?>

CAP TOLERÀNCIA PER A LA PEDERASTIA CLERICAL

November 22nd, 2014

1. Un jove major d’edat, actualment membre supernumerari de l’Opus Dei, després d’uns anys de “haver intentat enterrar tot l’horror al buit de la memòria”, i impulsat per “el possible dany”, similar al que ell va haver de viure , “que podrien estar patint altres nois i noies”, va escriure una carta de cinc folis relatant els suposats abusos que hauria patit fa uns quants anys per part de preveres de l’Arxidiòcesi de Granada. Va enviar la carta al Papa Francisco mitjançant la Secretaria d’Estat.
El passat 10 d’agost, mentre conduïa el seu automòbil va rebre una trucada telefònica directament del Papa. Li va dir “ja hi ha gent treballant perquè tot això es pugui resoldre”.
2. Les paraules dirigides pel Papa a la víctima andalusa van donar pas als fets. Poc després l’Arxidiòcesi de Granada va rebre una trucada de la Santa Seu perquè de forma urgent prengués cartes en l’assumpte.
El dia 17 de novembre, l’Arquebisbat de Granada publicava una “Nota de premsa […] que deia: per” l’acusació presentada davant la Santa Seu per un jove de Granada, d’haver patit abusos sexuals per part d’un grup de sacerdots de la diòcesi “[…]” aquest arquebisbat ha seguit escrupolosament el procediment previst per a aquests casos per la disciplina canònica, que està a disposició de tots en la Home Page de la pàgina web de la pròpia Santa Seu “.
Dos dies després, a Madrid, l’Arquebisbe de Granada, Mons. Francisco Javier Martínez Fernández va dir als media que ell mateix havia estat cridat a Roma. Va defensar la seva actuació davant el cas i va manifestar també que l’arquebisbat “es va posar a disposició de l’autoritat judicial” per col·laborar en el que fos necessari. Els mitjans van afirmar de seguida que el Papa l’anava a deposar de la seva seu.
3. La víctima havia formulat també una denúncia judicial. La investigació va començar el passat setembre a la Fiscalia Superior d’Andalusia, que després de rebre la denúncia va obrir diligències informatives i va instar la fiscalia provincial a denunciar els fets. Els fets estan sent investigats pel Jutjat d’Instrucció número 4 de Granada. El jutge en les seves diligències investiga a 10 preveres i dos seglars. La causa es troba sota secret de sumari, però l’acusació presenta un panorama molt compromès per als clergues i seglars granadins denunciats.
4. A Benet XVI li va faltar temps per intentar canviar de rumb l’actitud de l’Església en el tractament de la pederàstia clerical. En temps de Joan Pau II, però, s’intentava anar per un altre camí. Va arribar a emparar i protegir un pederasta: el pare Marcial Maciel, fundador dels Legionaris de Crist. Alguns vam veure i sentir com el proposava, en una audiència pública i estant Maciel present, com el model i la referència per al clergat.
Benet XVI va ser, en canvi, clar i fulminant: el 2009, pels fets ocorreguts a Irlanda, va decretar la tolerància zero amb els abusos pederastes. El 2010 va publicar una guia interna contra els abusos pederastes. En ella s’exhorta els bisbes a denunciar els pederastes a la justícia ordinària. El 2012 va reunir bisbes, a superiors d’ordes religiosos i algunes víctimes dels abusos pederastes.
Mons. Marc Ordres Fernández, bisbe d’Iquique (Xile), va ser destituït per Benet XVI després d’una denúncia per abusos sexuals a un menor. També el membre de l’Opus Dei, Mons. Gabino Miranda Melgarejo, bisbe auxiliar d’Ayacucho (Perú), va ser també remogut per acusacions de pederàstia.
5. A l’inici del seu pontificat, el Papa Francesc va modificar les normes jurídiques de l’Estat de la Ciutat del Vaticà i va endurir les penes per als pederastes. Es va crear una comissió específica per combatre la pederàstia. El Papa Francesc s’ha mostrat molt combatiu amb la pederàstia clerical i fins i tot, en diverses ocasions, ha demanat públicament perdó pels abusos sexuals comesos per sacerdots.
Conseqüentment, va manar arrestar al Vaticà l’ex nunci a República Dominicana, el polonès Mons. Josef Wesolowski, per acusacions de pederàstia. Dos dies després, va reemplaçar al bisbe de la Ciutat de l’Est en el Paraguai, Rogelio Livieres, membre de l’Opus Dei, per “serioses raons pastorals”. Havia donat refugi a la seva diòcesi a un sacerdot argentí, Mn. Carlos Urrutigoity, acusat d’abusos sexuals a menors d’edat als Estats Units. Ho va fer després de la visita a la diòcesi de dos enviats del Papa: el cardenal espanyol Santos Abril Castelló i el bisbe auxiliar de Montevideo, Mons. Milton Troccoli.
El Papa Francesc ha aclarit que s’ha acabat la tebiesa – per no dir la complicitat – amb els delictes de pederàstia. També que garanteix que, tot i que es remoguin els fonaments de Sant Pere, ningú – per important que sigui – se salvarà de ser jutjat per fets tan greus.
6. La presidenta del Comitè de l’ONU, la noruega Kirsten Sandberg, va fer unes declaracions molt dures: “El Vaticà viola la Convenció – tot i haver-la ratificat el 1990 – perquè no protegeix els nens tot i que hi ha la possibilitat de fer-ho. Davant l’escàndol de la pederàstia, les autoritats eclesiàstiques van imposar un codi de silenci i van preferir preservar la reputació de l’Església i protegir els responsables per sobre de l’interès suprem dels nens “. Després d’una nota de rectificació de l’Oficina de Premsa del Vaticà, es va assegurar, en ella, que “es prenia nota” i es reiterava el “compromís de defensar i protegir els drets de l’infant, en línia amb els principis promoguts per la Convenció” .
7. Algú, que jo conec molt bé, fou durant bastants anys Fiscal General (Defensor de la Justícia) de l’Arxidiòcesi de Barcelona durant el pontificat del cardenal Ricard Maria Carles Gordó, està ara finalment reconciliat amb si mateix.
El va haver de bregar i no poc amb alguns casos de pederàstia clerical. Dos acusats del clergat secular, que es van “protegir” i es van amagar, després de ser nomenats a diversos llocs en els quals malauradament es va repetir el crim, han mort. Uns quants altres d’ordres, congregacions i diverses institucions canòniques, van pel seu compte i ell no sap què ha estat d’ells … ni de les seves víctimes.
Va proposar reiteradament denunciar-los a l’autoritat civil. Però li ho van prohibir rotundament: Calia salvar “la dignitat clerical i el bon nom de l’Església”.
En el lamentable cas de “La Casa de Santiago”, on havien denúncies de pederàstia entre d’altres d’índole diversa, va haver de fer el que va poder, però va ser callat i, a part de ser calumniat de tot l’imaginable, entre altres coses de ser el culpable de l’afer Torreanunziata (on amb l’ajuda de Secretaria d’Estat de la Santa Seu i del text de la denúncia va demostrar ser del tot aliè a aquella malignitat) va ser sotmès a alguna cosa que ell canonista d’ofici no ha sabut mai què era. En una sessió al despatx del Cardenal Carles a la qual assistia el Vicari Judicial, Dr. Bastida, el Bisbe auxiliar Mons. Carrera i el Secretari General de l’Arquebisbat, P. Puig, S.J., va ser reprès per pretendre danyar al clergat i a l’Església .
Avui, aquest a qui jo conec bé, dóna gràcies a Benet XVI i al Papa Francesc per haver dit que “no s’ha de tolerar la pederàstia clerical” i per haver legislat i actuat en conseqüència.
Jaume González-Agàpito

EL TRÀFEC DE LA PROSTITUCIÓ ENS AVERGONYEIX

February 23rd, 2012

 

Un conegut diari romà, publicava aquestes dades:

1.    500.000 dones dedicades a la prostitució a Europa.

2.    50.000 a Itàlia, moltes tractades com esclaves.

3.    D’aquestes 50.000, 17.000 són menors d’edat.

4.    Una prostituta, en un any, ‘guanya’ entre 120,000 y 150.000 dòlars.

5.    Únicament la meitat  de les dones estrangeres saben, quan entren a Itàlia, que estan destinades al mercat de la prostitució.

6.    El ‘producte’ del mercat anual de la prostitució va dels 5.000 als 7.000 milions de dòlars.

Per si tot això no fos suficient, la regidora de “Política social” de Ajuntament de Roma comparava el mercat de la prostitució, per la importància del capital mogut, pels comportaments ‘mafiosos’ que suscita i pels problemes de seguretat ciutadana que genera, als mercats de les armes i al de la droga.

Dues vegades a la setmana la policia deixa, davant de la nova Casa d’accoglienza de Roma, de deu a vint noies cada vegada. Solen ser moldaves o romaneses, d’entre 14 a 18 anys. Deia el diari que, ara, aquetes protitutes joveníssimes omplen els carrers de Roma (“che ormai riempiono le strade di Roma”).

El tràfec de les anomenades baby prostitute, és un tràfec internacional i organitzat.Trepitja els drets de les persones més dèbils. És una nova mena d’esclavatge. És l’altra cara – interna – de l’anomenat “turisme sexual”, practicat en determinats països del món.

Podem quedar-nos creuats de braços davant tanta infàmia i tanta corrupció amb noies menors d’edat?

Que ningú, però, s’escandalitzi únicament perquè això passa en un país veí i en una ciutat, per diversos motius, ‘sagrada’ per als cristians: a casa nostra i davant dels nostres ulls, en un país que proclama a crits la vigència dels drets humans i de les garanties constitucionals, passa el mateix. Aquí, però, ningú diu res.

Hem d’aixecar la veu, i no pas únicament per defensar la moral i els bons costums, sinó, i sobre tot, per denunciar aquestes pràctiques contra el drets inalienables de la persona humana.

Jaume González-Agàpito

EXISTEIX AVUI EL PROMETATGE?

January 8th, 2012

1. El prometatge, respecte al passat, ha canviat no poc

1. Actualment certs condicionaments socials i culturals han modificat fortament la relació prematimonial. Tradicionalment, unia dues persones, home i dona, considerades idònies per al matrimoni.

Actualment la crisi de valors que colpeix la família i el matrimoni, i la possibilitat, per part dels nois i noies, d’instaurar relacions afectives des de la primera adolescència, han transformat la manera de concebre i de viure el prometatge.

Una banalització i mercantilizació de la sexualitat, una falsa interpretació del “sentir-se lliures”, una immaduresa personal molt perllongada, la por de prendre la responsabilitat i el compromís de viure una relació definitiva amb l’altre, són avui els enemics acèrrims del ‘compromís’ per a començar una relació amorosa estable i posicionada socialment.

En els darrers anys són moltes les parelles que viuen sense les formalitats dels lligams matrimoinials. Cada vegada són menys les parelles que es casen religiosament o civilment.

A aquestes dificultats s’hi afegeixen altres elements de tipus econòmic i social: la dificultat de trobar feina i habitatge. La modificació té una conseqüència de perllongament temporal: són nombroses les parelles que arriben al matrimoni després de 7 o 8 anys d’haver començar llur camí d’amor. L’actual crisi econòmica ha portat això a uns límits impensables anteriorment.

2. Hi ha també una diferència de tipus qualitatiu: la tendència a privilegiar l’experiència de l’amor respecte a l’exclusiva finalització del matrimoni en els seus fins tradicionals.

El prometatge s’ha transformat profundament en dependència a la transformació, també profunda, de les relacions home-dona. En una societat essencialment rural o de tipus artesanal, com la de fa mig segle, no estava ben vista la relació home-dona, i encara menys la de noi-noia sinó era de cara o com a preparació del matrimoni.

Els retrobaments restaven regularitzats en funció de les relacions familiars, primordials llavors, per al mateix projecte social i cívic. L’estructura familiar era primordial i central, en quant era l’àmbit on aquella societat transmetia el propi sistema ètic i comportamental. Aquest era el motiu perquè, en aquells paràmetres, eren inconcebibles relacions de pura amistat entre l’home i la dona.

La situació actual, per contra, en un context urbà, secularitzat, industrial o post-industrial, en els paràmetres de l’anomenat post-modernisme, permet unes més amplies possibilitats de relació amb els demés i d’encontres no orientats exclusivament a l’amor.

Avui una relació afectiva entre dos joves, per més que en molts casos arribi al matrimoni, no s’encamina necessàriament cap a ell. Això únicament passa si arriben a la maduresa les condicions d’afinitat psicològica i espiritual, a part de les condicions materials necessàries per tal que una relació sentimental esdevingui unió institucionalitzada i definitiva.

S’entrelluca, però, en els joves, novament l’exigència de nuar més fortament aquesta realitat afectiva més enllà de la seva finalització o no en el matrimoni, per tal que ella sigui en tot cas, un element de creixement per a les dues persones que hi estan implicades.

3. L’establiment del ‘matrimoni’ entre persones del mateix sexe a l’Estat espanyol ha pertorbat molt uns esquemes formalitzats anteriorment en la institució matrimonial com una relació únicament entre home i dona. Les relacions ‘pre-matrimonials’ dels gays i lesbianes, la celebració del ‘matrimoni’, l’estabilitat de la parella i els conflictes en ella, han marcat també aquest tipus de relació i han influit taambé, curiosament, en el tractament de les mateixes situacions en les parelles formades per un home i una dona.

2. La relació de parella és avui una realitat ambivalent?

Amb aquests termes intentem posar en evidència una situació lligada a la mateixa estructura de la relació d’amor, no pas una condició lligada a la seva present situació.

Quan hom s’enamora es presenten dues posicions de fons, a la llum de les quals és possible llegir els principals aspectes que caracteritzen aquesta experiència: la lògica del desig i la lògica de la paraula.

La lògica del desig és la recerca de la satisfacció d’una necessitat personal. És el descobriment de les necessitats de cada ú de la parella, unida a la constatació que precisament en la relació amb l’altra persona podem trobar allò que desitgem.

La lògica de la paraula ve expressada, en català, amb el mot ‘en-raonar’: la comunicació amb l’altre; i la recerca de l’altre, és a dir, d’aquell que està fora de nosaltres mateixos. És mitjançant el diàleg – ‘en-raonar’ – que adduïm les ‘raons’ que manifesten les experiències i patentitzen suposats valors.

Avui aquesta ambivalència està condicionana per uns pretesos nous valors. Cada un dels quals, és clar, comporta el seu contra-valor:

  • Els joves tenen avui més facilitat de relacionar-se. També en l’àmbit de l’experiència afectiva. Però, aquesta possibilitat és gestionada d’una forma completament autònoma, sense l’ajut d’institucions vàlides que afavoreixin l’educació de l’afectivitat i la constitució d’una parella estable.
  • Es vol viure quelcom semblant al prometatge en l’àmbit de l’experiència personal, no tant lligada a conviccions familiars o socials, sinó més aviat a depenent de la lliure opció  de dues persones que decideixen començar el seu camí de forma autònoma. Però, és evident la tendència a un refús de l’estabilitat d’aquesta relació i, a causa d’això, és viscuda, des del principi, amb les característiques típiques de la provisionalitat.
  • Avui una mena de ‘prometatge’ és l’àmbit significatiu en el qual és possible realitzar-se plenament com a persones. L’encontre amb l’altre fa créixer, diferentment del prometatge tradicional que unia dues persones considerades ja madures i amb la immediata perspectiva del matrimoni. Però moltes vegades aquesta experiència de parella esdevé el lloc en el qual conflueixen les insegu­retats, caracterís­tiques de la persona que està creixent, amb la tendència adolescent de tancar-se als altres per protegir-se a ella mateixa i, així, es cerca el sosteniment mutu.
  • Hi ha, actualment, una valoració més forta dels aspectes corporals en totes llurs dimensions. Constatem la impor­tàn­cia de les expressions gestuals, la manera de vestir, de parlar, de presentar-se, entesos com a possibilitats de comu­ni­car-se amb l’altra persona. En aquest aspecte, és molt rellevant tota la problemàtica lligada al tema de l’emancipació de la dona, també com a valoració de la corporeïtat i de la feminitat. Però s’arriba molt sovint a la banalització de la sexualitat, que esdevé, moltes vegades, una funció rutinària i repeti­tiva, una experiència privada sense referència a un projecte de vida. Paradoxalment és especialment la dona, pesi a les se­ves reivindicacions, la qui sofreix més les conseqüències de tot això.

3. Hi han valors que cal viure als nous ‘promesos’?

En un context de grans canvis socials, es cerquen pilars ferms per reduir la precarietat i la fragilitat d’una experiència similar al prometatge i per fressar el camí compartit per la parella que es vol fonamentar sobre valors estables.

  • El primer és el diàleg, forma insubstituïble de comunicació en qualsevol relació. No es tracta del simple ‘xerrar‘ sinó de ‘l’enraonar’: amb ‘raons’ intentar transmetre un missatge a l’altre, que cal, però, que tingui l’actitud d’escoltar.
  • Els hi cal la ‘capacitat de recuperació’ o més ben dit: la voluntat mútua de resta­blir promptament l’entesa, a partir de la ‘raó’ (en-raonar).
  • La por de fer una opció definitiva (un matrimoni que dura per sempre) i de lligar-se amb una altra persona (“ja no soc lliure de … “) determina el caràcter de fragilitat de nombroses experiències afectives. Es per això que considero molt important educar-se per a viure la fidelitat, un valor tant depreciat, ridiculitzat, discutit i penalitzat.
  • La dinamicitat de la parella. L’amor veritable fa sempre emergir les qualitats de cada persona i la valoritza. La re­alitat ‘parella’ no ha de sufocar l’individu, sinó ajudar-lo a desenvolupar les pròpies capacitats, els hàbits positius, sa­bent fer-los patrimoni comú.
  • L’originalitat. En la parella cal aprendre a acceptar els diversos tipus d’educació transmesos per les respectives fa­mí­lies d’origen. Això exigeix una capacitat objectiva de discerniment sobre cada un dels “patrimonis familiars” per cons­truir la pròpia originalitat de la parella.
  • El compartir. És molt important educar-se a compartir problemes, opcions, experiències, moments de joia, situaci­ons d’angoixa o de tristesa, etc.
  • La gratuïtat és un element primordial en la relació interpersonal: l’amor veritable no passa mai factura.
  • Quan dos joves viuen una experiència semblant al prometatge que els enriqueix, neix en ells la necessitat de fer participants els altres de llur amor. A fi de poder mantenir constantment aquesta actitud, és necessari educar-se per a fer gestos d’obertura en graus diversos- Cal testificar l’amor amb gestos de caritat, amb opcions anticonsumístiques, amb el compromís social, etc.
  • El darrer, però no en importància, és el valor de la sexualitat, entès com la trobada de dues persones en tots els seus components (físics, psíquics, afectius, racionals, espirituals, etc.) i com a signe ‘concret’ de la unió que existeix entre tots dos.

Avui no hi ha “prometatge’ a la manera antiga. El prometatge, avui,  és un període que permet educar-se de cara a certes opcions que són molt significatives per a tota la vida. És evident que la identitat de la família que s’ha de formar tindrà aquells fonaments que s’hauran posat en aquest periode de ‘prometatge’.

Aquesta experiència modi­fica profundament les persones. Passat un temps, tots dos es trobaran diferents de com eren al principi de la rela­ció. Cal doncs, parar-se un xic a reflexionar sobre la pròpia experiència de parella per tal de ser-ne els protagonistes i aprendre a descobrir aquells trets que la fan única, original, i irrepetible.

Jaume González-Agàpito

L’ABÚS SEXUAL A MENORS. ORIENTACIONS PER ALS PARES AMB FILLS PETITS

January 3rd, 2012

Les abundants notícies sobre els casos de pederastia i criminalitat devers els menors, han afinat la sensibilitat de no pocs pares vers un problema que, per a moltes famílies, era, fa anys, quelcom llunyà i que no atenyia al seu àmbit. I és que també, estadísticament, es pot provar que han augmentat significativament els casos d’abús sexual a menors.

Tots els especialistes estan d’acord en que els casos denunciats són una ínfima part dels que realment s’esdevenen, i que, normalment, queden centrats en determinades categories de ciutadans. Disotadament la major part dels nens tenen por o vergonya d’explicar el que els ha passat. D’altra banda, el procediment legal, mantes vegades, es fa difícil i, a voltes, vejatori per al nen i per a la mateixa família.

Però és legítima la pregunta: Què es pot fer?

1. En cas de que un fill nostre hagi sofert algun tipus de violació o maltractament sexual.

Sense la identificació del problema, un control immediat de l’abús i l’ajut professional es molt difícil sortir-se’n. Els efectes emocionals i psicològics, però, per al nen poden ser greus i, a la llarga, devastadors.

  L’abús sexual pot esdevenir:

1. Dins mateix de l’àmbit familiar: pare, mare, padrastre, madras­tra, germà/a, o qualse­vol altre familiar.

2.  Fora de l’àmbit familiar estricte. Per exemple: un amic, veí, persona que té cura del nen, mestre, etc.

3. També pot ser una persona completament estranya.

En tots els casos l’infant, que se sent traumatitzat, desenvoluparà una varietat de sentiments i pensaments nocius que li produiran una gran incomoditat.

Cap nen està suficientment adestrat per afrontar i dominar una estimulació sexual repetida.

Fins i tot un nen de 2-3 anys, que, per tant, no pot calibrar el fet de la incorrecció d’una determinada activitat sexual, pot, en canvi, generar un  determinat tipus de problemes que són fruit de la seva incapacitat per afrontar la sobreestimació.

Un infant que és víctima d’un abús sexual continuat, habitualment desenvolupa un cert amor propi com a defensa davant un sentiment d’inutilitat i una percepció anormal sobre els afers sexuals. El nen pot aïllar-se, adoptant una actitud de desconfiança devers els adults fins a arriscar-se al suïcidi.

Alguns infants que han estat víctimes d’abusos sexuals tenen dificultat de relacionar-se amb altres persones per temor de fer-ho únicament en una dimensió sexual.

Molts nens, però, esdevenen violadors d’altres nens. Altres acaben com prostituts i prostitutes. Quasi tots desenvolupen problemes molt seriosos quan es fan adults.

El més comú és que l’abús sexual a un infant no deixi cap marca física, o únicament alguna senyal que requereix poca consideració. Usualment en la regió anal o geni­tal,  que moltes vegades únicament un metge pot detectar.

         Els comportaments freqüentment detectables en nens víctimes d’abusos sexuals són:

·   Un interès poc comú o, al contrari, un desinterès i fins i tot una nema d’aversió per tot el que té relació amb el sexe.

·     Problemes per dormir bé, somnis difícils.

·     Isolament respecte els amics i familiars.

·     Depressió.

·     Conducta seductora.

·     Manifestacions verbals de que el seu cos està brut o que ha estat ferit.

·     Por de que pugui tenir quelcom de dolent en l’àrea genital.

·     Resistència a anar a l’escola.

·     Delinqüència.

·     Secretivitat

·  Plasmació de quelcom del que li ha pas­sat sexualment en dibuixos o fantasies.

·     Una agressivitat poc comuna.

·     Conducta suïcida.

·     Altres canvis radicals en la seva con­ducta.

Donat que el viola­dor o abusador sexual pot infondre en l’infant una por molt intensa per a que no relati el que li ha passat, cal que els pares s’esforcin en fer entendre al nen i donar-li la seguretat de que pot parlar lliurement. Si l’infant diu que ha estat “molestat(da)”, cal que els pares donin ha entendre clarament que el que li ha passat no és pas culpa d’ell o d’ella. Seria molt bo, per a l’infant, un examen mèdic i una ava­luació psiquiàtrica.

La millor forma d’ajudar a evitar el risc de que un nen sigui víctima d’abusos sexuals i es desenvo­lupin en ell actituds que poden crear-li no pocs pro­blemes quan sigui adult, és oferir-li l’ajut d’un professional quan sigui possible. El psiquiatra d’infants pot ajudar a l’infant a recupe­rar el seu sentit d’autoestimació i pot fer-li superar el seu sentiment de culpabili­tat respecte a l’abús del que ha estat víctima. També pot informar els membres de la família per a que col·laborin amb l’infant per a que superi el seu trauma.

Fa 6 anys el Servei Arxidiocesà d’Orientació Familiar (SADOF) de la Delegació per a la Família i de la Vida de l’Arquebisbat de Barcelona del carrer Balmes, 231, oferia un servei i una assistència molt remarcables als pares afectats per aquest tipus de problemàtica, sense cap restricció per motius confessionals o ideològics. Dissortadament fa un xic més de 5 anys això fou abolit pels nous gestors clericals de la institució.

2. Algunes mesures preventives que els pares han d’oferir abans de que hagin d’afrontar el pro­blema:

  1. Dir a l’infant “si algú, sigui qui sigui, intenta tocar el teu cos i fer-te coses que et fan sentir estrany, digues que no a aquella persona i m’ho has de dir de seguida”.
  2. Fer entendre als infants que respectar no vol dir pas obeir cegament als adults o als qui tenen autoritat sobre ells. Per exemple, cal que no diguin mai als seus fills: “Has de fer tot el que et digui la dida, el mestre o la mestre”.
  3.  Afavoreixin programes de prevenció en la societat i en el sistema escolar.
  4. Cerquin l’ajut professional que els hi faciliti el tractament i el seguiment dels problemes del seu fill o filla.

Jaume González-Agàpito