?>

TRUMP: AMERICA FIRST!

January 20th, 2017

1. El discurs de Donald Trump, avui a la seva presa de possessió, ha estat tot el contrari d’un discurs acadèmic.
També quasi res tenia a veure amb les magnífiques orationes, meticuloses i super-elaborades a les que ens tenia acostumats el seu polifacètic antecessor i que recitava de memòria sempre, sense cap apunt visible a mà.
Trump no ha defensat l’ideari demòcrata, ni el republicà, si és que existeixen. Tampoc l’establhisment americà que ha ‘governat’ des de fa un xic més de 25 anys.

2. El discurs de Donald Trump ha estat populista. Paraula avui generalitzada i traïdora. Paraula que indica posicions polítiques del tot diverses. Mot que indica una actitud, no pas nova i moderna, sinó que és quasi tan antiga com la mateixa societat humana.
Lucius Sergius Catilina ja va emprar el concepte de populisme que va denunciar Marc Tul.li Cícero en les seves Orationes in Catilinam.
Avui el populisme és a la moda perquè la humanitat està començant un nou estadi de la seva història. Crisi general de quasi totes les ideologies i desconfiança quasi radical devers els establishiments, de dreta i d’esquerra, de dalt i de baix, de classe i de poder.

3. Trump és un ‘idiota’ que no sap pas què es diu o un clarivident que vol acotar la crisi de la seva societat combatent els defectes quasi congènits d’un occident capitalista i globalitat en crisi?
En el discurs d’investidura Donald Trump ha dit: “20 de gener de 2017: Avui […] els homes i les dones d’aquest país ja no seran més oblidats […]. Ara mirarem només cap el futur […]. La protecció comportarà més eficàcia i seguretat […]. Compra productes americans i contracta treballadors americans […]”.
Sembla la negació mateixa del programa demòcrata i de tantes i tantes propostes polítiques dels partits polítics d’occident.

4. Vol dir Trump que els USA deixaran ja de pretendre ser l’àrbitre internacional com han estat, de fet o de dret, des de 1945? Vol dir que cal que una ‘nació’ trobi el seu propi camí i la seva coherència abans de pretendre arranjar el món sencer? Vol dir que abans de imposar la democràcia i els drets humans als altres països cal que els USA siguin realment demòcrates i observants dels drets humans a casa seva?

5. Donald Trump inquieta i preocupa a no poques persones humanes, als estats del món sencer, a la majoria de partits polítics en els quatre punts cardinals, a les forces econòmiques i productives d’arreu, als defensors dels drets dels treballadors i de les classes més baixes, als ideòlegs i ‘politòlegs’ de ‘gabinet’ i fins i tot a certs utopistes que quasi mai han abastat el final feliç que prometien.
Però resta una gran pregunta: Per què a Trump l’ha votat tant gent? I, una altra conseqüent: Tota aquesta gent és també ‘idiota’ o és clarivident?
Ens volen dir el que ha dit avui també Donald Trump: “Deixem ja el passat. Mirem endavant!”.
El futur és, doncs, l’abatiment de l’establishment que no volem? El futur és tan senzill com ser homes i dones honrats i honestos que viuen en una societat unida, lliure, justa i fraternal?
Això ho van dir, també als USA, els del segle XVIII. Però, el camí quin és realment?

Jaume González-Agàpito

JUAN LUIS CEBRIÁN PASA AVUI PER “ÉVOLE VS.”

December 11th, 2016

1. Les dretes i les esquerres de les Espanyes que són grups, mantes vegades, sense nord i sense sentit ideològic i teòric, avui diumenge, per la Sexta a 2/4 de 10, tindran ocasió de veure com dos castells ‘inexpugnables’, A3Media i Prisa, s’expliquen, s’impliquen, es defensen i s’ignoren.
L’entrevista feta per Jordi Évole serà una bona festa per a la classe política i per al “Tercer Poder”, és a dir, per això que designem com a periodistes. Classe omniscient que avui informa poc, quasi sempre a base de pre-fabricats d’agència, i opina molt, quasi sempre al servei dels “interessos constituïts”.
Serà també una bona ocasió, per als ciutadans d’a peu com jo, de constatar com els interessos econòmics i les seves implicacions polítiques i mediàtiques, es presenten, es justifiquen i, pot ser, es canonitzen ‘ecumènicament’ en una Espanya, pobre en idees i molt rica en tinglados productius.
2. En una societat en la qual quasi tot es pot comprar i es pot vendre, serà curiós veure com dos grans “formadors de la opinió pública” s’expliquen, es combaten, es justifiquen i, pot ser, es perdonen les comunes mancances. Serà interessant per al ciutadà comú, mediatitzat per la mundialització del consum standard, la presentació crítica de dos grans grups de la informació/deformació pública que, en teoria, informen i entretenen.
3. L’exili avui de la Filosofia, no pas únicament de les institucions universitàries, sinó també del món de la política i de les relacions econòmiques i socials, farà que ens interessi saber com els “gestors de la opinió pública” es presenten, s’expliquen i es justifiquen.
Sòcrates, que va morir ara fa 2415 anys, executat amb la cicuta, perquè era ‘ateu’ i un perill per a la societat atenenca, ara seria un cas tan ridícul i sense cap ‘ganxo’ per aquesta societat que quasi no creu en res i que, a més, és ‘teista’: únicament adora allò que Jesús el Crist anomenava ‘mamonà’, es a dir el diner.
4. El Papa Francesc, avui, s’ha reunit a Roma amb dotzenes d’alcaldes de grans ciutats per parlar dels grans reptes socials i dels problemes de la immigració. Hi ha anat també l’alcaldessa de Barcelona. Però, això, curiosament, ha interessat molt poc als grans poders de la informació espanyols i catalans. No gaire més als detentors de la representació de la sobirania del poble, que anomenem com a ‘polítics’.
També aquesta Església Catòlica nostrada, teòricament tan preocupada per no sé quantes “qüestions socials”, ha romàs molt silenciosa al respecte.
5. És l’hora per preguntar, com si fóssim jesuïtes de la vella escola: A part de tanta preocupació pel diner, pel poder, per la informació, per l’estatus, per la imatge social, nostra personal i de les institucions de les quals formem part, a quantes persones humanes en concret ajudem i ajuden les nostres institucions i els nostres tinglados?
No sé si avui, aquesta nit, Jordi Évole i Juan Luis Cebrián tindran temps, capacitat i coratge per parlar d’aquests temes que preocupen als humans sense prebendes, o es limitaran a parlar només de ‘mamoná’ i de tots els seus servidors.
Jaume González-Agàpito

LA SOBIRANIA RESIDEIX EN EL POBLE

September 2nd, 2016

1. La Constitució Espanyola, en el seu article 1, 2 diu: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”.
1. “Poble espanyol” és un terme clar i conclusiu.
2. Ell és el sobirà. Ell fa néixer la idea de ‘nació’ o de ‘nacions’.
3. Ell “es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret” (Cons. Esp., article 1, 1).
4. D’ell emanen els poders de l’Estat.
2. Òrgans de l’Estat
1. “1. El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis. […] 3. La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l’article 65.2”. (Const. Esp. article 56 1). El Rei, doncs, no és el sobirà.
2. “1. Les Corts Generals representen el poble espanyol i són formades pel Congrés dels Diputats i el Senat. 2. Les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa de l’Estat, n’aproven els pressupostos, controlen l’acció del Govern i tenen les altres competències que els atribueixi la Constitució. 3. Les Corts Generals són inviolables”. (Const. Esp., article 66).
3. El parlament (Les Corts Generals) és el dipositari i el representant de la sobirania del poble. Ell, però, no és el sobirà.
4. “El Govern dirigeix la política interior i l’exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d’acord amb la Constitució i amb les lleis” (Const. Esp. article 97).
5. “El Govern respon solidàriament de la seva gestió política davant el Congrés dels Diputats” (Const. Esp. article 108).
6. El Govern (amb altres òrgans de l’Administració pública) és el poder executiu. No el legislatiu ni el judicial. El està sotmès al control del parlament. Evidentment no és sobirà.
7. “1. La justícia emana del poble i és administrada en nom del rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei. […] 4. Els jutjats i els tribunals no exerciran funcions altres que les que assenyala l’apartat anterior i les que els siguin atribuïdes expressament per la llei en garantia de qualsevol dret. […] (Const Esp. article 117. És el poder judicial que emana de la sobirania del poble.
3. “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política. […]” (Const. Esp. article 6).
1. Els partits polítics[…] concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular.
2. Expressen el pluralisme polític,
3. Són instrument fonamental per a la participació política.
4. Ells mai han d’impedir, ni la formació i la manifestació de la voluntat popular, ni el pluralisme polític.
5. Han de ser instrument fonamental per a participació política.
4. Davant de la situació política de l’Estat espanyol i del que aquests dies hem contemplat en el parlament espanyol cal, sens dubte, recordar i afirmar que:
1. Només “el poble espanyol” és el sobirà. Ell fa néixer la idea de ‘nació’ o de ‘nacions’.
2. Ell “es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret” (Cons. Esp., article 1).
3. Del poble emanen els poders de l’Estat.
4. Cap òrgan de l’Estat és sobirà: ni el Rei, ni les Corts Generals (el parlament és el dipositari i el representant de la sobirania del poble, ell, però, no és el sobirà), ni, evidentment, el Govern, ni l’organització de la justícia, son sobirans.
5. Els partits polítics avui no expressen satisfactòriament el pluralisme polític, ni concorren eficaçment a la formació i a la manifestació de la voluntat popular, ni són instrument fonamental per a la participació política.
5. En conclusió:
1. Cal que el “poble sobirà” que contempla i afirma la Constitució Espanyola avui afirmi, re-situi i emplaci correctament la seva sobirania.
2. Cal que no permeti que cap òrgan de l’Estat, que no és sobirà, l’arrabassi.
3. Cal que repensi els partits polítics i llur acció avui en l’Estat.
4. Cal que exigeixi als partits o als organismes que els reemplacin que siguin la manifestació de la voluntat popular i un instrument fonamental de la participació ciutadana.

Jaume González-Agàpito

L’ESGLÉSIA DE CATALUNYA: ELS REFUGIATS I ELS PROBLEMES ECONÒMICS

June 9th, 2016

1.Són admirables, i no és el lloc per exposar-los extensament aquí, l’interès, la preocupació i la implicació amb les quals el Papa Francesc ha afrontat el preocupant fenomen de la immigració a Europa. Tant o més admirables el coratge, la determinació i la claredat amb els quals ha afrontat els problemes econòmics de les institucions d ela Santa Seu i els camins que ha impo-sat.
2. L’episcopat espanyol i també el català s’han significat també amb els propòsits pontificis suara esmentats. Seria molt llarga l’enumeració de les iniciatives de la CEE i de les diverses demarcacions eclesiàstiques. Iniciatives diverses, algunes molt curioses, i totes desitjoses de reproduir, mutatis mutandis, el que fa el Papa Francesc.
3. Però, és molt evident la preocupació de l’episcopat espanyol, amb totes las variants que presenten els seus diversos membres, per una situació política i, evidentment, després admi-nistrativa que el nou panorama partidista pot oferir després del dia 26 de juny d’enguany. El decreixement del centre-dreta, un altre ‘centre’ encara no del tot classificable i les diverses opcions que les esquerres presentem són uns interrogants no fàcils d’assumir, de preveure i d’enfrontar.
4. Els arquebisbes i bisbes catalans, però, a tot això, acumulen una altra preocupació donades les realitats parlamentàries, governatives i administratives de la Generalitat de Catalunya i la composició dels municipis catalans. Ahir, el vot negatiu als pressuposts de la Generalitat i el plantejament, al final de la sessió parlamentaria, del Molt Honorable President, obren encara amb més radicalitat l’interrogant de les repercussions econòmiques, administratives i socials que tot plegat por tenir per a l’Església Catòlica a Catalunya.
5. És evident que la manca de preveres a la majoria de les diòcesis a creat en moltes d’elles un plantejament gens fàcil d’abordar. I no pas únicament pel que fa al servei ministerial d’una multitud de parròquies, sinó també en tres vertents específicament econòmiques: el sosteni-ment de tot el patrimoni immoble, de les institucions eclesials i del personal, clergues i se-glars, que treballen per l’Església. Tot això, ara mantes vegades complicat per una cada vegada més difícil col·laboració de les institucions catòliques amb l’administració pública.
6. El clergat catòlic, especialment en les diòcesis catalanes més grans, que moltes vegades ges-tiona una o més parròquies en la solitud d’un únic prevere que, a més, pot ser té també altres responsabilitats diocesanes, pateix una penúria econòmica, agreujada per una falta de medis patent, com feia anys no coneixia.
7. Les estructures diocesanes a Catalunya s’han perfeccionat, també en els afers econòmics, però encara pateixen d’un interès, més que lloable en principi, per la burocràcia administrati-va i que, en canvi, no pas sempre curen de l’ajut als pobres rectors, pluri-empleats, que a més són usats com una mena de membres inferiors de l’estructura eclesial que no pas en allò que són realment i que garanteix el Codi de Dret Canònic.
Això fa que els rectors catalans sentin i sofreixin una mena d’afany recaptatori per part dels seus bisbats que no sempre poden afrontar i que difícilment poden justificar als seus feligre-sos. Mai com ara el clergat català s’ha trobat empresonat per unes normes que, en principi, volien facilitar la gestió parroquial i la tasca del rectors, però que, en realitat, poc els ajuden en la seva tasca pastoral.
També el clergat catòlic català desitjaria que l’interès manifestat i practicat pel Papa Francesc en els afers econòmics de les institucions de la Santa Seu es fes també més perceptible i més accessible en els arquebisbat i bisbats catalans. El clergat, com preveu la normativa canònica vigent, hauria de ser realment escoltat i consultat més enllà del que poden fer en diversos or-ganismes ‘consultius’ diocesans. Sinó tindríem que l’aportació del Concili Vaticà II, reduïda en aquest afer a una mera acció burocràtica d’un Col·legi de Consultors, seria inferior al que el codi canònic de 1917, manava que fessin els bisbes respecte al cabildo de canonges de la seva catedral.
Jaume González-Agàpito

JE SUIS COPTE

February 25th, 2015

Vam viure, mediàticament, el proppassat 7 de gener, uns estremidors episodis ocorreguts a Paris: 2 homes van matar en la redacció de Charlie Hebdo, a 11 persones i en van ferir a altres 11 cridant “All.lah és el més gran!”. Altres 5 persones van morir i altres 11 van resultar ferides a l’Illa de França.
L’onze de gener uns 2.000.000 de persones, amb més de 40 líders mundials van sortir al carrer tot manifestant-se en contra. 3.700.00 altres francesos s’uniren al rebuig dels atemptats parisencs. A tot el món grans multituds es van unir per condemnar aquells actes- Un cartell es feu comú: “Je suis Charlie”.
A Líbia mataren, fa un xic més d’una setmana, decapitat-los, 21 cristians coptes, que treballaven en aquell país per un únic ‘reat’: ser cristians. Després a Síria, a Egipte i a la mateixa Líbia hem sabut, quasi quotidianament, que actes semblants, amb l’agravant de cremar-ne vius alguns.
Els ‘media’ ens han donat la notícia, però quasi tot a quedat aquí: en el món de l’informació, dolguda o no, però asèptica. Cap manifestació, cap compdemna, cap solidaritat real amb els cristians que han mor per ser cristians.
“Je suis copte” és el cartell que alguns portem. I ens agraderia que Charlie Hebdo, en el seu darrer número, a part d’injuriar alguns polítics amb el Papa Francesc i un porc, mostrés alguna solidaritat per aquestes víctimes dels seus mateixos boixins. Víctimes a les que se’ls hi ha negat el dret d’existir i el de la llibertat religiosa. Seria bonic que aquesta revista portés també a la portada “Je suis copte”.
Jaume González-Agàpito

PEDRALBES: SANTA CLARA ÉS DEMÀ

August 10th, 2014

He anat avui, acompanyat dels de casa i d’un prevere ortodox, a les primeres vespres de la solemnitat franciscana de Santa Clara. Es celebraven al monestir de Santa Maria de Pedralbes.
El record de la meva primera visita al monestir de San Damiano d’Assis en el mes d’agost de 1957 s’ha fet tot seguit present. Allí, després de curtes permanències en dos monestirs benedictins, hi va viure Chiara Scifi fins a la seva mort. També la visita, el mateix dia, a la Basílica de Santa Clara, on vaig veure el seu cos.
La gran clau de les clarisses, el Privilegium Paupertatis, els hi va concedir Gregori IX. Papa que el 1228 canonitzava Francesc d’Assis, l’any 1231 i amb la butlla Excommunicamus establia formalment el tribunal de la Inquisició depenent del Papa i els dominics com el seus agents privilegiats, el 1232 canonitzava Antoni de Lisboa, dit de Pàdua, el 1234 canonitzava a Domènec de Guzmán i promulgava els cinc libres de les Decretales Gregorii IX o Liber Extra, col·lecció preparada per Raimon de Panyafort.
El segle XIII ofereix sobre la vida cristiana estímuls, belleses, grandeses, interrogants i contrarietats. Per a molts és el segle d’or de l’Església Catòlica. Las creuades quarta, cinquena, sisena, setena i octava. Els valdesos i els càtars. El IV Concili General de Laterà, els Concilis Generals I i II de Lió, Els mendicants, els Eremites de Sant Agustí, els Mercedaris i els Carmelites. Noves normes sobre els sagraments. La Inquisició. L’Escolàstica i les Universitats. Un segle que ha influït, i no pas poc en l’estructuració i normativa canònica de l’Església Catòlica.
El segle XIV, en canvi, fou un segle de trasbalsos per a l’Església Catòlica. En ell el monestir de Pedralbes va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa Elisenda de Montcada el 1326, amb la intenció que servís de lloc de retir per la reina en el moment d’enviudar.
El monestir es va inaugurar el 3 de maig de 1327. Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles. El monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.
La mateixa Elisenda va fer construir, en el recinte monacal, un palau al qual es va traslladar en morir el seu marit, en l’any 1327. Elisenda hi va residir fins al moment de la seva mort el 1364.
Durant la Guerra dels Segadors de 1640, les monges van ser temporalment exclaustrades. El 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van fugir i la comunitat va restar dispersa durant tres anys. Però el monestir no fou afectat per la desamortització. El 1931 l’estat va declarar el monestir Monument Històric Artístic i, en esclatar la guerra civil, se’n féu càrrec la Generalitat, però va ser cremat el retaule major. El 1938 s’hi instal·la el Dipòsit General d’Arxius. A partir del 1949 una part del monestir es va obrir al públic, i el 1975 es va construir un nou convent a l’antic hort per tal de destinar la major part de les instal·lacions antigues al Museu-Monestir de Pedralbes, que a les darreries del segle XX va passar a formar part del Museu d’Història de la Ciutat.
Avui he trobat la petita comunitat de monges clarisses que hi resideix. Al cor n’he comptat nou o deu amb dues quasi immòbils. Crec que aquestes poques monges provenen de tres comunitats diferents. L’any 1991 n’eren més de trenta.
He trobat a faltar avui també l’antiga abadessa Pierrette Prat i Galindo, que va morir el 5 de juliol passat, mentre jo era fora de Barcelona. Era una dona intel·ligent i forta. Educada, però tenaç. Acollidora però amb un gran do de discerniment. Va ser abadessa del monestir de Santa Maria de Pedralbes en diferents períodes, del 1972 al 1975, del 1988 al 1997 i del 2004 al 2007. Sor Pierrette estimava molt el seu monestir, però, es podia parlar amb ella del que és diví i del que és humà. La seva amabilitat, acompanyada sempre de l’honradesa i la discreció d’una religiosa integra i convençuda t’obria de cop la grandesa d’un monestir que els barcelonins estimen.

Jaume González-Agàpito

298 PERSONES ASSASSINADES A UCRAÏNA: PER QUI?

July 18th, 2014

Ahir, dijous, 17 de juliol de 2014, un míssil abatia, a Ucraïna, un avió de la Malaysia Airlines amb 298 persones a bord, 283 passatgers i 15 membres de la tripulació. Era un Boeing 777. Havia sortit d’Amsterdam i anava a Kuala Lumpur en el vol MH17.
El fet ha ocorregut a uns 80 kilòmetres de la frontera russa, a la província de Donetsk, lloc de lluita entre el govern de Kíev i els separatistes prorussos de l’est d’Ucraïna.
No s’han recuperat les dues caixes negres de l’avió sinistrat. Una sí i la tenen els prorussos. L’altra ha desaparegut. Però hi ha una gran pregunta: qui ha estat el criminal que ha abatut l’avió i assassinat 298 persones?
El Govern dels EUA afirma que l’avió va ser derrocat per un míssil terra-aire.
Els especialistes en afers aeris militars no estan d’acord. Diuen que un avió, volant a més 10.000 metres i a uns 1.000 kms. Hora, només pot ser abatut per un míssil aire-aire disparat per un caça.
El russos accepten aquesta com una de las hipòtesis en el seu muntatge explicatiu: el míssil era ucraïnès llançat des de terra o des d’un caça i l’objectiu era l’avió del president Putin. L’avió presidencial i el Boeing de la Malaysian Airlines es van creuar en el mateix punt i en el mateix corredor. Això va succeir prop de Varsòvia en el nivell de vol 330 a una altitud de 10.100 metres. L’avió presidencial hi era a les 16.21 hora local (12.21 gmt) i l’avió de la Malaysia Airlines a les 15.44 (11.44 gmt), han precisat.
L’explicació és bona, però, l’objectiu proposat per a l’atemptat pels russos introdueix uns paràmetres que volen afirmar l’origen ucraïnès en un context apassionant, però, molt perillós: Rússia és atacada pels ucraïnesos!
A part de les imputacions polítiques queda clar:
1. L’atemptat no pot ser la conseqüència d’un error, dats l’avió, el vol i la tecnologia d’avui.
2. L’abatiment del Boeing 777 en el seu vol MH17, en el lloc i hora, requereix uns aparells concrets i molt sofisticats. Segurament ha estat abatut per un míssil aire-aire.
3. El lloc del crim és molt revelador i suggereix culpabilitats.
Resta però respondre a la gran pregunta: Cui prodest?
Jaume González-Agàpito