?>

SOTTO IL MONTE 2018: RECORD I LLEGAT DE SANT JOAN XXIII

November 19th, 2018

1. Nostre Senyor ens fa, a voltes, regals inesperats. El 11 de novembre de 2004, mentre anava a l’aeroport de Bergamo per l’autopista Milà – Venècia, vaig veure una indicació de sortida que portava a Sotto il Monte.
Vaig preferir no dinar i retornar a aquell lloc on, la nit abans del meu ingrés a l’Acadèmia Diplomàtica del Vaticà, el 14 d’octubre de 1972, hi vaig fer estada. És el poble on va néixer, créixer, viure els anys d’infantesa i joventut el, ara sant, Angelo Giuseppe Roncalli, el Papa Joan XXIII.

2. En la meva segona i breu visita, vaig constatar que el poblet havia crescut i canviat un xic. No massa, però. Vaig estar-me una estona a l’antiga església parroquial, a uns cent metres de la casa natal de Joan XXIII. Era un ambient càlid i recollit. Un pre¬vere resava l’Ofici Diví. La pica baptismal, en un nínxol a la paret, estava oberta i amb un ram de flors. Davant mateix, a l’altre costat de l’església hi havien col·locat l’antic sepulcre del Papa Roncalli a les Grotte Vaticane.
La casa pairal, que, l’any 1972, vaig trobar encara habitada per la família, estava llavors, per voluntat de Joan XXIII, dedicada a l’obra missionera del PIME.
Allí mateix , el vespre del 14 d’octubre de 1972, vaig conèixer i saludar Sr. Zaverio Roncalli (1886 – 1976), llavors l’únic germà viu del Papa Roncalli. Vam parlar amb ell una bona estona. La casa, que ara es pot visitar quasi en la seva totalitat, està plena dels records familiars. Les fotografies dels pares, Giovanni Battista Roncalli (1854-1935) i Marianna Giulia Mazzola (1854-1939). Les d’Angello Giuseppe quan era seminarista a Bergamo i a Roma. La del dia de la ordenació presbiteral i el recordatori de la Primera Missa. La del prevere Roncalli fent de secretari de Mons. Radini Tedeschi, Bisbe de Bergamo i la de sergent de sanitat i capellà militar de l’hospital de Bergamo (1915-1918), durant la Primera Guerra Mundial. La de Mons. Roncalli, president de la Pontificia Obra per la Propagació de la Fe a Itàlia (1921-1925). La de la seva Consagració Episcopal (19 de març de 1925), a la Basílica de San Carlo al Corso de Roma. Els nomenaments de Visitador Apostòlic de Bulgària i el de Delegat Apostòlic a Turquia.

3. En aquesta activitat ‘diplomàtica’ d’un que no era de “l’ofici”, es descobreix, encara avui, una curiosa manera d’actuar. Un interès inaudit per les Esglésies orientals i els seus ritus, una preocupació per a que el poble entengui la Paraula de Déu i els textos de la litúrgia en la seva pròpia llengua. També apareix la seva preocupació pels marginats en aquells pobles i per totes les víctimes de la terrible Segona Guerra Mundial que el portà a intervenir, a Grècia i durant l’ocupació italiana, prop de les autoritats militars i diplomàtiques, italianes i alemanyes, amb una decisió i una valentia que no pas tothom, llavors, va entendre.
Mons. Roncalli salvà molts jueus, va ajudar els ortodoxos, va protegir a tothom que li va demanar ajut. S’esmerçà també en ajudar els desvalguts, sobre tot els infants afamats i llurs famílies. Deixà un record inesborrable i ple d’agraïment en totes aquelles terres, llavors, tan llunyanes de l’òrbita catòlica.

4. El general De Gaulle, després de la seva tornada a França, va fer entendre a la Santa Seu que Mons. Valerio Valeri, fins llavors Nunci Apostòlic a França, no era persona grata perquè havia anat, amb tot el cos diplomàtic, a Vichy seguint el govern del mariscal Petain. A Pius XII no li agradà aquella sortida de to i, va cridar al Nunci a Roma per fer-lo cardenal de Cúria. Es cercà per substituir-lo una persona de “segona categoria”: Mons. Roncalli.
S’acostava la festa d’Any Nou, quan el cos diplomàtic acreditat a França, felicitava al president de la República, per boca del seu degà, el Nunci Apostòlic. Roncalli, però, no apareixia i, sense ell, pertocava a l’ambaixador més antic intervenir, era, en aquell moment, el de la Unió Soviètica.
De Gaulle estava molt nerviós per això. La Secretaria d’Estat de la Santa Seu envià, per segona vegada el telegrama xifrat amb el nomenament a Roncalli, ja que l’inresessat, pensant que s’havein equivocat, no havia respost. Mons. Roncalli, ara, respongué d’una forma desconcertant: “Si no és, doncs, un error. vaig cap a Paris”. La primera vegada no havia contestat creient que es trac-tava d’un error de l’encarregat de la xifra de Secretaria d’Estat: no volia comprometre’l.

5. En la fotografia de la presentació de les credencials apareix el nou Nunci Apostòlic, Mons. Angelo Giuseppe Roncalli, seguit d’un jove prelat, era Mons. Carmine Rocco, amb qui jo vaig col·laborar a la Nunci-atura del Brasil i que m’informà del que acabo de escriure.
El Nunci a França es guanyà ben aviat, però, la simpatia i l’amistat de tots els diplomàtics i fins i tot del govern francès. En uns temps difícils per a França, ell va saber estar a l’alçada de les circumstàncies amb un tarannà obert i cordial. Es va fer present, com una anticipació del Papa Francesc, al costat del poble, sobre tot amb els més desemparats i això donà una nova imatge del representant del Papa en un país d’arrels gal.licanes i d’un laïcisme combatent. De tot això, un bon amic meu francès, el Cardenal L. M. Tauran, mort fa poc, en tenia un record emocionat.

6. L’any 1953, el Papa feu Mons. Roncalli Cardenal i Patriarca de Venècia. Ciiutat a pocs centenars de quilòmetres de la seva terra natal. Els venecians van estimar molt el seu nou Patriarca. El seu breu pontificat hi deixà un record inesborra-ble.
Des de Venècia, anava sovint a Sotto il Monte. Era el seu lloc de descans. Reposava a la Torre San Giovanni. Prop d’allí hi havia un santuari de Santa Maria per el qual ell sentia una especial devoció.
Allà, a la seva arxidiòcesi, el vaig veure jo, molt jove, l’any 1957, per pura casualitat. Arribava en una gòndola molt remarcable a la catedral de Sant Marc per una feta. M’impressionà la seva figura i la seva afabilitat. Era un cardenal que somreia i que semblava estar molt a prop de la gent.

7. Quasi un any després, era el 28 d’octubre de 1958, aquell home bo, cordial i pròxim, nascut a una petita vila, anomenada Sotto il Monte, prop de Bergamo, que parlava i parla un ‘dialecte’ italià molt semblant al català, va aparèixer a la loggia de Sant Pefre. Era, ara, Joan XXIII.
D’això ara fa exactament 60 anys. El Papa l’ha canonitzat, a ell i a Sant Pau VI. Avui, en el segle XXI, el Papa Francesc és com la rencarnació d’allò que molts vam veure i intuir en el fill de Sotto il Monte.

Jaume González-Agàpito

LA PEDERASTIA DEL CLERO SILENCIADA, ENCUBIERTA Y DISIMULADA

November 15th, 2018

1. Ahora hace más 20 años que el Defensor de Justicia, Fiscal de la Archidiócesis de Barcelona, que era un servidor de ustedes, sufrió su Viacrucis y personal Calvario.
Se habían descubierto una serie de delitos en el clero barcelonés. Incluían, desgraciadamente, la pederastia. Una de sus más tristes y trágicas víctimas, se suicidó.
El Fiscal, que es doctor en Derecho y Abogado nº 10.965 del Colegio de Barcelona, propuso al Arzobispo, Mons. Ricardo Carles Gordó, que se debía denunciar a la autoridad civil aquellos delitos contemplados en el Código Penal. La reacción fue totalmente contraria. Se quiso continuar la equívoca política respecto a la cuestión del pontificado del cardenal Narciso Jubany Arnau en la que actuaron los Rvdos. Lluís Martínez Sistach, Jaume Traserra Cunillera y Carles Soler Perdigó. El silencio, el encubrimiento y la inacción eran la norma, que algún clarividente prelado atribuía a la Santa Sede.
Sólo cuando apareció, en Valencia, una víctima vinculada familiarmente con Mons. Ricardo Carles y apareció otro individuo indicado como parte delictiva, perteneciente a una familia barcelonesa muy “de Misa”, el asunto empezó a interesar personalmente al Arzobispo.

2. Pero empezó también la guerra contra el Fiscal, cada vez más feroz y encarnizada. Se trataba de evitar que aquella persona obtuviera ningún cargo de responsabilidad en la Iglesia. Se le acusó de todo lo que podía ofender, en el sujeto, a la ley divina y a las leyes humanas, seculares y canónicas. La bondad del Nuncio Apostólico de la época y el desconcierto del Arzobispo Carles, me hicieron conocer casi todo de lo que se me acusaba. Con gran dolor y con una inmensa decepción me vi calumniado de ciertos delitos que esos mismos acusadores, tenían ellos sí, registrados y muchos probados, en la Fiscalía. Pero, era una época difícil y muy dura. Nada se podía denunciar a las autoridades seculares. Pero, casi todo lo que contra mí se decía, se lamentaba, pero se aceptaba al menos sólo el conocimiento. Se decía que eso lo imponía Roma. San Juan Pablo II nos proponía, también, a los presbíteros la persona y la obra de Marcial Maciel, como modelo y referencia para la vida personal.
En esas circunstancias, Ricardo Carles presidió un tribunal o algo parecido, como canonista nunca he sabido qué era realmente, contra el Fiscal, Mons. Jaume González-Agàpito. Al acto asistieron el Obispo auxiliar y moderador de la Curia, Mons. Joan Carrera, el Vicario judicial Mn. Francesc Xavier Bastida y, en un lugar muy discreto, el Secretario General del Arzobispado, Padre Enric Puig Jofra, S. J. En una palabra se quería desautorizar todo lo que el Fiscal había hecho contra los criminales sexuales y pederastas. Se quería advertir de forma autoritativa al Fiscal y parar su acción.

3. Con Benedicto XVI hubo un cambio fundamental: los delitos sexuales y la pederastia del clero se debían denunciar a la autoridad civil. Muchos no se dieron cuenta de lo que decía el Papa Benedicto hace 13 años. O, mejor, querían desconocer e interpretar de forma contraria lo que sostenía Benedicto XVI.
El ya ex-fiscal, sin embargo, se congratuló de que el Papa dispusiera lo que él mismo ya había propuesto 10 años antes. Pero se alarmó cuando vio que el nuevo Arzobispo de Barcelona movía ficha a favor de los inculpados durante el pontificado de Ricardo Carles y salvar que dos, al menos, se habían ordenado presbíteros con su firma en las letras testimoniales, cuando era Vicario General de Barcelona. Firma que Jubany negó siempre al Fiscal que fuera suya o bajo autorización, y que Mons. Jaume Traserra no podía dar: era sólo entonces el Secretario General del Arzobispado. Yo indiqué a Mons. Lluís Martínez Sistach que me constituiría en parte si la Santa Sede intentaba anular o contradecir lo que se había hecho en Barcelona.
Extrañamente también el voluminoso expediente de todo ello, que yo mismo con el Cardenal Ricardo Carles habíamos cerrado, sellado con lacre y depositado en la sección especial del Archivo del Arzobispado de Barcelona, había desaparecido. La copia, que con autorización de Carles yo conservaba la hice llegar, por petición del Nuncio, al actual Arzobispo de Barcelona.

4. Ayer el Secretario General de la Conferencia Episcopal Española, Mons. José María Gil Tamayo en una entrevista con la agencia EFE, concedida una semana antes de concluir su mandato ya que será ordenado obispo de Ávila el 15 de diciembre y antes, el 20 de noviembre, se celebrarán elecciones al cargo de Secretario General de la CEE, ha dicho que, respecto a los delitos de pederastia del clero:

1. Durante años la Iglesia ha guardado un “silencio cómplice” ante los delitos de pederastia del clero.
2. La Iglesia se ha enmarcado en el mismo contexto de “inacción de toda la sociedad española” ante estos delitos.
3. “Es verdad que la Iglesia está obligada a un testimonio más coherente que nadie, pero esto no exime al resto de asumir su cuota de responsabilidad en esta cultura común compartida de silencio”.
4. La ‘inacción’ de la Iglesia ha sido la misma que la de toda la sociedad española.

5. Este nuevo Obispo de Ávila, dijo más cosas que el lector encontrará fácilmente. Pero, más de 23 años después de lo que sufrimos en Barcelona y que se ha prolongado después como he intentado esbozar hasta aquí, celebro que la jerarquía católica de España, por boca del Secretario General de la Conferencia Episcopal Española, diga ya que hay que hacer lo que algunos ya apuntamos, Benedicto XVI determinó y el gran Papa Francisco ha impuesto, con gran energía y con su autoridad apostólica.

Jaume González-Agàpito

SANT MARTÍ A L’ESGLÉSIA DE CATALUNYA: CATALUNYA I EL VATICÀ

November 13th, 2018

1. Abans d’ahir, dia 11, a Montserrat, la Missa Conventual la va presidir el cardenal Tarsicio Bertone, que fou Secretari d’Estat amb el Papa Benet XVI i 7 mesos i 2 dies amb el Papa Francesc. Concelebraven el cardenal Lluís Martínez Sistach, Arquebisbe emèrit de Barcelona i el cardenal Giovanni Angelo Becciu, des del 26 de maig passat, Prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants.
Montserrat ha estat en el segle XX, un lloc primordial i central a Catalunya i una referència insubstituïble per a l’Església a casa nostra. Els abats Josep Deàs i Villar (1885-1921), Antoni Maria Marcet i Poal (1921-1946), Aureli Maria Escarré i Jané (1946-1966), Gabriel Maria Brasó i Tulla, (1961-1966), Cassià Maria Just i Riba (1966-1989), Sebastià Bardolet i Pujol (1989-2000) i Josep Maria Soler i Canals (2000), han estat persones molt importants en la història de Catalunya i en el tarannà de les seves esglésies locals.

2. Montserrat és un lloc estimat per Tarsicio Bertone, fou també, diumenge passat, un marc molt eloqüent, en la Missa presidida per ell. Ha estat un cardenal combatut darrerament i no poc. Fins i tot, aquest fi de setmana, exigí ocupar l’estança episcopal i no una altra en el Seminari Conciliar de Barcelona on residia, creant un petit problema per poder calefactar aquella estança. Aquest és el Bertone combatut i no estimat. Però, l’altre Bertone, a Montserrat, donà tota una lliçó que malauradament encara no ha aprés el Nunci Apostòlic de Sa Santedat a Espanya: va celebrar tota l’Eucaristia en català i va predicar completament en aquesta llengua. Aquest italià es veu que si que pot parlar en una llengua romànica que encara no han aprés altres funcionaris eclesiàstics quan són pastors o visiten Catalunya.

3. El cardenal Giovanni Angelo Becciu, Prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants, concelebrava també a Montserrat. Ell fou el Sostituto de Secretaria d’Estat des del 10 maig de 2011, quan era Bertone el Secretari d’Estat, fins quan el Papa Francesc i el Secretari d’Estat, cardenal Pietro Parolín, l’han substituït per Mons. Edgar Peña Parra, el 15 del passat mes d’octubre. Becciu va ser nunci a Angola, a São Tomé, a Príncipe, a i Cuba.
El 10 de maig de 2011 el Papa Benet XVI el va nomenar Substitut de Secretaria d’Estat o Secretari per els Afers Generals de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu. Substituia a Mons. Fernando Filoni (9 juny 2007 – 10 maig 2011) Prefecte de la Congregació per a l’Evangelització dels Pobles; aquest al company de la meva promoció a la Pontificia Accademia Ecclesiastica, Mons. Leonardo Sandri (16 setembre 2000 – 9 juny 2007), ara Prefecte de la Congregació per a les Esglésies Orientals; aquest a Mons. Giovanni Battista Re (12 desembre 1989 – 16 setembre 2000, que fou Prefecte de la Congregació per als Bisbes i que era el secretari de Mons. Benelli quan
treballàvem a Secretaria d’Estat; aquest a Mons. Edward Idris Cassidy (23 març 1988 – 12 desembre 1989) President del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians i a qui vaig tractar no poc per afers ecumènics; aquest a Mons. Eduardo Martínez Somalo (5 maig 1979 – 23 març 1988), Prefecte de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments i, després de la de la Vida Consagrada a qui vaig conèixer fa molt de temps, des de quan era Assessore; aquest a Mons. Giuseppe Caprio (14 juny 1977 – 28 abril 1979), que fou Pro-President de l’Administració del Patrimoni de la Seu Apostòlica i, amb qui, quan era Substitut de Secretaria d’Estat vaig tenir que tractar l’enutjós problema de la pretesa traïció del secret del Conclave de 1978 per part del cardenal Narcís Jubany i Arnau, amb la indignació més que palesa de Joan Pau II; aquest a Mons. Giovanni Benelli (29 juny 1967 – 3 juny 1977) fou nomenat arquebisbe de Florència i fou superior meu en els anys ‘70; aquest a Mons. Angelo Dell’Acqua (17 febrer 1953 – 24 juny 1967) que em va ordenat de sotsdiaca; aquest a Mons. Giovanni Battista Montini (16 desembre 1937 – 29 novembre 1952) després, pro-Secretari d’Estat, Arquebisbe de Milà i Pau VI.

4. La celebració de diumenge a Montserrat fou tota una mena d’evocació dels 55 darrers anys d’història de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu. La del dia anterior a la Sagrada Família, fou un esplèndid i bonic servei per a la beatificació de religiosos i seglars, màrtirs de casa nostra. Fou també tota una evocació, sense baixar a detalls que ara no puc ni dec concretar, de l’Església del segon decenni del segle XXI. A Montserrat hi havia la història i la complicació de més de 60 anys de l’Església Catòlica del segle XX i de tot el que a casa nostra es va poder i voler fer. A la Sagrada Família, la manifestació de l’Església que el “Padre Jorge” ens ha proposat en el seu paper de Papa Francesc i que li costa obtenir l’adquiessència de tirs i de troians. A un lloc i a un altre coses boniques. Persones respectades i estimades. Dos estils bonics però diferents.

5. Però, en l’Església ‘franciscana’ del segle XXI hi veiem encara una gran confusió: s’afirma la pobresa i la necessitat de sortir al carrer, però, també hi ha un conservadorisme arcaic i aburgesat sota la capa d’una espiritualitat immediata,utilitarista i un xic pelagiana. A Montserrat hi vaig veure els valors, la bellesa i l’espiritualitat de la Gran Església, la de la Bíblia i dels Pares, però encara amb algunes persones que en algunes de les seves obres, al segle XXI, ens semblen d’una altra època i d’un altre ordre de valors.
A Montserrat he vist la fermesa del que volem i esperem a Catalunya i també a l’Església, 53 anys després del Concili Vaticà II. A la Sagrada Família, he vist, en canvi, la voluntat de palesar el que volem evangèlicament viure. Però no sempre la coherència és perceptible.
Les persones, però, a un lloc i a l’altre, som encara vacil·lants i un xic equívoques. Manca la síntesi, en la veritat i la tangibilitat, que reclama Jorge María Bergoglio, Papa Francesc, es a dir: la coherència entre el que prediquem i el que fem.

Jaume González-Agàpito.

NIETZSCHE, KIERKEGAARD I EL CRISTIANISME

November 6th, 2018

1. Vivim en una època brava i moguda. Plena de xacres i de sinecura. Avui s’imposa destruir el mite i afirmar el ‘dogma’ de la preeminència absoluta de la ciència, que és infal·lible i invencible i que a tots il·lustra i, a més, emet sentències.
En aquest context, apareix la tonteria i la ridiculesa dels qui diuen que adoren a Sòcrates i, guiats per Descartes, afirmen que tenen la glòria apol·línia de saber-ho tot ex Deo. I dels que, guiats per Dionís, trenquen tota dogmàtica per afirmar què és, precisament i concretament, en la contradicció i la negació que li són pròpies, l’home que realment existent.

2. Ja, al segle XIX, el demolidor Nietzsche i el Kierkegaard dels Discursos d’edificació bregaven en la mateixa batalla. Subjectius i apassionats. Molt individualistes i contagiats per l’apologia de la dissimulació. Tots dos enemics del sistema i de l’abstracció. Eren dos filòsofs de l’esdevenir i del temps. Tots dos enemics del primer Hegel i de la seva concepció del món. Tots dos, lectors apassionats de Schopenhauer. Atribuïen un paper fonamental al sofriment i van ser els seus propis botxins. En aquest Viacrucis d’evocació de l’Anticrist i de “la aplicación de los sentidos” en el desig de configurar-se amb el Crist pacient i sofrent, apareixen aquesta mena de personatges que per a molts, avui, semblen del Halloween.

3. Eren, ho acabo de dir, enemics del hegelianisme, especialment en el seu doble aspecte de sistema racional i en la seva disfressa de pensament ‘historicista’. Tots dos eren homes de alternativa exigent. Exigien la neteja de pensament. Rebutjaven el mètode de ‘conglomerat’ que no deixa subsistir res en la seva original puresa ètica. Era pa a ells en un mètode de complaença, en el camí cap a l’èxit. En aquesta perspectiva, la crítica de Nietzsche i la crítica de Kierkegaard, és concorde i una. És la crítica del teòleg que jutja al cristianisme en nom de la seva ‘idea’. Tots dos, renegat o combatent, eren ‘teòlegs’ d’ofici, segons allò que Werner Wilhelm Jaeger en va explicar, el 1936, en The Theology of the Early Greek Philosophers.
La crítica del hegelianisme, el del sistema oficial i el vulgaritzat, és més vigorosa en Kierkegaard que en Nietzsche. La seva dialèctica és qualitativa, respecta la diversitat de plans i combat les confusions que veu en la síntesi hegeliana i també les confusions del pensament sense estructura. En ell, el fet religiós no és allò que té una certa immediatesa. Kierkegaard el col·loca en la seva esfera específica, distinta per igual de l’estètica i de la ètica hegelianes. Certament el col·loca en una dimensió irracional, però que mai és infrarracional. Kierkegaard restitueix a la fe la seva elevació abrupta i retorna a l’home la possibilitat d’un contacte autèntic amb Déu. Nietzsche és realment el teòleg de la “mort de Déu”, cent anys abans que el bisbe de Woolwich, John A. T. Robinson, ens ho publicités en Honest to God.

4. Kierkegaard i Nietzsche van criticar el cristianisme del seu temps. Tots dos igualment ansiosos, sense doctrina subjectiva, sinó que cercaven una ‘forma’ i un ‘estil’ de “vida interior”. Tots dos, a més, herois tràgics i solitaris, lluitaven amb força contra si mateixos. Ells deien que la duresa amb ells mateixos era l’únic camí de la llibertat. Kierkegaard i Nietzsche cercaren els seus models entre els antics grecs, en contra de la filosofia del seu temps, que tendia cada vegada més a rebutjar la filosofia acadèmica. L’ateisme del segon no s’ha de confondre amb una incredulitat impotent de fe, és la fe del primer que no s’ha de confondre amb una credulitat incapaç de dubtar.
Kierkegaard, al Post-scriptum, després d’haver exposat la religió del ‘especulador’, és a dir, la del que té la pretensió de ‘comprendre’ el cristianisme i d’explicar la ‘idea’ per jutjar les manifestacions concretes, conclou: “Que l’especulador tingui raó és una altra qüestió. No es tracta sinó de saber com la seva explicació del cristianisme es refereix al cristianisme que explica”.
Per Kierkegaard el cristianisme és l’antítesi de l’especulació. Hegel, diu, ha imposat a les generacions penetrades de la seva doctrina l’admiració pel “poder de la història” que pràcticament es transforma en una admiració desproveïda de èxit que porta a la idolatria dels fets. És la mitologia de les idees i del seguiment agenollat. Combat que els qui es preocupen de la història mundial abandonin l’ètica popular als seminaristes i als mestres d’escola de poble. Aquella ètica fruit de l’interès històric mundial es concentra, així, en un nivell més elevat, en deures molt més grans.
Sobre això, Nietzsche no pensa exactament igual: “Quan, a propòsit del terme ‘moral’ es pensa en una utilitat superior, en finalitats ecumèniques, cal confessar que hi ha més moral en el comerç que en el concepte kantià “Obra com tu voldries què es faci amb tu”, o que en la vida cristiana concebuda segons el precepte: “Estima el teu proïsme per amor de Déu”.

5. Si Nietzsche és l’antisòcratic, Kierkegaard és el més socràtic dels seus contemporanis. L’ús que fa dels pseudònims és una espècie de maièutica. La ironia i l’humor són dues categories essencials del seu pensament. Es lliura només de la pesadesa de la broma. Nietzsche no va per aquest camí. Conserva sempre el gust pels vapors espessos del Dionisisme: és una filosofia destructiva a cop de martell. Dionís exigeix que el nivell de farsa sigui aplicada fins i tot alló que és més sant. No blasfema contra “l’ateu” Sòcrates sinó que el destrueix.
Jaume González-Agàpito

“UN NOMBRE PRODIGIEUX DE PERSONES QUI AVAIENT LEUR EXISTENCE EN EXÉCRATION” (VOLTAIRE, CANDIDE, CHAPITRE XII)

June 1st, 2018

1. El dia 1 de juny de 2018, és avui, i marcarà la història d’Espanya amb un fet nou: el primer èxit de una moció de censura al Congrés de Diputats del Regne d’Espanya contra el President del Govern de l’Estat.
El fet s’ha produït en dos dies i ha desconcertat des del partit del qual és el President del Govern, el més gran de l’assemblea legislativa, al grup més petit. El fet ha alegrat a tots els partits que han votat a favor de la moció als dos que, avui, han votat en contra. El més nombrós perquè ha estat sorprès amb el nombre de vots favorables a la moció. El més petit, però, molt ambiciós, perquè no aconseguit les eleccions que desitjava.

2. Els qui sabem quelcom de Dret i fins i tot som doctors per una universitat espanyola, ens ha colpit, no poc, la ignorància jurídica de molts dels qui han intervingut en els dos dies del plantejament i de la votació de la moció a la Cambra de Diputats espanyola. Els qui no som polítics, però sí que hem estat atents als esdeveniments polítics, també internacionals, ens han impressionat moltes coses que s’han dit i s’han fet en menys de 48 hores en la sala de sessions del Congrés de Diputats d’Espanya. Els qui ens agrada conèixer el que pensen els diversos sectors de la societat espanyola, hem quedat sorpresos la pervivència al parlament de certs ‘mites’ espanyols que alguns creien ja extingits.

3. Però, els qui tenim algun grau acadèmic en Filosofia, hem quedat espantats davant la constatació de que l’ètica, privada i pública, ha estat absenta masses vegades en el currículum i en la pràctica de la classe política espanyola. Això en altres latituds és impensable i, si es dona en algun grau, comporta l’abandó immediat de càrrecs i prebendes.
El més greu, amb tot, és que una certa ‘moral’ creu que la vida pública és com la deformació catòlica que creu que el pecat es perdona a la ‘tintoreria’ sacramental i ja està tot resolt. O tempora, o mores!

Jaume González- Agàpito
1 de juny de 2018

ELS “NACIONALISMES EXAGERATS”

April 10th, 2018

1. El Concili Provincial Tarraconense es va cloure el 4 de juny de 1995, a la Catedral Metropolitana i “Primada de les Espanyes”. En aquella celebració va intervenir, només en català, el Nunci a Espanya, Mons. Mario Tagliaferri. Ell va fer un breu discurs, molt comentat, però, un xic malentès després.
Aquella intervenció, a part d’ell, la coneixien, abans, el Cardenal Ricard Maria Carles i l’autor d’aquestes lletres.
En ell, es citava la pregària lletànica de vespres del dimarts de la quarta setmana del temps ordinari de l’Ofici Diví catòlic de ritu romà, contra els “nacionalismes exagerats”.

2. Algun, erudit, va recordar, al sentir la citació del Nunci, el Salm 9 dels Salms de Salomó, verset 15 (7b):

“Beneeixes el just,
i no el reprens, pels pecats que ha comés.
La teva bondat està sobre els qui pequen,
quan s’arrepenteixen”.

El text que va llegir Tagliaferri, volia blasmar quelcom dels mal anomenats nacionalismes ‘estatals’ i ‘regionals’, presents, llavors i ara, a les Espanyes. Aquells nacionalismes que, mantes vegades, són l’escull que no permet repensar de socarrel el hic et nunc i el futur d’un grup humà. Es a dir, repensar allò que fa que un poble, una nació, una societat, un estat o una comunitat humana, siguin allò que són i volen ser.
A la llum del salm de Salomó que acabo d’esmentar, podem mirar d’entendre la intenció del Nunci Tagliaferri: Superar les traves ideològiques, filosòfiques, jurídiques, teològiques, rituals, tradicionals o espirituals que fomenten el pecat dels “nacionalismes exagerats”. El pecat de l’egoisme, dels interessos, del domini i del voler barrejar els interessos del Cèsar i els de Déu. “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, diu Jesús el Crist a l’Evangeli segons Mateu, 22,21.

3. “La teva bondat està sobre els qui pequen, quan s’arrepenteixen”, diu el salm salomònic apòcrif. Per tant, conseqüentment, la proposta del representant del Papa, l’any 1995, pot ser fou aquesta: cal purificar els nacionalismes de tota mena de les seves càrregues traïdores. Traïdores, vol dir, a allò més profund que sent, en el seu cor, l’home que estima a la seva ‘pàtria’: l’amor a la terra ‘patrícia’. Car, el mot pàtria no és sinònim de ‘nació’, ni d’’estat’, ni de ‘res-publica’, ni d’origen, ni de ideologia. La ‘pàtria’ és més allò que els francesos diuen “La France’, que no vol dir solament el territori, ni la nació, ni l’estat, ni la República, ni la grandeur, ni la història, ni la ‘patriologia, ni la polis, sinó els francesos. Els belgues ho diuen molt bé: “Roi des Belgues”.

4. A les Espanyes el rei sobirà s’anomenava, fins a Isabel II de Castella i I d’Aragó: “Hispaniarum et Indiarum Rex: Rei de les Espanyes i de les Índies. El rei regnava i regentava Lleó i Castella, Aragó (és a dir la corona i no l’antic regne ni la ‘província’ creada en el segle XIX), Navarra i altres llocs d’Itàlia i de la Mediterrània.
L’any 1418 a Constança, en el Concili Ecumènic, es signà el “Concordatum cum Natione Hispanica”. Volia dir la corona Castella/Lleó, la d’Aragó, la de Portugal, la de Navarra i les d’alguns els ‘estats’ a Itàlia, a França i a la Grècia històrica.
Natio no era, doncs, pas un lloc que generava i donava la ‘nacionalitat, sinó una ‘entitat’ que feia que molts pobles se sentissin ‘nats’ en un mateix ideal de societat.

5. Avui, en les actuals humane varietates, entenem millor, pot ser, el que volia dir el redactor del discurs en català de Mons. Mario Tagliaferri del 4 de juny de 1995. No volia blasmar cap sentit ‘nacional’, espanyol o català. No volia, tampoc, defensar ni l’un, ni l’altre. Volia únicament, evitar que es confongués, a Catalunya i a les Espanyes, la noció de ‘nació’ amb cap interès que traís la seva mateixa entitat genuïna.
Avui, quan el Nunci apareix únicament de manera fugaç a Catalunya i que mai ha volgut parlar en català. Avui que els bisbes de Catalunya i de les Espanyes, a part de recomanar la pregària i dir quelcom escaient i altres coses més discutibles, però sense dir mai clarament, en el seu ensenyament magisterial: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, als catòlics i als altres ciutadans. Avui que, a Catalunya i a les Espanyes, es parla tant de nació i de drets fonamentals, en una guerra política cada cop més radical. Pot ser caldria que algú recordés que cal prevenir-se contra la negació de la ‘nació’, que és el “nacionalisme exagerat” que la nega, la segresta, la substitueix, la maquilla, la instrumentalitza o la fa el motiu per ‘des-nacionalitzar’ el qui no és dels seus. Pot ser caldria tenir el coratge de Mario Tagliaferri i dir clarament, a Catalunya i a les Espanyes, que cal combatre “els nacionalismes exagerats” que són la negació de la veritable natio. Cal aclarir, doncs, què és varitablement la ‘nació’.

Jaume González-Agàpito

RELLEGINT EL TIMEU DE PLATÓ

March 18th, 2018

1. Dijous passat vaig sopar amb 6 persones més. Dues havien regit la Generalitat, una altra, fa temps, els Mossos d’Esquadra, una més amb grans responsabilitats econòmiques aquí i a Itàlia. Dues dones: una remarcable artista i l’altra una gran gestora de l’alimentació. Divendres vaig dinar amb 7 ex-responsables polítics i econòmics de casa nostra.
Jo prefereixo freqüentar aquest tipus de gent, variada i ideològicament diversa, abans de consultar el fill del propietari del diari que jo llegeixo, en català, com fan alguns mitrats de Catalunya quan tenen algun problema major.
2. El panorama social, polític i econòmic és, a Catalunya i a les Espanyes, complex, preocupant i arriscat. A mi m’agrada reflexionar, pregar, pintar i escoltar música. Ho vaig fer dissabte. Vaig acabar una tela. Rumiava que ens manca quelcom que fonamenti, vertebri i endreci la societat que ens ha tocat viure. Sentia les Simfonies de Luwing van Beethoven. Les vaig escoltar, oir i assaborir en la interpretació, que ja escoltava l’any 1956, als meus 14 anys: la d’Arturo Toscanini.
3. Al migdia, a la tarda i al vespre, vaig continuar una lectura començada el dia abans: el Timeu de Plató, en una excel·lent edició greco-castellana apareguda fa menys de 6 anys.
Les grans preguntes sobre l’origen de l’univers, sobre l’entitat de l’ésser humà i sobre el que cal que sigui la societat humana, em van fer admirar, un cop més, el geni de Grècia que jo conec i freqüento des de que, als meus 15 anys, vaig llegir la seva Republica en la modesta versió de Ediciones Austral.
El plantejament, el mètode i l’enfoc de l’obra són vàlids encara avui! La tragèdia és que la meva societat, a nivell mundial, és tan imbècil que prefereix il dolce far niente, tot cantant usque ad nauseam una infinitud de cançons erràtiques que amaguen el veritable problema humà d’avui: saber què és el Tot, saber l’origen de l’univers i què hi pinta, en ell, l’home i com ha de viure en la societat.
4. Avui tot això sembla més feina dels científics que no pas dels filòsofs. Stephen Hawking, que, amb la meva mateixa edat, ha mort recentment, sembla que anava per aquest camí. Però, els qui l’hem llegit, hem descobert en ell el filòsof i, pot ser, el teòleg, amagat i vergonyós de poder semblar de l’Edat Mitjana.
Avui, sabem que molts dels temes afrontats, al·ludits o simplement entrellucats pel Timeu de Plató s’han de resoldre comptant amb el sosteniment del computar center, però, cada cop més ens manca la philo-sophia per entendre l’univers, l’home i la societat.

Jaume González-Agàpito

EN DERECHO DE INTERNIS NEMO IUDICAT

November 22nd, 2017

1. Yo estudié mi licenciatura en Derecho Romano en la Pontificia Universidad Lateranense! Allí también obtuve mi licencia en Derecho Canónico. A esos se les llamaba, cuando la gente sabía latín, licenciados in utroque iure. Después obtuve la licenciatura y, Summa et Magna cum Laude, el doctorado en Derecho en la facultad propia de una universidad pública española. Me pavoneo de ello para decir aquí algo que quizás sé in ‘tribus’ iuribus.
Lo digo hoy que, con tanto ‘sabio’ gobernante in saecularibus et in ecclesialibus. Allí, en Roma, con grandes maestros en el Derecho Romano, aprendí algo muy importante: “De internis nemo iudicat”.

2. En el aberrante positivismo jurídico en el que muchos andamos inmersos y algo ahogados, ese aforismo jurídico quizás no tiene sentido. Quizás porqué, aunque magistrados, fiscales, procuradores, abogados y algún jurista, citan eslóganes jurídicos en un latín pronunciado a la castellana, no saben, muchas veces, lo que dicen o dicen sólo lo que aprendieron de memoria cuando eran jóvenes.
Algunos tienen el coraje, sin ser iusnaturalistas puros y redondos, de leer todavía a Samuel von Pufendorf en ese libro De Iure Naturae et Gentium, que publicó el año 1672 y del que alguno tenemos, en casa, la edición nova del 1716. En el libro I, capítulo II, apartado 2, leemos: “Demostrare igitur nobis est, rerum propositarum certitudinem necessariam e certis principiis tamquam suis causis indubitato cognoscendam syllogistice deducere” (página 21). Que “en cristiano” quiere decir “Consecuentemente hemos de demostrar la necesaria certeza de las cosas que nos han propuesto y que se han conocido a partir principios ciertos deducidos de manera indudable y de manera silogística a partir de sus causas”.
Esa certeza que Pufendorf proponía obtener en el siglo XVII, sería bueno que también la desearan, la buscaran y se la impusieran los magistrados, los fiscales, los abogados y los procuradores que tenemos hoy en los tribunales de los que trata el Título VI, artículos 117-127 de la Constitución Española de 1978.

3. El artículo 117, 1 de la Constitución Española dice: “La justicia emana del pueblo y se administra en nombre del Rey por Jueces y Magistrados integrantes del poder judicial, independientes, inamovibles, responsables y sometidos únicamente al imperio de la ley”.
Ello representa afirmar que el ‘pueblo’ es el soberano y la fuente de la justicia. El rey es la personificación del detentor de la soberanía y quien da su nombre para que, en él, Jueces y Magistrados administren la justicia. Ellos son el “poder judicial”. Son personalmente independientes, inamovibles, responsables y sometidos únicamente al imperio de la ‘ley’.
Independientes a quo, in quem, ad quem, per quem y pro quo. Inamovibles rationum non legalium causa. Responsables coram soberano, scilicet populo et coram legibus. Sometidos al imperio de la ‘ley’ y no al imperio del poder administativo o ‘poder’ político.

4. El artículo 124, 1, de la Constitución Española dice: “1. El Ministerio Fiscal, sin perjuicio de las funciones encomendadas a otros órganos, tiene por misión promover la acción de la justicia en defensa de la legalidad, de los derechos de los ciudadanos y del interés público tutelado por la ley, de oficio o a petición de los interesados, así como velar por la independencia de los Tribunales y procurar ante éstos la satisfacción del interés social. 2. El Ministerio Fiscal ejerce sus funciones por medio de órganos propios conforme a los principios de unidad de actuación y dependencia jerárquica y con sujeción, en todo caso, a los de legalidad e imparcialidad”. El articulo 126 dice: “La policía judicial depende de los Jueces, de los Tribunales y del Ministerio Fiscal en sus funciones de averiguación del delito y descubrimiento y aseguramiento del delincuente, en los términos que la ley establezca”. Y el articulo 127: “1. Los Jueces y Magistrados así como los Fiscales, mientras se hallen en activo, no podrán desempeñar otros cargos públicos, ni pertenecer a partidos políticos o sindicatos. La ley establecerá el sistema y modalidades de asociación profesional de los Jueces, Magistrados y Fiscales. 2. La ley establecerá el régimen de incompatibilidades de los miembros del poder judicial, que deberá asegurar la total independencia de los mismos”.

5. Visto todo ello, vuelvo al aforismo romano De internis nemo iudicat. Interna/internum no quiere decir aquí la moral. De ella trata, en el libro De Iure Naturae et Gentium arriba citado Samuel von Pufendorf, larga y profusamente, en el primer capítulo del primer libro.
De ella no se ocupan demasiado hoy los juristas y los filósofos del Derecho.
Aquí se quiere decir, con internis, que no es objeto de la norma jurídica y, consecuentemente, del que juzga y del que investiga para el que juzga, lo que uno cree, piensa, profesa, sostiene y defiende y que no ha traducido en los actos externos y verificables que son objeto de la norma jurídica.
Ello comporta que se juzgan los hechos y no lo que uno cree, piensa, profesa, sostiene y defiende y que no ha traducido en los actos externos y verificables que son objeto de la norma jurídica. Ello es importante también para ustedes, señores ‘políticos’, separatistas y unionistas.

Jaume González-Agàpito

LA SOLITUD ‘ENCANTADA’ I CURULLA D’ESPERANÇA

October 21st, 2017

1. Visc en un temps meravellosament interessant. Jo soc un vell, però, no pas un ‘des-encantat’. El “suport electrònic” ha canviat el món en el qual visc i en el qual moriré. Han canviat no pas únicament els mètodes, els interessos i els partidismes, sinó també els encunys del nostre pensament. Això és reconfortant en el segle XXI!
Després d’una llarga època de papanatisme a-filosòfic, avui torno a veure joves que volen ser i s’autotitulen ‘filòsofs’. És un camí llarg i curiós, però, fascinant.
De nou, aquel Sòcrates, amb les seves constants i inquietants preguntes que el portaren a morir per ésser ‘a-teu’, pot circular, 2416 anys després de prendre la cicuta, pels nostres carrers.

2. Catalunya inquieta, sacsejada i un xic poruga en la seva constant adoració de Mammón, ha de pensar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.
El Regne d’Espanya, que en la Constitució de 1978, ha trobat un referencial també per als qui la van combatre i ara l’invoquen constantment, ha de pensar també on vol anar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.

3. És curiós com aquesta segona generació, darrera a la meva, generació d’independentistes ‘nats’ i no ‘convertits’ com la entre-mitja, la meva i l’anterior, ha portat Catalunya a la situació d’avui.
Quasi el mateix val per als unitaristes de les tres generacions, amb les variants que aquí no podem ara explicitar.
Una curiosa situació que ha forçat els ciutadans de Catalunya a definir-se. No solament a casa, als dinars i sopars, al treball o als bars, sinó en manifestacions multitudinàries.
Avui, els mites han caigut i resta únicament la realitat en la qual vivim. És la realitat factual i verificable. És la realitat, fins ara monòtona, del dia a dia. És la realitat que fa descobrir que, a Catalunya, hi ha una situació plural que no poden ignorar, ni mistificar amb els mites, reals o inventats, que avui, dissortadament, han ocupat el lloc de la raó i el seny, per una part i per l’altra.

4. L’Església espanyola, ara governada a les seus episcopals i a la Conferència Episcopal per individus de la meva generació, de l’inter-mitja i, pocs, de la tercera, ha restat atònita davant del que passa a Catalunya.
Un meu antic col·lega del Col·legi Espanyol de Roma i, ara, president de la CEE, ha proposat la distensió i el diàleg. No pas tots els altres bisbes espanyols l’han volgut entendre.
A Catalunya hi han 8 bisbes catalans, 3 valencians, 1 aragonès, 1 mallorquí i 1 menorquí. Fora d’algun que ha manifestat personalment el que pensava, quasi tots han romàs en un silenci prudent o han dit en algun document col·lectiu, el que els semblava que calia dir.
El silenci, en aquests moments, és savi, però és també l’actitud corrent en un episcopat català que queda molt mediatitzat per una societat catalana que, en gran part, ha girat l’esquena a l’Església Catòlica.
El Nunci de Sa Santedat, després d’algunes afirmacions públiques d’acord amb la posició política del govern del PP en algun acte oficial, ha romàs també en un silenci que està d’acord amb la prudència i amb la intel·ligència de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu.

5. Alguns, com jo mateix, en una Catalunya convulsa i un xic agitada, hem servat aquell silenci institucional que escau, en el seu rol pastoral, als que tenen alguna jurisdicció eclesial. Reservant-nos, és clar, la llibertat de pensar i obrar personalment en tot allò que no contamini una Església oberta als qui provenen del judeocristianisme, de l’hel·lenisme o del paganisme, com ens va ensenyar Sant Pau.
El dia 1 d’octubre jo el vaig passar internat a l’Hospital de Barcelona. Una angina de pit i una intervenció quirúrgica, immediata al seu descobriment, allí em van retenir.
En una solitud que jo vaig voler quasi absoluta, amb les menys visites possibles, que per a mi va ser ‘encantada’ per tot el que passava a Catalunya, però que va ser curulla d’esperança.
Quan estàs tot sol, quan descobreixes qui t’estima de debò, familiars i altres amics, i qui ni ha tingut la cortesia de saber si havies quedat viu, invalidat o mort, descobreixes que l’esperança realment prové primeriament d’aquell a qui has consagrat la teva vida i que t’estima. També dels bons familiars i bons amics que tèstimen. No pas de tants i tants xerraires i comediants.
Amb això no parlo únicament de la societat en la qual visc, sinó de una Església que cada cop em sembla, pesi als pronunciaments dels qui ens regeixen, més i més hipòcrita. Però, com a dit avui el Cardenal Amato a la Betificació del Màrtirs Claretiens a la Sagrada Família que, en la seva santedat, ens fa dir encara als cristians d’a peu: “NO TINC POR”!

Jaume González-Agàpito

L’ISLAM ÉS CULPABLE?

August 22nd, 2017

1. Poca gent, en aquesta societat poruga i teatralera en la qual vivim, és capaç d’afrontar el greu problema que els atemptats, dels dies 17 i 18 d’agost, ens han plantejat. El problema és l’entitat dels homes i dones i el tarannà propi de la nostra societat.
El segle XVII, al Regne Unit, es va començar a plantejar el problema de la identitat social. Qui coneix la història anglesa sap que parlo d’uns quants ‘filòsofs’ i d’intents de revolució. El segle XVIII, amb les seves ‘llums’ i les seves dues grans revolucions, va proposar dues entitats socials: el ‘ciutadà’ i la ‘res-publica’. El segle XX va proposar messiànicament dues entitats fracassades: el nacional-socialisme i el socialisme real. Dues guerres mundials i la descolonització en foren els antecedents i les conseqüències. En el segle XXI, hi ha el resultat desencisador de la manca d’entitat dels homes i de les dones i del fracàs de les diverses societats diversificades pel diner, el petroli, l’Islam, els estats d’Àsia, d’Amèrica Llatina i d’Àfrica. És també un segle sense ‘filosofia’ en el seu sentit literal i amb un crònic auto complex de religiositat culpable.

2. Dissabte passat al matí, abans de les hores ‘turístiques’, vaig anar a Les Rambles de Barcelona. No hi havia massa gent. Uns ‘altars’ encara molt petits. Gent amb cara trista i en un silenci compromès i revelador. Encara no havien aparegut en públic, a Barcelona, els ‘artistes’ del parell d’actes del migdia d’aquell mateix dissabte i del diumenge al matí. Tampoc s’havien publicitat les visites ‘oficials’ i ‘oficioses’ a les famílies amb dol i a les víctimes.
A “Les Rambles” hi havien bastants ‘turistes’ encuriosits i la gent barcelonina senzilla i entristida. Aquesta gent mirava i portava flors, sobre tot a l’enrajolat de Miró. Jo també vaig comprar un lliri i vaig pregar una bona estona. Era un bon moment. No calia cap hipocresia ni cap fariseisme. Allí quasi ningú, ni cap petit grup, coneixia els altres.

3. Amb el meu paraigua, ara ja no útil, vaig començar una curta passejada ‘peripatètica’ pel carrer Cardenal Casañas.
Jo he viscut dos anys en un país musulmà. Jo vaig estar ‘acreditat’ per a altres nou països i contrades islàmics. Jo he intentat conèixer l’Islam i, fins i tot, he escrit quelcom i he parlat acadèmicament sobre ell.
El que passa aquí, a Barcelona, em recorda tres moments molts compromesos que vaig viure a Khartum. Van ser tres intents de cop d’estat. El Mazdeisme n’era la força motora. Era la lluita d’uns que volien una societat i un estat plenament islàmics contra les escorrialles del que els occidentals havien imposat al Sudan. Parlar sobre això no sempre era fàcil o es feia quasi d’amagat.

4. Ahir el Sr. Trump va proposar per Afganistan, i per enèsima vegada, la desgraciada solució nord-americana per als països islàmics nord-africans o de l’Orient Mig: que ells resolguin els seus problemes. “Nosaltres només matem terroristes”, deia el President dels USA.
Ahir també els musulmans catalans o residents a Catalunya es manifestaven a la Plaça Catalunya de Barcelona. Deien que el que havien fet els terroristes no representava el que és i el que vol l’Islam. Conseqüentment l’Islam no és, per als musulmans que es van manifestar, el culpable.

5. Però, el problema que he apuntat a l’inici, fruit de la contradictòria historia d’occident en els últims quatre-cents anys, roman obert: El problema és l’entitat dels homes i dones i el tarannà propi de la nostra societat.
Aquest ciutadà/na demòcrata, que cerca la legalitat, la llibertat i la fraternitat i que no vol que cap contingut ètic, moral o religiós condicioni la seva ‘re-pública’ i que té el Barça (o els seus equivalents) com a religió, és una proposta vàlida per als musulmans que volen una societat ‘agradable’, sotmesa’ i ‘beneïda’ per Allà? I per als cristians que creuen en l’Evangeli de Jesús? I per als joves d’avui que cerquen la transcendència en la música, les arts plàstiques, el cine, el sexe, la intercomunicació i, també, l’amor?
Crec que no. “Hic est mater agni” deien en llatí. Però a la nostra societat li interessen més altres anyells més productius i més plaents.

Jaume González-Agàpito