2 DE NOVEMBRE, DIA DELS MORTS: EL DUALISME Ã’RFIC-PITAGORIC

Quan, als meus 19 anys, vaig emprendre l’estudi, seriós i metòdic, de la Filosofia grega, va ésser un descobriment per a mi, induït pel magnífic llibre de. Capelle, el paper que l’orfisme i el pitagorisme podien haver jugat en la primera història de la filosofia occidental.

Orfisme i pitagorisme solen tractar-se en forma unitària potser per que en ells van veure, els primers tractadistes que els van advertir, elements que escapaven a la ‘racionalitat’ tal com l’entenia la professió filosòfica post-il·lustrada. Era un cert cos de doctrina, de tipus irracional, amb fons religiós i gairebé mític, era designat com ‘òrfic-pitagòric’.

Avui, fins i tot reconeixent els elements comuns presents en ambdues escoles, estem més aviat inclinats, també gràcies a una major i més precisa informació a distingir-los curosament.

Començant pels aspectes comuns, ambdós moviments són corrents filosòfiques, però només en part, ja que excedeixen l’àmbit de la filosofia per a envair àmpliament altres, com el món de la religió, i en certa manera, el de la política. Ambdós impliquen també els seus seguidors en formes de vida estrictes que s’assemblen a les d’una forma sectària. Així mateix, comparteixen nombrosos punts de vista sobre aspectes importants (separació entre cos i ànima, considerat el primer com un estatge passatger i perible d’un ànima immortal que transmigra d’uns cossos a uns altres, necessitat d’una vida de purificació, etc.). L’un i l’altre resulten igualment difícils d’estudiar, i per les següents raons:

1) Perquè la divulgació d’ambdues doctrines estava molt limitada pel secret que els seus adeptes havien de mantenir sobre algunes dels ensenyaments que aprenien i que, en gran part, tenien les característiques de veritats revelades només a iniciats.

2) Perquè els fundadors d’ambdós moviments, Orfeu i Pitàgores, apareixen envoltats de trets prodigiosos (com és la ubiqüitat en el cas de Pitàgores, o un viatge als inferns, en el cas de Orfeu) que els separen de les característiques associables a personatges reals i ens fan per això posar en dubte totes les altres tradicions que els concerneixen.

3) Perquè a els seus dos suposats fundadors se’ls atribueixen obres literàries i doctrines que són, no només d’èpoques summament dispars (des del segle VI a. D. C. fins a ben entrada l’època imperial romana) sinó també per les característiques totalment distintes i fins i tot contradictòries, tant en la llengua i l’estil, com en qüestions de contingut. Tot plegat fa dificilíssim esbrinar quins són les aportacions en cada moment històric en el desenvolupament d’ambdós moviments. Els seguidors de Orfeu i de Pitágoras atribuïen a cadascun dels mítics fundador de les seves respectives escoles les diferents aportacions que s’anaven fent a la pròpia doctrina a través del temps i en diversos llocs, amb l’afany de conferir a les noves teories el prestigi que els seus mestres tenien. Això vol dir que Orfeu i Pitàgores van ser durant tota l’antiguitat una espècie de prestigioses etiquetes, aplicables a les paraules i pràctiques de variades èpoques, quan s’intentava donar-los certa diferència. La datació i autenticitat dels passatges atribuïts a ambdós es converteix, així i fins avui dia, en un problema gairebé irresoluble per als filòlegs.

4) Finalment, perquè, malgrat el secret de la seva difusió i la sèrie de trets no pròpiament filosòfics que presenten ambdós moviments, mostren, però, una considerable vitalitat per a ressorgir més d’una vegada al llarg dels segles, de manera que el seu influx va arribar a autors molt distints i fins a èpoques molt tardanes de la història de la filosofia. És, sobre tot, el cas de Plató, que configura moltes de les seves teories sobre models òrfics i pitagòrics. Esbossat aquest marc general, és hora de passar succintament revista als principals trets que caracteritzen cadascuna d’aquests dos corrents filosòfic religioses.

Jaume González-Agàpito