?>

LAS ELECCIONES DE ANDALUCÍA

December 3rd, 2018

1. El PSOE ha obtenido 33 escaños, el PP 26, Ciudadanos 21, Adelante 17 y VOX 12. Son unos resultados sorprendentes que pueden ser una especie de catarsis de purificación en España mediante la observación de los resultados en Andalucía.
Los resultados de las elecciones andaluzas representan un cambio real en Andalucía. Es un cambio que ha ‘nokeado’ a muchos políticos y a no pocos empresarios. Las elecciones andaluzas en España representan una clara advertencia para Pedro Sánchez: ¿el cambio socialista en España está representado en los 33 escaños que el PSOE ha obtenido en el Parlamento andaluz?

2. Es curiosa la interpretación que el resultado de las elecciones autonómicas andaluzas ha representado para España, segúnlos diversos partidos.

1) Por parte del PSOE, Susana Díaz ha dicho que es el partido más votado. Que ha ganado en 7 de las 8 provincias. Pero, es verdad, que los resultados representan un retroceso real de la izquierda en Andalucía. Afirma la Sra. Díaz que ha entrado la extrema derecha en Andalucía y en España. Que el PSOE es constitucionalista y debe parar a la extrema derecha. Que la abstención ha hecho bajar al PSOE. Pero, ha hecho una llamada a todos los partidos: ¿Quieren que la llave sea la extrema derecha? ¿Hay que claudicar ante la extrema derecha? ¿La mayoría parlamentaria la ha de condicionar la extrema derecha? Parece, sin embargo, que este llamamiento no será escuchado.
Es evidente que esta ha sido una de las noches más tristes para el PSOE de Andalucía.
2) El PP ha afirmado que necesita de Ciudadanos y de VOX, ya que quiere para sí la presidencia de la Comunidad Autónoma de Andalucía. Dice que lo merece porque lleva muchos años trabajando allí, porque representa la garantía de un cambio, porque lo ha votado Andalucía. Que el mandato de cambio está exigido por los votos andaluces. Pero, los actuales resultados exigen una verdadera contención para obtener la presidencia por parte de Juanma Moreno. El PP español lo apoya. Hay un mandato de cambio en Andalucía. También el PP lidera el centro derecha. Porque el PP es la casa común del centro derecha para el gobierno de España. Porque ello es el primer paso para que el PP regrese al gobierno de España.
3) Ciudadanos, ha ganado 12 escaños más. Quiere la presidencia de Andalucía para Juan Marín. Hay que aniquilar a la Andalucía socialista y el aumento de 9 a 21 escaños es la prueba de la voluntad popular para que lo haga Ciudadanios. Así Andalucía no será la cuna del facismo. La coalición posible con otros partidos exige la presidencia para Ciudadanos. Los de Ciudadanos son andaluces y pueden hacer una realidad el cambio. Cataluña fue ya el cambio y, allí, ganó Ciudadanos. Así va también a echar, ahora, el PSOE, ello es un “Adiós a Susana” y un gran revés para Sánchez. La presidencia tiene que ser para Ciudadanos, porque sólo puede gobernar el partido que ha aumentado los votos. Ciudadanos, es el único partido que crece mientras, que todos los demás decrecen. El resultado de Andalucía es un gran paso contra Sánchez.
4) Adelante ha denunciado por boca de su candidato y por la boca de Pablo Iglesias, que no va a permitir ninguna cesión a la derecha. El partido no va a permitir que Andalucía vuelva a caer otra vez en los defectos de la derecha. Lucharán por el cambio. Adelante hizo un llamamiento a todos los perjudicados en sus derechos para que se movilicen contra el facismo militante. La España democrática ha de defender la democracia que han dejado más 40 años. Dicen que PP y VOX quieren formar una real y extrema derecha. Pablo Iglesias repite: “Libertad, Igualdad y Fraternidad”. España se está jugando las libertades ya conquistadas en muchos campos. El gobierno de España ha de saber ver y saber juzgar hoy para impedir el avance de la extrema derecha.
5) VOX quiere que muchos más españoles tengan voz. Francisco Serrano, Juez por Sevilla aunque inhabilitado, será el primer diputado de VOX por Sevilla. Muchos han participado en la auténtica Andalucía por el cambio. Se proclama la ‘Reconquista’. VOX dice que es un partido regenerador y que eso tiene que saberlo toda España. Andalucía y España necesitan una regeneración de los valores. También VOX ha afirmado que Santiago Abascal Conde tiene que ser el Presidente del gobierno de España. VOX dice que hoy tiene las llaves del Parlamento andaluz para expulsar a la izquierda andalucista. También dice que los andaluces han mostrado un buen camino a todos los españoles y que se ha votado, en Andalucía, contra el nacionalismo separatista y también contra el comunismo chavista de Podemos.

3. Constatamos un ‘descoloque’ importante en la izquierda española. Andalucía ¿ha penalizado el comportamiento del PP en el tema catalán? Los 59 escaños que suman los del PP, los de los Ciudadanos y los de VOX, pueden tener la mayoría absoluta, pero, la gran cuestión es ¿quién de ellos obtendrá la presidencia de la Comunidad Autónoma de Andalucía?

Jaume González-Agàpito

L’ABÚS SEXUAL DE MENORS

November 27th, 2018

1. Recentment s’ha registrat un augment significatiu en els casos d’abús sexual a menors. No obstant això, encara avui, el nombre de casos en què les víctimes no informen és molt gran: molts nens tenen por d’explicar a algú l’abús que han patit.

2. A més el procediment legal per validar l’episodi és difícil. Sense la identificació del problema, el control immediat de l’abús i l’ajuda professional, els efectes emocionals i psicològics per al nen poden ser, a la llarga, devastadors.
L’abús sexual als nens pot ocórrer dins de l’àmbit familiar per part d’un pare/mare, padrastre/madastra, germà/na, o qualsevol altre familiar. Pot ocórrer fora d’ell, com per exemple, per un amic, veí, persona que tingui cura del nen, mestre o per una persona estranya. L’abús sexual per part de clergues, que actualment apareix als media, i que ha colpit no poc a molta gent, també cal tenir-lo present.

3. Quan això passa al nen o a la nena, un i l’altra desenvoluparà una varietat de sentiments i de pensaments nocius que li produiran incomoditat i tot un seguit de conflictes íntims i personals.
Cap nen, o cap nena, està prou equipat/da per enfrontar-se i gestionar l’estimulació sexual repetida. Un petit de 2-3 anys, no pot saber que aquella activitat sexual és incorrecta, però, pot desenvolupar problemes que són el resultat de la seva inhabilitat per fer front a la contra-estimació.

4. Un nen que està sent víctima d’un abús sexual prolongat desenvolupa una mena d’amor propi sota sentiments d’inutilitat i una percepció anormal sobre la sexualitat. El nen pot aïllar-se i tornar-se desconfiat dels adults i patir el risc del suïcidi.
Alguns nens dels quals s’ha abusat sexualment, tenen dificultat per relacionant-se amb altres persones: hi ha la por de fer-ho només en termes sexuals. Molts d’aquests nens, malauradament, esdevenen, més tard, abusadors d’altres nens, prostituts/es, o desenvolupen altres problemes ben seriosos quan arriben a l’edat adulta.

5. Sovint, l’abús sexual amb els nens no deixa empremtes físiques, o només deixa petits danys, generalment en l’àrea anal o genital, que només un metge pot detectar.
Les conductes freqüentment observades en nens abusats sexualment inclouen:
1. Interès poc comú, desinterès o rebuig de tot allò que és de natura sexual.
2. Problemes amb el son, malsons.
3. Aïllament d’amics i de familiars; inclinació a la depressió.
4. Una conducta que vol ser seductora
5. Manifestacions verbals sobre que el seu cos és brut o ha estat danyat, o por de que pugui tenir una cosa dolenta en l’àrea genital.
6. Refusar d’assistir a l’escola.
7. Actes delictius.
8. Secretivitat.
9. Expressió d’alguns aspectes de l’activitat sexual davant dibuixos, fotografies, films, vídeos, jocs o fantasies.
10. Una agressivitat poc comuna.
11. Una conducta suïcida.
12. Altres canvis un xic radicals en la seva conducta.

6. Ja que l’abusador sexual pot crear en el nen o en la nena una por intensa per relatar el que li havia passat, els pares han de fer esforços per assegurar al nen/a que pot sentir-se segur i en llibertat per parlar. Si el nen/a diu que ha estat molestat/a, els pares han d’emfatitzar que el que hi va passar no és culpa d’ell. El nen/a es beneficiarà en un examen mèdic i en una avaluació psiquiàtrica.

7. Mesures preventives que els pares, els educadors, els policies, els advocats i els magistrats poden prendre. Aquestes són algunes útils:

1. Dir al nen, “Si algú tracta de tocar el teu cos i de fer coses que et fan sentir estrany, digues que no a aquesta persona i ens ho dius de seguida”.
2. Ensenyar als nens que el respecte, no vol dir una obediència cega als adults i als qui tenen sobre ells alguna autoritat. Mai s’ha de dir als nens: “Fes tot el que et digui la mainadera o la mestre/a, o l’entrenador/a, o el tiet/a, o qualsevol altre persona”.
3. Cal que recolzin els programes de prevenció en la comunitat, en el sistema escolar, en l’esport o en qualsevol altre lloc.

La millor manera d’evitar els riscos que un/a nen/a abusat/da trobarà quan sigui més gran, que seran més seriosos quan sigui adult, és proveint ajuda professional tan aviat com sigui possible, quan aparegui el problema.
El psiquiatre d’infants pot ajudar el nen o la nena a recobrar el seu sentit de auto-estimació i a alleujar els seus sentiments de culpa respecte a l’abús. Pot també ajudar els membres de la família a entendre com pot col·laborar amb el nen perquè superi el trauma.

Jaume González-Agàpito

LA PEDERASTIA DEL CLERO SILENCIADA, ENCUBIERTA Y DISIMULADA

November 15th, 2018

1. Ahora hace más 20 años que el Defensor de Justicia, Fiscal de la Archidiócesis de Barcelona, que era un servidor de ustedes, sufrió su Viacrucis y personal Calvario.
Se habían descubierto una serie de delitos en el clero barcelonés. Incluían, desgraciadamente, la pederastia. Una de sus más tristes y trágicas víctimas, se suicidó.
El Fiscal, que es doctor en Derecho y Abogado nº 10.965 del Colegio de Barcelona, propuso al Arzobispo, Mons. Ricardo Carles Gordó, que se debía denunciar a la autoridad civil aquellos delitos contemplados en el Código Penal. La reacción fue totalmente contraria. Se quiso continuar la equívoca política respecto a la cuestión del pontificado del cardenal Narciso Jubany Arnau en la que actuaron los Rvdos. Lluís Martínez Sistach, Jaume Traserra Cunillera y Carles Soler Perdigó. El silencio, el encubrimiento y la inacción eran la norma, que algún clarividente prelado atribuía a la Santa Sede.
Sólo cuando apareció, en Valencia, una víctima vinculada familiarmente con Mons. Ricardo Carles y apareció otro individuo indicado como parte delictiva, perteneciente a una familia barcelonesa muy “de Misa”, el asunto empezó a interesar personalmente al Arzobispo.

2. Pero empezó también la guerra contra el Fiscal, cada vez más feroz y encarnizada. Se trataba de evitar que aquella persona obtuviera ningún cargo de responsabilidad en la Iglesia. Se le acusó de todo lo que podía ofender, en el sujeto, a la ley divina y a las leyes humanas, seculares y canónicas. La bondad del Nuncio Apostólico de la época y el desconcierto del Arzobispo Carles, me hicieron conocer casi todo de lo que se me acusaba. Con gran dolor y con una inmensa decepción me vi calumniado de ciertos delitos que esos mismos acusadores, tenían ellos sí, registrados y muchos probados, en la Fiscalía. Pero, era una época difícil y muy dura. Nada se podía denunciar a las autoridades seculares. Pero, casi todo lo que contra mí se decía, se lamentaba, pero se aceptaba al menos sólo el conocimiento. Se decía que eso lo imponía Roma. San Juan Pablo II nos proponía, también, a los presbíteros la persona y la obra de Marcial Maciel, como modelo y referencia para la vida personal.
En esas circunstancias, Ricardo Carles presidió un tribunal o algo parecido, como canonista nunca he sabido qué era realmente, contra el Fiscal, Mons. Jaume González-Agàpito. Al acto asistieron el Obispo auxiliar y moderador de la Curia, Mons. Joan Carrera, el Vicario judicial Mn. Francesc Xavier Bastida y, en un lugar muy discreto, el Secretario General del Arzobispado, Padre Enric Puig Jofra, S. J. En una palabra se quería desautorizar todo lo que el Fiscal había hecho contra los criminales sexuales y pederastas. Se quería advertir de forma autoritativa al Fiscal y parar su acción.

3. Con Benedicto XVI hubo un cambio fundamental: los delitos sexuales y la pederastia del clero se debían denunciar a la autoridad civil. Muchos no se dieron cuenta de lo que decía el Papa Benedicto hace 13 años. O, mejor, querían desconocer e interpretar de forma contraria lo que sostenía Benedicto XVI.
El ya ex-fiscal, sin embargo, se congratuló de que el Papa dispusiera lo que él mismo ya había propuesto 10 años antes. Pero se alarmó cuando vio que el nuevo Arzobispo de Barcelona movía ficha a favor de los inculpados durante el pontificado de Ricardo Carles y salvar que dos, al menos, se habían ordenado presbíteros con su firma en las letras testimoniales, cuando era Vicario General de Barcelona. Firma que Jubany negó siempre al Fiscal que fuera suya o bajo autorización, y que Mons. Jaume Traserra no podía dar: era sólo entonces el Secretario General del Arzobispado. Yo indiqué a Mons. Lluís Martínez Sistach que me constituiría en parte si la Santa Sede intentaba anular o contradecir lo que se había hecho en Barcelona.
Extrañamente también el voluminoso expediente de todo ello, que yo mismo con el Cardenal Ricardo Carles habíamos cerrado, sellado con lacre y depositado en la sección especial del Archivo del Arzobispado de Barcelona, había desaparecido. La copia, que con autorización de Carles yo conservaba la hice llegar, por petición del Nuncio, al actual Arzobispo de Barcelona.

4. Ayer el Secretario General de la Conferencia Episcopal Española, Mons. José María Gil Tamayo en una entrevista con la agencia EFE, concedida una semana antes de concluir su mandato ya que será ordenado obispo de Ávila el 15 de diciembre y antes, el 20 de noviembre, se celebrarán elecciones al cargo de Secretario General de la CEE, ha dicho que, respecto a los delitos de pederastia del clero:

1. Durante años la Iglesia ha guardado un “silencio cómplice” ante los delitos de pederastia del clero.
2. La Iglesia se ha enmarcado en el mismo contexto de “inacción de toda la sociedad española” ante estos delitos.
3. “Es verdad que la Iglesia está obligada a un testimonio más coherente que nadie, pero esto no exime al resto de asumir su cuota de responsabilidad en esta cultura común compartida de silencio”.
4. La ‘inacción’ de la Iglesia ha sido la misma que la de toda la sociedad española.

5. Este nuevo Obispo de Ávila, dijo más cosas que el lector encontrará fácilmente. Pero, más de 23 años después de lo que sufrimos en Barcelona y que se ha prolongado después como he intentado esbozar hasta aquí, celebro que la jerarquía católica de España, por boca del Secretario General de la Conferencia Episcopal Española, diga ya que hay que hacer lo que algunos ya apuntamos, Benedicto XVI determinó y el gran Papa Francisco ha impuesto, con gran energía y con su autoridad apostólica.

Jaume González-Agàpito

RELLEGINT EL TIMEU DE PLATÓ

March 18th, 2018

1. Dijous passat vaig sopar amb 6 persones més. Dues havien regit la Generalitat, una altra, fa temps, els Mossos d’Esquadra, una més amb grans responsabilitats econòmiques aquí i a Itàlia. Dues dones: una remarcable artista i l’altra una gran gestora de l’alimentació. Divendres vaig dinar amb 7 ex-responsables polítics i econòmics de casa nostra.
Jo prefereixo freqüentar aquest tipus de gent, variada i ideològicament diversa, abans de consultar el fill del propietari del diari que jo llegeixo, en català, com fan alguns mitrats de Catalunya quan tenen algun problema major.
2. El panorama social, polític i econòmic és, a Catalunya i a les Espanyes, complex, preocupant i arriscat. A mi m’agrada reflexionar, pregar, pintar i escoltar música. Ho vaig fer dissabte. Vaig acabar una tela. Rumiava que ens manca quelcom que fonamenti, vertebri i endreci la societat que ens ha tocat viure. Sentia les Simfonies de Luwing van Beethoven. Les vaig escoltar, oir i assaborir en la interpretació, que ja escoltava l’any 1956, als meus 14 anys: la d’Arturo Toscanini.
3. Al migdia, a la tarda i al vespre, vaig continuar una lectura començada el dia abans: el Timeu de Plató, en una excel·lent edició greco-castellana apareguda fa menys de 6 anys.
Les grans preguntes sobre l’origen de l’univers, sobre l’entitat de l’ésser humà i sobre el que cal que sigui la societat humana, em van fer admirar, un cop més, el geni de Grècia que jo conec i freqüento des de que, als meus 15 anys, vaig llegir la seva Republica en la modesta versió de Ediciones Austral.
El plantejament, el mètode i l’enfoc de l’obra són vàlids encara avui! La tragèdia és que la meva societat, a nivell mundial, és tan imbècil que prefereix il dolce far niente, tot cantant usque ad nauseam una infinitud de cançons erràtiques que amaguen el veritable problema humà d’avui: saber què és el Tot, saber l’origen de l’univers i què hi pinta, en ell, l’home i com ha de viure en la societat.
4. Avui tot això sembla més feina dels científics que no pas dels filòsofs. Stephen Hawking, que, amb la meva mateixa edat, ha mort recentment, sembla que anava per aquest camí. Però, els qui l’hem llegit, hem descobert en ell el filòsof i, pot ser, el teòleg, amagat i vergonyós de poder semblar de l’Edat Mitjana.
Avui, sabem que molts dels temes afrontats, al·ludits o simplement entrellucats pel Timeu de Plató s’han de resoldre comptant amb el sosteniment del computar center, però, cada cop més ens manca la philo-sophia per entendre l’univers, l’home i la societat.

Jaume González-Agàpito

TRUMP: AMERICA FIRST!

January 20th, 2017

1. El discurs de Donald Trump, avui a la seva presa de possessió, ha estat tot el contrari d’un discurs acadèmic.
També quasi res tenia a veure amb les magnífiques orationes, meticuloses i super-elaborades a les que ens tenia acostumats el seu polifacètic antecessor i que recitava de memòria sempre, sense cap apunt visible a mà.
Trump no ha defensat l’ideari demòcrata, ni el republicà, si és que existeixen. Tampoc l’establhisment americà que ha ‘governat’ des de fa un xic més de 25 anys.

2. El discurs de Donald Trump ha estat populista. Paraula avui generalitzada i traïdora. Paraula que indica posicions polítiques del tot diverses. Mot que indica una actitud, no pas nova i moderna, sinó que és quasi tan antiga com la mateixa societat humana.
Lucius Sergius Catilina ja va emprar el concepte de populisme que va denunciar Marc Tul.li Cícero en les seves Orationes in Catilinam.
Avui el populisme és a la moda perquè la humanitat està començant un nou estadi de la seva història. Crisi general de quasi totes les ideologies i desconfiança quasi radical devers els establishiments, de dreta i d’esquerra, de dalt i de baix, de classe i de poder.

3. Trump és un ‘idiota’ que no sap pas què es diu o un clarivident que vol acotar la crisi de la seva societat combatent els defectes quasi congènits d’un occident capitalista i globalitat en crisi?
En el discurs d’investidura Donald Trump ha dit: “20 de gener de 2017: Avui […] els homes i les dones d’aquest país ja no seran més oblidats […]. Ara mirarem només cap el futur […]. La protecció comportarà més eficàcia i seguretat […]. Compra productes americans i contracta treballadors americans […]”.
Sembla la negació mateixa del programa demòcrata i de tantes i tantes propostes polítiques dels partits polítics d’occident.

4. Vol dir Trump que els USA deixaran ja de pretendre ser l’àrbitre internacional com han estat, de fet o de dret, des de 1945? Vol dir que cal que una ‘nació’ trobi el seu propi camí i la seva coherència abans de pretendre arranjar el món sencer? Vol dir que abans de imposar la democràcia i els drets humans als altres països cal que els USA siguin realment demòcrates i observants dels drets humans a casa seva?

5. Donald Trump inquieta i preocupa a no poques persones humanes, als estats del món sencer, a la majoria de partits polítics en els quatre punts cardinals, a les forces econòmiques i productives d’arreu, als defensors dels drets dels treballadors i de les classes més baixes, als ideòlegs i ‘politòlegs’ de ‘gabinet’ i fins i tot a certs utopistes que quasi mai han abastat el final feliç que prometien.
Però resta una gran pregunta: Per què a Trump l’ha votat tant gent? I, una altra conseqüent: Tota aquesta gent és també ‘idiota’ o és clarivident?
Ens volen dir el que ha dit avui també Donald Trump: “Deixem ja el passat. Mirem endavant!”.
El futur és, doncs, l’abatiment de l’establishment que no volem? El futur és tan senzill com ser homes i dones honrats i honestos que viuen en una societat unida, lliure, justa i fraternal?
Això ho van dir, també als USA, els del segle XVIII. Però, el camí quin és realment?

Jaume González-Agàpito

JUAN LUIS CEBRIÁN PASA AVUI PER “ÉVOLE VS.”

December 11th, 2016

1. Les dretes i les esquerres de les Espanyes que són grups, mantes vegades, sense nord i sense sentit ideològic i teòric, avui diumenge, per la Sexta a 2/4 de 10, tindran ocasió de veure com dos castells ‘inexpugnables’, A3Media i Prisa, s’expliquen, s’impliquen, es defensen i s’ignoren.
L’entrevista feta per Jordi Évole serà una bona festa per a la classe política i per al “Tercer Poder”, és a dir, per això que designem com a periodistes. Classe omniscient que avui informa poc, quasi sempre a base de pre-fabricats d’agència, i opina molt, quasi sempre al servei dels “interessos constituïts”.
Serà també una bona ocasió, per als ciutadans d’a peu com jo, de constatar com els interessos econòmics i les seves implicacions polítiques i mediàtiques, es presenten, es justifiquen i, pot ser, es canonitzen ‘ecumènicament’ en una Espanya, pobre en idees i molt rica en tinglados productius.
2. En una societat en la qual quasi tot es pot comprar i es pot vendre, serà curiós veure com dos grans “formadors de la opinió pública” s’expliquen, es combaten, es justifiquen i, pot ser, es perdonen les comunes mancances. Serà interessant per al ciutadà comú, mediatitzat per la mundialització del consum standard, la presentació crítica de dos grans grups de la informació/deformació pública que, en teoria, informen i entretenen.
3. L’exili avui de la Filosofia, no pas únicament de les institucions universitàries, sinó també del món de la política i de les relacions econòmiques i socials, farà que ens interessi saber com els “gestors de la opinió pública” es presenten, s’expliquen i es justifiquen.
Sòcrates, que va morir ara fa 2415 anys, executat amb la cicuta, perquè era ‘ateu’ i un perill per a la societat atenenca, ara seria un cas tan ridícul i sense cap ‘ganxo’ per aquesta societat que quasi no creu en res i que, a més, és ‘teista’: únicament adora allò que Jesús el Crist anomenava ‘mamonà’, es a dir el diner.
4. El Papa Francesc, avui, s’ha reunit a Roma amb dotzenes d’alcaldes de grans ciutats per parlar dels grans reptes socials i dels problemes de la immigració. Hi ha anat també l’alcaldessa de Barcelona. Però, això, curiosament, ha interessat molt poc als grans poders de la informació espanyols i catalans. No gaire més als detentors de la representació de la sobirania del poble, que anomenem com a ‘polítics’.
També aquesta Església Catòlica nostrada, teòricament tan preocupada per no sé quantes “qüestions socials”, ha romàs molt silenciosa al respecte.
5. És l’hora per preguntar, com si fóssim jesuïtes de la vella escola: A part de tanta preocupació pel diner, pel poder, per la informació, per l’estatus, per la imatge social, nostra personal i de les institucions de les quals formem part, a quantes persones humanes en concret ajudem i ajuden les nostres institucions i els nostres tinglados?
No sé si avui, aquesta nit, Jordi Évole i Juan Luis Cebrián tindran temps, capacitat i coratge per parlar d’aquests temes que preocupen als humans sense prebendes, o es limitaran a parlar només de ‘mamoná’ i de tots els seus servidors.
Jaume González-Agàpito

LA SOBIRANIA RESIDEIX EN EL POBLE

September 2nd, 2016

1. La Constitució Espanyola, en el seu article 1, 2 diu: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”.
1. “Poble espanyol” és un terme clar i conclusiu.
2. Ell és el sobirà. Ell fa néixer la idea de ‘nació’ o de ‘nacions’.
3. Ell “es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret” (Cons. Esp., article 1, 1).
4. D’ell emanen els poders de l’Estat.
2. Òrgans de l’Estat
1. “1. El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis. […] 3. La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l’article 65.2”. (Const. Esp. article 56 1). El Rei, doncs, no és el sobirà.
2. “1. Les Corts Generals representen el poble espanyol i són formades pel Congrés dels Diputats i el Senat. 2. Les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa de l’Estat, n’aproven els pressupostos, controlen l’acció del Govern i tenen les altres competències que els atribueixi la Constitució. 3. Les Corts Generals són inviolables”. (Const. Esp., article 66).
3. El parlament (Les Corts Generals) és el dipositari i el representant de la sobirania del poble. Ell, però, no és el sobirà.
4. “El Govern dirigeix la política interior i l’exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d’acord amb la Constitució i amb les lleis” (Const. Esp. article 97).
5. “El Govern respon solidàriament de la seva gestió política davant el Congrés dels Diputats” (Const. Esp. article 108).
6. El Govern (amb altres òrgans de l’Administració pública) és el poder executiu. No el legislatiu ni el judicial. El està sotmès al control del parlament. Evidentment no és sobirà.
7. “1. La justícia emana del poble i és administrada en nom del rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei. […] 4. Els jutjats i els tribunals no exerciran funcions altres que les que assenyala l’apartat anterior i les que els siguin atribuïdes expressament per la llei en garantia de qualsevol dret. […] (Const Esp. article 117. És el poder judicial que emana de la sobirania del poble.
3. “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política. […]” (Const. Esp. article 6).
1. Els partits polítics[…] concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular.
2. Expressen el pluralisme polític,
3. Són instrument fonamental per a la participació política.
4. Ells mai han d’impedir, ni la formació i la manifestació de la voluntat popular, ni el pluralisme polític.
5. Han de ser instrument fonamental per a participació política.
4. Davant de la situació política de l’Estat espanyol i del que aquests dies hem contemplat en el parlament espanyol cal, sens dubte, recordar i afirmar que:
1. Només “el poble espanyol” és el sobirà. Ell fa néixer la idea de ‘nació’ o de ‘nacions’.
2. Ell “es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret” (Cons. Esp., article 1).
3. Del poble emanen els poders de l’Estat.
4. Cap òrgan de l’Estat és sobirà: ni el Rei, ni les Corts Generals (el parlament és el dipositari i el representant de la sobirania del poble, ell, però, no és el sobirà), ni, evidentment, el Govern, ni l’organització de la justícia, son sobirans.
5. Els partits polítics avui no expressen satisfactòriament el pluralisme polític, ni concorren eficaçment a la formació i a la manifestació de la voluntat popular, ni són instrument fonamental per a la participació política.
5. En conclusió:
1. Cal que el “poble sobirà” que contempla i afirma la Constitució Espanyola avui afirmi, re-situi i emplaci correctament la seva sobirania.
2. Cal que no permeti que cap òrgan de l’Estat, que no és sobirà, l’arrabassi.
3. Cal que repensi els partits polítics i llur acció avui en l’Estat.
4. Cal que exigeixi als partits o als organismes que els reemplacin que siguin la manifestació de la voluntat popular i un instrument fonamental de la participació ciutadana.

Jaume González-Agàpito

L’ESGLÉSIA DE CATALUNYA: ELS REFUGIATS I ELS PROBLEMES ECONÒMICS

June 9th, 2016

1.Són admirables, i no és el lloc per exposar-los extensament aquí, l’interès, la preocupació i la implicació amb les quals el Papa Francesc ha afrontat el preocupant fenomen de la immigració a Europa. Tant o més admirables el coratge, la determinació i la claredat amb els quals ha afrontat els problemes econòmics de les institucions d ela Santa Seu i els camins que ha impo-sat.
2. L’episcopat espanyol i també el català s’han significat també amb els propòsits pontificis suara esmentats. Seria molt llarga l’enumeració de les iniciatives de la CEE i de les diverses demarcacions eclesiàstiques. Iniciatives diverses, algunes molt curioses, i totes desitjoses de reproduir, mutatis mutandis, el que fa el Papa Francesc.
3. Però, és molt evident la preocupació de l’episcopat espanyol, amb totes las variants que presenten els seus diversos membres, per una situació política i, evidentment, després admi-nistrativa que el nou panorama partidista pot oferir després del dia 26 de juny d’enguany. El decreixement del centre-dreta, un altre ‘centre’ encara no del tot classificable i les diverses opcions que les esquerres presentem són uns interrogants no fàcils d’assumir, de preveure i d’enfrontar.
4. Els arquebisbes i bisbes catalans, però, a tot això, acumulen una altra preocupació donades les realitats parlamentàries, governatives i administratives de la Generalitat de Catalunya i la composició dels municipis catalans. Ahir, el vot negatiu als pressuposts de la Generalitat i el plantejament, al final de la sessió parlamentaria, del Molt Honorable President, obren encara amb més radicalitat l’interrogant de les repercussions econòmiques, administratives i socials que tot plegat por tenir per a l’Església Catòlica a Catalunya.
5. És evident que la manca de preveres a la majoria de les diòcesis a creat en moltes d’elles un plantejament gens fàcil d’abordar. I no pas únicament pel que fa al servei ministerial d’una multitud de parròquies, sinó també en tres vertents específicament econòmiques: el sosteni-ment de tot el patrimoni immoble, de les institucions eclesials i del personal, clergues i se-glars, que treballen per l’Església. Tot això, ara mantes vegades complicat per una cada vegada més difícil col·laboració de les institucions catòliques amb l’administració pública.
6. El clergat catòlic, especialment en les diòcesis catalanes més grans, que moltes vegades ges-tiona una o més parròquies en la solitud d’un únic prevere que, a més, pot ser té també altres responsabilitats diocesanes, pateix una penúria econòmica, agreujada per una falta de medis patent, com feia anys no coneixia.
7. Les estructures diocesanes a Catalunya s’han perfeccionat, també en els afers econòmics, però encara pateixen d’un interès, més que lloable en principi, per la burocràcia administrati-va i que, en canvi, no pas sempre curen de l’ajut als pobres rectors, pluri-empleats, que a més són usats com una mena de membres inferiors de l’estructura eclesial que no pas en allò que són realment i que garanteix el Codi de Dret Canònic.
Això fa que els rectors catalans sentin i sofreixin una mena d’afany recaptatori per part dels seus bisbats que no sempre poden afrontar i que difícilment poden justificar als seus feligre-sos. Mai com ara el clergat català s’ha trobat empresonat per unes normes que, en principi, volien facilitar la gestió parroquial i la tasca del rectors, però que, en realitat, poc els ajuden en la seva tasca pastoral.
També el clergat catòlic català desitjaria que l’interès manifestat i practicat pel Papa Francesc en els afers econòmics de les institucions de la Santa Seu es fes també més perceptible i més accessible en els arquebisbat i bisbats catalans. El clergat, com preveu la normativa canònica vigent, hauria de ser realment escoltat i consultat més enllà del que poden fer en diversos or-ganismes ‘consultius’ diocesans. Sinó tindríem que l’aportació del Concili Vaticà II, reduïda en aquest afer a una mera acció burocràtica d’un Col·legi de Consultors, seria inferior al que el codi canònic de 1917, manava que fessin els bisbes respecte al cabildo de canonges de la seva catedral.
Jaume González-Agàpito

JE SUIS COPTE

February 25th, 2015

Vam viure, mediàticament, el proppassat 7 de gener, uns estremidors episodis ocorreguts a Paris: 2 homes van matar en la redacció de Charlie Hebdo, a 11 persones i en van ferir a altres 11 cridant “All.lah és el més gran!”. Altres 5 persones van morir i altres 11 van resultar ferides a l’Illa de França.
L’onze de gener uns 2.000.000 de persones, amb més de 40 líders mundials van sortir al carrer tot manifestant-se en contra. 3.700.00 altres francesos s’uniren al rebuig dels atemptats parisencs. A tot el món grans multituds es van unir per condemnar aquells actes- Un cartell es feu comú: “Je suis Charlie”.
A Líbia mataren, fa un xic més d’una setmana, decapitat-los, 21 cristians coptes, que treballaven en aquell país per un únic ‘reat’: ser cristians. Després a Síria, a Egipte i a la mateixa Líbia hem sabut, quasi quotidianament, que actes semblants, amb l’agravant de cremar-ne vius alguns.
Els ‘media’ ens han donat la notícia, però quasi tot a quedat aquí: en el món de l’informació, dolguda o no, però asèptica. Cap manifestació, cap compdemna, cap solidaritat real amb els cristians que han mor per ser cristians.
“Je suis copte” és el cartell que alguns portem. I ens agraderia que Charlie Hebdo, en el seu darrer número, a part d’injuriar alguns polítics amb el Papa Francesc i un porc, mostrés alguna solidaritat per aquestes víctimes dels seus mateixos boixins. Víctimes a les que se’ls hi ha negat el dret d’existir i el de la llibertat religiosa. Seria bonic que aquesta revista portés també a la portada “Je suis copte”.
Jaume González-Agàpito

PEDRALBES: SANTA CLARA ÉS DEMÀ

August 10th, 2014

He anat avui, acompanyat dels de casa i d’un prevere ortodox, a les primeres vespres de la solemnitat franciscana de Santa Clara. Es celebraven al monestir de Santa Maria de Pedralbes.
El record de la meva primera visita al monestir de San Damiano d’Assis en el mes d’agost de 1957 s’ha fet tot seguit present. Allí, després de curtes permanències en dos monestirs benedictins, hi va viure Chiara Scifi fins a la seva mort. També la visita, el mateix dia, a la Basílica de Santa Clara, on vaig veure el seu cos.
La gran clau de les clarisses, el Privilegium Paupertatis, els hi va concedir Gregori IX. Papa que el 1228 canonitzava Francesc d’Assis, l’any 1231 i amb la butlla Excommunicamus establia formalment el tribunal de la Inquisició depenent del Papa i els dominics com el seus agents privilegiats, el 1232 canonitzava Antoni de Lisboa, dit de Pàdua, el 1234 canonitzava a Domènec de Guzmán i promulgava els cinc libres de les Decretales Gregorii IX o Liber Extra, col·lecció preparada per Raimon de Panyafort.
El segle XIII ofereix sobre la vida cristiana estímuls, belleses, grandeses, interrogants i contrarietats. Per a molts és el segle d’or de l’Església Catòlica. Las creuades quarta, cinquena, sisena, setena i octava. Els valdesos i els càtars. El IV Concili General de Laterà, els Concilis Generals I i II de Lió, Els mendicants, els Eremites de Sant Agustí, els Mercedaris i els Carmelites. Noves normes sobre els sagraments. La Inquisició. L’Escolàstica i les Universitats. Un segle que ha influït, i no pas poc en l’estructuració i normativa canònica de l’Església Catòlica.
El segle XIV, en canvi, fou un segle de trasbalsos per a l’Església Catòlica. En ell el monestir de Pedralbes va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa Elisenda de Montcada el 1326, amb la intenció que servís de lloc de retir per la reina en el moment d’enviudar.
El monestir es va inaugurar el 3 de maig de 1327. Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles. El monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.
La mateixa Elisenda va fer construir, en el recinte monacal, un palau al qual es va traslladar en morir el seu marit, en l’any 1327. Elisenda hi va residir fins al moment de la seva mort el 1364.
Durant la Guerra dels Segadors de 1640, les monges van ser temporalment exclaustrades. El 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van fugir i la comunitat va restar dispersa durant tres anys. Però el monestir no fou afectat per la desamortització. El 1931 l’estat va declarar el monestir Monument Històric Artístic i, en esclatar la guerra civil, se’n féu càrrec la Generalitat, però va ser cremat el retaule major. El 1938 s’hi instal·la el Dipòsit General d’Arxius. A partir del 1949 una part del monestir es va obrir al públic, i el 1975 es va construir un nou convent a l’antic hort per tal de destinar la major part de les instal·lacions antigues al Museu-Monestir de Pedralbes, que a les darreries del segle XX va passar a formar part del Museu d’Història de la Ciutat.
Avui he trobat la petita comunitat de monges clarisses que hi resideix. Al cor n’he comptat nou o deu amb dues quasi immòbils. Crec que aquestes poques monges provenen de tres comunitats diferents. L’any 1991 n’eren més de trenta.
He trobat a faltar avui també l’antiga abadessa Pierrette Prat i Galindo, que va morir el 5 de juliol passat, mentre jo era fora de Barcelona. Era una dona intel·ligent i forta. Educada, però tenaç. Acollidora però amb un gran do de discerniment. Va ser abadessa del monestir de Santa Maria de Pedralbes en diferents períodes, del 1972 al 1975, del 1988 al 1997 i del 2004 al 2007. Sor Pierrette estimava molt el seu monestir, però, es podia parlar amb ella del que és diví i del que és humà. La seva amabilitat, acompanyada sempre de l’honradesa i la discreció d’una religiosa integra i convençuda t’obria de cop la grandesa d’un monestir que els barcelonins estimen.

Jaume González-Agàpito