?>

LA SOLITUD ‘ENCANTADA’ I CURULLA D’ESPERANÇA

October 21st, 2017

1. Visc en un temps meravellosament interessant. Jo soc un vell, però, no pas un ‘des-encantat’. El “suport electrònic” ha canviat el món en el qual visc i en el qual moriré. Han canviat no pas únicament els mètodes, els interessos i els partidismes, sinó també els encunys del nostre pensament. Això és reconfortant en el segle XXI!
Després d’una llarga època de papanatisme a-filosòfic, avui torno a veure joves que volen ser i s’autotitulen ‘filòsofs’. És un camí llarg i curiós, però, fascinant.
De nou, aquel Sòcrates, amb les seves constants i inquietants preguntes que el portaren a morir per ésser ‘a-teu’, pot circular, 2416 anys després de prendre la cicuta, pels nostres carrers.

2. Catalunya inquieta, sacsejada i un xic poruga en la seva constant adoració de Mammón, ha de pensar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.
El Regne d’Espanya, que en la Constitució de 1978, ha trobat un referencial també per als qui la van combatre i ara l’invoquen constantment, ha de pensar també on vol anar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.

3. És curiós com aquesta segona generació, darrera a la meva, generació d’independentistes ‘nats’ i no ‘convertits’ com la entre-mitja, la meva i l’anterior, ha portat Catalunya a la situació d’avui.
Quasi el mateix val per als unitaristes de les tres generacions, amb les variants que aquí no podem ara explicitar.
Una curiosa situació que ha forçat els ciutadans de Catalunya a definir-se. No solament a casa, als dinars i sopars, al treball o als bars, sinó en manifestacions multitudinàries.
Avui, els mites han caigut i resta únicament la realitat en la qual vivim. És la realitat factual i verificable. És la realitat, fins ara monòtona, del dia a dia. És la realitat que fa descobrir que, a Catalunya, hi ha una situació plural que no poden ignorar, ni mistificar amb els mites, reals o inventats, que avui, dissortadament, han ocupat el lloc de la raó i el seny, per una part i per l’altra.

4. L’Església espanyola, ara governada a les seus episcopals i a la Conferència Episcopal per individus de la meva generació, de l’inter-mitja i, pocs, de la tercera, ha restat atònita davant del que passa a Catalunya.
Un meu antic col·lega del Col·legi Espanyol de Roma i, ara, president de la CEE, ha proposat la distensió i el diàleg. No pas tots els altres bisbes espanyols l’han volgut entendre.
A Catalunya hi han 8 bisbes catalans, 3 valencians, 1 aragonès, 1 mallorquí i 1 menorquí. Fora d’algun que ha manifestat personalment el que pensava, quasi tots han romàs en un silenci prudent o han dit en algun document col·lectiu, el que els semblava que calia dir.
El silenci, en aquests moments, és savi, però és també l’actitud corrent en un episcopat català que queda molt mediatitzat per una societat catalana que, en gran part, ha girat l’esquena a l’Església Catòlica.
El Nunci de Sa Santedat, després d’algunes afirmacions públiques d’acord amb la posició política del govern del PP en algun acte oficial, ha romàs també en un silenci que està d’acord amb la prudència i amb la intel·ligència de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu.

5. Alguns, com jo mateix, en una Catalunya convulsa i un xic agitada, hem servat aquell silenci institucional que escau, en el seu rol pastoral, als que tenen alguna jurisdicció eclesial. Reservant-nos, és clar, la llibertat de pensar i obrar personalment en tot allò que no contamini una Església oberta als qui provenen del judeocristianisme, de l’hel·lenisme o del paganisme, com ens va ensenyar Sant Pau.
El dia 1 d’octubre jo el vaig passar internat a l’Hospital de Barcelona. Una angina de pit i una intervenció quirúrgica, immediata al seu descobriment, allí em van retenir.
En una solitud que jo vaig voler quasi absoluta, amb les menys visites possibles, que per a mi va ser ‘encantada’ per tot el que passava a Catalunya, però que va ser curulla d’esperança.
Quan estàs tot sol, quan descobreixes qui t’estima de debò, familiars i altres amics, i qui ni ha tingut la cortesia de saber si havies quedat viu, invalidat o mort, descobreixes que l’esperança realment prové primeriament d’aquell a qui has consagrat la teva vida i que t’estima. També dels bons familiars i bons amics que tèstimen. No pas de tants i tants xerraires i comediants.
Amb això no parlo únicament de la societat en la qual visc, sinó de una Església que cada cop em sembla, pesi als pronunciaments dels qui ens regeixen, més i més hipòcrita. Però, com a dit avui el Cardenal Amato a la Betificació del Màrtirs Claretiens a la Sagrada Família que, en la seva santedat, ens fa dir encara als cristians d’a peu: “NO TINC POR”!

Jaume González-Agàpito

LA IRONIA DE SÓCRATES I CATALUNYA

April 6th, 2017

1. Senyor Carles Puigdemont, és a través d’una emissora àrab que els catalans hem de saber què és el que es proposa preguntar-nos al ‘Referèndum’?
La Pilar Rahola ja li ha dit que no, mitjançant 8 al dia de Josep Cuní. I té raó. A ella i a mi ens va agradar més el que va dir a Harvard. Certes coses s’han de dir a casa, “clar i català” i, només després, s’han de publicitar per montes et colles. La Theologia Solis dels emperadors xinesos no es pot practicar a la Catalunya del 2017!

2. Sé que això no és fàcil i, mantes vegades, no sembla prudent, dada la situació econòmica, social i política en la qual vivim. Els de la Corona de Castella, els de la de Navarra i molts dels de la Corona d’Aragó, no volen sentir ni tan sols parlar del ‘Referèndum’. Eixos catalans que tenen el diner com a déu i aquells que són ciutadans de Catalunya, però, pesi això, se senten més espanyols que no pas catalans, tampoc.

3. Però, en aquestes coordenades, cal aprendre de la ironia de Sòcrates. Aquest gran i misteriós personatge va morir condemnat per ateu i instaurador d’una nova divinitat, l’any 399 a. C. Això va passar en un temps difícil per Atenes. Havia sucumbit sota el poder l’Esparta i es tancava la gran època d’or atenesa. En aquella situació era difícil interpretar la desgràcia del filòsof, denunciat per Méletos, per un crim contra l’estat.

4. La interpretació de la seva mort la va donar Sòcrates mateix, per mà de Plató, en els diàlegs Eutifró, Apologia de Sòcrates, Critó i Fedó. La interpretació s’escriu en una època amplia i tampoc molt fàcil a Atenes i al món hel·lènic.
En aquesta interpretació apareix la ironia socràtica. La ironia socràtica no vol desemmascarar i abatre l’altre. Vol ajudar-lo. Vol fer-lo lliure i accessible a la veritat. L’irònic Sòcrates no aprova el propi estat espiritual i moral. Ell sap com hauria de ser, però, no es fa il·lusions sobre el fet de no ser així, i coneix les dificultats en esdevenir-ho: “car jo estic ben lluny de dir que tu hauries de ser cultivat i de dir que jo no en tingui necessitat” (Alcibiades 1, 124 c). Ell “sap que no sap res”, però no com a escèptic, sinó amb la consciència que cal, per això mateix, indagar tant decididament i amb la fe de que la indagació portarà, un dia, a reals descobriments.

5. Aquesta “docta ignorància” que té una real consciencia del propi valor, però, que porta a la recerca constant fou el triomf del llegat socràtic.
Jo avui pregunto: ¿els independentistes catalans i els unionistes espanyols tenen aquesta “docta ignorància” que és apassionada recerca de la veritat del propi destí? Crec que no.
Uns i altres, ressentits per humiliats i prepotents per un passat, mantes vegades, inventat en ordre a un futur millor, no van a la recerca, en la “docta ignorància”, de la veritat de cada societat en vistes a la llibertat i a un destí espiritual i moral satisfactori.
Cal imitar a Sòcrates i actuar ‘irònicament’, no per condemnar i abatre l’altre, sinó per alliberar per a la recerca constant de la pròpia identitat. Cal parlar poc i escoltar molt. Cal, ‘irònicament’ treballar per fer descobrir la veritat de l’home i del seu destí, ajudats pel ‘daimonion’ que, deia Sòcrates, és quelcom diví.

Jaume González-Agàpito

LA ECLESIOLOGIA BIZANTINA

September 24th, 2016

1. L’Església d’Orient té la peculiaritat de connectar-nos amb tota naturalitat i facilitat amb l’Església patrística. La dels segles IV-IX: l’Església dels grans Concilis.
Una característica seva és el fort subratllat de la sinodalitat(1). Es podria resumir aquest pensament dient amb Sant Joan Crisòstom: “Ekklesía synódou estîn ónoma”. La sinodalitat és una dimensió inherent a la natura mateixa de l’Església, en¬tesa com comunió, i de forma rellevant, a la natura del ministeri episcopal. La seva estructura ontològica provindria del principi de “comunió” que paradoxalment acaben de descobrir i revaloritzar els eclesiòlegs llatins. El principi de comunió postula la immanència de la dimensió universal en l’Església local així com de la di¬mensió local en la universal. La sinodalitat s’origina en el fet de que tots els bisbes, com caps de les esglésies loca¬ls, participen del carisma del testimoniatge de la veritat expressada en la sinodalitat. La sinodalitat, essent la dimensió operativa de la communio ecclesiarum, es realitza en el sentit més ple en el exercici del ministeri episcopal. S’expressa de forma plena i suprema, vàlida per a tota l’Església, en l’activitat col·legial del coetus episcopo¬rum i es realitza amb un valor vinculant, limi¬tat a l’àmbit geogràfic que aplega, en l’activitat ordinària de cada un dels bisbes. Es plasma en el Sant Sí¬node Patriarcal i en la participació dels laics en les eparquies i en les parròquies.

2. En aquest sentit és molt característica la concepció de l’episcopat en la tradició bizantina. El P. Olivier Rousseau, de l’estimada comunitat de Chevetogne, ho va expressar magistralment en un article, aparegut l’any 1960, a la revista “Irenikon”. A l’Orient, el bisbe és la imatge vivent de Déu Pare. És per aquest motiu que, quan ell no presideix la celebració de l’Eucaristia o de l’Ofici Diví, la càtedra queda buida, no l’ocupa ningú visible, perquè en ella hi ha present, encara que invisi¬ble, el misteri de Déu(2). Això que podria semblar una curiositat litúrgica, és, en canvi, molt important si es compara amb la tradició llatina del bisbe successor dels apòstols i “Vicarius Christi”(3). Fou a partir d’aquesta i d’altres singularitats que s’anà plasmant una mena de dicotomia eclesiològica entre ambdues tradicions teològiques i llur respectiva evolució. Com diu Jonh Meyendorff, l’Església d’Orient “no va tenir l’ocasió o el desig de participar en una con¬cepció vicarial respecte a Crist del munus episco¬pal(4). Simplement no es va acceptar l’ús que el papat, potenciat, a partir del segle XI, feu de la tradició exegètica de Mt 16,18ss.; Lc 22,32ss.; i Jn 21,15-27, encara que el rol per¬sonal de Pere, com la roca sobre la qual està construïda l’Església, fou reco-negut, durant molt de temps i abans de que la polèmica distorsionés la qüestió, pels escriptors eclesiàstics bizantina(5).

3. Aquesta posició que, des d’una angulatura catòlica, pot ser vista com un simple recurs doctrinal de fonamentació de la diversitat, està arrelada, en canvi, en quelcom molt peculiar i propi de la tradició bizantina: el concepte de “Tradició viva”. La Tradició que va tenir i te un paper tan rellevant en la dogmàtica catòlica i orto¬doxa, no és vista a Orient como un “depositum” estàtic de formulacions doctrinals, o com un fons documental de textos que sostenen la praxis doctrinal, existencial i celebrativa de cada una de las dos branques del cristianisme antic. El concepte “ortodox” de “tradició vivent” predica quelcom molt més intere¬sant: és la mateixa vida de l’Església, el seu exis¬tencial personal i col·lectiu, la qual representa una epifania de l’ésser mateix de l’Església santa. L’Església, guiada i orientada pel Pneuma Sant, plasma en la seva vida mateixa el contingut de la seva essència i del seu ser.

4. Una altra peculiaritat de la Ortodòxia és el fort subratllat del concepte apofà¬tic de Déu(6) i la seva concepció de la Trinitat que va de la distinció de les persones (dada neotestamentària) a la unitat de llur ser (essentia per als llatins), amb un fort subratllat de la “fontalitat” del Pare, que va condicionar no pas poc la posició de l’Orient en el conflicte sobre el Filioque.
També hem de reconèixer la gran aportació de l’Orient bizantí a la Pneumatologia. L’Esperit sant, del qual diuen que va dir Pius XII que era el gran desconegut (evidentment a l’Occident), és a l’Orient un element essencial i capital de la seva concepció teològica(7).
La cristologia es, a Orient i com va reclamar per a l’Occident el cardenal Ch. Journet, en el seu llibre L’Église du Verbe Incarné(8), i en innombrables articles, l’eix de l’antropologia teològica i de la mariologia. Des d’on es va a parar, essent conseqüent, a la concepció de la sacramentalitat com una mistagoria partici¬pativa del misteri de la divinització de l’home.

Jaume González-Agàpito

Notes
(1) El Dr. S. PIÉ, en un opuscle que reprodueix la lliçó inaugural que va pronunciar a l’apertura del curs 1993-1994, a la Facultat de Teologia de Catalunya, ha estudiat aquesta perspectiva. Vegi’s també l’obra col·lectiva Le concile et les conciles. Contribution à la vie conciliaire de l’Église, Chevetogne, 1960.
(2) Cfr. a propòsit d’això, cfr. l’interessant i ja clàssic article del P. K. Rahner publicat en el primer volum dels seus “Escritos de Teología”.
(3) Com és ben sabut, l’expressió era comú, aplicada als bisbes i emprada per ells mateixos, en l’Església africana pre-nicena i en la immediatament posterior al primer concili.
(4) Cfr. La Teologia de bizantina. Svilupi storici e temi dottrinali, Casale Monferrato, 1984, p. 120.
(5) Cfr. FOCI, Homilía I, cfr. C. MANGO, The Homilies of Photius, Cambridge, 1958, p. 50.
(6) Aquesta noció, avui adquirida i digerida en les facultats teològiques catòliques, era com estranya i inquietant fa només tres decennis. Per a mostra un botó. Recordaré sempre l’interès i l’emoció amb què el Dr. David Estrada, professor de Teodicea a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona pels anys seixanta, em va trucar després d’un examen, quan jo era estudiant. Ell, de confessió evangèlica, s’admirava que un alumne seu li parlés, en l’exercici proposat sobre el concepte i la noció de Déu, del apofatisme. Vaig intentar, posteriorment, tenir un canvi d’impressions sobre això amb el meu acabat d’estrenar, per a mi i per al Seminari Conciliar de Barcelona, professor “De Deo Uno” en la seva secció teològica. Era, en l’any 1965. Vaig tenir, però, la sensació de no ser entès o, almenys, no despertar cap interès en el novell professor a qui, juntament amb Jaume Riera intentàrem motivar, ell amb la seva afició hebraico-bíblica, jo amb la teologia dels Pares. Cansat i una mica fastiguejat del que es presentava com una novetat i una altra cosa no era sinó treure el cap a la teologia positiva que, des de feia diversos anys, consumíem els clients de la secció francesa dels “Amics del Catecisme”; també del que es deia en el “De Deo Trino”, explicat dins d’una alicurta i rígida visió tomista, seguint el comentari del P. Cuervo a la part corresponent de la “Summa Theologica” a la BAC; i del “De Deo Creante et Elevante”, exposat segons uns tronats esquemes de la tradició tomista de la Gregoriana dels anys 40-50, vaig deixar una mica de banda la “theologia cataphatica” i vaig experimentar, gràcies a la preciós llibre de V. Lossky, “Essai sur la théologie mystique de l’Église d’Orient”, Paris, 1944, que jo llegia i rellegia contínuament, les dolçors i la coherència de la “theologia apophatica”. D’aquesta última obra és especialment revelador i suggestiu el capítol II: Les Ténèbres divines (en l’ed. De París, 1990, que ara tinc a mà, pp. 21-41): Allà i d’una lectura directa de l’Aquinat, a qui vaig descobrir molt més apofàtic que els meus professors ( “De essentia divina quomono sit, vel potius, quomodo non sit”), i vaig treure els elements per a una reflexió teològica correcta sobre Déu. Aquesta va ser l’aportació de l’ortodòxia a la meva petita recerca.
(7) Vegi’s el llibre ja citat de V. LOSSKY, cap. VIII, Économie du saint-Esperit, ed. de Paris, 1990, pp. 153-169; i també S. BOULGAKOF, Le Paraclet, Paris, 1946; i las interessants indicacions al respecte en un llibre del meu antic professor TH. SPIDLÍK, La spiritualità dell’Oriente cristiano, en el qual la vol estructurar en el capítol II, La vita in Dio. És, doncs, tot un savi compendi: “Nello Spirito Santo (pp. 33-38), Per Gesù Cristo (pp. 39-47), Al Padre (pp. 47-54)”.
(8) Freiburg, 1951ss.

“LES SANTES” DE MATARÓ UTILITZADES

July 28th, 2016

1. Un de la meva comunitat barcelonina em feu la caritat de traslladar-me ahir, en el seu cotxe, a la meva ciutat natal: Mataró. El meu cotxe fa quasi un any que no funciona i el germà volia evitar al seu rector, ja septuagenari, el viatge estival en transport públic, a les 8 hores del matí. Enguany jo volia assistir a la Missa de les Santes i concelebrar. A les 8,35 jo vaig arribar a la Plaça de Santa Anna.
Com l’any passat a la Setmana de Passió, aquest any em fa també mal no sé què a l’esquena i vaig pensar que potser seria prudent prendre un Nolotil comprat en una farmàcia per poder resistir les més de tres hores de la celebració sense que ningú se n’adonés del meu petit entrebanc estiuenc de 2016. Cap de les tres farmàcies visitades estava oberta. Ho vaig substituir amb un cafè en llet a la Granja Caralt: no era bo anar completament dejú post Officium Lectionis et Laudes a Missa. Eren ja les 8,50 del matí.
2. El curt trajecte pel Carrer Nou em feu trobar amics i coneguts. Durant 15 minuts vaig ser informat, per 7 persones diverses, de quasi tots els “desastres eclesials mataronins”. Es veu que la literatura internetística, d’un color i d’un altre, s’ha ocupat àmpliament del tema. Un servidor, que ja es prepara per a morir en la misericòrdia de Déu i en la pau del seu perdó i del meu que sempre he procurat oferir, ja no té temps d’atendre a certes humanae varietates.
3. Vaig pensar que seria bo anar a pregar durant part els més 3/4 d’hora que faltaven per a l’inici de la celebració.
Vaig anar a la tomba del Beat Josep Samsó i Elias. El van matar quasi exactament 5 anys abans de néixer jo, a uns 300 metres de Santa Maria. Durant molts anys i durant les meves vacances estiuenques, vaig ser jo qui celebrava la missa vespertina el dia primer de setembre, aniversari de la seva mort. En els anys ’70 i ’80 a molts capellans no els hi agradava ‘contaminar-se’ amb aquell que van matar els anarquistes.
Allí vaig recordar també el rector francès que havien assassinat, a la seva església parroquial, el dia anterior.
També en vingué al pensament una cosa que, abans d’una celebració en la qual jo era un dels diaques, em digué un altre beat, Pau VI: “el martiri, a l’Església, a vegades és silenciós, però molt dolorós”.
4. A les 9,25 vaig entrar a la sagristia: fora d’un dels vicaris parroquials, totes les altres persones eren la plana major de la Delegació d’Economia de l’Arquebisbat de Barcelona. De bell antuvi vaig pensar que m’havia equivocat de lloc.
Totes les 7 converses del Carrer Nou em feren entendre de què anava la celebració de Les Santes d’enguany: calia apuntalar certes persones i ho feia tot el staff sistaquià! Com que jo sempre he mirat de no judicar ningú, vaig pensar que ells deurien saber el que feien, però, també vaig sentir, que pesi al meu bon propòsit de tornar a participar d’una celebració que jo estimo, allí no em trobava massa bé.
La homilia insistí en l’assumpte. Hi ho feu tan contundentment que a mi em va començar a fer mal, no solament l’espatlla, sinó també el cor.
En tota la celebració, estranyament no es va dir res de la Jornada Mundial de la Joventut que simultàniament s’estava celebrant a Polònia.
5. He deixat i deixo sempre en llibertat a tothom perquè faci allò que creu que ha de fer i ho digui, però, vaig pensar que Pau VI tenia més raó que un sant: “El martiri, a l’Església, a vegades és silenciós, però és molt dolorós”.
En un Mataró quasi totalment secularitzat i descristianitzat i que ha convertit allò que un grup vam decidir en una reunió en el Foment Mataroní en la darreria dels anys ’70: “Les Santes fem-ne la Festa Major!”, en una festa quasi pagana, li cal superar les intrigues, les enveges, els partidismes eclesials i que senti predicar la misericòrdia de Déu. M’agradaria que Santa Juliana i Santa Semproniana intercedissin per Mataró: “Recedant vetera, nova sint omnia: corda, voces et opera!”.
Jaume González-Agàpito

A FLAGELLO TERRAE MUTUS, LIBERA NOS, DOMINE

April 22nd, 2016

1. Això cantaven els capellans quan encara resaven les Lletanies dels Sants, a les Témpores i a les regotives lligades a les quatre estacions de l´any i a les necessitats climatològiques de l’agricultura i de la ramaderia.
Les Témpores van néixer a Roma i es van difondre a altres llocs gràcies a la imposició, quasi manu militari, dels llibres litúrgics romans. En un primer moment se celebraven durant les estacions de tardor, d´hivern i d´estiu, concretament en els mesos de setembre, desembre i juny. Però, aviat, s´afegí a aquestes tres Témpores, la celebració corresponent a l´estació de la primavera, que coincidia amb el temps de Quaresma.
Com que el temps de Quaresma, regit pel calendari pasqual, col·locava les Témpores en dates molt variables entre els mesos d’abril i de maig, el seny popular feu de la festa de Sant Marc (25 d’abril) i dels tres dies anteriors a l’Ascensió (festa celebrada en la quarantena de la solemnitat de la Pasqua) un ritual que coincidia més amb els ritmes agrícoles. Es feien tres processons de rogatives per a la protecció i preservació dels sembrats. Es pregava al sant evangelista protector contra les llagostes. Sembla que aquesta rogativa fou proposada per Gregori el Magne, l’any 590, contra una plaga de llagostes i d’altres alimanyes. Eren anomenades les Lletanies Majors de Sant Marc.
En un clima de dejuni i de penitencia es reunia antigament la comunitat cristiana per donar gràcies a Déu per les collites i els fruits de la terra i per invocar la seva benedicció sobre el treball humà i la seva protecció contra les adversitats.
A Catalunya hi havia a les esglésies parroquials, especialment rurals, el ‘communidor’, hi han encara exemples a Santa Maria de Porqueres, Sant Esteve de la Doma a La Garriga, Santa Agnès de Malanyanes, etc. Era un espai cobert, normalment quadrat, amb obertures als quatre punts cardinals, on el rector, amb la Veracreu a les mans, comminava les tempestats.
Les Lletanies dels Sants també es cantaven i es canten a la celebració de la Nit de Pasqua, del Baptisme, de la Confirmació, de els Ordres Sagrats, dels vots monàstics o religiosos, de la benedicció dels abats i abadesses i a l’hora de la mort.
2. En les Lletanies dels Sants en la seva versió pre-conciliar es deia: A flagello terraemus, libera nos Domine.
El racionalisme, d’arrel francesa, que impregnà la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, es va suprimir aquesta invocació anti-sísmica.
Avui, a l’Equador, amb més de 500 morts i més de 4.000 ferits, fruit de les repetides escomeses d’un terratrèmol repetitiu, sembla que aquella supressió, de fa més 50 anys, fou inoportuna.
Els equatorians, com els europeus romans i pagans, com els europeus cristians regits pel Papa Gregori I, com els homes i dones dels 14 segles posteriors, no saben que dir, ni a qui acudir ‘racionalment’ per defugir el flagellus terrae motus. Saben quines són les causes ‘geològiques’, però no saben quan, a on i quina intensitat real tindran els terratrèmols que els amenacen.
3. Això es pot oblidar, en la pregunta filosòfica més punyent sobre la seva causalitat primària i secundària, en un món ‘divertit’ d’una societat constreta en els seus propis problemes socials, polítics, econòmics i vivencials.
Però, resta en la dona i l’home d’avui un gran interrogant sobre l’origen, el sentit i la incidència del “mal natural”.
Es pot ser ateu i dir que, com que som fruit d’una probabilitat cega, estem en mans d’un destí cec i sense sentit.
Es pot ser ‘filòsof’ i es pot acceptar una visió causal de l’univers per arribar a la Causa Primera que no sempre es pot abastar i conèixer: “Causa causarum miserere mei!”, va dir Cícero abans de morir. O negar la causalitat originària en l’univers tot això com feu Lucreci en el seu De rerum natura.
Es pot ser ‘teodiceu’ i muntar una mena de Deus ex machina que crea i després vetlla o no vetlla per un univers que no sempre es previsible en els seus moviments.
Es pot ser ‘teòleg’ i es pot a antropomorfitzar tant a Déu que, realment, sigui difícilment comprensible en la seva creació, la seva pre-ciència, la seva predestinació i la seva providència. O per les cinc vies que a la Summa proposa Tomàs d’Aquino ‘provar’ la seva realitat i la seva acció en l’univers.
Es pot ser ‘apofàtic’ i afirmar que podem afirmar el que no és Déu i, com ensenya Pau en la seva Epístola als romans, escatir, mitjançant el mateix coneixement natural les espurnes per al coneixement de Déu i, amb la fe, com diu en l’Epístola als colossencs, assolir la seva icona en Jesús el Crist.
4. A l’Equador sofreixen el terratrèmol i l’home i la dona d’occident pateixen i tenen, pot ser, compassió. Però, es fan alguna pregunta més que intenti, a més de pregar A flagello terae matus, libera nos Domine, explicar què significa ell o ella en un univers que no acaba de entendre en la seva causalitat activa i passiva? O, com els romans en te prou amb tenir panem et circenses i el futbol és ja el seu opi religiós que l’allibera d’altres preocupacions més transcendents?
Jaume González-Agàpito

LLIBERTAT D’INFORMACIÓ I D’EXPRESSIÓ I LLIBERTAT RELIGIOSA

February 27th, 2015

1. Una societat no confessional és la que no és tampoc una societat de confessió laica.
La laïcitat o el laïcisme s’entenen avui en un sentit molt equívoc. Moltes vegades en el sentit de que la religió, les dones i homes religiosos i les comunitats religioses no tenen el dret de manifestar-se, de fer celebracions públiques i d’aparèixer en la societat com elements legítims, legals i ‘constitucionals’.
2. La llibertat d’informació i d’expressió queden garantides en la Constitució Espanyola (arts. 10, 16, 20, 27, 44 y 53). També la llibertat religiosa i de culte queden sancionades (art. 16).
3. Les lleis espanyoles no contemplen, però, com les italianes, “el vilipendi de la religió” (articles 403-405 del Codice Penale: ofenses a una confessió religiosa mitjançant el vilipendi de les persones; ofenses a una confessió religiosa mitjançant el vilipendi o el dany de les coses; torbar les funcions religioses del culte de una confessió religiosa).
El Código Penal espanyol diu en el seu article 525: “1. Incurrirán en la pena de multa de ocho a doce meses los que, para ofender los sentimientos de los miembros de una confesión religiosa, hagan públicamente, de palabra, por escrito o mediante cualquier tipo de documento, escarnio de sus dogmas, creencias, ritos o ceremonias, o vejen, también públicamente, a quienes los profesan o practican. 2. En las mismas penas incurrirán los que hagan públicamente escarnio, de palabra o por escrito, de quienes no profesan religión o creencia alguna”. Tothom, però, coneix la quasi ineficàcia real d’aquesta disposició legal i la poca implicació dels magistrats en el fer observar in iudicando aquest article 525 del C. P.
4. Tot plegat fa que l’atemptat contra la llibertat d’informació i d’expressió sigui blasmat i combatut, no pas únicament en la legislació vigent a l’Estat espanyol, sinó també en la consciencia i en l’actuació dels ciutadans.
En canvi, l’atemptat contra la religió, pel que fa a la llibertat religiosa i a la llibertat de culte, queda reduït quasi exclusivament al que castiga ja citat article 525 del Codi Penal espanyol amb les mancances que, més amunt, ja hem indicat. També això fa que, en la consciència i en l’actuació dels ciutadans, no tingui quasi cap relleu l’ofensa a la religió.
Més encara, per a no pocs, sembla que en un estat ‘laic’, que voldria dir a-religiós i anti-religiós, es tindria que combatre sistemàticament tota aparició o pretensió pública de la religió. Deixant-li, en els més magnànims, únicament l’espai de la pròpia intimitat personal o d’un culte estrictament no-públic o no constatable en la societat.
És, en aquesta perspectiva, que s’entén que es vulgui obstar que apareix públicament qualsevol signe o actitud personal de tipus religiós. La religió i els seus signes serien quelcom que ‘ofèn’ la ‘laïcitat’ de l’estat o la “confessionalitat laica de l’estat”.
5. Conseqüentment, milions de persones van sortir a defensar contra l’Islam ‘radical’ les víctimes assassinades o ferides el 7 del mes de gener a Paris, però, molt poca gent s’ha solidaritzat i ha defensat les víctimes de l’Església Copta, de l’Església Caldea, de les esglésies cristianes de Nigèria que des de fa dies són decapitades, segrestades o cremades vives.
Es defensa únicament la llibertat d’informació i d’expressió i no tant l’existència de la religió i la llibertat religiosa?
Jaume González-Agàpito

Halloween

November 1st, 2013

Amb el mot Halloween s’anomena una festivitat tradicional heretada de les celebracions en el països celtes de la commemoració de tots els difunts. S’ha estès ràpidament arreu del món i, en especial,  als països anglosaxons i, avui, quasi a tot arreu del món occidental.

Fa molts segles a Bretanya, Escòcia i Irlanda, el dia 31 d’octubre se celebrava la festivitat de Samhain, que coincidia amb el darrer dia de l’any segons els antics calendaris celtes i anglosaxons. Samhain era el déu dels morts. Algunes fonts indiquen que la paraula gaèlica Samhain literalment vol dir “final de l’estiu”. El dia que celebraven Samhain era, per tant, el dia abans del cap d’any. S’encenien, com nosaltres fem per Sant Joan, grans fogueres per foragitar, deien, els esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, i anaven acompanyades de bruixes i esperits. Per això no s’encenia cap llum a les cases, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos.

En el catolicisme roma el dia de la consagració a Roma de l’església de Santa Maria de Tots els Màrtirs (Panteone) es convertí en la Festa de Tots els Sants i, el dia següent, en la Commemoració de Tots els Fidels Difunts. El 1 de novembre es convertí en All Hallows Eve (anglès antic per All Saints Eve, és a dir: “Dia de Tots Sants”, i es va sacralitzar la seva vigília.  D’aquí prové el mot Halloween.

Moltes de les tradicions de Halloween es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren als Estats Units. Això s’estengué a quasi tot arreu a partir dels relats les series i les pel·lícules  de misteri i d’horror.

Això és el que han rebut els nous adolescents, els joves i els infants a les nostres contrades. Ens ha arribat una festa un xic estranya i molt curiosa per les dones i els homes de més edat. És però l’herència que han deixat un parell de generacions que volien fer radicalment allò que va escriure Tomàs d’Aquino: “Recedant vetera, nova sint omnia”. El que passa és que la societat humana és tant divertida que fa que els més joves s’interessin, assumeixin, riguin i plorin amb tot allò que aquelles dues generacions volien sepultar i oblidar per sempre del que els havia arribat dels seus pares i avis.

Jaume González-Agàpito

 

FRANÇA ÉS UN ESTAT LAIC?

January 10th, 2012

1. He emprat no poc temps intentant explicar, oralment i per escrit, que un “estat laic” és un estat confessional. Un estat laic, vol imposar una concepció de l’estat i de la societat fruit d’una història europea molt concreta. Jo he afirmat el pricipi i ho he publicat amb el títol de  “No al estat confessional laic”.

Defenso “l’estat no-confessional” en la seva entitat administrativa, entesa en la seva plenitud jurídica. La distinció entre “estat laic en sentit positiu” i “estat laicista”, la conec, però, no la comparteixo. Amb tot el meu respecte per Benet XVI i Nicolas Sarkozy.

França ha estat sempre, per als nostres ideòlegs polítics, el model a imitar. Coneixem, i un xic hem estudiat, l’origen, el desenvolupament i la ideologia laicista francesa. Els origens són curiosos, la intencionalitat política evident. Tots dos consideren aquesta mena d’estat una fita ideal a assolir. Un estat que, als mateixos origens del segle XX, seguia a França la lluita iniciada, en el seu territori, l’últim quart del segle XVIII i continuada per la fracmaçoneria no-regular fins als nostres dies.

Hem entès que es volia que la religió no aparegués amb cap perrogativa pública. La identitat religiosa era quelcom merament personal, que volia dir individual i privat.

La importància d’aquesta ideologia fou un èxit a Europa i a altres llocs econòmicament o culturalment depenents d’ella.

2. Quan tenia 20 anys, jo freqüentava Le Louvre. Aquella mena de museu que, com gaairebé tots els francesos dels anys ’60, tenia molt de gabinet de treball o semblava, i era també, un magatzem d’obres d’art. Algunes d’elles, maravelloses al Louvre, em seduïen. Les moltes i grans sales dedicades a la ceràmica grega i hel.lenística, de tots els periodes, formes i colors eren un reclam per a mí. Com que, quasi sempre, era l’únic visitant que, en elles, hi passava moltes hores admirant i anotant dades d’aquella immensa selecció, els responsables en tractaren amb molta amabilitat i amb un cert camaderisme. El Louvre em semblava un espai que tenia i oferia la visió d’obres d’art sense cap més classificació que la que aportaven els especialistes en les diverses matèries.

3. El Louvre, però, des dels anys ’60 ha canviat molt. La transformació, imposada per Mitterrand, es feu visible, per als no iniciats en els misteris de la institució, en l’horrible piràmide de Pei. Ara en el recent sostre, o cel!, de Ricciotti.

Aquest recent invent “a la francesa” i altres espais adjacents, ofereixen els 4.600 m2 per exposar l’art de l’Islam. Una novetat inaudita en l’antiga planificació d’aquel gran museu de França.

Aquesta iniciativa ha estat finançada, una mica per l’estat laic francès. I amb 26 milions d’euros per Mohammed VI del Marroc, per Sabah al-Ahmed emir de Kuwait, per Oman Qabus bin Said sultà d’Oman i per la república de Azerbaidjan.

És realment molt curiosa aquesta iniciativa que certifica l’existència d’un art específicament islàmic independentment del seu origen, situació geogràfica i emplaçament polític i cultural. En ell, hi trobarem  obres de països culturalment molt diversos i que són a Europa, Àsia i Àfrica. També és molt curiós que l’Islam, en teoria una religió, sigui la raó que conforma i fa produir obres artístiques independentment del pais, del sistema polític i de l’entitat cultural de la qual procedeixen. A més una altre curiositat, hi han obres d’un periode de més de 13 segles.

4. Esperem, doncs, que, ben aviat, l’estat laic de França obri, també al Louvre, espais similars per l’art confucionià, per l’art budista, per l’art israelita-jueu, per l’art zoroàstric, per l’art cristià, per l’art de les diverses religions politeistes, etc., i que pertanyin a totes les èpoques, latituds i espais culturals de cada religió. El Louvre requerirà una nova i profunda reestructuració per ser així el museu de totes les religions.

Suposo que els fonamentalistes de totes les religions i de totes les variants d’elles, estaran molt contents per aquesta interessant iniciativa confessional de l’estat laic francès: un museu de totes les religions!

Les idees de les teocràcies, dels estats amb confessions imposades, dels absolutismes religiosos o ateus de tota mena, celebraran també que el Louvre hi reconegui, ara per a una religió concreta, després pot ser per a totes, la pretensió de que l’estat, la societat i l’ordemanent jurídic d’una determinada entitat nacional o estatal han d’estar sotmesos al dictat d’una determinada ideologia religiosa, atea o laica.

Atès també que, en ple segle XXI, l’Islam imposa, quasi arreu, aquesta pretensió, hem de penssar que el futur serà més que  problemàtic. On ha anat a parar allò que, fa quasi 21 segles, va dir algú que fou el primer que va reclamar l’autonomia i la indepèndencia entre la religió i l’estat. Ho va dir amb uns mots molt concrets i intel.ligibles: “Ἀπόδοτε οὖν τὰ Καίσαρος Καίσαρι καὶ τὰ τοῦ Θεοῦ τῷ Θεῷ”.

Jaume González-Agàpito.