?>

ELS “NACIONALISMES EXAGERATS”

April 10th, 2018

1. El Concili Provincial Tarraconense es va cloure el 4 de juny de 1995, a la Catedral Metropolitana i “Primada de les Espanyes”. En aquella celebració va intervenir, només en català, el Nunci a Espanya, Mons. Mario Tagliaferri. Ell va fer un breu discurs, molt comentat, però, un xic malentès després.
Aquella intervenció, a part d’ell, la coneixien, abans, el Cardenal Ricard Maria Carles i l’autor d’aquestes lletres.
En ell, es citava la pregària lletànica de vespres del dimarts de la quarta setmana del temps ordinari de l’Ofici Diví catòlic de ritu romà, contra els “nacionalismes exagerats”.

2. Algun, erudit, va recordar, al sentir la citació del Nunci, el Salm 9 dels Salms de Salomó, verset 15 (7b):

“Beneeixes el just,
i no el reprens, pels pecats que ha comés.
La teva bondat està sobre els qui pequen,
quan s’arrepenteixen”.

El text que va llegir Tagliaferri, volia blasmar quelcom dels mal anomenats nacionalismes ‘estatals’ i ‘regionals’, presents, llavors i ara, a les Espanyes. Aquells nacionalismes que, mantes vegades, són l’escull que no permet repensar de socarrel el hic et nunc i el futur d’un grup humà. Es a dir, repensar allò que fa que un poble, una nació, una societat, un estat o una comunitat humana, siguin allò que són i volen ser.
A la llum del salm de Salomó que acabo d’esmentar, podem mirar d’entendre la intenció del Nunci Tagliaferri: Superar les traves ideològiques, filosòfiques, jurídiques, teològiques, rituals, tradicionals o espirituals que fomenten el pecat dels “nacionalismes exagerats”. El pecat de l’egoisme, dels interessos, del domini i del voler barrejar els interessos del Cèsar i els de Déu. “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, diu Jesús el Crist a l’Evangeli segons Mateu, 22,21.

3. “La teva bondat està sobre els qui pequen, quan s’arrepenteixen”, diu el salm salomònic apòcrif. Per tant, conseqüentment, la proposta del representant del Papa, l’any 1995, pot ser fou aquesta: cal purificar els nacionalismes de tota mena de les seves càrregues traïdores. Traïdores, vol dir, a allò més profund que sent, en el seu cor, l’home que estima a la seva ‘pàtria’: l’amor a la terra ‘patrícia’. Car, el mot pàtria no és sinònim de ‘nació’, ni d’’estat’, ni de ‘res-publica’, ni d’origen, ni de ideologia. La ‘pàtria’ és més allò que els francesos diuen “La France’, que no vol dir solament el territori, ni la nació, ni l’estat, ni la República, ni la grandeur, ni la història, ni la ‘patriologia, ni la polis, sinó els francesos. Els belgues ho diuen molt bé: “Roi des Belgues”.

4. A les Espanyes el rei sobirà s’anomenava, fins a Isabel II de Castella i I d’Aragó: “Hispaniarum et Indiarum Rex: Rei de les Espanyes i de les Índies. El rei regnava i regentava Lleó i Castella, Aragó (és a dir la corona i no l’antic regne ni la ‘província’ creada en el segle XIX), Navarra i altres llocs d’Itàlia i de la Mediterrània.
L’any 1418 a Constança, en el Concili Ecumènic, es signà el “Concordatum cum Natione Hispanica”. Volia dir la corona Castella/Lleó, la d’Aragó, la de Portugal, la de Navarra i les d’alguns els ‘estats’ a Itàlia, a França i a la Grècia històrica.
Natio no era, doncs, pas un lloc que generava i donava la ‘nacionalitat, sinó una ‘entitat’ que feia que molts pobles se sentissin ‘nats’ en un mateix ideal de societat.

5. Avui, en les actuals humane varietates, entenem millor, pot ser, el que volia dir el redactor del discurs en català de Mons. Mario Tagliaferri del 4 de juny de 1995. No volia blasmar cap sentit ‘nacional’, espanyol o català. No volia, tampoc, defensar ni l’un, ni l’altre. Volia únicament, evitar que es confongués, a Catalunya i a les Espanyes, la noció de ‘nació’ amb cap interès que traís la seva mateixa entitat genuïna.
Avui, quan el Nunci apareix únicament de manera fugaç a Catalunya i que mai ha volgut parlar en català. Avui que els bisbes de Catalunya i de les Espanyes, a part de recomanar la pregària i dir quelcom escaient i altres coses més discutibles, però sense dir mai clarament, en el seu ensenyament magisterial: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, als catòlics i als altres ciutadans. Avui que, a Catalunya i a les Espanyes, es parla tant de nació i de drets fonamentals, en una guerra política cada cop més radical. Pot ser caldria que algú recordés que cal prevenir-se contra la negació de la ‘nació’, que és el “nacionalisme exagerat” que la nega, la segresta, la substitueix, la maquilla, la instrumentalitza o la fa el motiu per ‘des-nacionalitzar’ el qui no és dels seus. Pot ser caldria tenir el coratge de Mario Tagliaferri i dir clarament, a Catalunya i a les Espanyes, que cal combatre “els nacionalismes exagerats” que són la negació de la veritable natio. Cal aclarir, doncs, què és varitablement la ‘nació’.

Jaume González-Agàpito

RELLEGINT EL TIMEU DE PLATÓ

March 18th, 2018

1. Dijous passat vaig sopar amb 6 persones més. Dues havien regit la Generalitat, una altra, fa temps, els Mossos d’Esquadra, una més amb grans responsabilitats econòmiques aquí i a Itàlia. Dues dones: una remarcable artista i l’altra una gran gestora de l’alimentació. Divendres vaig dinar amb 7 ex-responsables polítics i econòmics de casa nostra.
Jo prefereixo freqüentar aquest tipus de gent, variada i ideològicament diversa, abans de consultar el fill del propietari del diari que jo llegeixo, en català, com fan alguns mitrats de Catalunya quan tenen algun problema major.
2. El panorama social, polític i econòmic és, a Catalunya i a les Espanyes, complex, preocupant i arriscat. A mi m’agrada reflexionar, pregar, pintar i escoltar música. Ho vaig fer dissabte. Vaig acabar una tela. Rumiava que ens manca quelcom que fonamenti, vertebri i endreci la societat que ens ha tocat viure. Sentia les Simfonies de Luwing van Beethoven. Les vaig escoltar, oir i assaborir en la interpretació, que ja escoltava l’any 1956, als meus 14 anys: la d’Arturo Toscanini.
3. Al migdia, a la tarda i al vespre, vaig continuar una lectura començada el dia abans: el Timeu de Plató, en una excel·lent edició greco-castellana apareguda fa menys de 6 anys.
Les grans preguntes sobre l’origen de l’univers, sobre l’entitat de l’ésser humà i sobre el que cal que sigui la societat humana, em van fer admirar, un cop més, el geni de Grècia que jo conec i freqüento des de que, als meus 15 anys, vaig llegir la seva Republica en la modesta versió de Ediciones Austral.
El plantejament, el mètode i l’enfoc de l’obra són vàlids encara avui! La tragèdia és que la meva societat, a nivell mundial, és tan imbècil que prefereix il dolce far niente, tot cantant usque ad nauseam una infinitud de cançons erràtiques que amaguen el veritable problema humà d’avui: saber què és el Tot, saber l’origen de l’univers i què hi pinta, en ell, l’home i com ha de viure en la societat.
4. Avui tot això sembla més feina dels científics que no pas dels filòsofs. Stephen Hawking, que, amb la meva mateixa edat, ha mort recentment, sembla que anava per aquest camí. Però, els qui l’hem llegit, hem descobert en ell el filòsof i, pot ser, el teòleg, amagat i vergonyós de poder semblar de l’Edat Mitjana.
Avui, sabem que molts dels temes afrontats, al·ludits o simplement entrellucats pel Timeu de Plató s’han de resoldre comptant amb el sosteniment del computar center, però, cada cop més ens manca la philo-sophia per entendre l’univers, l’home i la societat.

Jaume González-Agàpito

EL MOVIMENT ECUMÈNIC A CATALUNYA I A LES ESPANYES

March 14th, 2018

1. Algú es preguntarà: En aquesta “Espanya obscurantista i inquisitorial”, un moviment que alguns creuen tan obert, progressista i il·luminat va tenir mai vida i entitat? Et viceversa: És possible que la que va ser “Llum de Trento i martell d’heretges”, s’hagi deixat seduir per una activitat tan perillosa?
També, a algun ciutadà nòrdic, l’ha fet somriure que, en una latitud on les confessions cristianes a-catòliques han estat una minoria tan exigua, vulguem fer creure que quelcom s’ha fet, durant més 66 anys, en el camp ecumènic.
2. Durant els darrers seixanta cinc anys, al nostre país s’ha fet present l’Ecumenisme com una veritable gràcia del cel. No, però, d’una manera fàcil. No d’una manera oberta i pública, al principi.
L’ecumenisme va haver de vèncer a la nostra terra una quíntuple rèmora:
1. L’antiga agressivitat catòlica contra les minories.
2. L’ànsia evangelitzadora de la “Segona Reforma” (la “Segona Reforma” és com els nostres germans protestants anomenen l’arribada dels reformats a Espanya durant el segle XIX) vista, pels catòlics, com un proselitisme perillós i amenaçador.
3. La gairebé total ignorància del cristianisme d’Orient, amb prevencions quasi impresentables avui, i la seva escassa presència a casa nostra fins als anys ’90.
4. El fet que, potser, el tren de l’Ecumenisme, com a fruit d’un gran entusiasme inicial, es va agafar a les Espanyes amb una velocitat massa accelerada per part dels qui, fins al Vaticà II, l’havien literalment blasmat i proscrit.
5. A Catalunya, al contrari que a altres latituds de les Espanyes, només amb molt poques excepcions, l’Ecumenisme va ser previ i causant i no posterior i causat per la legislació conciliar del Vaticà II.
3. L’Ecumenisme, en la seva aparició a la nostra terra, es pot dividir en cinc etapes una mica paradoxals:
1. La el pre-Concili i la seva preparació, durant el franquisme: L’època d’or de l’Ecumenisme.
2. El post-Concili i la democràcia a Espanya: l’època de ferro de l’Ecumenisme.
3. El ressorgiment de l’Ecumenisme durant el pontificat de Joan Pau II: l’època d’argent de l’Ecumenisme.
4. L’Ecumenisme quan és realment assumit pel pontificat romà: Benet XVI i Papa Francesc.
5. Conclusió. Cal reflexionar sobre el futur de l’Ecumenisme a les Espanyes i la seva valència i influència avui davant l’apatia quasi general de la jerarquia eclesiàstica.

Jaume González-Agàpito

LA PATRONA DE BARCELONA

February 12th, 2018

1. Elogi de la virginitat. A la generació de la Dama de les Camèlies i de La Traviata, li va costar entendre el valor de la virginitat cristiana. El que defensaven Alexander Dumas i Giuseppe Verdi, els hi semblava, en canvi, intrínsecament dolent a certs ultra-tomistes moralitzants. Benet XVI, en la seva encíclica “Deus Caritas Est”, en fa una altra lectura. El que sent l’home en la recerca del plaer sexual, que altra cosa no és que la recerca de la felicitat (si pogués ser fins a la sublimitat), és un impuls fonamental de la naturalesa humana, però greument desenfocat. L’amor en la seva categoria més sublim és Déu mateix. La recerca de l’amor total i gratuït és el cor de la vida cristiana. La virginitat, en tota la història de l’Església, és aquella forma de vida ascètica que consisteix en la renúncia total a l’exercici físic de la sexualitat. La virginitat es considerada per molts únicament com una situació d’integritat física que sol aplicar-se al gènere femení. Però, en el cristianisme, com en altres moviments d’espiritualitat i de ‘filosofia’ de la Grècia antiga, es pensava més en la integritat d’una forma de vida coherent amb un ideal transcendent. És el que Tertulià, per als homes, anomenava la ‘singularitas’ dels ascetes (Exhort. castit. 1, 1; cfr. també Pseudo-Cebrià, De singul. cler.). L’home, imatge de Déu, es fa, per la castedat, semblant a Déu.
2. La virginitat signe ‘escatològic’ (en sentit teològic). La virginitat va tenir seguidors des de les primeries del cristianisme. Molts homes i dones de tota condició, des de la seva infància, es mantenien ‘purs’ durant tota la seva vida (Justí, 1 Apol. 15; Atenàgores, Legat. 33; Tertulià, Apol. 9; Eusebi de Cesarea, HE V, 24, 2). La virginitat es col·locava en el context ‘escatològic’ de la resurrecció. La virginitat, com a forma de vida, s’entén perpètua, no temporal, i no és una “morum pudicitia, sed annorum” (Ambròs, De virginibus 1, 4, 15). Ambròs, com tots els Pares de l’Església, reivindica la naturalesa interior i espiritual de la virginitat cristiana, que s’abraça per amor de Déu. Així és signe del “Regne de Déu” en aquest món. Evidència de que hi pot haver un amor més fort que el ‘provisional’ entre home i dona.
3. Motivació de la virginitat. En els escrits de l’antigor cristiana la virginitat té una motivació bíblica: està inserida en la “història de la salvació”, de on brolla el seu significat. El Regne de Déu és realitza en la persona del Crist verge: qui professa la virginitat està en sintonia amb el Regne de Déu (Mt 19, 12). Amb Crist han començat els nous temps, però encara no han arribar a la seva plenitud. La virginitat dels cristians és un signe més de l’arribada del Regnat de Déu. Els signes són realitats presents i futures. El matrimoni, en canvi, per als cristians, és una realitat provisional. L’antítesi matrimoni-virginitat no és de natura filosòfica, sinó l’expressió de la dialèctica present/futur de la història de la salvació. El matrimoni es col·loca encara en l’ordre provisional destinat a desaparèixer. La virginitat, en canvi, és l’anticipació de l’ordre nou, quan “la figura d’aquest món haurà desaparegut” (1 Cor 7, 29-31). Es relativitzen els valors terrenals, entre els quals hi ha el matrimoni. Déu és el centre de tot ascetisme. Mentre coexisteixin el present i el futur, la virginitat és facultativa, i lícit el matrimoni. Aquest últim es propi del temps present, l’altra del futur que s’espera. D’aquí la superioritat de la virginitat sobre el matrimoni perals cristians. Representa un ideal ‘nou’, ‘messiànic’, essencial al cristianisme. Però és viscuda en la humilitat (Ignasi d’Antioquia, Polyc. 5, 2).
4. Virginitat i martiri. L’ideal de la virginitat, com a consagració, és completament desinteressat. Completament gratuït. Així serà el complement essencial de la vida contemplativa cristiana. La virginitat no està ordenada a cap finalitat pràctica de servei, menys encara és la simple condició per a rebre el servei ordenat a l’Església. A l’Església d’occident els clergues són elegits únicament entre els qui ja han fet l’opció de la virginitat. Aquesta no és imposada com un afegitó canònic. Representa per al clergue la vivència, en la seva persona, del Regne de Déu que ell predica. És un testimoni ‘martirial’ del seu lliurament absolut a Déu. I és que la virginitat està acomunada amb el martiri a la història de l’Església. ”Verge i màrtir” no és la constatació de l’estat civil de una màrtir. És la constatació de d’absoluta coherència entre la seva consagració a Déu i el seu testimoni absolut, amb la donació fins i tot de la seva vida biològica. El o la verge consagrats a Déu poden, amb més facilitat, afirmar la radicalitat martirial del seu cristianisme. Avui és Santa Eulàlia de Barcelona: els cristians barcelonins han captat el que aquesta verge/martir significa per a la vida cristiana’
Jaume González-Agàpito

L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

October 22nd, 2017

“CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA DE 1978. ARTÍCULO 155
1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas”,

L’APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA EN LA RESOLUCIÓ DEL GOVERN DE L’ESTAT ESPANYOL DEL 21 D’OCTUBRE DE 2017

Ad primum
Catalunya és una comunitat autònoma
Concedo

Ad sequndum
Catalunya no ha complert les obligacions que la Constitució i altres lleis li imposaven.
I ha actuat de forma que ha atemptat greument a l’interès general d’Espanya.
Concedo, in mente litigantis

Ad tertium
El Govern [de l’Estat espanyol] ha fet un requeriment previ al President de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Ha estat atès, diu la Generalitat, però el Govern de l’Estat Espanyol ha considerat que no s’ha atès al que demanava.
Concedo

Ergo:
El Govern de l’Estat Espanyol considera que:
1. Amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat,
2. podrà adoptar las mesures necessàries per obligar a la Comunitat Autònoma de Catalunya al compliment forçós de les predites obligacions o per la protecció de l’esmentat interès general.
3. Per a l’execució de les mesures previstes en l’apartat 155, 1 de la Constitució el Govern [de l’Estat Espanyol] podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes.
Concedo, in mente litigantis

ADMETENT QUE S’HA DONAT EL QUE ES DIU, IN MENTE LITIGANTIS, EN ELS TRES PRIMERS PUNTS, S’EXAMINA LA CONCLUSIÓ:

1. Es pot demanar l’aprovació per majoria absoluta del Senat. No hi ha cap dificultat en contra.

2. I es podran adoptar las mesures necessàries. No hi ha cap dificultat en contra.
1) “Mesures necessàries” és una expressió general i no concretada en la norma constitucional.
2) Cal fixar si “mesures necessàries” vol dir qualsevol mesura, fins i tot aquelles mesures que signifiquin modificar les institucions i els càrrecs que han optingut la majoria dels vots dels ciutadans.
3) Cal fixar si “mesures necessàries” vol dir suplantar amb la designació directa i sense el vot dels ciutadans les funcions i els titulars amb persones del Govern de l’Estat o designades directament per ell.

3. Per obligar a aquella Comunitat Autònoma de Catalunya al compliment forçós de les predites obligacions o per la protecció de l’esmentat interès general.
1) Es tracta d’aconseguir que la Comunitat Autònoma de Catalunya compleixi les obligacions infringides.
2) També que la Comunitat Autònoma de Catalunya protegeixi l’interès general que postula la Constitució

4. Per a l’execució de les mesures previstes en l’apartat 155, s. 1 de la Constitució el Govern [de l’Estat Espanyol] podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes.
1) El Govern de l’Estat Espanyol pot donar instruccions a les autoritats de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
2) Cal aclarir que ‘instrucions’ no vol dir suplantar, substituir i retallar les competències que les institucions i del titulars d’elles garantides per la Constitució Espanyola i pel Estatut d’Autonomia de Catalunya.

DONADA LA RESOLUCIÓ DEL GOVERN DE L’ESTAT ESPANYOL DEL 21 D’OCTUBRE DE 2017 EN LA QUAL ES VOL:
1. Deposar el President de la Generalitat
2. Deposar tots els Consellers
3. Deposar tots els alts càrrecs de confiança de la Generalitat
4. Intervenir en l’economia
5. Intervenir en els Mossos
6. Intervenir en la Radio i la TV catalanes.
7. Que el Parlament de Catalunya no podrà proposar ni investir a ningú.
8. Que el Parlament de Catalunya no pugui tractar els afers contraris a la Constitució, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i a les lleis vigents.
9. Que el Parlament de Catalunya haurà d’obtenir l’autorització del Senat per tractar segons quins afers.

ES PREGUNTA:
1. Hi ha fonament jurídic i legal per a que totes les mesures que el Govern de l’Estat Espanyol, en el Consell de Ministres del 20 d’octubre de 2017, ha proposat per aplicar a la Generalitat i al Parlament de Catalunya es puguin identificar amb les ‘mesures’ previstes en l’article 155, 1) de la Constitució?
2. Aquestes ‘mesures’ que el Govern de l’Estat Espanyol, en el Consell de Ministres del 21 d’octubre de 2017, ha proposat per aplicar a la Generalitat i al Parlament de Catalunya, són el compliment del que disposa l’apartat 2) de l’article 155 de la Constitució?

ES RESPON:
1. Ad primum: No
2. Ad sequndum: No
3. Caldrà recórrer al Tribunal Constitucional per a que es posicioni respecte a la interpretació que el Govern de l’Estat Espanyol, en les resolucions del Consell de Ministres del 21 d’octubre de 2017, ha proposat per aplicar a la Generalitat i al Parlament de Catalunya coincideixin amb les ‘mesures’ de les que parla l’article 155 de la Constitució Espanyola.

Jaume González-Agàpito
Doctor en Dret
Advocat n. 10.695 del Col.legi de Barcelona

ELS MOSSOS D’ESQUADRA

August 18th, 2017

1. Dijous, dia 17, Barcelona a la Rambla de les Flors. Divendres, primeres hores del dia 18, a Cambrils. Víctimes: 13 morts. 15 greument ferits, 80 ferits. Diversos detinguts. Cinc terroristes morts. Comencem a conèixer els morts: el més petits tenia 3 anys.

2. Catalunya ha viscut, ara que són les 10 del matí, les 17 hores de la gran prova. Té ja la medalla d’or. Els Mossos d’Esquadra que jo conec des del seu origen a la Generalitat, la Guardia Urbana de Barcelona, la Guardia Urbana de Cambrils, també la Policia Nacional i la Guardia Civil, els metges, els infermers i els assistents sanitaris, els bombers, però, sobre tot els ciutadans de Catalunya avui han estat excel·lents.
Catalunya avui ha guanyat del tot el referèndum. El referèndum de la reconciliació. El referèndum de la solidaritat. El referèndum de l’eficiència. El referèndum de saber captenir-se.

3. Els Mossos d’Esquadra, últimament un xic menystinguts i vistos com a perillosos per tots els qui volen dirigir els catalans des de fora, han demostrat la seva competència, la seva eficàcia, la seva promptitud, la seva capacitat de organitzar-se i de saber controlar una situació no pas immediatament preparada.
Els Mossos d’Esquadra han estat la visibilitat d’un poble que vol ser ell mateix i que, en totes les possibilitats per al seu futur, algunes contraries i contradictòries, sap ser ell mateix, sap autogovernar-se i sap respondre com cal a una societat lliure i democràtica del segle XXI.

4. Avui, el nostre condol per les víctimes mortals, la nostra solidaritat amb els malalts i amb les famílies colpejades pels terroristes, el nostre aplaudiment per les autoritats i per les forces d’ordre públic. També hi ha el nostre reconeixement per als mitjans de comunicació.
Però, també es manifesta avui el nostre orgull pel que és el poble de Catalunya. Abans dels mites antics i actuals, de les opcions polítiques i socials, del que somniem, postulem i desitgem, hi ha quelcom molt important: la capacitat d’existir com un poble que sap el que vol i que és capaç d’autogovernar-se eficaçment per a defensar la seva identitat.

Jaume González-Agàpito

EL CLERGAT DE BARCELONA INQUIET?

June 12th, 2017

1. El 8 de novembre de 2015 vaig publicar a “La Vanguardia” l’article “Venç a Barcelona el Papa Francesc”. 
En ell jo deia “El Papa Francesc volia per a Barcelona un veritable pastor, com ell mateix proper a les seves ovelles i evangèlicament correcte. […] el Papa Francesc ha imposat el seu candidat contra vent i marea. [..] Serà Juan José Omella Omella el nou arquebisbe de Barcelona. El Papa el coneix i l’aprecia molt. Sap que és un home evangèlic, un pastor veritable i un clergue compromès en la pastoral social. A més, Omella parla català, ha residit a Catalunya i té família aquí. […] Però hem d’afirmar que l’exigència evangèlica papal respecte al nou arquebisbe de Barcelona ha triomfat per sobre els interessos, les ideologies, les teologies i els papanatismes nostrats. Ara el ‘miracle’ del Papa argentí ja s’ha produït. Un altre miracle també: el tenir a Barcelona un arquebisbe evangèlic i evangelitzador”.


2. Avui mateix fa un any i mig, menys 14 dies, de la presa de possessió l’Eminentíssim i Reverendíssim Senyor Joan Josep nomenat cardenal Omella Omella, com Arquebisbe de Barcelona, a la Catedral de Barcelona.

Ha estat quasi un any i mig molt positiu per al pontificat d’Omella.

El clergat barceloní està generalment content amb el nou arquebisbe. Aprecia la seva proximitat. La seva senzillesa. La seva intuïció, la seva intel·ligència i la seva valentia. També la capacitat que té d’afrontar personalment i directament els problemes. Valora la seva honestedat. Molt també la seva pietat i l’ésser palesament un home que creu en Déu i que segueix apassionadament Jesucrist.

Els catòlics seglars l’han rebut molt bé i, cada vegada més, aprecien aquest home que, amb mots molt planers, predica “el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac, el Déu de Jacob, el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist”, com deia Blaise Pascal. A tot arreu Mons. Omella és rebut amb afecte i amb molta estima.

Els no-catòlics, en general, el respecten i aprecien aquest nou pastor d’estil bergoglià que no té res d’agrair a les diverses coordenades del poder polític i econòmic de casa nostra.


3. A alguns ha molestat el que digué sobre les obres d’art dipositades al Museu Diocesà de Lleida, sobre la Conferència Episcopal Tarraconense que va inventar un altre arquebisbe de Barcelona: Mons. Marcelo González Martín i alguna coseta més. Però, tot plegat és peccata minuta.

A altres, catòlics i clergues, preocupa que, en quasi 18 mesos, no hagi ja desmuntat el ‘tinglado’ que regeix les diverses institucions de l’Arxidiòcesi de Barcelona, fruit de l’anti-modregisme, anti-marcelisme i anti-carlisme, però, atiat per Jubany i per Martínez Sistach. Es pregunta. “Per què aquest arquebisbe no fa net?”.
Crec, però, que no perceben que Omella és intel·ligent i que ha volgut conèixer personalment i directament les persones i les institucions de la seva arxidiòcesi. I és que els que sempre tenen pressa no van per bon camí.


4. En general, crec, que els catòlics barcelonins estan, en general, contents amb el seu nou arquebisbe. Crec que esperen molt d’ell, però, que també han capit que cal anar caminant amb realisme i amb veritat per assolir aquella Església que ens va proposar el Concili Vaticà II i que el Papa Francesc ha sabut tan bé personificar i potenciar.
 Mons. Joan Josep Omella, que el dia 29 juny de l’any passat va rebre de mans del Papa, el pal.li de metropolita de Barcelona que li va imposar, molt després, Mons. Renzo Fratini. Un any menys un dia després, el Papa Francesc li imposarà les insígnies cardenalícies.
No obstant tot això, es comenta a percebre una certa inquietud en el clergat diocesà barceloní.

5. Aquesta inquietud ha estat ocasionada, sens dubte, pel retard en el nomenament dels bisbes auxiliars, per la col·locació definitiva de Mons. Sebastià Taltavull, per la perpetuació fins ara del mateix staff Sistaquià, pel retràs dels nomenaments que sempre interessen al clergat i perquè Mons. Omella ha estat clar i directe en molts afers no afrontats en els tres darrers pontificats.
Però, la raó de la inquietud clerical, diocesana, regular i prelaticia, és una altra, menys visible, però més pregona. La resumeixo en 4 punts:
1) El clergat que va viure el Concili Vaticà II, està ja pròxim o ja ha ultrapassat l’edat canònica de la jubilació. És un clergat, en general, intel·lectualment ben preparat. És un clergat en situacions personals ben diverses pel que fa a la seva salut i capacitat. És un clergat molt diversificat pel que fa a les opcions polítiques (vull dir les de fa mig segle) i eclesials: els de la Unió Sacerdotal són pocs i molts en un estat físic molt deficient; els de “La Corda” quasi ja s’han extingit; els de “L’Obrera” són més, però tenen molts i eficaços continuadors; els adscrits a certa organització clerical per al clergat secular de l’Opus Dei molt pocs; els vinculats a Germinans Germinabit són algun bisbe ja emèrit i alguns capellans ja atesos en institucions per a vells i impedits; els que han preferit la seva llibertat personal i seguir exercint el seu ministeri en la normalitat de la vida parroquial, són la majoria.
2) El clergat dels 50-60 anys, ha obtingut, en gran majoria, la titulació acadèmica de llicenciat en les facultats nostrades. Alguns, però, han obtingut el doctorat en llocs rellevants a l’estranger. Molts no han aconseguit el doctorat que van començar fa molts anys. És un clergat no molt diversificat pel que fa a les opcions polítiques i eclesials: els de la Unió Sacerdotal són molt pocs; els de “La Corda” són ja una altre cosa; els de “L’Obrera” són molts més, i són respectats pel seu treball pastoral i social;; els adscrits a certa organització clerical per al clergat secular de l’Opus Dei són bastants; els vinculats a Germinans Germinabit són també bastants; els que han preferit exercir el seu ministeri en la normalitat de la vida parroquial, són la majoria, però sempre són catalogats segons la seva ideologia eclesial. Molts d’aquestes edats són els responsables de les organitzacions institucionals, intel·lectuals i pastorals de l’Arxidiòcesi. La preparació acadèmica dels capellans d’aquestes edats és inferior als del grup 1, però, en general, són gent treballadora i eficient.
3) Els capellans dels 30-40 anys són, en canvi, tot un altre món. És un clergat molt diversificat pel que fa a les opcions polítiques (vull dir que n’hi ha de tots colors i tendències) i és molt poc diversificat pel que fa a les opcions eclesials: els de “L’Obrera” són molts i molt ben preparats i fan una acció pastoral rellevant; els adscrits a certa organització clerical per al clergat secular de l’Opus Dei són bastants, també bastants els vinculats altres organitzacions com el Camí Neocatecumenal, Comunió i Alliberant, etc. L’acció pastoral, per aquest grup és, mantes vegades, s’hi identifica amb la seva pròpia carrera eclesiàstica i no els agrada ser manats, mediatitzats i, menys encara, dirigits pels del grup 2.
4) Els de 20 i tants anys i els seminaristes reprodueixen molt l’itinerari dels de grup 3. En general procediesen de cercles ben determinats i, moltes vegades, controlats pels “nous moviments” i les organitzacions que s’hi assemblen. Són molt crítics amb els del grup 2 i 3. No tenen masses afeccions pastorals. Menys d’intel·lectuals i critiquen fortament el baix nivell de les Facultats de Sant Pacià. Els hi agrada seguir vinculadíssim al seu grup eclesial original. Amb comptadíssimes exempcions.

6. L’Arxidiòcesi de Barcelona, té tot un repte de renovació, però una gran mancança de “materia ex qua”. Cal refer l’Església de Barcelona, però, cal també saber des d’on es parteix i a on es vol arribar.
En un món que està ja en una nova etapa de la humanitat, amb una immensa documentació molt abastable, amb uns mitjans de comunicació encomiables i vivint en una globalització i mundialització indiscutibles, seria molt preocupant que els nostres problemes endèmics representessin, com ho han estat quasi sempre, l’obstacle per assumir la gran proposta del Papa Francesc: predicar l’Evangeli, fora, al carrer, als pobres i amb una coherència de vida que l’hi sigui fidel.

Jaume González-Agàpito

ERDOGAN: DICTADURA TEOCRÀTICA

April 17th, 2017

1. Un referendum guanyat,no sense polèmica, només pel 51%, ha portat Turquia a ser un altre desengany per als somniadors ‘observadors’ occidentale.
Molts d’aquests ‘creuats’ del laicisme, moderat o immoderat, han pensat, com mantes vegades abans, que un pretès reinstaurador de la democràcia seria l’alliberador d’un pais que podia radicalitzar-se.

2. Erdogan ha estat un cas patològic occasionat per aquesta miopia que preten instaurar la democràcia justificant fins i tot els medis no aptes i que està sempre disposada a perdonar algunes desviacions contradictòries.
És Allàh la justificació última per a un dictador que vol arranjar un pais assumint la total direcció de l’executiu i ser, també, el president de la república?
Les novetats ‘regeneradores’ seran l’estinció de les llibertats cíviques implantades a Turquia al comencament del sigle XX?
La llibertat pública que es respirava al pais, sucumbirà per les preteses exigències de fidelitat a l’Alcorà?

3. Són preguntes que ens venen al cap quan veiem l’itinerari polític d’un pais que vol ser europeu.
També ens preocupen les repercusions internacionals de tot això en un estat, segles enrera, regit per la Sublim Porta i que va preocupar no poc els nostres abanspassats durant més de 500 anys.

Jaume González-Agàpito

45 MORTS I 140 FERITS GREUS DE L’ESGLÉSIA COPTA

April 9th, 2017

1. El que he escrit, aquest matí a les 10, s’ha agreujat amb un altre atemptat contra la catedral patriarcal de sant Marc Alexandria. L’objectiu eren els fidels que celebraven el Diumenge de Rams i el Papa Copte, Tawadros II, que presidia la cerimònia.
El Papa Tawadros II s’ha salvat perquè l’atemptador suïcida ha estat obligat a passar per el control d’entrada, on ha fet estellar els explosius que portava.
El resultat dels dos atemptats és terrible: 45 morts en aquest moment i més de 140 ferits greus.

2. L’any 1975, en un sopar en el Palau Presidencial de Khartum en honor de Anwar el-Sadat, President de la República d’Egipte, en visita oficial d’estat. Jo assistia, amb tot el cos diplomàtic, representant la Santa Seu.
Vaig saludar personalment el president El-Sadat i conservo encara la fotografia. Li vaig preguntar, en anglès, quin era llavors el problema més greu d’Egipte. Em va somriure, estrenyent-me més les mans, i en va respondre: “The Muslim Brothers”. Sis anys després, l’octubre de 1981, ell mateix va morir en un atemptat en una desfilada militar.

3. Els atemptats d’Egipte, davant la pròxima visita del Papa Francesc, té, a més, un missatge molt cruel per als cristians. Ho han manifestat els “musulmans radicals” d’Egipte: no volen res amb els ‘creuats’ i els seus representants.
Crec que els cristians d’occident haurien de manifestar-nos ara clarament al costat dels nostres germans coptes. A Barcelona s’està preparant una vetlla de pregària dels cristians coptes, ortodoxos, catòlics, armenis, anglicans i protestants.

Jaume González-Agàpito

21 MORTS I MÉS DE 40 FERITS GREUS EN UNA ESGLÉSIA COPTA A TANTA D’EGIPTE

April 9th, 2017

1. L’Islam és una preocupació avui arreu d’Europa i també en quasi tots els continents.
He viscut 2 anys en un país islàmic i he treballat, el mateix temps, en relació a altres 9 estats islàmics del Mar Roig. Conec una mica l’Islam. He escrit algunes coses sobre ell. He organitzat i/o participat en congressos, col·loquis i simpòsiums sobre l’Islam. Mantinc actualment una relació, cordial i sovintejada, amb les comunitats islàmiques de casa nostra.

2. Conec des de fa 42 anys l’Església Copta. A Khartum, a Omdurman, a El Caire i a Jerusalem he conegut, tractat i estimat aquests germans d’una Església antiga i notable per la seva fidelitat i el seu coratge.
A Barcelona hem fet, des de fa molts anys, diverses trobades, pregàries i iniciatives destinades a expressar la nostra solidaritat, especialment en moments difícils i de persecució per als nostres coptes. Un encontre memorable fou el que férem a Sant Pau del Camp, presidits per un Bisbe copte, quan foren decapitats molts cristians coptes.

3. Avui, Diumenge de Rams, ha esclatat una bomba en l’església copta de Tanta, una ciutat a 120 kilòmetres al nord de El Caire. Ara, a les 12 del migdia, ja s’han comptabilitzat 21 morts i més de 40 ferits greus dels coptes que assistien a la celebració de la festa d’avui.
Sentim pregonament aquest disbarat ètic i moral, que significa matar i ferir greument els cristians que, en un gran diumenge, celebraven l’entrada triomfal de Jesús el Crist a Jerusalem. Pregarem per ells i els tindrem molt presents en aquesta Setmana Santa. Farem, també, alguna celebració que signifiqui el nostre condol i la nostra admiració per aquestes cristianes i aquests cristians coptes màrtirs.

4. Però, avui també, tenim la necessitat d’interrogar-nos sobre què significa tot això i els continus atemptats que es produeixen en molts llocs “en nom de la fe islàmica”, en el món religiós i en les relacions interconfessionals.
Sabem, ens ho han dit mantes vegades, que els criminals que fan això són “l’Islam radical”, el “radicalisme islàmic”, “l’islamisme radical” i que “no pertanyen al veritable Islam”. La justificació és fàcil. Però, costa un xic entendre-la. ¿Que sentiríem si el catòlics, per justificar alguns dels nostres disbarats, diguéssim que els qui fan això “no són la veritable Església Catòlica”, son “radicalistes catòlics”, es tracta del “catolicisme radical” i que “no pertanyen a la veritable Església Catòlica”?

5. Comprenc que, per als musulmans, no és fàcil la resposta davant de la monstruositat dels atemptats. Avui ja tenen alguns la valentia de aclarir que els qui atempten “són de una altra cosa que no és l’Islam”. Altres fins i tot, als països d’occident, es manifesten públicament en contra.
Però, en un acte com el que avui ha entristit els coptes i a tots els cristians, a més d’altra gent, queda sempre la pregunta: Quan els representants qualificats de l’Islam, en les seves diverses corrents i en el seus diferents països, llançaran ‘l’anatema’ contra els qui maten a innocents en nom l’Alàh?

Jaume González-Agàpito