?>

“YA ES HORA QUE DESPERTÉIS DEL SUEÑO!”

December 9th, 2018

1. En el Capitulum (Rm 13, 11b-12) de la plegaria de Laudes en el rito latino-romano de hoy, en su versión vaticanosegundista, leemos:

“Ya es hora que despertéis del sueño,
pues la salud está ahora más cerca que cuando abrazamos la fe.
La noche va pasando, el día está encima;
desnudémonos, pues, de las obras de las tinieblas
y vistámonos de las armas de la luz”.

2. Nada tiene que ver esta admonición, en una de las siete cartas auténticas de Pablo de Tarso, la Carta a los Romanos, con lo que, casi mil seiscientos años después, os dejó, en La vida es sueño Don Pedro Calderón de la Barca, un herido-pensionado en Lleida en el año 1642, en la Guerra dels Segadors. Allí Segismundo, concluye la obra diciendo:

“Qué os admira, qué os espanta
si fue mi maestro un sueño,
Y estoy teniendo, en mis ansias,
que he de despertar y hallarme
otra vez en mi cerrada
prisión. Y cuando no sea
el soñarlo sólo basta;
pues así llegué a saber
que toda la dicha humana,
en fin, pasa como sueño”.

En pocas palabras, dice Calderón de la Barca: “Toda la vida es sueño y los sueños, sueños son”. Es decir, nada. Y es un nada que con la muerte se acaba.

2. Pablo de Tarso propone, en cambio, despertar y alzarse del lecho: “Ya es hora que despertéis del sueño […] La noche va pasando, el día está encima”. Hay que despertar aquí y ahora, del sueño, y vivir la vida verdadera, y “desnudémonos, pues, de las obras de las tinieblas y vistámonos de las armas de la luz”, ya que “la salud está ahora más cerca que cuando abrazamos la fe”.
Hay que despertar, no como en La vida es sueño” al morir porque “toda la vida es seño”, sino durante la vida corporal, para poder “vestirnos con las armas de la luz”, porqué “la salvación ahora ya la tenemos más cerca que cuando empezamos a creer”.

3. ‘Despertar’ en el 9 de diciembre de 2018, en el sentido paulino, puede ser una novedad en unas confesiones cristianas, esclavizadas en la visión calderoniana de que la vida es puro sueño pero que también es lo único nuestro y que hay que aprovecharlo “en este mundo” de ‘ensueño’.
Ese cristianismo pelagiano y compra-vendista respecto a Dios, en sus versiones calvinistas y neocatólicas, debe despertar ya de una vez porque “la noche ya ha pasado y el día ya lo tenemos encima”, sólo así, en el 2018 también, podemos descubrir el ‘Ungido’, Jesús de Nazaret.
Lo podemos descubrir cuando en muchos países de Europa, y aquí, las calles están de gente que ha perdido su utopía y ya sólo creen en la razón, en la libertad, en la igualdad, en la fraternidad y en la solidaridad, Ese es ahora el ‘mito’. Lo podemos descubrir cuando al intentar responder a las cinco grandes preguntas que póstumamente nos ha planteado Stephen William Hawking, no lo hacemos únicamente con el esperit geomètric, sino con el esperit de finesse y el esperit d’amour que, en el siglo XVII nos propuso otro gran físico y matemático: Blaise Pascal.

Jaume González-Agàpito

LA FILOSOFÍA, ¿YA HA MUERTO?

November 20th, 2018

Bartomeu Pou
1. El año 1763, en Calatayud, se publicó la primera Historia de la Filosofía escrita en España. El autor fue un jesuita mallorquín, Bartomeu Pou, antiguo profesor en la Universidad de Cervera. El libro estaba escrito en latín y su título era Theses Bilbilitanae: Institutionum Historiae Philosophiae libris XII comprehensae.
Esas Teses Bilbilitanae me entretuvieron, un poco, en mi juventud. Me hicieron trabajar, algo más, en mi edad adulta. Ahora las tengo sobre la mesa. Es mío uno de los pocos ejemplares que subsisten de la obra. Ese libro me da, ahora, cierta seguridad. No deseo que sea arrogancia. Pero, poder decir, 255 años después, a su autor, “Bartomeu he fet el mateix que tú”, eso, da cierta secular camaradería.
Pou empezó por la “Filosofía Antediluviana”, yo empecé por la India, por la China y por Egipto. Él pudo usar incluso las obras de Immanuel Kant que la prestaba, antes de quemarlas, su amigo, el inquisidor de Zaragoza. Yo, dos siglos y medio después, puedo hablar, con toda libertad, de lo que he visto, de lo he oído, de lo algo que he leído y un poco de lo que he pensado. Lo puedo hacer gracias a ese esfuerzo, grande inmenso y maravilloso de una multitud de ‘filósofos’ que se preguntaron, durante muchos siglos, por lo que era “el Todo”.

“Vivamos y comamos que mañana moriremos”
2. Algunos han pensado ya en cerrar la Facultad de Filosofía de la Universidad ‘Complutense’, es decir, la que antes se llamaba “Universidad Central” de Madrid. Se preguntan: ¿para qué sirve una facultad que no tiene ningún rendimiento económico y de la que ninguna empresa quiere contratar a ninguno de sus titulados?
La alimentación, el alojamiento, el transporte, la construcción, la economía y, sobre todo, el deporte, son los grandes temas del ‘pensamiento’ actual. Hoy la salud, el dinero, el ‘disfrutar’ de casi todo y el buen comer son los dioses que hay que cuidar, incrementar y adorar.

3. Una superficialidad endémica, vestida con trapos curiosos y In, abierta a todo placer que haga olvidar la cotidianidad y que dé la satisfacción de sentirse vivo y coleando, es el vademécum de una sociedad que canta y piensa en inglés, pero que lo habla, muchas veces, muy mal.
El pobre Aristóteles decía que todos los hombres, por su misma naturaleza, desean saber y poseen la natural inclinación a la ciencia. Hoy eso quiere de decir que quieren saber cómo tienen que ordeñar la sociedad para sacarle los máximos beneficios.

4. Pero, ‘saber’ significa hoy algo muy curioso. Esa palabra se refiere a saber qué es “el Todo”. Es el saber en sí mismo. Significa una ocupación que quiere desentrañar qué es el universo y que quiere conocer a donde va.
Este enfoque no interesa a esos científicos de pata de palo, tan especializados en su especialidad, que la pregunta por “el Todo” y su significado, no la entienden, no la aceptan o que la encuentran una verdadera estupidez.
Este deseo de saber qué es “el Todo”, espontáneo y universal en el hombre, es el grano que apareció hace muchos siglos y que creció y crece, se desarrolló y se desarrolla, hasta constituir algo tan fuerte y tan extraño como su nombre: el “Amor al conocimiento”, en griego: Philo-Sophia.

La Filosofía
5. Pero, ¿qué es la Filosofía? ¿De qué trata?
En los escritos griegos de Herodoto, Jenofonte y Platón y en lo que estos dos últimos decían que dijo Sócrates, es claro que filósofo es sinónimo de ‘sabio’, de ‘sofista’, de ‘físico’ o de ‘naturalista’ e incluso, alguna vez, se aplicaba a los poetas y a los artistas. La fuerza nativa de la razón humana, en una esfera superior a la generalidad de los hombres más vulgares, recibía el nombre de filosofía y también de sabiduría.
En sus primeros pasos, estos dos nombres caminaron, en general, confundidos e identificados. Hasta la época de Pitágoras el segundo era más usado que el primero. Pero fue Platón quien generalizó la palabra ‘filósofo’ y concretó y fijó su sentido. También Aristóteles contribuyó en ello.
Platón dijo que la Filosofía es el camino por el cual el espíritu humano se eleva al conocimiento objetivo del ser y de la causa de la perfección moral. Aristóteles dice que la Filosofía es el conocimiento reflejo y sistemático de los principios del ser y del conocer en la investigación del mundo y de sus primeras causas y del hombre en su origen y su fin.
Después, en las diversas escuelas el concepto de Filosofía se modificó y se estropeó no poco.

Recapitulando:
6. En síntesis:

1. Desde los primeros ensayos ‘filosóficos’ hasta Pitágoras, los conceptos de filósofo y de sabio son equivalentes. A esta primera época podemos aplicar las palabras de Cicerón: Omnis rerum optimarum cognitio atque in his exercitatio Philosophia nominata est.
2. Desde Pitágoras hasta Aristóteles inclusive, el nombre y noción de la Filosofía se determinan, aclaran y fijan hasta adquirir su significación propia y diferencial. Se trata de la ciencia del mundo, de Dios y del hombre, en su esencia, en sus leyes y en sus relaciones objetivas.
3. Sócrates y Platón declaran que la ‘ciencia’ que el hombre puede alcanzar de estos objetos es imperfecta y muy poca cosa ante la que posee la ‘divinidad’.
4. En las escuelas posteriores, la Filosofía queda circunscrita a la investigación de la felicidad de la vida humana y de sus condiciones.
5. Para otros, en la Filosofía, se amalgama y confunde toda clase de conocimientos, desde la retórica y poética, hasta la magia y el esoterismo simbólico.
6. Para los estoicos no había más Filosofía que el estudio y la práctica de la virtud, a la cual debía subordinarse todo lo demás. Así lo dijo Séneca, “Philosophia studium virtutis est, sed per ipsam virtutem”.

7. Así, pues, la Historia de la Filosofía, no es el estudio de todo lo se ha llamado ‘Filosofía’. Tampoco de lo que se tiene como “el pensamiento humano”. Se considera ‘Filosofía” el conocimiento racional o la investigación científica de la esencia, de las leyes y de las relaciones esenciales de la realidad.
La Filosofía, y consiguientemente su historia, no se ocupan de los objetos y de las materias propias de las diversas ciencias. La Filosofía se ocupa de Dios, del mundo y del hombre. Esos son los tres grandes objetos de la realidad objetiva. Su esencia, sus leyes generales y su relación son la materia y el ‘universo’ es el objeto específico de la Filosofía.

Jaume González-Agàpito

NIETZSCHE, KIERKEGAARD I EL CRISTIANISME

November 6th, 2018

1. Vivim en una època brava i moguda. Plena de xacres i de sinecura. Avui s’imposa destruir el mite i afirmar el ‘dogma’ de la preeminència absoluta de la ciència, que és infal·lible i invencible i que a tots il·lustra i, a més, emet sentències.
En aquest context, apareix la tonteria i la ridiculesa dels qui diuen que adoren a Sòcrates i, guiats per Descartes, afirmen que tenen la glòria apol·línia de saber-ho tot ex Deo. I dels que, guiats per Dionís, trenquen tota dogmàtica per afirmar què és, precisament i concretament, en la contradicció i la negació que li són pròpies, l’home que realment existent.

2. Ja, al segle XIX, el demolidor Nietzsche i el Kierkegaard dels Discursos d’edificació bregaven en la mateixa batalla. Subjectius i apassionats. Molt individualistes i contagiats per l’apologia de la dissimulació. Tots dos enemics del sistema i de l’abstracció. Eren dos filòsofs de l’esdevenir i del temps. Tots dos enemics del primer Hegel i de la seva concepció del món. Tots dos, lectors apassionats de Schopenhauer. Atribuïen un paper fonamental al sofriment i van ser els seus propis botxins. En aquest Viacrucis d’evocació de l’Anticrist i de “la aplicación de los sentidos” en el desig de configurar-se amb el Crist pacient i sofrent, apareixen aquesta mena de personatges que per a molts, avui, semblen del Halloween.

3. Eren, ho acabo de dir, enemics del hegelianisme, especialment en el seu doble aspecte de sistema racional i en la seva disfressa de pensament ‘historicista’. Tots dos eren homes de alternativa exigent. Exigien la neteja de pensament. Rebutjaven el mètode de ‘conglomerat’ que no deixa subsistir res en la seva original puresa ètica. Era pa a ells en un mètode de complaença, en el camí cap a l’èxit. En aquesta perspectiva, la crítica de Nietzsche i la crítica de Kierkegaard, és concorde i una. És la crítica del teòleg que jutja al cristianisme en nom de la seva ‘idea’. Tots dos, renegat o combatent, eren ‘teòlegs’ d’ofici, segons allò que Werner Wilhelm Jaeger en va explicar, el 1936, en The Theology of the Early Greek Philosophers.
La crítica del hegelianisme, el del sistema oficial i el vulgaritzat, és més vigorosa en Kierkegaard que en Nietzsche. La seva dialèctica és qualitativa, respecta la diversitat de plans i combat les confusions que veu en la síntesi hegeliana i també les confusions del pensament sense estructura. En ell, el fet religiós no és allò que té una certa immediatesa. Kierkegaard el col·loca en la seva esfera específica, distinta per igual de l’estètica i de la ètica hegelianes. Certament el col·loca en una dimensió irracional, però que mai és infrarracional. Kierkegaard restitueix a la fe la seva elevació abrupta i retorna a l’home la possibilitat d’un contacte autèntic amb Déu. Nietzsche és realment el teòleg de la “mort de Déu”, cent anys abans que el bisbe de Woolwich, John A. T. Robinson, ens ho publicités en Honest to God.

4. Kierkegaard i Nietzsche van criticar el cristianisme del seu temps. Tots dos igualment ansiosos, sense doctrina subjectiva, sinó que cercaven una ‘forma’ i un ‘estil’ de “vida interior”. Tots dos, a més, herois tràgics i solitaris, lluitaven amb força contra si mateixos. Ells deien que la duresa amb ells mateixos era l’únic camí de la llibertat. Kierkegaard i Nietzsche cercaren els seus models entre els antics grecs, en contra de la filosofia del seu temps, que tendia cada vegada més a rebutjar la filosofia acadèmica. L’ateisme del segon no s’ha de confondre amb una incredulitat impotent de fe, és la fe del primer que no s’ha de confondre amb una credulitat incapaç de dubtar.
Kierkegaard, al Post-scriptum, després d’haver exposat la religió del ‘especulador’, és a dir, la del que té la pretensió de ‘comprendre’ el cristianisme i d’explicar la ‘idea’ per jutjar les manifestacions concretes, conclou: “Que l’especulador tingui raó és una altra qüestió. No es tracta sinó de saber com la seva explicació del cristianisme es refereix al cristianisme que explica”.
Per Kierkegaard el cristianisme és l’antítesi de l’especulació. Hegel, diu, ha imposat a les generacions penetrades de la seva doctrina l’admiració pel “poder de la història” que pràcticament es transforma en una admiració desproveïda de èxit que porta a la idolatria dels fets. És la mitologia de les idees i del seguiment agenollat. Combat que els qui es preocupen de la història mundial abandonin l’ètica popular als seminaristes i als mestres d’escola de poble. Aquella ètica fruit de l’interès històric mundial es concentra, així, en un nivell més elevat, en deures molt més grans.
Sobre això, Nietzsche no pensa exactament igual: “Quan, a propòsit del terme ‘moral’ es pensa en una utilitat superior, en finalitats ecumèniques, cal confessar que hi ha més moral en el comerç que en el concepte kantià “Obra com tu voldries què es faci amb tu”, o que en la vida cristiana concebuda segons el precepte: “Estima el teu proïsme per amor de Déu”.

5. Si Nietzsche és l’antisòcratic, Kierkegaard és el més socràtic dels seus contemporanis. L’ús que fa dels pseudònims és una espècie de maièutica. La ironia i l’humor són dues categories essencials del seu pensament. Es lliura només de la pesadesa de la broma. Nietzsche no va per aquest camí. Conserva sempre el gust pels vapors espessos del Dionisisme: és una filosofia destructiva a cop de martell. Dionís exigeix que el nivell de farsa sigui aplicada fins i tot alló que és més sant. No blasfema contra “l’ateu” Sòcrates sinó que el destrueix.
Jaume González-Agàpito

RELLEGINT EL TIMEU DE PLATÓ

March 18th, 2018

1. Dijous passat vaig sopar amb 6 persones més. Dues havien regit la Generalitat, una altra, fa temps, els Mossos d’Esquadra, una més amb grans responsabilitats econòmiques aquí i a Itàlia. Dues dones: una remarcable artista i l’altra una gran gestora de l’alimentació. Divendres vaig dinar amb 7 ex-responsables polítics i econòmics de casa nostra.
Jo prefereixo freqüentar aquest tipus de gent, variada i ideològicament diversa, abans de consultar el fill del propietari del diari que jo llegeixo, en català, com fan alguns mitrats de Catalunya quan tenen algun problema major.
2. El panorama social, polític i econòmic és, a Catalunya i a les Espanyes, complex, preocupant i arriscat. A mi m’agrada reflexionar, pregar, pintar i escoltar música. Ho vaig fer dissabte. Vaig acabar una tela. Rumiava que ens manca quelcom que fonamenti, vertebri i endreci la societat que ens ha tocat viure. Sentia les Simfonies de Luwing van Beethoven. Les vaig escoltar, oir i assaborir en la interpretació, que ja escoltava l’any 1956, als meus 14 anys: la d’Arturo Toscanini.
3. Al migdia, a la tarda i al vespre, vaig continuar una lectura començada el dia abans: el Timeu de Plató, en una excel·lent edició greco-castellana apareguda fa menys de 6 anys.
Les grans preguntes sobre l’origen de l’univers, sobre l’entitat de l’ésser humà i sobre el que cal que sigui la societat humana, em van fer admirar, un cop més, el geni de Grècia que jo conec i freqüento des de que, als meus 15 anys, vaig llegir la seva Republica en la modesta versió de Ediciones Austral.
El plantejament, el mètode i l’enfoc de l’obra són vàlids encara avui! La tragèdia és que la meva societat, a nivell mundial, és tan imbècil que prefereix il dolce far niente, tot cantant usque ad nauseam una infinitud de cançons erràtiques que amaguen el veritable problema humà d’avui: saber què és el Tot, saber l’origen de l’univers i què hi pinta, en ell, l’home i com ha de viure en la societat.
4. Avui tot això sembla més feina dels científics que no pas dels filòsofs. Stephen Hawking, que, amb la meva mateixa edat, ha mort recentment, sembla que anava per aquest camí. Però, els qui l’hem llegit, hem descobert en ell el filòsof i, pot ser, el teòleg, amagat i vergonyós de poder semblar de l’Edat Mitjana.
Avui, sabem que molts dels temes afrontats, al·ludits o simplement entrellucats pel Timeu de Plató s’han de resoldre comptant amb el sosteniment del computar center, però, cada cop més ens manca la philo-sophia per entendre l’univers, l’home i la societat.

Jaume González-Agàpito

LA SOLITUD ‘ENCANTADA’ I CURULLA D’ESPERANÇA

October 21st, 2017

1. Visc en un temps meravellosament interessant. Jo soc un vell, però, no pas un ‘des-encantat’. El “suport electrònic” ha canviat el món en el qual visc i en el qual moriré. Han canviat no pas únicament els mètodes, els interessos i els partidismes, sinó també els encunys del nostre pensament. Això és reconfortant en el segle XXI!
Després d’una llarga època de papanatisme a-filosòfic, avui torno a veure joves que volen ser i s’autotitulen ‘filòsofs’. És un camí llarg i curiós, però, fascinant.
De nou, aquel Sòcrates, amb les seves constants i inquietants preguntes que el portaren a morir per ésser ‘a-teu’, pot circular, 2416 anys després de prendre la cicuta, pels nostres carrers.

2. Catalunya inquieta, sacsejada i un xic poruga en la seva constant adoració de Mammón, ha de pensar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.
El Regne d’Espanya, que en la Constitució de 1978, ha trobat un referencial també per als qui la van combatre i ara l’invoquen constantment, ha de pensar també on vol anar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.

3. És curiós com aquesta segona generació, darrera a la meva, generació d’independentistes ‘nats’ i no ‘convertits’ com la entre-mitja, la meva i l’anterior, ha portat Catalunya a la situació d’avui.
Quasi el mateix val per als unitaristes de les tres generacions, amb les variants que aquí no podem ara explicitar.
Una curiosa situació que ha forçat els ciutadans de Catalunya a definir-se. No solament a casa, als dinars i sopars, al treball o als bars, sinó en manifestacions multitudinàries.
Avui, els mites han caigut i resta únicament la realitat en la qual vivim. És la realitat factual i verificable. És la realitat, fins ara monòtona, del dia a dia. És la realitat que fa descobrir que, a Catalunya, hi ha una situació plural que no poden ignorar, ni mistificar amb els mites, reals o inventats, que avui, dissortadament, han ocupat el lloc de la raó i el seny, per una part i per l’altra.

4. L’Església espanyola, ara governada a les seus episcopals i a la Conferència Episcopal per individus de la meva generació, de l’inter-mitja i, pocs, de la tercera, ha restat atònita davant del que passa a Catalunya.
Un meu antic col·lega del Col·legi Espanyol de Roma i, ara, president de la CEE, ha proposat la distensió i el diàleg. No pas tots els altres bisbes espanyols l’han volgut entendre.
A Catalunya hi han 8 bisbes catalans, 3 valencians, 1 aragonès, 1 mallorquí i 1 menorquí. Fora d’algun que ha manifestat personalment el que pensava, quasi tots han romàs en un silenci prudent o han dit en algun document col·lectiu, el que els semblava que calia dir.
El silenci, en aquests moments, és savi, però és també l’actitud corrent en un episcopat català que queda molt mediatitzat per una societat catalana que, en gran part, ha girat l’esquena a l’Església Catòlica.
El Nunci de Sa Santedat, després d’algunes afirmacions públiques d’acord amb la posició política del govern del PP en algun acte oficial, ha romàs també en un silenci que està d’acord amb la prudència i amb la intel·ligència de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu.

5. Alguns, com jo mateix, en una Catalunya convulsa i un xic agitada, hem servat aquell silenci institucional que escau, en el seu rol pastoral, als que tenen alguna jurisdicció eclesial. Reservant-nos, és clar, la llibertat de pensar i obrar personalment en tot allò que no contamini una Església oberta als qui provenen del judeocristianisme, de l’hel·lenisme o del paganisme, com ens va ensenyar Sant Pau.
El dia 1 d’octubre jo el vaig passar internat a l’Hospital de Barcelona. Una angina de pit i una intervenció quirúrgica, immediata al seu descobriment, allí em van retenir.
En una solitud que jo vaig voler quasi absoluta, amb les menys visites possibles, que per a mi va ser ‘encantada’ per tot el que passava a Catalunya, però que va ser curulla d’esperança.
Quan estàs tot sol, quan descobreixes qui t’estima de debò, familiars i altres amics, i qui ni ha tingut la cortesia de saber si havies quedat viu, invalidat o mort, descobreixes que l’esperança realment prové primeriament d’aquell a qui has consagrat la teva vida i que t’estima. També dels bons familiars i bons amics que tèstimen. No pas de tants i tants xerraires i comediants.
Amb això no parlo únicament de la societat en la qual visc, sinó de una Església que cada cop em sembla, pesi als pronunciaments dels qui ens regeixen, més i més hipòcrita. Però, com a dit avui el Cardenal Amato a la Betificació del Màrtirs Claretiens a la Sagrada Família que, en la seva santedat, ens fa dir encara als cristians d’a peu: “NO TINC POR”!

Jaume González-Agàpito

LA IRONIA DE SÓCRATES I CATALUNYA

April 6th, 2017

1. Senyor Carles Puigdemont, és a través d’una emissora àrab que els catalans hem de saber què és el que es proposa preguntar-nos al ‘Referèndum’?
La Pilar Rahola ja li ha dit que no, mitjançant 8 al dia de Josep Cuní. I té raó. A ella i a mi ens va agradar més el que va dir a Harvard. Certes coses s’han de dir a casa, “clar i català” i, només després, s’han de publicitar per montes et colles. La Theologia Solis dels emperadors xinesos no es pot practicar a la Catalunya del 2017!

2. Sé que això no és fàcil i, mantes vegades, no sembla prudent, dada la situació econòmica, social i política en la qual vivim. Els de la Corona de Castella, els de la de Navarra i molts dels de la Corona d’Aragó, no volen sentir ni tan sols parlar del ‘Referèndum’. Eixos catalans que tenen el diner com a déu i aquells que són ciutadans de Catalunya, però, pesi això, se senten més espanyols que no pas catalans, tampoc.

3. Però, en aquestes coordenades, cal aprendre de la ironia de Sòcrates. Aquest gran i misteriós personatge va morir condemnat per ateu i instaurador d’una nova divinitat, l’any 399 a. C. Això va passar en un temps difícil per Atenes. Havia sucumbit sota el poder l’Esparta i es tancava la gran època d’or atenesa. En aquella situació era difícil interpretar la desgràcia del filòsof, denunciat per Méletos, per un crim contra l’estat.

4. La interpretació de la seva mort la va donar Sòcrates mateix, per mà de Plató, en els diàlegs Eutifró, Apologia de Sòcrates, Critó i Fedó. La interpretació s’escriu en una època amplia i tampoc molt fàcil a Atenes i al món hel·lènic.
En aquesta interpretació apareix la ironia socràtica. La ironia socràtica no vol desemmascarar i abatre l’altre. Vol ajudar-lo. Vol fer-lo lliure i accessible a la veritat. L’irònic Sòcrates no aprova el propi estat espiritual i moral. Ell sap com hauria de ser, però, no es fa il·lusions sobre el fet de no ser així, i coneix les dificultats en esdevenir-ho: “car jo estic ben lluny de dir que tu hauries de ser cultivat i de dir que jo no en tingui necessitat” (Alcibiades 1, 124 c). Ell “sap que no sap res”, però no com a escèptic, sinó amb la consciència que cal, per això mateix, indagar tant decididament i amb la fe de que la indagació portarà, un dia, a reals descobriments.

5. Aquesta “docta ignorància” que té una real consciencia del propi valor, però, que porta a la recerca constant fou el triomf del llegat socràtic.
Jo avui pregunto: ¿els independentistes catalans i els unionistes espanyols tenen aquesta “docta ignorància” que és apassionada recerca de la veritat del propi destí? Crec que no.
Uns i altres, ressentits per humiliats i prepotents per un passat, mantes vegades, inventat en ordre a un futur millor, no van a la recerca, en la “docta ignorància”, de la veritat de cada societat en vistes a la llibertat i a un destí espiritual i moral satisfactori.
Cal imitar a Sòcrates i actuar ‘irònicament’, no per condemnar i abatre l’altre, sinó per alliberar per a la recerca constant de la pròpia identitat. Cal parlar poc i escoltar molt. Cal, ‘irònicament’ treballar per fer descobrir la veritat de l’home i del seu destí, ajudats pel ‘daimonion’ que, deia Sòcrates, és quelcom diví.

Jaume González-Agàpito

LA ECLESIOLOGIA BIZANTINA

September 24th, 2016

1. L’Església d’Orient té la peculiaritat de connectar-nos amb tota naturalitat i facilitat amb l’Església patrística. La dels segles IV-IX: l’Església dels grans Concilis.
Una característica seva és el fort subratllat de la sinodalitat(1). Es podria resumir aquest pensament dient amb Sant Joan Crisòstom: “Ekklesía synódou estîn ónoma”. La sinodalitat és una dimensió inherent a la natura mateixa de l’Església, en¬tesa com comunió, i de forma rellevant, a la natura del ministeri episcopal. La seva estructura ontològica provindria del principi de “comunió” que paradoxalment acaben de descobrir i revaloritzar els eclesiòlegs llatins. El principi de comunió postula la immanència de la dimensió universal en l’Església local així com de la di¬mensió local en la universal. La sinodalitat s’origina en el fet de que tots els bisbes, com caps de les esglésies loca¬ls, participen del carisma del testimoniatge de la veritat expressada en la sinodalitat. La sinodalitat, essent la dimensió operativa de la communio ecclesiarum, es realitza en el sentit més ple en el exercici del ministeri episcopal. S’expressa de forma plena i suprema, vàlida per a tota l’Església, en l’activitat col·legial del coetus episcopo¬rum i es realitza amb un valor vinculant, limi¬tat a l’àmbit geogràfic que aplega, en l’activitat ordinària de cada un dels bisbes. Es plasma en el Sant Sí¬node Patriarcal i en la participació dels laics en les eparquies i en les parròquies.

2. En aquest sentit és molt característica la concepció de l’episcopat en la tradició bizantina. El P. Olivier Rousseau, de l’estimada comunitat de Chevetogne, ho va expressar magistralment en un article, aparegut l’any 1960, a la revista “Irenikon”. A l’Orient, el bisbe és la imatge vivent de Déu Pare. És per aquest motiu que, quan ell no presideix la celebració de l’Eucaristia o de l’Ofici Diví, la càtedra queda buida, no l’ocupa ningú visible, perquè en ella hi ha present, encara que invisi¬ble, el misteri de Déu(2). Això que podria semblar una curiositat litúrgica, és, en canvi, molt important si es compara amb la tradició llatina del bisbe successor dels apòstols i “Vicarius Christi”(3). Fou a partir d’aquesta i d’altres singularitats que s’anà plasmant una mena de dicotomia eclesiològica entre ambdues tradicions teològiques i llur respectiva evolució. Com diu Jonh Meyendorff, l’Església d’Orient “no va tenir l’ocasió o el desig de participar en una con¬cepció vicarial respecte a Crist del munus episco¬pal(4). Simplement no es va acceptar l’ús que el papat, potenciat, a partir del segle XI, feu de la tradició exegètica de Mt 16,18ss.; Lc 22,32ss.; i Jn 21,15-27, encara que el rol per¬sonal de Pere, com la roca sobre la qual està construïda l’Església, fou reco-negut, durant molt de temps i abans de que la polèmica distorsionés la qüestió, pels escriptors eclesiàstics bizantina(5).

3. Aquesta posició que, des d’una angulatura catòlica, pot ser vista com un simple recurs doctrinal de fonamentació de la diversitat, està arrelada, en canvi, en quelcom molt peculiar i propi de la tradició bizantina: el concepte de “Tradició viva”. La Tradició que va tenir i te un paper tan rellevant en la dogmàtica catòlica i orto¬doxa, no és vista a Orient como un “depositum” estàtic de formulacions doctrinals, o com un fons documental de textos que sostenen la praxis doctrinal, existencial i celebrativa de cada una de las dos branques del cristianisme antic. El concepte “ortodox” de “tradició vivent” predica quelcom molt més intere¬sant: és la mateixa vida de l’Església, el seu exis¬tencial personal i col·lectiu, la qual representa una epifania de l’ésser mateix de l’Església santa. L’Església, guiada i orientada pel Pneuma Sant, plasma en la seva vida mateixa el contingut de la seva essència i del seu ser.

4. Una altra peculiaritat de la Ortodòxia és el fort subratllat del concepte apofà¬tic de Déu(6) i la seva concepció de la Trinitat que va de la distinció de les persones (dada neotestamentària) a la unitat de llur ser (essentia per als llatins), amb un fort subratllat de la “fontalitat” del Pare, que va condicionar no pas poc la posició de l’Orient en el conflicte sobre el Filioque.
També hem de reconèixer la gran aportació de l’Orient bizantí a la Pneumatologia. L’Esperit sant, del qual diuen que va dir Pius XII que era el gran desconegut (evidentment a l’Occident), és a l’Orient un element essencial i capital de la seva concepció teològica(7).
La cristologia es, a Orient i com va reclamar per a l’Occident el cardenal Ch. Journet, en el seu llibre L’Église du Verbe Incarné(8), i en innombrables articles, l’eix de l’antropologia teològica i de la mariologia. Des d’on es va a parar, essent conseqüent, a la concepció de la sacramentalitat com una mistagoria partici¬pativa del misteri de la divinització de l’home.

Jaume González-Agàpito

Notes
(1) El Dr. S. PIÉ, en un opuscle que reprodueix la lliçó inaugural que va pronunciar a l’apertura del curs 1993-1994, a la Facultat de Teologia de Catalunya, ha estudiat aquesta perspectiva. Vegi’s també l’obra col·lectiva Le concile et les conciles. Contribution à la vie conciliaire de l’Église, Chevetogne, 1960.
(2) Cfr. a propòsit d’això, cfr. l’interessant i ja clàssic article del P. K. Rahner publicat en el primer volum dels seus “Escritos de Teología”.
(3) Com és ben sabut, l’expressió era comú, aplicada als bisbes i emprada per ells mateixos, en l’Església africana pre-nicena i en la immediatament posterior al primer concili.
(4) Cfr. La Teologia de bizantina. Svilupi storici e temi dottrinali, Casale Monferrato, 1984, p. 120.
(5) Cfr. FOCI, Homilía I, cfr. C. MANGO, The Homilies of Photius, Cambridge, 1958, p. 50.
(6) Aquesta noció, avui adquirida i digerida en les facultats teològiques catòliques, era com estranya i inquietant fa només tres decennis. Per a mostra un botó. Recordaré sempre l’interès i l’emoció amb què el Dr. David Estrada, professor de Teodicea a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona pels anys seixanta, em va trucar després d’un examen, quan jo era estudiant. Ell, de confessió evangèlica, s’admirava que un alumne seu li parlés, en l’exercici proposat sobre el concepte i la noció de Déu, del apofatisme. Vaig intentar, posteriorment, tenir un canvi d’impressions sobre això amb el meu acabat d’estrenar, per a mi i per al Seminari Conciliar de Barcelona, professor “De Deo Uno” en la seva secció teològica. Era, en l’any 1965. Vaig tenir, però, la sensació de no ser entès o, almenys, no despertar cap interès en el novell professor a qui, juntament amb Jaume Riera intentàrem motivar, ell amb la seva afició hebraico-bíblica, jo amb la teologia dels Pares. Cansat i una mica fastiguejat del que es presentava com una novetat i una altra cosa no era sinó treure el cap a la teologia positiva que, des de feia diversos anys, consumíem els clients de la secció francesa dels “Amics del Catecisme”; també del que es deia en el “De Deo Trino”, explicat dins d’una alicurta i rígida visió tomista, seguint el comentari del P. Cuervo a la part corresponent de la “Summa Theologica” a la BAC; i del “De Deo Creante et Elevante”, exposat segons uns tronats esquemes de la tradició tomista de la Gregoriana dels anys 40-50, vaig deixar una mica de banda la “theologia cataphatica” i vaig experimentar, gràcies a la preciós llibre de V. Lossky, “Essai sur la théologie mystique de l’Église d’Orient”, Paris, 1944, que jo llegia i rellegia contínuament, les dolçors i la coherència de la “theologia apophatica”. D’aquesta última obra és especialment revelador i suggestiu el capítol II: Les Ténèbres divines (en l’ed. De París, 1990, que ara tinc a mà, pp. 21-41): Allà i d’una lectura directa de l’Aquinat, a qui vaig descobrir molt més apofàtic que els meus professors ( “De essentia divina quomono sit, vel potius, quomodo non sit”), i vaig treure els elements per a una reflexió teològica correcta sobre Déu. Aquesta va ser l’aportació de l’ortodòxia a la meva petita recerca.
(7) Vegi’s el llibre ja citat de V. LOSSKY, cap. VIII, Économie du saint-Esperit, ed. de Paris, 1990, pp. 153-169; i també S. BOULGAKOF, Le Paraclet, Paris, 1946; i las interessants indicacions al respecte en un llibre del meu antic professor TH. SPIDLÍK, La spiritualità dell’Oriente cristiano, en el qual la vol estructurar en el capítol II, La vita in Dio. És, doncs, tot un savi compendi: “Nello Spirito Santo (pp. 33-38), Per Gesù Cristo (pp. 39-47), Al Padre (pp. 47-54)”.
(8) Freiburg, 1951ss.

“LES SANTES” DE MATARÓ UTILITZADES

July 28th, 2016

1. Un de la meva comunitat barcelonina em feu la caritat de traslladar-me ahir, en el seu cotxe, a la meva ciutat natal: Mataró. El meu cotxe fa quasi un any que no funciona i el germà volia evitar al seu rector, ja septuagenari, el viatge estival en transport públic, a les 8 hores del matí. Enguany jo volia assistir a la Missa de les Santes i concelebrar. A les 8,35 jo vaig arribar a la Plaça de Santa Anna.
Com l’any passat a la Setmana de Passió, aquest any em fa també mal no sé què a l’esquena i vaig pensar que potser seria prudent prendre un Nolotil comprat en una farmàcia per poder resistir les més de tres hores de la celebració sense que ningú se n’adonés del meu petit entrebanc estiuenc de 2016. Cap de les tres farmàcies visitades estava oberta. Ho vaig substituir amb un cafè en llet a la Granja Caralt: no era bo anar completament dejú post Officium Lectionis et Laudes a Missa. Eren ja les 8,50 del matí.
2. El curt trajecte pel Carrer Nou em feu trobar amics i coneguts. Durant 15 minuts vaig ser informat, per 7 persones diverses, de quasi tots els “desastres eclesials mataronins”. Es veu que la literatura internetística, d’un color i d’un altre, s’ha ocupat àmpliament del tema. Un servidor, que ja es prepara per a morir en la misericòrdia de Déu i en la pau del seu perdó i del meu que sempre he procurat oferir, ja no té temps d’atendre a certes humanae varietates.
3. Vaig pensar que seria bo anar a pregar durant part els més 3/4 d’hora que faltaven per a l’inici de la celebració.
Vaig anar a la tomba del Beat Josep Samsó i Elias. El van matar quasi exactament 5 anys abans de néixer jo, a uns 300 metres de Santa Maria. Durant molts anys i durant les meves vacances estiuenques, vaig ser jo qui celebrava la missa vespertina el dia primer de setembre, aniversari de la seva mort. En els anys ’70 i ’80 a molts capellans no els hi agradava ‘contaminar-se’ amb aquell que van matar els anarquistes.
Allí vaig recordar també el rector francès que havien assassinat, a la seva església parroquial, el dia anterior.
També en vingué al pensament una cosa que, abans d’una celebració en la qual jo era un dels diaques, em digué un altre beat, Pau VI: “el martiri, a l’Església, a vegades és silenciós, però molt dolorós”.
4. A les 9,25 vaig entrar a la sagristia: fora d’un dels vicaris parroquials, totes les altres persones eren la plana major de la Delegació d’Economia de l’Arquebisbat de Barcelona. De bell antuvi vaig pensar que m’havia equivocat de lloc.
Totes les 7 converses del Carrer Nou em feren entendre de què anava la celebració de Les Santes d’enguany: calia apuntalar certes persones i ho feia tot el staff sistaquià! Com que jo sempre he mirat de no judicar ningú, vaig pensar que ells deurien saber el que feien, però, també vaig sentir, que pesi al meu bon propòsit de tornar a participar d’una celebració que jo estimo, allí no em trobava massa bé.
La homilia insistí en l’assumpte. Hi ho feu tan contundentment que a mi em va començar a fer mal, no solament l’espatlla, sinó també el cor.
En tota la celebració, estranyament no es va dir res de la Jornada Mundial de la Joventut que simultàniament s’estava celebrant a Polònia.
5. He deixat i deixo sempre en llibertat a tothom perquè faci allò que creu que ha de fer i ho digui, però, vaig pensar que Pau VI tenia més raó que un sant: “El martiri, a l’Església, a vegades és silenciós, però és molt dolorós”.
En un Mataró quasi totalment secularitzat i descristianitzat i que ha convertit allò que un grup vam decidir en una reunió en el Foment Mataroní en la darreria dels anys ’70: “Les Santes fem-ne la Festa Major!”, en una festa quasi pagana, li cal superar les intrigues, les enveges, els partidismes eclesials i que senti predicar la misericòrdia de Déu. M’agradaria que Santa Juliana i Santa Semproniana intercedissin per Mataró: “Recedant vetera, nova sint omnia: corda, voces et opera!”.
Jaume González-Agàpito

A FLAGELLO TERRAE MUTUS, LIBERA NOS, DOMINE

April 22nd, 2016

1. Això cantaven els capellans quan encara resaven les Lletanies dels Sants, a les Témpores i a les regotives lligades a les quatre estacions de l´any i a les necessitats climatològiques de l’agricultura i de la ramaderia.
Les Témpores van néixer a Roma i es van difondre a altres llocs gràcies a la imposició, quasi manu militari, dels llibres litúrgics romans. En un primer moment se celebraven durant les estacions de tardor, d´hivern i d´estiu, concretament en els mesos de setembre, desembre i juny. Però, aviat, s´afegí a aquestes tres Témpores, la celebració corresponent a l´estació de la primavera, que coincidia amb el temps de Quaresma.
Com que el temps de Quaresma, regit pel calendari pasqual, col·locava les Témpores en dates molt variables entre els mesos d’abril i de maig, el seny popular feu de la festa de Sant Marc (25 d’abril) i dels tres dies anteriors a l’Ascensió (festa celebrada en la quarantena de la solemnitat de la Pasqua) un ritual que coincidia més amb els ritmes agrícoles. Es feien tres processons de rogatives per a la protecció i preservació dels sembrats. Es pregava al sant evangelista protector contra les llagostes. Sembla que aquesta rogativa fou proposada per Gregori el Magne, l’any 590, contra una plaga de llagostes i d’altres alimanyes. Eren anomenades les Lletanies Majors de Sant Marc.
En un clima de dejuni i de penitencia es reunia antigament la comunitat cristiana per donar gràcies a Déu per les collites i els fruits de la terra i per invocar la seva benedicció sobre el treball humà i la seva protecció contra les adversitats.
A Catalunya hi havia a les esglésies parroquials, especialment rurals, el ‘communidor’, hi han encara exemples a Santa Maria de Porqueres, Sant Esteve de la Doma a La Garriga, Santa Agnès de Malanyanes, etc. Era un espai cobert, normalment quadrat, amb obertures als quatre punts cardinals, on el rector, amb la Veracreu a les mans, comminava les tempestats.
Les Lletanies dels Sants també es cantaven i es canten a la celebració de la Nit de Pasqua, del Baptisme, de la Confirmació, de els Ordres Sagrats, dels vots monàstics o religiosos, de la benedicció dels abats i abadesses i a l’hora de la mort.
2. En les Lletanies dels Sants en la seva versió pre-conciliar es deia: A flagello terraemus, libera nos Domine.
El racionalisme, d’arrel francesa, que impregnà la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, es va suprimir aquesta invocació anti-sísmica.
Avui, a l’Equador, amb més de 500 morts i més de 4.000 ferits, fruit de les repetides escomeses d’un terratrèmol repetitiu, sembla que aquella supressió, de fa més 50 anys, fou inoportuna.
Els equatorians, com els europeus romans i pagans, com els europeus cristians regits pel Papa Gregori I, com els homes i dones dels 14 segles posteriors, no saben que dir, ni a qui acudir ‘racionalment’ per defugir el flagellus terrae motus. Saben quines són les causes ‘geològiques’, però no saben quan, a on i quina intensitat real tindran els terratrèmols que els amenacen.
3. Això es pot oblidar, en la pregunta filosòfica més punyent sobre la seva causalitat primària i secundària, en un món ‘divertit’ d’una societat constreta en els seus propis problemes socials, polítics, econòmics i vivencials.
Però, resta en la dona i l’home d’avui un gran interrogant sobre l’origen, el sentit i la incidència del “mal natural”.
Es pot ser ateu i dir que, com que som fruit d’una probabilitat cega, estem en mans d’un destí cec i sense sentit.
Es pot ser ‘filòsof’ i es pot acceptar una visió causal de l’univers per arribar a la Causa Primera que no sempre es pot abastar i conèixer: “Causa causarum miserere mei!”, va dir Cícero abans de morir. O negar la causalitat originària en l’univers tot això com feu Lucreci en el seu De rerum natura.
Es pot ser ‘teodiceu’ i muntar una mena de Deus ex machina que crea i després vetlla o no vetlla per un univers que no sempre es previsible en els seus moviments.
Es pot ser ‘teòleg’ i es pot a antropomorfitzar tant a Déu que, realment, sigui difícilment comprensible en la seva creació, la seva pre-ciència, la seva predestinació i la seva providència. O per les cinc vies que a la Summa proposa Tomàs d’Aquino ‘provar’ la seva realitat i la seva acció en l’univers.
Es pot ser ‘apofàtic’ i afirmar que podem afirmar el que no és Déu i, com ensenya Pau en la seva Epístola als romans, escatir, mitjançant el mateix coneixement natural les espurnes per al coneixement de Déu i, amb la fe, com diu en l’Epístola als colossencs, assolir la seva icona en Jesús el Crist.
4. A l’Equador sofreixen el terratrèmol i l’home i la dona d’occident pateixen i tenen, pot ser, compassió. Però, es fan alguna pregunta més que intenti, a més de pregar A flagello terae matus, libera nos Domine, explicar què significa ell o ella en un univers que no acaba de entendre en la seva causalitat activa i passiva? O, com els romans en te prou amb tenir panem et circenses i el futbol és ja el seu opi religiós que l’allibera d’altres preocupacions més transcendents?
Jaume González-Agàpito

LLIBERTAT D’INFORMACIÓ I D’EXPRESSIÓ I LLIBERTAT RELIGIOSA

February 27th, 2015

1. Una societat no confessional és la que no és tampoc una societat de confessió laica.
La laïcitat o el laïcisme s’entenen avui en un sentit molt equívoc. Moltes vegades en el sentit de que la religió, les dones i homes religiosos i les comunitats religioses no tenen el dret de manifestar-se, de fer celebracions públiques i d’aparèixer en la societat com elements legítims, legals i ‘constitucionals’.
2. La llibertat d’informació i d’expressió queden garantides en la Constitució Espanyola (arts. 10, 16, 20, 27, 44 y 53). També la llibertat religiosa i de culte queden sancionades (art. 16).
3. Les lleis espanyoles no contemplen, però, com les italianes, “el vilipendi de la religió” (articles 403-405 del Codice Penale: ofenses a una confessió religiosa mitjançant el vilipendi de les persones; ofenses a una confessió religiosa mitjançant el vilipendi o el dany de les coses; torbar les funcions religioses del culte de una confessió religiosa).
El Código Penal espanyol diu en el seu article 525: “1. Incurrirán en la pena de multa de ocho a doce meses los que, para ofender los sentimientos de los miembros de una confesión religiosa, hagan públicamente, de palabra, por escrito o mediante cualquier tipo de documento, escarnio de sus dogmas, creencias, ritos o ceremonias, o vejen, también públicamente, a quienes los profesan o practican. 2. En las mismas penas incurrirán los que hagan públicamente escarnio, de palabra o por escrito, de quienes no profesan religión o creencia alguna”. Tothom, però, coneix la quasi ineficàcia real d’aquesta disposició legal i la poca implicació dels magistrats en el fer observar in iudicando aquest article 525 del C. P.
4. Tot plegat fa que l’atemptat contra la llibertat d’informació i d’expressió sigui blasmat i combatut, no pas únicament en la legislació vigent a l’Estat espanyol, sinó també en la consciencia i en l’actuació dels ciutadans.
En canvi, l’atemptat contra la religió, pel que fa a la llibertat religiosa i a la llibertat de culte, queda reduït quasi exclusivament al que castiga ja citat article 525 del Codi Penal espanyol amb les mancances que, més amunt, ja hem indicat. També això fa que, en la consciència i en l’actuació dels ciutadans, no tingui quasi cap relleu l’ofensa a la religió.
Més encara, per a no pocs, sembla que en un estat ‘laic’, que voldria dir a-religiós i anti-religiós, es tindria que combatre sistemàticament tota aparició o pretensió pública de la religió. Deixant-li, en els més magnànims, únicament l’espai de la pròpia intimitat personal o d’un culte estrictament no-públic o no constatable en la societat.
És, en aquesta perspectiva, que s’entén que es vulgui obstar que apareix públicament qualsevol signe o actitud personal de tipus religiós. La religió i els seus signes serien quelcom que ‘ofèn’ la ‘laïcitat’ de l’estat o la “confessionalitat laica de l’estat”.
5. Conseqüentment, milions de persones van sortir a defensar contra l’Islam ‘radical’ les víctimes assassinades o ferides el 7 del mes de gener a Paris, però, molt poca gent s’ha solidaritzat i ha defensat les víctimes de l’Església Copta, de l’Església Caldea, de les esglésies cristianes de Nigèria que des de fa dies són decapitades, segrestades o cremades vives.
Es defensa únicament la llibertat d’informació i d’expressió i no tant l’existència de la religió i la llibertat religiosa?
Jaume González-Agàpito