?>

JEAN LOUIS CARDENAL TAURAN

July 6th, 2018

1. Escribir sobre el compañero y buen amigo que ha muerto hoy, no es fácil. Menos si él es el Cardenal Camarlengo de la Santa Romana Iglesia y tú un párroco de Barcelona que se entretiene en dar de comer a los pobres.
Conocí a Jean Louis Tauran el mes de octubre de 1973, en la Pontificia Accademia Ecclesiastica de Roma. Era mi segundo año en esta escuela diplomática del Vaticano. Tauran y yo, ya habíamos cursado la licenciatura en Derecho Canónico, él en Toulouse, yo en la Universidad Lateranense. Los dos éramos licenciados en Teología por la Universidad Gregoriana y en Filosofía. Él había sido ordenado presbítero el 20 de septiembre de 1969, yo el 4 de octubre del mismo año. Él tenía experiencia en el ministerio parroquial, yo poca: había dedicado mi tiempo a una tesis doctoral en Teología

2. Tauran en Roma, durante sus estudios en la Gregoriana, residió en el Pontificio Colegio Francés. El vasco Mons. Sebastián Laboa, aquel que, luego, Nuncio en Panamá, la noche de Navidad de 1989, acogió en la Nunciatura a Manuel Antonio Noriega, perseguido por las tropas de EE. UU., pidió a Tauran que le diera clases de francés. Tres años después lo recompensó con el ingreso en la academia diplomática del Vaticano.
Jean Louis Tauran, de 1975 a 1978 estuvo en la nunciatura de Santo Domingo y entre 1979 y 1983 en la del Líbano. Este último año, fue destinado al Consejo para los Asuntos Públicos de la Iglesia de la Secretaría de Estado de la Santa Sede.
Allí, participó en misiones especiales en Haití (1984), en Beirut y Damasco (1986). Fue también miembro de la delegación de la Santa Sede en las reuniones de la Conferencia sobre Seguridad y Cooperación Europea, en la Conferencia de Desarme, en Estocolmo, en el Foro Cultural de Budapest y en el de Viena. El 3 de octubre de 1988 asumió el cargo de subsecretario para las Relaciones con los Estados. El 1 de diciembre de 1990, fue nombrado Secretario de esta institución. Lo fue hasta 2003. Era un gozo cuando Tauran contaba a un amigo cómo fue su nombramiento. Ninguno de los tres propuestos por el Secretario de Estado, Agostino Casaroli, fue aceptado por el papa. En la próxima audiencia, Juan Pablo II nombró explícitamente y directamente a Tauran. Pero, también cambió al Secretario de Estado. El 6 de enero de 1991, Juan Pablo II ordenaba a Tauran Arzobispo titular de Telepte. Yo estuve presente en San Pedro y, luego, también en la recepción en el Hotel Colombo de Via della Conciliazione.

3. Durante su época de “Ministro de Asuntos Exteriores” participó en importantes misiones diplomáticas especiales. Era un verdadero gozo oír a Touran como las contaba, en su despacho ‘renacentista’ de la Secretaría de Estado o en cualquier restaurante de Roma o de sus cercanías.
Kosovo, en agosto de 1991, Jerusalén en 1995, La Habana en 1996. Esta última misión, en el relato de Tauran, era realmente como una película de policiaca, pero con ella se hizo posible el primer viaje de un papa a la isla de Cuba, durante la dictadura de Fidel Castro en 1998. Otra visita, casi contemporánea, a Libia, también era un relato muy interesante y curioso en su boca. La visita a Muamar el Gadafi en una tienda en el desierto era también un relato magistral del francés.
Intervención de Tauran en el conflicto de Irak fue muy importante, pero, sobre todo, en la relación entre el presidente de los EE. UU. Ronald Reagan y Juan Pablo II. Tauran, que aunque francés, era un gran admirador de la cultura británica y, consecuentemente, un buen puente de relación del Vaticano con los Estados Unidos de Norteamérica.

4. El 24 de noviembre de 2003, Juan Pablo II hizo un nombramiento algo desconcertante. Jean Louis Tauran era el nuevo cardenal Bibliotecario de la Santa Iglesia Romana y Responsable del Archivo Vaticano. Los ‘vaticanólogos’ hicieron piruetas para explicar esta decapitación del posible y futuro Secretario de Estado. Pero, en cambio, la Biblioteca Vaticana encontró el gran transformador de esa entidad en el siglo XXI. Transformación que acabó el, entonces, Prefecto de la misma, Raffaele Farina, que sucedió a Tauran como cardenal bibliotecario.

5. En 2007, Benedicto XVI nombró a Jean Louis Tauran Presidente del Pontificio Consejo para el Dialogo Religioso. Seguramente para relanzar las relaciones con el Islam, después de aquel discurso del papa en la Universidad de Ratisbona que provocó las protestas del mundo islámico por un malentendido sobre la figura de Mohammad. Desde allí Tuaran impulsó las relaciones con el Islam. Su último viaje, en abril de este año, fue precisamente a Arabia Saudí, donde se reunió con el rey Salman. Era la primera visita de un alto cargo de la curia del Vaticano a ese país.
El 21 de febrero de 2011 fue nombrada cardenal protodiácono. En 2012, le fue diagnosticada la enfermedad de Parkinson. Precisamente, en plena lucha contra la enfermedad, fue el cardenal que anunció la elección del papa Francisco. El 15 de enero de 2014 fue nombrado miembro de la Comisión Cardenalicia de vigilancia del Instituto para las Obras de Religión. El 12 de junio de 2014 el papa Francisco le concedió el título presbiteral pro hac vice, dejando de ser protodiácono y siendo nombrado Cardenal Camarlengo de la Santa Iglesia Romana, el 20 de diciembre de 2014.
De Jean Louis Tauran, hombre inteligente, muy trabajador y viajero infatigable, se ha valorado su discreción y su lealtad en los tres últimos pontificados. Ha sido miembro de diversos organismos vaticanos, especialmente relevantes la Congregación para los Obispos y el Tribunal de la Signatura Apostólica.

6. Con la muerte de Jean Louis cardenal Tauran, constatamos que se van extinguiendo en la Iglesia Católica los eclesiásticos de una época muy curiosa: los que formados antes, durante y un poco después del Concilio Vaticano II, han servido a la Iglesia en situaciones no fáciles, pero, aunque no siempre bien comprendidos, no siempre bien valorados, han sido fieles a Jesús el Cristo por encima de las filosofías, teologías, políticas, intereses e ideologías de partido, incluso por encima de las que habían profesado algunos de sus superiores.

Barcelona 6 de julio de 2018.
Jaume González-Agàpito

ELS “NACIONALISMES EXAGERATS”

April 10th, 2018

1. El Concili Provincial Tarraconense es va cloure el 4 de juny de 1995, a la Catedral Metropolitana i “Primada de les Espanyes”. En aquella celebració va intervenir, només en català, el Nunci a Espanya, Mons. Mario Tagliaferri. Ell va fer un breu discurs, molt comentat, però, un xic malentès després.
Aquella intervenció, a part d’ell, la coneixien, abans, el Cardenal Ricard Maria Carles i l’autor d’aquestes lletres.
En ell, es citava la pregària lletànica de vespres del dimarts de la quarta setmana del temps ordinari de l’Ofici Diví catòlic de ritu romà, contra els “nacionalismes exagerats”.

2. Algun, erudit, va recordar, al sentir la citació del Nunci, el Salm 9 dels Salms de Salomó, verset 15 (7b):

“Beneeixes el just,
i no el reprens, pels pecats que ha comés.
La teva bondat està sobre els qui pequen,
quan s’arrepenteixen”.

El text que va llegir Tagliaferri, volia blasmar quelcom dels mal anomenats nacionalismes ‘estatals’ i ‘regionals’, presents, llavors i ara, a les Espanyes. Aquells nacionalismes que, mantes vegades, són l’escull que no permet repensar de socarrel el hic et nunc i el futur d’un grup humà. Es a dir, repensar allò que fa que un poble, una nació, una societat, un estat o una comunitat humana, siguin allò que són i volen ser.
A la llum del salm de Salomó que acabo d’esmentar, podem mirar d’entendre la intenció del Nunci Tagliaferri: Superar les traves ideològiques, filosòfiques, jurídiques, teològiques, rituals, tradicionals o espirituals que fomenten el pecat dels “nacionalismes exagerats”. El pecat de l’egoisme, dels interessos, del domini i del voler barrejar els interessos del Cèsar i els de Déu. “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, diu Jesús el Crist a l’Evangeli segons Mateu, 22,21.

3. “La teva bondat està sobre els qui pequen, quan s’arrepenteixen”, diu el salm salomònic apòcrif. Per tant, conseqüentment, la proposta del representant del Papa, l’any 1995, pot ser fou aquesta: cal purificar els nacionalismes de tota mena de les seves càrregues traïdores. Traïdores, vol dir, a allò més profund que sent, en el seu cor, l’home que estima a la seva ‘pàtria’: l’amor a la terra ‘patrícia’. Car, el mot pàtria no és sinònim de ‘nació’, ni d’’estat’, ni de ‘res-publica’, ni d’origen, ni de ideologia. La ‘pàtria’ és més allò que els francesos diuen “La France’, que no vol dir solament el territori, ni la nació, ni l’estat, ni la República, ni la grandeur, ni la història, ni la ‘patriologia, ni la polis, sinó els francesos. Els belgues ho diuen molt bé: “Roi des Belgues”.

4. A les Espanyes el rei sobirà s’anomenava, fins a Isabel II de Castella i I d’Aragó: “Hispaniarum et Indiarum Rex: Rei de les Espanyes i de les Índies. El rei regnava i regentava Lleó i Castella, Aragó (és a dir la corona i no l’antic regne ni la ‘província’ creada en el segle XIX), Navarra i altres llocs d’Itàlia i de la Mediterrània.
L’any 1418 a Constança, en el Concili Ecumènic, es signà el “Concordatum cum Natione Hispanica”. Volia dir la corona Castella/Lleó, la d’Aragó, la de Portugal, la de Navarra i les d’alguns els ‘estats’ a Itàlia, a França i a la Grècia històrica.
Natio no era, doncs, pas un lloc que generava i donava la ‘nacionalitat, sinó una ‘entitat’ que feia que molts pobles se sentissin ‘nats’ en un mateix ideal de societat.

5. Avui, en les actuals humane varietates, entenem millor, pot ser, el que volia dir el redactor del discurs en català de Mons. Mario Tagliaferri del 4 de juny de 1995. No volia blasmar cap sentit ‘nacional’, espanyol o català. No volia, tampoc, defensar ni l’un, ni l’altre. Volia únicament, evitar que es confongués, a Catalunya i a les Espanyes, la noció de ‘nació’ amb cap interès que traís la seva mateixa entitat genuïna.
Avui, quan el Nunci apareix únicament de manera fugaç a Catalunya i que mai ha volgut parlar en català. Avui que els bisbes de Catalunya i de les Espanyes, a part de recomanar la pregària i dir quelcom escaient i altres coses més discutibles, però sense dir mai clarament, en el seu ensenyament magisterial: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, als catòlics i als altres ciutadans. Avui que, a Catalunya i a les Espanyes, es parla tant de nació i de drets fonamentals, en una guerra política cada cop més radical. Pot ser caldria que algú recordés que cal prevenir-se contra la negació de la ‘nació’, que és el “nacionalisme exagerat” que la nega, la segresta, la substitueix, la maquilla, la instrumentalitza o la fa el motiu per ‘des-nacionalitzar’ el qui no és dels seus. Pot ser caldria tenir el coratge de Mario Tagliaferri i dir clarament, a Catalunya i a les Espanyes, que cal combatre “els nacionalismes exagerats” que són la negació de la veritable natio. Cal aclarir, doncs, què és varitablement la ‘nació’.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA AVUI, A ORIENT I A OCCIDENT

February 15th, 2018

1. La Quaresma avui a Orient

1. A l’Església Bizantina i, amb poques variacions, en moltes de altres Esglésies Orientals, hi ha la “Gran Quaresma”, la ‘Quaresma’ abans de Nadal i Epifania, la ‘Quaresma’ abans de Sant Pere i la ‘Quaresma’ abans de la festa de la Dormició de Santa Maria, el 15 d’agost.
2. Les regles ortodoxes per al dejuni de la Quaresma segueixen les regles monàstiques. No es permet el consum de carn després del Diumenge de l’Abstinència de Carn, i no es permet el consum ni d’ous ni de productes lactis després del Diumenge de l’Abstinència de Formatge.
A les Vespres del Dilluns de la Primera Setmana de la Gran Quaresma és diu: “Dejunem amb un dejuni agradable al Senyor. Aquest és el dejuni veritable: rebutjar al mal; tenir cura de la llengua; abstenir-se de la ira; allunyar les passions, el mal parlar, les mentides i les malediccions. Deixar tot això és el dejuni veritable i acceptable a Déu “.
3. El dejuni ascètic de la Gran Quaresma continua des del Diumenge de la Abstinència de la Carn fins al Diumenge de la Resurrecció després de la Divina Litúrgia Pascual.
4. A més del dejuni ascètic d’aquest període de Quaresma, els Cristians Ortodoxos practiquen el que s’anomena el dejuni eucarístic o dejuni litúrgic. Aquesta abstinència no es refereix al dejuni que es fa com a preparació per a rebre els dons eucarístics, sinó de l’abstenció de rebre la mateixa Eucaristia. Atès que el temps de Quaresma és de preparació per a la Resurrecció del Senyor l’ordre litúrgic de l’Església no permet la celebració eucarística en els dies d’entre setmana.
En lloc de la Divina Litúrgia o Missa, els oficis no-eucarístics es celebren amb lectures de les Sagrades Escriptures i amb himnes de caràcter penitencial. No obstant això, a fi que els fidels no siguin totalment desproveïts de la Comunió en els dies d’entre setmana, els dimecres i els divendres se celebra la Divina Litúrgia dels Dons Presantificats.
5. Malgrat aquest dejuni eucarístic, se celebra la Litúrgia Eucarística els dissabtes i els diumenges. Els dissabtes, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Joan Crisòstom, generalment acompanyada d’oracions especials per als fidels difunts. Els diumenges, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Basili el Gran.
6. Sovint es fa referència a que els dissabtes i els diumenges no són dies de dejuni a l’Església Oriental. Això és cert, però es refereix solament al dejuni eucarístic-litúrgic. Durant tota la Gran Quaresma, encara que es trenca el dejuni eucarístic els dissabtes i els diumenges, es guarda el dejuni ascètic tots els altres dies, des del Diumenge de la Carn fins a la Pasqua de Resurrecció.

2. La Quaresma avui a l’Església llatina

7. En el ritus romà, i en els pocs altres ritus llatins, la Quaresma insisteix més en el treball espiritual de seguiment del Crist pacient i, popularment, en les devocions sobre la Passió de Jesucrist, com és ara el Viacrucis i les processons.
8. L’abstinència de carn és per a tots els divendres de Quaresma, per al Dimecres de Cendres i per al Divendres Sant. El dejuni només es fa el Dimecres de Cendres i el Divendres Sant. És però, un dejuni molt suau: es pot menjar quelcom al mati, es pot dinar i menjar quelcom, més aviat poc, per sopar.
9. En el ritus llatí, doncs, la Quaresma, i no pas únicament pel que fa als dejunis i l’abstinència, sinó com a entitat espiritual, té, ara, molt poca incidència en el conjunt dels catòlics, exceptuats els monjos, els religiosos i alguns seglars més compromesos en la vida eclesial.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA

February 13th, 2018

Demà, dia de Sant Valentí, festa comercial dels enamorats i fi del Carnaval, comença la Quaresma, a l’Església llatina.
Al contrari del que succeeix amb el Ramadà, els media no ho han fet saber en cap diari, escrit o virtual, ni en cap programa radiofònic o televisiu. Tampoc, com, cada any succeeix amb el Ramadà, ningú en els media ha explicat què és, quan comença, quan dura i quan acaba. Ningú, als mitjans de comunicació, a les escoles i a les nostres universitats explica perquè serveix la Quaresma per als cristians.

1. La Quaresma fruit d’una evolució
La quaresma, tal com avui la coneixem, és el fruit d’una evolució històrica llarga i complexa. Alguns aspectes d’aquest procés evolutiu encara no han estat aclarits del tot ni degudament estudiats tot i que, alguns d’ells són importants. Aquí únicament volem fer un breu resum del que avui és clar per als estudiosos.
El dejuni pre-pasqual
Sembla avui pacífic que, vers la meitat del segle II, l’Església coneixia únicament un dejuni molt breu que precedia i preparava l’anyal celebració de la Pasqua. Aquest dejuni, però, no era observat arreu de la mateixa manera.
A propòsit de la “controvèrsia pasqual”, Ireneu de Lió, al segle III, escriu que “la discussió no és pas únicament sobre el dia, sinó també sobre la manera mateixa de dejunar. Car alguns creuen que han de dejunar un sol dia; d’altres dos, d’altres més; alguns compten quantes hores del dia i de la nit per al seu dia. Una tal diversitat d’observances no s’ha produït ara, en el nostre temps; sinó que ve de temps enrere, ve dels nostres avantpassats els quals sembla que sense atenir-se a l’exactitud, han conservat aquest costum e la simplicitat i en la diversitat de les seves costums particulars” .
Un segle més tard, el dejuni pre-pasqual és evident que s’havia estès, almenys en certes regions, a tota la setmana (l’actual “Setmana Santa”). A la Didascalia Apostolorum llegim: “… conseqüentment, dejunareu durant els dies de Pasqua, a partir del segon dia de la setmana , i us nutrireu únicament de pa, sal i aigua a l’hora de nona , fins al cinquè dia […] Però el divendres i el dissabte dejunareu completament i no tastareu res” .

2. La “Quadragesima”
Trobem, després, una llacuna de quasi tres quarts de segle, abans de trobar les primeres informacions sobre la quaresma de quaranta dies . Però a partir de la informació que ens forneix el cinquè cànon del Concili de Nicea I, tenim la impressió que la Quaresma no és pas una innovació recent, sinó més aviat quelcom ja adquirit i familiar .
Però, quan, a on i de quina manera el primitiu dejuni pre-pasqual que durava de dos a sis dies, s’ha desenvolupat fins a la Quaresma de quaranta dies, els liturgistes donen respostes diverses.
Per uns, la actual Quaresma seria el resultat de la fusió del dejuni pre-pasqual, amb un altre dejuni que, en el seu primitiu plantejament res tenia a veure amb el temps de Pasqua i que commemora el dejuni de Crist en el desert, després del seu baptisme. Aquest dejuni deia relació, no amb la Pasqua, sinó més aviat amb l’Epifania, i deuria comença el 7 de gener. La fusió s’hauria fet sota la influència de la institució del catecumenat i de la pràctica de la preparació pre-pasqual per al baptisme .
Altres especialistes en la història litúrgica són de l’opinió que la Quaresma de quaranta dies, no és altra cosa que l’extensió progressiva del dejuni pre-pasqual i que el seu origen està lligat a la institució del catecumenat. Altres pensen que cap solució s’imposa per la seva evidència.

Jaume González-Agàpito

HISPANIARVM REX

October 19th, 2017

1. Fins a Isabel II de Castella (I d’Aragó), cap monarca havia usat el títol de Rei/na d’Espanya.
L’any 1924, era el segon any del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera y Orbaneja amb l‘aquiescència del rei, i que va deixar en suspens la Constitució de 1876. Alfons XIII, aquell any, a Barcelona i davant de quasi un miler d’alcaldes, va dir “No olvideis que soy descendiente de Felipe V”.
Tot plegat, però, era ja, quasi per a tothom, història ja passada i quasi oblidada.
Amb tot… El dimarts, dia 3 d’octubre, a alguns que hem estat ‘monàrquics’ per coherència constitucional, ens va semblar que érem, realment, 93 anys enrere: la corona del Regne d’Espanya és, ara, en un cap que vol la unitat d’Espanya, però que fa pensar en allò de “Quod natura non dat Salamantica non praestat”?
Felip VI sap parlar en català. Però, fa avui fa16 dies, en el seu “Comunicat Oficial” a propòsit del que s’escau a Catalunya, no únicament no va dir res “en la lengua española que es la catalana”, sinó que no digué ni una paraula amable, en castellà, per a les víctimes d’un diumenge tràgic. Més aviat, ens va repetir tot allò que diuen els d’un partit que ara mana i d’un altre que vol manar.

2. “Hispaniarum Rex” fou una expressió feliç que volia fer digestiva la unió en un sol cap de les tres corones que va rebre, per herència materna i paterna, Joana I. El “Rei de les Espanyes” podria haver estat també la clau de volta constitucional d’una sèrie de pobles que, l’any 1978, van donar-se una Constitució i que van intentar començar de nou per un camí de reconciliació i de llibertat.
La història ha estat la que ha estat. Però, avui el que passa a Catalunya no és la bogeria d’uns quants exaltats, sinó un conflicte provocat pel sentiment cada cop més comú i més acceptat de que els catalans som una nació. Això no agrada a totes les Espanyes, ni a tots els “ciutadans de Catalunya”.
Però, la història ha estat també mestre en això. Un avui meu, que no vaig conèixer, era castellà i la meva avia basca i parlava basc. L’altre avi, que tampoc vaig conèixer, era de Castelló i la seva esposa, l’avia Maria, de Segorbe. Els meus pares es van conèixer, es van casar i van viure a Catalunya. Sempre i arreu, vull dir també a casa i entre ells, van parlar en català. El meu germà és membre, i força temps ha estat cap d’un departament, de l’Institut d’Estudis Catalans. La meva germana, durant molts anys, ha estat la primera Tinent-Alcaldessa de Mataró del PSC. Així, i perdoneu la immodèstia familiar, es fa un poble i un país.

3. Jo no soc ningú per donar lliçons al Rei, però si per a dir-li que cal trobar el desllorigador d’una situació cada vegada més inquietant a la nostra terra. Certament, es por acudir a l’Abat de Montserrat, a l’Arquebisbe de Barcelona, al Nunci Apostòlic, al Papa Francesc o al sursum corda. Un és català de socorre’l. L’altre és un aragonès sui generis i que parla en català. El tercer és un italià per a qui Catalunya és una ‘regió’ que parla el seu dialecte com moltes de les que hi ha a Italià. El Papa és un argentí, descendent d’italians, que pesi a que diu a l’ambaixador espanyol, el dia de la presentació de les Cartes Credencials, que ell està per “la indivisible unitat d’Espanya”, ell és d’una antiga ‘província’ espanyola que, al segle XIX, va voler deixar de ser una de les ‘Índies’ hispàniques.

4. Aquests dies estem vivint uns moments molt importants i compromesos. Per a Catalunya i per a les Espanyes. Caldria serenor i clarividència en els ciutadans de “les Espanyes” per trobar el camí que faci realitat allò que cercava la Constitució de 1978. Seria bo trobar aquella reconciliació i aquelles bones disposicions que quan, alguns encara no teníem 40 anys, es demanaven, després de no pocs anys de dictadura.
Enguany ha fet 55 que, el 11 d’abril de 1963, Joan XXIII, signava l’encíclica Pacem in terris, 50 anys que Pau VI firmava, el 26 de març de 1967, l’encíclica Populorum Progressio. Jo tenia 21 i 25 anys. Als 37 vaig votar la Constitució.
Tot allò tan meravellós que vam somniar fa 55, 50 i 39 anys, tot allò pel que vam lluitar i a causa del que alguns vam perdre alguna plaça, alguna promoció i algun diner, ha mort realment en mans dels qui tornen a defensar el que nosaltres, llavors, vam combatre?

Jaume González-Agàpito

ERDOGAN: DICTADURA TEOCRÀTICA

April 17th, 2017

1. Un referendum guanyat,no sense polèmica, només pel 51%, ha portat Turquia a ser un altre desengany per als somniadors ‘observadors’ occidentale.
Molts d’aquests ‘creuats’ del laicisme, moderat o immoderat, han pensat, com mantes vegades abans, que un pretès reinstaurador de la democràcia seria l’alliberador d’un pais que podia radicalitzar-se.

2. Erdogan ha estat un cas patològic occasionat per aquesta miopia que preten instaurar la democràcia justificant fins i tot els medis no aptes i que està sempre disposada a perdonar algunes desviacions contradictòries.
És Allàh la justificació última per a un dictador que vol arranjar un pais assumint la total direcció de l’executiu i ser, també, el president de la república?
Les novetats ‘regeneradores’ seran l’estinció de les llibertats cíviques implantades a Turquia al comencament del sigle XX?
La llibertat pública que es respirava al pais, sucumbirà per les preteses exigències de fidelitat a l’Alcorà?

3. Són preguntes que ens venen al cap quan veiem l’itinerari polític d’un pais que vol ser europeu.
També ens preocupen les repercusions internacionals de tot això en un estat, segles enrera, regit per la Sublim Porta i que va preocupar no poc els nostres abanspassats durant més de 500 anys.

Jaume González-Agàpito

FRAÇOIS FILLON: UN CATÒLIC ÈTICAMENT FALLIT?

March 3rd, 2017

1. Fill d’un notari i d’una reconeguda historiadora, germà d’un molt bon pianista. De ‘bona’ i acabalada família del tot gaullista. Fillon era la solució centro-dretana per a ser president de la República Francesa. Ho era en uns moments de fracàs de l’últim president socialista, davant l’amenaça de l’ultra/nacionalisme de dreta, en uns moments molts crítics de la ‘grandeur’ francesa i després dels problemes deL sakosysme. A més François Fillon és un catòlic evident i practicant.
Tot plegat podia acontentar a molt diversos sectors dels ciutadans de la Cinquena República Francesa. Després de De Gaulle, Poher, Pompidiou, Poher (segon mandat), Giscard d’Estaing, Mitterand, Chirac, Sarcozy i Hollande, semblava que França tenia en Fillon un altre possible president capaç de portar França pels ‘bons’ camins en una Unió Europea molt traumatitzada i molt complicada en aquesta nova era ‘mundialitzada’ de la humanitat.

2. Però, a François Fillon l’ha traït el plantejament econòmic en la seva família personal.
Uns certs corrents catòlics cerquen, mantes vegades, l’eficàcia dels romano-catòlics en l’assoliment de la influència a la societat a partir d’ocupar els llocs de decisió política-social-econòmica i conduir-los d’acord amb una bona ètica del bé comú. Molt sovint ho fan amb els mètodes i les maneres dels potentats d’aquest món post-capitalista en el qual vivim.
Desgraciadament aquesta ‘ètica’ descuida el postulat de que l’ètica personal ha d’acomodar-se també a unes exigències que també tinguin en compte el “bé comú” de la societat. A més per als cristians hi ha l’exigència primera i fonamental d’ “estimar el proïsme com a ells mateixos”. A més, també, de portar una vida personal d’acord amb els postulats del “Sermó de la Muntanya” que es poden llegir en els capítols 5-7 de l’ “Evangeli segons Mateu”.
Una doble vida: la social “terrenal com la dels pagans” i la personal devota i observant dels preceptes, no poden mai estar, ‘evangèlicament¡’ en contradicció.
Masses catòlics d’una mena de nou pelagianisme pequen personalment i es confessen. Però també infringeixen els preceptes evangèlics en el seu comportament social i no sempre tenen consciència de la seva responsabilitat ètica, moral i cristiana.

3. Jo no soc ningú per judicar François Fillon. Conec una mica la legislació francesa pel que fa a la cooptació dels assessors per part de determinades persones que serveixen la Cinquena República Francesa. Però, em sorprèn que un catòlic evident i practicant no hagi calibrat la seva responsabilitat ètica i moral al col·locar molts membres de la seva família en l’aparell de l’Assemblea Nacional Francesa sense atendre als postulats que exigeix “el bé comú” també per a un cristià/catòlic-romà.
És una llàstima que, en una societat que ens informa, nit i dia, de molt del que passa arreu del món, s’hagi colpit, destapant la seva contradicció ètica personal, una persona que semblava que podia restablir quelcom de ‘grandeur’ a la presidència de la Cinquena República Francesa.

Jaume González-Agàpito

LA VERNA

February 27th, 2017

1. Dante Aligheri, en els versos 106-108 del ‘Paradiso’ de la “Divina Comedia” diu:
«Nel crudo sasso intra Tevere ed Arno
da Cristo prese l’ultimo sigillo
che le sue membra due anni portano».
El poeta parla de Francesc d’Assis. “Il crudo sasso” és la muntanya de La Verna, a pocs quilometres de Chiusi della Verna, província d’Arezzo d’Itàlia. Allà el 14 de setembre de 1224, dos anys abans de morir (“che le sue membra due anni portano”) va veure, després de 40 dies de dejuni, “un Serafino crocifisso”. I, com a conseqüència, va rebre les llagues semblants a les del Crucificat (“da Cristo prese l’ultimo sigillo”).
Amb això el franciscanisme presentava un nou rostre de la cristologia cristiana: la con-divisió física de les penes de Crist. Amb la “Nova Devotio” o “Devotio Moderna” això prengué tota una extensió que ha arribat fins al segle XXI.

2. Els orígens del moviment de la “Nova Devotio” estan en l’obra de Gerard Groote (1340-1384) de Deventer. Sota la seva influència directa es va fundar una germanor femenina que va prendre el nom de «Germanes de la Vida Comuna», per a les que va escriure un reglament, estipulant minuciosament les seves normes de convivència i de pietat.
Un seguidor i compatriota de Groote, Florenci Radewijns, prevere, tot continuant l’obra del seu mestre va fundar una congregació masculina que, seguint la femenina, va adoptar el nom de Germans de la Vida Comuna. Les dues comunitats posseïen les mateixa normes de vida.
Després de moltes fundacions (Kampen, Zwolle, Hoorn, Amersfoor), en 1378 es va inaugurar a Windesheim, Holanda, un monestir format per clergues i laics, d’on naixeria una comunitat de Canonges Regulars de Sant Agustí, que es va distingir pels seus signes de senzillesa i pobresa.
A banda dels ja esmentats Gerard Groote i Florenci Radewijns, es poden destacar com a protagonistes de la divulgació de la “Nova Devotio” a Jan Mombaer (Mauburnus), Gerard Zerbolt de Zutphen, Gerlach Peters, Hendrik Mani, Dirk (Theodoricus) van Herxen i Joan Wessel Gansfort.

3. Tomàs de Kempis, un germà de la Vida Comuna, deixeble espiritual de Radewijns, és el màxim exponent d’aquest corrent espiritual. Amb el seu llibre titulat “La imitació de Crist”, escrit cap a 1425, ha influenciat als grans ascetes cristians del món, catòlics i protestants. Va ser també traduït al grec. Es tractava del llibre més difós, després de la Bíblia.
El llibre de Kempis esbossa els conceptes més importants de la “Nova Devotio”, basats en la connexió personal amb Crist i les mostres actives d’amor cap a ell. Seguint l’objectiu fundacional de Radewijns per als Germans i Germanes de la Vida Comuna volien «crear arquetips de santedat sòlids i profunds», segons el model de cristià, amb el propòsit final de «suscitar en la societat un desig d’imitació». Però la veritable imitació era la de Crist. També del Crist pacient, segons l’ensenyament de Sant Francesc a La Verna.

4. La “Nova Devotio” va florir especialment al segle XV. A les escoles dels Germans de la Vida Comuna van estudiar i aprendre el camí espiritual grans personatges, com Erasme de Rotterdam, Martí Luter, Ignasi de Loyola, Francesc Xavier i Joan Calví. Tots van ser influenciats per la espiritualitat de la “Nova Devotio” i la van difondre a altres països europeus i, algun d’ells encara més lluny.

5. En la crisi espiritual cristiana del segle XXI, pot ser caldrà retornar a La Verna. Jo mateix hi he anat moltes vegades de la meva vida. Allí, en la soledat i en companyia de Sant Francesc, ens podem fer grans preguntes i pot ser podrem trobar una resposta. No solament la de la “Nova Devotio”, sinó la de la imitació de la humanitat pacient del Crist.

Jaume González-Agàpito

GIROLAMO SAVONAROLA: “PROPHETA A DEO MISSUS”

January 27th, 2017

1. El 13 de maig de 1497, Alexandre VI va signar el Breu amb la sentència d’excomunió contra Girolamo Savonarola. La motivació era tant i més política que eclesial. Es condemnava el magisteri ‘profètic’ d’un frare dominic resident a Florència contra la jerarquia de l’Església. El Breu va arribar a Florència a finals de maig. Però, va ser promulgat el 18 de juny. El dia del patró de Florència, Sant Joan, hi va haver el repte entre franciscans i agustins al judici públic de Déu mitjançant el foc.

2. Pesi a la seva excomunió, per Nadal, Savonarola va celebrar les tres misses, va repartir la comunió i va organitzar una processó. Va començar també de nou a predicar. L’11 de febrer de 1498, Diumenge de Septuagèsima, ho va fer a la catedral. Va dir:
“Oh senyor! M’has ficat en un mar agitat del qual jo no puc, ni vull tirar-me enrere. Però jo et demano la gràcia de no pronunciar una paraula contrària a l’Escriptura i a l’Església “.
El 15 de febrer del mateix any, i a la catedral també va dir:
“Quan jo penso en la vida dels sacerdots, sento la necessitat de plorar […] El clergat és el que manté totes les maldats, començant per Roma […] Són pitjors que els turcs i els moros. No només no volen patir, sinó que fins i tot venen els sagraments “.
El 20 de febrer de 1498, Alexandre VI va amenaçar amb declarar l’entredit sobre Florència. Davant d’això, la Senyoria va prohibir predicar a Savonarola. Però, aquest va respondre:
“Testifico, amb la paraula del Senyor, que Alexandre VI no és papa, ni pot ser admès al pontificat”.

3. El 22 de maig, Giorolamo Savonarola va ser formalment condemnat a mort “per predicar doctrines noves”. El 23 de maig de 1498, va ser executat amb dos frares més, a la Plaça de la Senyoria, els seus cossos cremats i les seves cendres van ser llançades al riu Arno.
Poc més de cinc anys després 12 d’agost de 1503, queia, malalt per malària, Alexandre VI. El 18 d’agost de 1505, a la tarda, i després d’haver-se confessat amb el bisbe de Carinola i, de les seves mans haver rebut la Extremunció i el Viàtic, moria.

4. A l’inici, doncs, del segle XVI i amb Martí Luther, culminarà tota una lluita secular en occident per descarregar a l’Església del poder secular i també del pesat feix que suportava ella: una jerarquia molt ‘mundanitzada’(1).
També ZWINGLI(2), BUCER(3), MÜNTZER(4), CALVÍ(5) i l’anglicanisme(6) seran unes de les moltes variacions del mateix tema, però aquestes ‘solucions’ van complicar encara més l’assumpte: al afirmar-se el «Cuius regio eius et religio»(7).
La Contrareforma(8) i el Barroc catòlic(9) intentaran, partint de l’espiritualisme de la Nova Devotio(10), realitzar una mena de “cel a la terra” en una lluita constant contra el poder civil dels absolutismes. Un paradigma nou, amb totes les implicacions que aquí no podem enumerar, fou també el jesuïtisme(11).

5. Els florentins i molts altres de diverses contrades, des dels primers anys del segle XVI, tingueren per Girolamo Savonarola un respecte, una admiració i fins i tot una ‘devotio’ que feren d’ell l’ensenya d’una reforma, des de feia molts anys, anhelada i desitjada per a l’Església Catòlica. No tots assumiren molts dels radicalismes que el dominic del Convent de San Marco de Florència proposava i amb mà de ferro va imposar als florentins, però sí que veieren en Savonarola el ‘màrtir’ enfront d’una cort romana que, cada vegada més, els semblava la negació de l’Evangeli de Jesús el Crist. És per això que, a Florència i al peu d’un retrat de Girolamo Savonarola molt expressiu, van escriure: “Hieronimus Savonarola Propheta a Deo missus”.

Jaume González-Agàpito

(1). Cfr GASTALDI, U. – SANTINI, L. – CAMPI, E., Il dibattito su anabattismo e Riforma: chiesa e potere, Torino, 1973; HA MM, B., Bürgertum und Glaube. Konturen der städtischen Reformation, Gatingen, 1996; HAMMANN, G., Entre la secte et la cité. Le projet d’église du reformateur Martin Bucer (1491-1551), Genéve, 1984; LA ROCCA, T., (dir.), Thomas Müntzer e la rivoluzione dell’uomo comune, Torino, 1990; MCGRATH, A. E.,: Reformation Thought. An Introduction, Oxford – Cambridge (Mass.), 1988; NIPPERDEY, TH., Reformation, Revolution, Utopie. Studien zum 16. Jahrhundert, Güttingen, 1975; OBERMAN, H. A.,: Die Reformation. Von Wittemberg nach Genf, Güttingen, 1986; STROHL, H., La pensée de la Reforme, Neuchátel, 1951; TOURN, G., I protestanti, una rivoluzione, 1. Dalle origini a Calvi¬no, Torino,1993; REARDON, B. M. G.,: Religious Thought in the Reformation, London – New York, 1981. Sobre el origen de la reforma en general cfr. LÉONARD, E. G., Histoire générale du protestantisme, 4 vols., Paris, 1961-1964; CAMPI, E. (Dir), Protestantesimo nei secoli. Fonti e documenti, I Cinquecento e Seicento, Torino, 1991; CAMPI, E. – RUBBOLI, M., Protestantesimo nei secoli. Fonti e documenti. II Il Settecento, 1997; BAINTON, R. H., The Reformation of the Sixteenth Century, London 1953; BAINTON, R. H., Women of the Reformation, Boston, 1971; BLICKLE, P., Gemeindereformation. Die Menschen des 16. Jahrhunderts auf dem Weg zum Heil, München, 1985; DELUMEAU, J., Naissance et affirmation de la Reforme, Paris, 1965; HAMM, B. – MOELLER, B. – WENDEBOURG, D.,: Reformationstheorien. Ein kirchenhistorischer Disput über Einheit und Vielfalt der Refor¬mation, Güttingen, 1995; ISERLOH, E., Geschichte und Theologie der Reformation, Paderborn, 1982; LORTZ, J. – ISERLOH, E., Kleine Reformationsgeschichte, Freiburg, 1969; MIEGGE, M.,: Martin Lutero. La Riforma protestante e la nascita del-la societá moderna, Roma, 1983;Vinay, V., 19822: La Riforma protestante, Brescia. Sobre Luter cfr. AGNOLETTO, A., Lutero, Milano, 1986; ATKINSON, J., Luther and the Birth of Protestantism, London, 21982; BAINTON, R. H.,: Here I stand. A Life of Martin Luther, London, 1951; BRECHT, M., Martin Luther, 3 vols., Stuttgart, 41990; CASALIS, G., Luther et l’église confessante, Paris, 1962; CONGAR, Y.-M., Martin Luther. Sa foi, sa reforme. Etudes de théo¬logie historique, Paris, 1983;DIWALD, H., Luther. Eine Biographie, Küln, 1982; EBELING, G., Luther. Einführung in sein Denken, Tübingen, 1965; EBELING, G., Martin Luthers Weg und Wort, Frankfurt a.M., 1983; GARCIA-VILLOSLADA, R., Martin Lutero, 2 vols., Madrid 1973; MIEGGE, G., Lutero: l’uomo e il pensiero fino alla dieta di Worms, Torre Pellice, 1946, una altra edició: Lutero giovane, Milano, 21964, el text original llatí de las famoses 95 tesis de Luther es troba a l’apèndix d’aquesta obra. El capítol 8 és un bon comentari de les 95 Tesis (pp. 166-204), altre comentari a RICCA, P. – TOURN, G., Le 95 tesi di Lutero e la cristianità del nostro tempo, Torino, 22004; OBERMAN, H. A., Luther. Mensch zwischen Gott und Teufel, Berlin, 1982.

(2). Cfr. BLICKLE, P. – LINDT, A. – SCHINDLER, A. (dirs.), Zwingli und Europa, Güttingen,; BÜSSER, F., 1994: Die Prophezei. Humanismus und Reformation in Zürich, Bern – Berlin-Frankfurt a.M. – New York- Paris, 1985; CAMPI, E., Via antigua, umanesimo e riforma. Zwingli e la vergine Maria, Torino, 1986; CAMPI, E., Zwingli und Maria. Eine reformationsgeschichtliche Studie, Zürich, 1997; FERRARIO, F., La «sacra ancora». Il principio scritturale nella Rifor-ma zwingliana (1522-1525), Torino, 1993; GÁBLER, U., Huldrych Zwingli. Eine Einführung in sein Leben und sein Werk, München, 1983.

(3). FRIEDRICH, R., Martin Bucer. «Fanatiker der Einheit»? Seine Stellungnahme zu theologischen Fragen seiner Zeit (Abendmahls- und Kir¬chenverstdndnis), Neuchátel, 1990; GENRE, E. (dir.), Martin Bucero. La Riforma a Strasburgo, Torino, 1992; GRESCHAT M., Martin Bucer. Ein Reformator und seine Zeit. 1491¬1551, München, 1990; HOPF, C., Martin Bucer and the English Reformation, Oxford, 1946; JOISTEN, H., Der Grenzgdnger Martín Bucer. Ein europdischer Reformator, Stuttgart ,1991; KRIEGER, C. – LIENHARD, M., Martín Bucer and Sixteenth Century Europe, Leiden, 1993; LOCHER, G. W., Die Zwinglische Reformation im Rahmen der europäischen Kirchengeschichte, Góttingen, 1979; POLLET, J., Huldrych Zwingli, Genéve, 1988; SCHMIDT-CLAUSING, F., Zwingli, Berlin, 1965; SCIUTO, F. E.,: Ulrico Zwingli. La vita, il pensiero, il suo tempo, Napoli, 1980; STEPHENS, W. P., The Theology of Huldrych Zwingli, Oxford, 1986.

(4). BATTAFARANO, I. M. (dir.), Begrifflichkeit und Bildlichkeit der Reformation, Bern – Frankfurt a. M. – New York – Paris, 1992; BATTAFARANO, I. M., Da Müntzer a Gaismair. Teoría della ribellione e progetto comunistico nella guerra dei contadini tedeschi (1524-1525), Fasano, 1979; BLANKE, F.,: Brüder in Christo, Zürich, 1955; BLICKLE, P., Die Revolution von 1525, München, 1981; BLOUGH, N. (dir.), Jésus-Christ aux marges de la Reforme, Paris, 1992; BRÁUER, S. – JUNGHANS, H. (dir.), Der Theologe Thomas Müntzer. Untersuchungen zu seiner Entwícklung und Lehre, Góttingen, 1989; CAMPI, E., Thomas Müntzer. Scritti politici, Torino. 21977; FAST, H., Der linke Flügel der Reformation. Glaubenszeugnisse der Tdufer, Spiritualisten, Schwdrmer und Antitrinitarier, Bremen, 1962; GASTALDI, U., Storia dell’anabattismo, 2 vols., Torino, 1972-1981; GASTALDI, U. – SANTINI, L. – CAMPI, E., Il dibattito su anabattismo e Riforma: chiesa e potere, Torino, 1973; GOERTZ, H. – J. (dir.), Radikale Reformatoren. 21 biographische Skizzen von Thomas Müntzer bis Paracelsus, München, 1978; LA ROCCA, T., Es ist Zeit. Apocalisse e storia. Studio su Thomas Müntzer, Bologna, 1988; LA ROCCA, T., (dir.), Thomas Müntzer e la rivoluzione dell’uomo comune, Torino, 1990; LIENHARD, M. (dir.), Les dissidents du XVIe siécle entre l’humanisme et le catholicisme, Baden-Baden, 1983; WILLIAMS, G. H, The Radical Reformation, Philadelphia, 1962.

(5). BIÉLER, A., L’humanisme social de Calvin, Genéve, 1961; BIÉLER, A., La pensée economique et sociale de Calvin, Genéve, 1959 ; BOUWSMA, W. J., John Calvin, New York, 1988 ; CADIER, J.,: L’homme que Dieu a dompté, Paris 1958 ; MCGRATH, A. E., A Life of John Calvin, Oxford – Cambridge (Mass.), 1990; STAEDTKE, J., Johannes Calvin. Erkenntnis und Gestaltung, Gatingen 1969; VINAY, V., Ecclesiologia ed etica politica in Giovanni Calvino, Brescia, 1973; WEBER, O., Die Treue Gottes in der Geschichte der Kirche, Neukirchen, 1968; WENDEL, F., Calvin. Sources et évolution de sa pensée religieuse, Genéve 21985.

(6). Cfr. ALZATI, C. (dir.), L’anglicanesimo. Dalla chiesa d’Inghilterra al-la comunione anglicana, Genova, 1992; BRACHLOW, ST., The Communion of the Saints. Radical Puritan and Separatist Ecclesiology 1570-1625, Oxford, 1988; CASSESE, M., Holy Communion. La Santa Cena anglicana (1662), Genova, 1996; COLLINSON, P., The Birthpangs of Protestant England. Religious and Cultural Changes in the Sixteenth and Seventeenth Centuries, Basingstoke, 1988; DICKENS, A. G., The English Reformation, London, 21989; ELTON, G., Reform and Reformation 1509-1558, London, 1977; HAIGH, C., English Reformations: Religion, Politics and Society under the Tudors, Oxford, 1993; HUGHES, PH. E., Theology of the English Reformers, London,1965; KIRBY, W. J.T., Richard Hooker’ s Doctrine of the Royal Supremacy, Leiden, 1990; NEW, J. F. H., Anglican and Puritan. The Basis of their Opposition 1558-1640, Stanford, 1964.

(7). Cfr. BRECHT, M. – SCHWARZ, R. (dirs.), Bekenntnis und Einheit der Kirche. Studien zum Konkordienbuch, Stuttgart, 1980; HECKEL, M., Deutschland im konfessionellen Zeitalter, Góttingen, 1983; RUBLACK, H. C. (dir.), Die lutherische Konfessionalisierung in Deutschland, Gütersloh, 1992; ZEEDEN, E. W., Konfessionsbildung. Studien zur Reformation, Ge¬genreformation und katholischen Reform, Stuttgart, 1985.

(8). Cfr. BOSSY, J., Christianity in the West. 1400-1700, Oxford, 1985; CHALINE, O., De la reforme catholique aux Lurniéres (1534-1799), a HILAIRE, Y.- M. (dir.), Histoire de la papauté. 2000 ans de mission et de tribulations, Paris, 1996, pp. 301-373; CHITTOLINI, G. – MICCOLI, G. (dirs.), La Chiesa e il potere politico dal Medioevo all’età contemporanea,
9), Torino,1986; DELUMEAU, J., Le catholicisme entre Luther et Voltaire, Paris, 1971, una nova edició: DELUMEAU, J. – COTTRET, M., Le catholicisme entre Luther et Voltaire, Paris, 1996; . DELUMEAU, J. (dir.), Histoire vécue du peuple chrétien, Toulouse, 1979 ; PRÉCLIN, E. – JARRY, E., Les luttes politiques et doctrinales aux XVII’ et XVIIIe siécles (1648-1789), a FLICHE, A. – MARTIN, V. (dirs.), Histoire de l’Eglise depuis les origines jusqu’a nos jours, vol. XIX/1-2, Paris 1955-1956; GONZÁLEZ NOVALÍN, J. L., La Iglesia en la España de los siglos XV y XVI, a GARCÍA VILLOSLADA, R. (dir.),: Historia de la Iglesia en España, vol. 3/1-2 i MESTRE SANCHIS, A. La Iglesia en la España de los siglos XVII y XVIII, vol. 4, Madrid, 1979; JEDIN, H. (dir.), Handbuch der Kirchengeschichte, Reformation, Katholische Reform und Gegenreformation, vol. 6, Freiburg i.Br. 1967-1970; Die Kirche im Zeitalter des Absolutismus und der Aufkliirung, vol. 7: Freiburg i.Br. 1970; JEDIN, H., Kleine Konziliengeschichte, Freiburg i.Br. 1978; MARTINA, G., Storia della Chiesa da Lutero al nostri giorni, vol. I: L’eta della Riforma; vol. 2: L’eta dell’assolutismo, Brescia, 1993-1994; VENARD, M. (dir.), Le temps des confessions (1530-1620/30),Vol. 7, Paris 1992, a MAYEUR, J.M. – PIÉTRI, CH. – VAUCHEZ, A. – VENARD, M. (dirs.), Histoire du christianisme des origines á nos jours, Paris, 1990ss.; PUECH, H. C. (dir.), Storia del cristianesimo, Roma – Bari, 1983.

(9). Cfr. l’obra del meu antic professor d’Eclesiologia a la Universitat Gregoriana de Roma, ANTÓN, A., El misterio de la Iglesia. Evolución histórica de las ideas eclesiológicas, vol. 2: De la apologética de la Iglesia-sociedad a la teología de la Iglesia-misterio en el Vaticano II y en el posconcilio, Madrid, 1987; BUZZI, F., II Concilio di Trento (1545-1563). Breve introduzione ad alcuni temi teologici principali, Milano, 1995; CHAUNU, P., Eglise, culture et société. Essais sur Réforme et Contre-Réforme 1517-1620, Paris, 1981; Concilio di Trento e la Riforma tridentina (II. Atti del Convegno storico internazionale, Trento 2-6 settembre 1963, 2 vols., Roma, 1965; CONGAR, Y., L’Eglise de saint Augustin á l’époque moderne, Paris, 1970; DEL RE, N., La Curia romana. Lineamenti storico-giuridici, Roma, 1970; EVENNETT, H. O., The Spirit of Counter-Reformation, London, 1970; FIRPO, M., Tra alumbrados e «spirituali». Studi su Juan de Valdés il valdesianesimo nella crisi religiosa del ‘500 italiano, Firenze, 1990; FIRPO, M., Inquisizione romana e Controriforma. Studi sul cardinal Giovanni Morone e il suo processo d’eresia, Bologna, 1992; FIRPO, M., Riforma protestante ed eresie nell’Italia del Cinquecento. Un profilo storico, Roma – Bari, 1993; FRAGNITO, G., Gasparo Contarini. Un magistrato veneziano al servi¬zio della cristianità, Firenze. 1988; FRAGNITO, G., La Bibbia al rogo. La censura ecclesiastica e i volgarizzamen¬ti della Scrittura 1471-1605, Bologna, 1997; GAUDEMET, J., Le mariage en Occident, Paris, 1987; JEDIN, H., Katholische Reformation oder Gegenreformation?, Luzern 1943; JEDIN, H., Geschichte des Konzils vom Trient, 4 vols., Freiburg i.Br. 1949-1973; JEDIN, H. – ROGGER, I. (dirs.), Il concilio di Trento come crocevia della politica europea, Bologna. 1979; Jedin, H. – Alberigo, G.,: Il tipo ideale di vescovo secondo la Riforma cattolica, Brescia, 1985; LEFEBVRE, CH. – PACAUT, M. – CHEVAILLER, L. (dirs.), L’époque moderne 1563-1789. Les sources du droit et la seconde centralisation romaine, a Histoire du droit et des institutions de l’Eglise en Occident, vol. 15/1, Paris, 1976 ; MARCOCCHI, M., La riforma cattolica. Documenti e testimo¬nianze. Figure ed istituzioni dal secolo XV alla meta del secolo XVII, 2 vols., Brescia, 1967-1970; MARCOCCHI, M.,: Colonialismo, cristianesimo e culture extraeuropee. L’Istru¬zione di Propaganda Fide al Vicari apostolici dell’Asia Orientale (1659), Milano, 1981; PRODI, P., Note sulla genesi del diritto nella Chiesa post-tridentina, in Legge e Vangelo. Discussione su una legge fondamentale per la Chiesa, Brescia, 1972, pp. 191-223; PRODI, P. Il sovrano pontefice. Un corpo e due anime: la monarchia pa¬pale nella prima eta moderna, Bologna, 1982; PRODI, P., Controriforma e/o riforma cattolica: superamento di vecchi dilemmi nei nuovi panorami storiografici, a “Rómische Historische Mitteilungen”, 31 (1989), pp. 227-237; PRODI, P. – REINHARD, W. (dirs.), Il concilio di Trento e il moderno, Bologna, 1996; VACCARO, L. (dir.), L’Europa e l’evangelizzazione del Nuovo Mondo, Milano, 1995. Sobre el pensament del barroc catòlic i sobre el seu optimisme cfr. BALDINI, U., Legem impone subactis. Studi su filosofiá e scienza dei gesuiti in Italia 1540-1632, Roma, 1992; BRIZZI, G. P. (dir.),: Il catechismo e la grammatica, Bologna, 1985; CERTEAU, M. DE, La Fable mystique, XVIe-XVIIe siècle, Paris 1982; CHATELLIER, L., L’Europe des dévots, Paris, 1987; CHATELLIER, L., La religion des pauvres. Les missions rurales en Europe et la formation du catholicisme moderne XVIe-XIXe siècle, Paris, 1993; COGNET, L., Le crépuscule des mystiques: Bossuet, Fénelon, Tournai, 1958; DELUMEAU, J., L’aveu et le pardon. Les difficultés de la confession XIIIe-XVIIIe siècles, Paris 1990 ; DHOTEL, J.-CL., Les origines du catéchisme moderne, Paris, 1967 ; DOMPNIER, B., Le venin de l’hérésie. Image du protestantisme et combat catholique au XVIIe siècle, Paris, 1985; FUMAROLI, M., L’âge de 1’ éloquence. Rhétorique et ‘res literaria’ de la Renaissance au seuil de l’époque classique, Paris, 1994 ; HERMANN, C., L’Eglise d’Espagne sous le patronage royal (1476¬1834). Essai d’ecclésiologie politique, Madrid, 1988; MENOZZI, D., Les images. L’Eglise et les arts visuels, Paris, 1991; POZZI, G., Alternatim, Milano, 1996; ZARRI, G. (dir.), Donna, disciplina, creanza cristiana, dal XV al XVII secolo. Studi e testi a stampa, Roma, 1996.

(10). Sobre la pervivència dels antics ideals de la Nova Devotio a la Reforma Protestant i a la Refroma o Contrarreforma Católica cfr. CAFFIERO, M., La politica della santita’. Nascita di un culto nell’eta’ dei Lumi, Roma – Bari, 1996; FIRPO, M., Il problema della tolleranza religiosa nell’eta’ moderna: dalla riforma protestante a Locke, Torino, 1978; LUBAC, H. DE, Augustinisme et théologie moderne, Paris, 1965; NANNI, S. (dir.),: Devozioni e pietá popolare fra Seicento e Set¬tecento: il ruolo delle congregazioni e degli ordini religiosi, “Dimensioní e problemí della ricerca storica”, VII/2 (1994).

(11). Cfr. les Provincials de PASCAL i STELLA, P., La bolla Auctorem Fidei (1794) nella storia dell’ultramontanismo. Saggio introduttivo e documenti (Il giansenismo in Italia. Collezione di documenti, a cura di P. Stella, vol. II/1), Roma, 1995.

L’INVENTOR, EN EL JUBILEU DE 1500, DE LES “PORTES SANTES”

January 26th, 2017

1.L’any 1.500 ‘regnava’ a Roma, i dic aquesta paraula en tota la seva cruel realitat, el papa Alexandre VI. Nascut a Xàtiva, València, el 1 gener 1431.
El seu nom real i civil era Roderic [Llançol] de Borja. Fill de Jofré Gil Llançol i Escrivà i d’Isabel de Borja. Sis anys després del naixement de Roderic, va morir el seu pare i la família es va traslladar a València amb el seu oncle Alfons de Borja, que n’era el bisbe. Entre els anys 1452 i 1456, va estudiar a Bolonya. Allà es va doctorar en Dret. Un any abans, quan el seu oncle ja era el papa Calixte III, va assumir el cognom de la seva mare. Des de llavors serà Roderic de Borja.
Acabats els seus estudis, el papa Calixte III, el va nomenar cardenal, al consistori secret del mes de febrer de l’any 1456. Roderic de Borja tenia tot just 25 anys. El 17 de setembre del mateix any, va ser nomenat vicecanceller de la Santa Església Romana. Atès que el ‘canceller’ era el mateix papa, el títol era equivalent a l’actual Secretari d’Estat, amb algunes variants que no és el moment d’explicar.

2. En morir el seu oncle, i en un conclave que va proposar, amb acarnissament i molta cruesa, un film de 2006, The Conclave, es va triar a un cardenal de Siena, no noble, però sí bon llatinista i hel·lenista: el Cardenal Piccolomini. Fou Pius II, Roderic van seguir com Vicecanceller i el papa que ell, a la fi, va votar, l’anomenà Protodiaca. El papa següent, Pau II, va ratificar al vicecanceller i el va premiar fent-ho bisbe d’Urgell i príncep d’Andorra. El papa següent, Sixte IV, el va conservar en la vicecancelleria i el va elevar a cardenal-bisbe d’Albano i de Porto Santa Rufina i el va nomenar degà del col·legi cardenalici. Després, Inocenci VIII, mantenint-lo sempre com a vicecanceller, el va fer degà del Sacre Col·legi, i al que ja era bisbe de València, el va fer, a més, bisbe de Mallorca.

3. L’11 d’agost de 1492, quan faltaven encara dos mesos per a ‘descobrir’ Amèrica, Roderic de Borja va ser elegit papa. Va prendre el nom d’Alexandre VI.
Alexandre VI va reunir a Roma a Raffaelo Santi, Michelangelo Buonarroti, Bernardino di Bento, Il Pinturicchio i molts altres arquitectes, artistes i intel·lectuals per embellir Roma i, sobretot, el Vaticà. La Cancelleria Vecchia, Castel Sant’Angelo, les “Estades Borja” del Palau Apostòlic, Santa Maria la Major i tants altres llocs de Roma són testimonis de l’obra ‘decorativa’ del segon papa Borja.

4. Per al Jubileu de l’any 1.500, Alexandre VI, el 22 de desembre de 1499, va emetre la Butlla Inter multiples. Per a aquella ocasió, va inventar una cosa que ha tingut gran èxit durant molts segles, fins avui mateix, en tots els jubileus: les “Portes Santes” de les basíliques majors romanes i la seva solemne obertura ‘sincrònica’ pel Papa a Sant Pere i tres cardenals delegats seus en les altres tres “Portes Santes”. Tot això es basava en el verset 9 del capítol 10 de l’Evangeli segons Joan: “Ego sum ostium: si quis introierit per me salvabitur”(1). La cita de l’Evangeli segons Joan era la justificació crística de les indulgències que es guanyaven entrant per les “Portes Santes”.

Jaume González-Agàpito

(1) “Jo soc la porta: si algú entra per mi, se salva”.