs també en un silenci que està d’acord amb la prudència i amb la intel·ligència de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu.

5. Alguns, com jo mateix, en una Catalunya convulsa i un xic agitada, hem servat aquell silenci institucional que escau, en el seu rol pastoral, als que tenen alguna jurisdicció eclesial. Reservant-nos, és clar, la llibertat de pensar i obrar personalment en tot allò que no contamini una Església oberta als qui provenen del judeocristianisme, de l’hel·lenisme o del paganisme, com ens va ensenyar Sant Pau.
El dia 1 d’octubre jo el vaig passar internat a l’Hospital de Barcelona. Una angina de pit i una intervenció quirúrgica, immediata al seu descobriment, allí em van retenir.
En una solitud que jo vaig voler quasi absoluta, amb les menys visites possibles, que per a mi va ser ‘encantada’ per tot el que passava a Catalunya, però que va ser curulla d’esperança.
Quan estàs tot sol, quan descobreixes qui t’estima de debò, familiars i altres amics, i qui ni ha tingut la cortesia de saber si havies quedat viu, invalidat o mort, descobreixes que l’esperança realment prové primeriament d’aquell a qui has consagrat la teva vida i que t’estima. També dels bons familiars i bons amics que tèstimen. No pas de tants i tants xerraires i comediants.
Amb això no parlo únicament de la societat en la qual visc, sinó de una Església que cada cop em sembla, pesi als pronunciaments dels qui ens regeixen, més i més hipòcrita. Però, com a dit avui el Cardenal Amato a la Betificació del Màrtirs Claretiens a la Sagrada Família que, en la seva santedat, ens fa dir encara als cristians d’a peu: “NO TINC POR”!

Jaume González-Agàpito

HISPANIARVM REX

October 19th, 2017

1. Fins a Isabel II de Castella (I d’Aragó), cap monarca havia usat el títol de Rei/na d’Espanya.
L’any 1924, era el segon any del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera y Orbaneja amb l‘aquiescència del rei, i que va deixar en suspens la Constitució de 1876. Alfons XIII, aquell any, a Barcelona i davant de quasi un miler d’alcaldes, va dir “No olvideis que soy descendiente de Felipe V”.
Tot plegat, però, era ja, quasi per a tothom, història ja passada i quasi oblidada.
Amb tot… El dimarts, dia 3 d’octubre, a alguns que hem estat ‘monàrquics’ per coherència constitucional, ens va semblar que érem, realment, 93 anys enrere: la corona del Regne d’Espanya és, ara, en un cap que vol la unitat d’Espanya, però que fa pensar en allò de “Quod natura non dat Salamantica non praestat”?
Felip VI sap parlar en català. Però, fa avui fa16 dies, en el seu “Comunicat Oficial” a propòsit del que s’escau a Catalunya, no únicament no va dir res “en la lengua española que es la catalana”, sinó que no digué ni una paraula amable, en castellà, per a les víctimes d’un diumenge tràgic. Més aviat, ens va repetir tot allò que diuen els d’un partit que ara mana i d’un altre que vol manar.

2. “Hispaniarum Rex” fou una expressió feliç que volia fer digestiva la unió en un sol cap de les tres corones que va rebre, per herència materna i paterna, Joana I. El “Rei de les Espanyes” podria haver estat també la clau de volta constitucional d’una sèrie de pobles que, l’any 1978, van donar-se una Constitució i que van intentar començar de nou per un camí de reconciliació i de llibertat.
La història ha estat la que ha estat. Però, avui el que passa a Catalunya no és la bogeria d’uns quants exaltats, sinó un conflicte provocat pel sentiment cada cop més comú i més acceptat de que els catalans som una nació. Això no agrada a totes les Espanyes, ni a tots els “ciutadans de Catalunya”.
Però, la història ha estat també mestre en això. Un avui meu, que no vaig conèixer, era castellà i la meva avia basca i parlava basc. L’altre avi, que tampoc vaig conèixer, era de Castelló i la seva esposa, l’avia Maria, de Segorbe. Els meus pares es van conèixer, es van casar i van viure a Catalunya. Sempre i arreu, vull dir també a casa i entre ells, van parlar en català. El meu germà és membre, i força temps ha estat cap d’un departament, de l’Institut d’Estudis Catalans. La meva germana, durant molts anys, ha estat la primera Tinent-Alcaldessa de Mataró del PSC. Així, i perdoneu la immodèstia familiar, es fa un poble i un país.

3. Jo no soc ningú per donar lliçons al Rei, però si per a dir-li que cal trobar el desllorigador d’una situació cada vegada més inquietant a la nostra terra. Certament, es por acudir a l’Abat de Montserrat, a l’Arquebisbe de Barcelona, al Nunci Apostòlic, al Papa Francesc o al sursum corda. Un és català de socorre’l. L’altre és un aragonès sui generis i que parla en català. El tercer és un italià per a qui Catalunya és una ‘regió’ que parla el seu dialecte com moltes de les que hi ha a Italià. El Papa és un argentí, descendent d’italians, que pesi a que diu a l’ambaixador espanyol, el dia de la presentació de les Cartes Credencials, que ell està per “la indivisible unitat d’Espanya”, ell és d’una antiga ‘província’ espanyola que, al segle XIX, va voler deixar de ser una de les ‘Índies’ hispàniques.

4. Aquests dies estem vivint uns moments molt importants i compromesos. Per a Catalunya i per a les Espanyes. Caldria serenor i clarividència en els ciutadans de “les Espanyes” per trobar el camí que faci realitat allò que cercava la Constitució de 1978. Seria bo trobar aquella reconciliació i aquelles bones disposicions que quan, alguns encara no teníem 40 anys, es demanaven, després de no pocs anys de dictadura.
Enguany ha fet 55 que, el 11 d’abril de 1963, Joan XXIII, signava l’encíclica Pacem in terris, 50 anys que Pau VI firmava, el 26 de març de 1967, l’encíclica Populorum Progressio. Jo tenia 21 i 25 anys. Als 37 vaig votar la Constitució.
Tot allò tan meravellós que vam somniar fa 55, 50 i 39 anys, tot allò pel que vam lluitar i a causa del que alguns vam perdre alguna plaça, alguna promoció i algun diner, ha mort realment en mans dels qui tornen a defensar el que nosaltres, llavors, vam combatre?

Jaume González-Agàpito

L’ISLAM ÉS CULPABLE?

August 22nd, 2017

1. Poca gent, en aquesta societat poruga i teatralera en la qual vivim, és capaç d’afrontar el greu problema que els atemptats, dels dies 17 i 18 d’agost, ens han plantejat. El problema és l’entitat dels homes i dones i el tarannà propi de la nostra societat.
El segle XVII, al Regne Unit, es va començar a plantejar el problema de la identitat social. Qui coneix la història anglesa sap que parlo d’uns quants ‘filòsofs’ i d’intents de revolució. El segle XVIII, amb les seves ‘llums’ i les seves dues grans revolucions, va proposar dues entitats socials: el ‘ciutadà’ i la ‘res-publica’. El segle XX va proposar messiànicament dues entitats fracassades: el nacional-socialisme i el socialisme real. Dues guerres mundials i la descolonització en foren els antecedents i les conseqüències. En el segle XXI, hi ha el resultat desencisador de la manca d’entitat dels homes i de les dones i del fracàs de les diverses societats diversificades pel diner, el petroli, l’Islam, els estats d’Àsia, d’Amèrica Llatina i d’Àfrica. És també un segle sense ‘filosofia’ en el seu sentit literal i amb un crònic auto complex de religiositat culpable.

2. Dissabte passat al matí, abans de les hores ‘turístiques’, vaig anar a Les Rambles de Barcelona. No hi havia massa gent. Uns ‘altars’ encara molt petits. Gent amb cara trista i en un silenci compromès i revelador. Encara no havien aparegut en públic, a Barcelona, els ‘artistes’ del parell d’actes del migdia d’aquell mateix dissabte i del diumenge al matí. Tampoc s’havien publicitat les visites ‘oficials’ i ‘oficioses’ a les famílies amb dol i a les víctimes.
A “Les Rambles” hi havien bastants ‘turistes’ encuriosits i la gent barcelonina senzilla i entristida. Aquesta gent mirava i portava flors, sobre tot a l’enrajolat de Miró. Jo també vaig comprar un lliri i vaig pregar una bona estona. Era un bon moment. No calia cap hipocresia ni cap fariseisme. Allí quasi ningú, ni cap petit grup, coneixia els altres.

3. Amb el meu paraigua, ara ja no útil, vaig començar una curta passejada ‘peripatètica’ pel carrer Cardenal Casañas.
Jo he viscut dos anys en un país musulmà. Jo vaig estar ‘acreditat’ per a altres nou països i contrades islàmics. Jo he intentat conèixer l’Islam i, fins i tot, he escrit quelcom i he parlat acadèmicament sobre ell.
El que passa aquí, a Barcelona, em recorda tres moments molts compromesos que vaig viure a Khartum. Van ser tres intents de cop d’estat. El Mazdeisme n’era la força motora. Era la lluita d’uns que volien una societat i un estat plenament islàmics contra les escorrialles del que els occidentals havien imposat al Sudan. Parlar sobre això no sempre era fàcil o es feia quasi d’amagat.

4. Ahir el Sr. Trump va proposar per Afganistan, i per enèsima vegada, la desgraciada solució nord-americana per als països islàmics nord-africans o de l’Orient Mig: que ells resolguin els seus problemes. “Nosaltres només matem terroristes”, deia el President dels USA.
Ahir també els musulmans catalans o residents a Catalunya es manifestaven a la Plaça Catalunya de Barcelona. Deien que el que havien fet els terroristes no representava el que és i el que vol l’Islam. Conseqüentment l’Islam no és, per als musulmans que es van manifestar, el culpable.

5. Però, el problema que he apuntat a l’inici, fruit de la contradictòria historia d’occident en els últims quatre-cents anys, roman obert: El problema és l’entitat dels homes i dones i el tarannà propi de la nostra societat.
Aquest ciutadà/na demòcrata, que cerca la legalitat, la llibertat i la fraternitat i que no vol que cap contingut ètic, moral o religiós condicioni la seva ‘re-pública’ i que té el Barça (o els seus equivalents) com a religió, és una proposta vàlida per als musulmans que volen una societat ‘agradable’, sotmesa’ i ‘beneïda’ per Allà? I per als cristians que creuen en l’Evangeli de Jesús? I per als joves d’avui que cerquen la transcendència en la música, les arts plàstiques, el cine, el sexe, la intercomunicació i, també, l’amor?
Crec que no. “Hic est mater agni” deien en llatí. Però a la nostra societat li interessen més altres anyells més productius i més plaents.

Jaume González-Agàpito

ELS MOSSOS D’ESQUADRA

August 18th, 2017

1. Dijous, dia 17, Barcelona a la Rambla de les Flors. Divendres, primeres hores del dia 18, a Cambrils. Víctimes: 13 morts. 15 greument ferits, 80 ferits. Diversos detinguts. Cinc terroristes morts. Comencem a conèixer els morts: el més petits tenia 3 anys.

2. Catalunya ha viscut, ara que són les 10 del matí, les 17 hores de la gran prova. Té ja la medalla d’or. Els Mossos d’Esquadra que jo conec des del seu origen a la Generalitat, la Guardia Urbana de Barcelona, la Guardia Urbana de Cambrils, també la Policia Nacional i la Guardia Civil, els metges, els infermers i els assistents sanitaris, els bombers, però, sobre tot els ciutadans de Catalunya avui han estat excel·lents.
Catalunya avui ha guanyat del tot el referèndum. El referèndum de la reconciliació. El referèndum de la solidaritat. El referèndum de l’eficiència. El referèndum de saber captenir-se.

3. Els Mossos d’Esquadra, últimament un xic menystinguts i vistos com a perillosos per tots els qui volen dirigir els catalans des de fora, han demostrat la seva competència, la seva eficàcia, la seva promptitud, la seva capacitat de organitzar-se i de saber controlar una situació no pas immediatament preparada.
Els Mossos d’Esquadra han estat la visibilitat d’un poble que vol ser ell mateix i que, en totes les possibilitats per al seu futur, algunes contraries i contradictòries, sap ser ell mateix, sap autogovernar-se i sap respondre com cal a una societat lliure i democràtica del segle XXI.

4. Avui, el nostre condol per les víctimes mortals, la nostra solidaritat amb els malalts i amb les famílies colpejades pels terroristes, el nostre aplaudiment per les autoritats i per les forces d’ordre públic. També hi ha el nostre reconeixement per als mitjans de comunicació.
Però, també es manifesta avui el nostre orgull pel que és el poble de Catalunya. Abans dels mites antics i actuals, de les opcions polítiques i socials, del que somniem, postulem i desitgem, hi ha quelcom molt important: la capacitat d’existir com un poble que sap el que vol i que és capaç d’autogovernar-se eficaçment per a defensar la seva identitat.

Jaume González-Agàpito

LA IRONIA DE SÓCRATES I CATALUNYA

April 6th, 2017

1. Senyor Carles Puigdemont, és a través d’una emissora àrab que els catalans hem de saber què és el que es proposa preguntar-nos al ‘Referèndum’?
La Pilar Rahola ja li ha dit que no, mitjançant 8 al dia de Josep Cuní. I té raó. A ella i a mi ens va agradar més el que va dir a Harvard. Certes coses s’han de dir a casa, “clar i català” i, només després, s’han de publicitar per montes et colles. La Theologia Solis dels emperadors xinesos no es pot practicar a la Catalunya del 2017!

2. Sé que això no és fàcil i, mantes vegades, no sembla prudent, dada la situació econòmica, social i política en la qual vivim. Els de la Corona de Castella, els de la de Navarra i molts dels de la Corona d’Aragó, no volen sentir ni tan sols parlar del ‘Referèndum’. Eixos catalans que tenen el diner com a déu i aquells que són ciutadans de Catalunya, però, pesi això, se senten més espanyols que no pas catalans, tampoc.

3. Però, en aquestes coordenades, cal aprendre de la ironia de Sòcrates. Aquest gran i misteriós personatge va morir condemnat per ateu i instaurador d’una nova divinitat, l’any 399 a. C. Això va passar en un temps difícil per Atenes. Havia sucumbit sota el poder l’Esparta i es tancava la gran època d’or atenesa. En aquella situació era difícil interpretar la desgràcia del filòsof, denunciat per Méletos, per un crim contra l’estat.

4. La interpretació de la seva mort la va donar Sòcrates mateix, per mà de Plató, en els diàlegs Eutifró, Apologia de Sòcrates, Critó i Fedó. La interpretació s’escriu en una època amplia i tampoc molt fàcil a Atenes i al món hel·lènic.
En aquesta interpretació apareix la ironia socràtica. La ironia socràtica no vol desemmascarar i abatre l’altre. Vol ajudar-lo. Vol fer-lo lliure i accessible a la veritat. L’irònic Sòcrates no aprova el propi estat espiritual i moral. Ell sap com hauria de ser, però, no es fa il·lusions sobre el fet de no ser així, i coneix les dificultats en esdevenir-ho: “car jo estic ben lluny de dir que tu hauries de ser cultivat i de dir que jo no en tingui necessitat” (Alcibiades 1, 124 c). Ell “sap que no sap res”, però no com a escèptic, sinó amb la consciència que cal, per això mateix, indagar tant decididament i amb la fe de que la indagació portarà, un dia, a reals descobriments.

5. Aquesta “docta ignorància” que té una real consciencia del propi valor, però, que porta a la recerca constant fou el triomf del llegat socràtic.
Jo avui pregunto: ¿els independentistes catalans i els unionistes espanyols tenen aquesta “docta ignorància” que és apassionada recerca de la veritat del propi destí? Crec que no.
Uns i altres, ressentits per humiliats i prepotents per un passat, mantes vegades, inventat en ordre a un futur millor, no van a la recerca, en la “docta ignorància”, de la veritat de cada societat en vistes a la llibertat i a un destí espiritual i moral satisfactori.
Cal imitar a Sòcrates i actuar ‘irònicament’, no per condemnar i abatre l’altre, sinó per alliberar per a la recerca constant de la pròpia identitat. Cal parlar poc i escoltar molt. Cal, ‘irònicament’ treballar per fer descobrir la veritat de l’home i del seu destí, ajudats pel ‘daimonion’ que, deia Sòcrates, és quelcom diví.

Jaume González-Agàpito

CASA NOSTRA CASA VOSTRA

February 18th, 2017

1. Avui, dissabte, com quasi cada dia, la nostra casa, el Casal Sant Oleguer, ha acollit cinc persones a dinar: el cònsol de Grècia a Barcelona, un seu amic que l’acompanya, una amiga nostra del Barça i que treballa per Catalunya i un matrimoni, amic nostre, que ha vingut a muntar les tres noves casetes per als nostres gossos: els vigilants nocturns de la nostra casa i el nostre jardí. Els tres de la nostra comunitat, amb ideologies i filosofies diverses, però a-acomunants per l’Evangeli i el servei ministerial a l’Església. Avui jo he estat el cuiner.

2. El cònsol, un de casa i la nostra amiga anaven a la manifestació en favor de l’acolliment dels immigrats. Un amb l’estelada, l’altre amb la bandera constitucional de l’estat espanyol i l’altre amb la bandera de la independència catalana. Han marxat plegats per dir “Casa nostra: Casa vostra”.
He pensat que era bonic això de lluitar pels més febles immigrats per damunt dels partidismes i els patriotismes. Jo quasi estava temptat d’afegir-me.
Però, jo he restat a casa nostra. Aquí, cada dia, a les 6 de la tarda, servim un dinar/sopar a més de 150 persones. Farà, a l’octubre, 20 anys que ho fem. Hi col·laboren més de 100 persones, en grups diferents cada dia de la setmana. Els ‘clients’ són d’aquí, però també molts són immigrats en situacions ben diverses. És un servei humil, sempre sense publicitat i amb una bonica i quasi anònima continuïtat.

3. “Casa nostra: Casa vostra”. És bonic com a ròtol d’una manifestació. Admiro i envejo als qui avui s’han pogut manifestar.
“Casa nostra: Casa Vostra”, és molt veritat si és una manera de viure, de servir i d’estimar. “Estimar el proïsme com a mi mateix” és el gran precepte. Oferir la casa realment als més pobres immigrats no és simplement ‘solidaritat’ sinó estimar. És això, crec, que milers de persones avui han proclamat pels carrers de Barcelona.
Jo pregunto: aquest missatge l’entenen els qui fan política, els qui menen l’economia pública i la privada, els qui sempre parlen de solidaritat però que mai donen la mà al més pobre, a l’immigrat, a l’exclòs d’una societat opulenta i rica?

Jaume González-Agàpito

CLÁUSULAS SUELO

February 16th, 2017

1. Aceptado, acomodado, acordado, admitido, ajustado, aprobado, apropiado, arreglado, asentido, auténtico, autorizado, avenido, cierto, concertado, concordado, confirmado, consentido, constitucional, contratado, convenido, correcto, determinado, efectivo, establecido, estatuido, estipulado, flexible, genuino, gestionado, judicial, jurídico, justo, legal, legítimo, lícito, mediado, negociado, nulo, oficial, pactado, permitido, procesal, propio, rato, razonable, refrendado, reglamentario, resuelto, seguro, sensato, tratado, útil, válido, y verdadero. Son palabras que no todas entendían los que pactaban con contrato hipotecario con una entidad bancaria.
Tampoco esas entidades de crédito, después de la sentencia ‘europea’ y de la más reciente del Tribunal Supremo, no siempre parecen percibir y usar correctamente esos términos. Tampoco la administración pública española. Menos todavía algunos ‘políticos’ españoles, pese que no pocos han estudiado ciencias jurídicas.
2. Las “Clausulas Suelo” son nulas. ‘Ergo’ no existen. Retrasar la aplicación de la sentencia ‘europea’, ratificada por el Tribunal Supremo puede ser interesante para los intereses de los bancos, pero son un camino equivocado para los que pidieron las hipotecas con “Clausulas Suelo”, para las entidades que así las concedieron a sus clientes poco informados, para la administración pública española y para los partidos políticos.
Retrasar a los damnificados por las Clausulas Suelo la obtención íntegra de la parte basada en unas clausulas nulas, puede ser beneficioso a los otorgadores del producto monetario de la hipoteca, pero “a longe” no es precisamente algo muy bueno para el buen nombre de las entidades bancarias que la retrasan.
Judicializar la mayoría de los procedimientos del retorno del producto basado en las Cláusulas Suelo no es bueno, ni para los afectados, ni para el gobierno, ni para los bancos y, sobre todo, para el “Poder Judicial”.
3. Este asunto, según como sea conducido, puede ser una gran ocasión de ‘business’ para los gestores de diversas ‘especialidades’ que pueden ayudar o retrasar la devolución del producto debido a las nulas Clausulas Suelo. Pero, ciertamente, cuando antes se ‘arregle’ el asunto mejor para todos. No es muy bonito ver a España sumida en una multiforme batalla judicial sobre unas Clausulas Suelo nulas y que en nada ayudan a confiar en un estado en el cual las entidades bancarias se han dedicado presuntamente a ‘confundir’ a sus clientes.
Jaume González-Agàpito
Doctor en Derecho

BARCELONA SUPERCOMPUTING CENTER

February 14th, 2017

Ahir, 13 de febrer a les 12 del migdia, 10 persones, d’ambients socialment i acadèmicament ben diversificats i el Sr. Cònsul dels USA a Barcelona, fórem convidades a visitar el “Barcelona Supercomputing Center / Centre Nacional de Supercomputació” de la Universitat Politècnica de Catalunya. Els amfitrions fórem els màxims responsables del centre: Mateo Valero, el director, Josep Maria Martorell, director-adjunt, i Jesús Labarta.
Des del mig dia fins a les 13,15 h. el Dr. Valero i el Dr. Martorell ens van explicar què es feia i com es treballava a aquella casa, quins contactes i aliances tenien, quins reptes s’havien proposat, quins bons resultats s’havien aconseguit i quina nova perspectiva el Barcelona Supercomputing Center plantejava, en l’immediat futur, a les diverses activitats que ocupaven els 10 convidats. Tot seguit vam visitar el curiós i immens ‘ordinador’ instal·lat en l’antiga capella d’un convent de religioses amb gran respecte per conservar l’estructura arquitectònica del local i amb un fons musical de cant gregorià. Un dinar, fins a les 16,30, en un restaurant pròxim va ser l’ocasió per a un diàleg molt interessant i aprofundit.
Tot plegat ens ha plantejat., a molts dels 10 convidats, una sèrie d’interrogants, davant d’un nou estadi de la humanitat , que aquell centre ens fa veure, sospitar i entrellucar. El poder endevinar què pot aportar aquell poderós “Supercomputing Center” ara mateix i molt més en els anys pròxims, ens planteja també als que ens hem dedicat a les humanitats, a la filosofia, al dret i a la teologia un nou panorama en la recerca, en el tractament de les dades i en el poder trobar noves respostes a no pocs problemes que, abans, ens semblaven in-assumibles per la limitació del nostre instrumental d’investigació.
Crec que en el nostre treball individual i personal, però també en el nostre treball acadèmic, social i solidari hem d’acabar d’entendre que ja hem començat a viure en una nova època de la humanitat. Més del que fou la impremta a finals del segle XV i començaments del segle XVI, és ara el ‘cumputing’ de finals del segle XX i començaments del segle XXI. Però, no és únicament un nou canvi d’instrumental i de capacitat d’investigació i de comunicació, és un veritable canvi dels paràmetres mentals dels homes i de les dones del segle XXI.
El que la ‘civilització’ occidental i altres ‘civilitzacions’ d’altres èpoques i paràmetres geogràfics ens han aportat i transmès amb uns mitjans que quasi tots coneixem i apreciem, necessita ara entrar en aquesta nova època de la humanitat, en la qual la recerca, la investigació, la documentació, l’examen, la crítica, l’experimentació, l’assaig, la prova, la comparació i la selecció es poden fer a un “supercomputing center” que tenim quasi al costat de casa.
Jaume González-Agàpito