?>

LA SOLITUD ‘ENCANTADA’ I CURULLA D’ESPERANÇA

October 21st, 2017

1. Visc en un temps meravellosament interessant. Jo soc un vell, però, no pas un ‘des-encantat’. El “suport electrònic” ha canviat el món en el qual visc i en el qual moriré. Han canviat no pas únicament els mètodes, els interessos i els partidismes, sinó també els encunys del nostre pensament. Això és reconfortant en el segle XXI!
Després d’una llarga època de papanatisme a-filosòfic, avui torno a veure joves que volen ser i s’autotitulen ‘filòsofs’. És un camí llarg i curiós, però, fascinant.
De nou, aquel Sòcrates, amb les seves constants i inquietants preguntes que el portaren a morir per ésser ‘a-teu’, pot circular, 2416 anys després de prendre la cicuta, pels nostres carrers.

2. Catalunya inquieta, sacsejada i un xic poruga en la seva constant adoració de Mammón, ha de pensar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.
El Regne d’Espanya, que en la Constitució de 1978, ha trobat un referencial també per als qui la van combatre i ara l’invoquen constantment, ha de pensar també on vol anar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.

3. És curiós com aquesta segona generació, darrera a la meva, generació d’independentistes ‘nats’ i no ‘convertits’ com la entre-mitja, la meva i l’anterior, ha portat Catalunya a la situació d’avui.
Quasi el mateix val per als unitaristes de les tres generacions, amb les variants que aquí no podem ara explicitar.
Una curiosa situació que ha forçat els ciutadans de Catalunya a definir-se. No solament a casa, als dinars i sopars, al treball o als bars, sinó en manifestacions multitudinàries.
Avui, els mites han caigut i resta únicament la realitat en la qual vivim. És la realitat factual i verificable. És la realitat, fins ara monòtona, del dia a dia. És la realitat que fa descobrir que, a Catalunya, hi ha una situació plural que no poden ignorar, ni mistificar amb els mites, reals o inventats, que avui, dissortadament, han ocupat el lloc de la raó i el seny, per una part i per l’altra.

4. L’Església espanyola, ara governada a les seus episcopals i a la Conferència Episcopal per individus de la meva generació, de l’inter-mitja i, pocs, de la tercera, ha restat atònita davant del que passa a Catalunya.
Un meu antic col·lega del Col·legi Espanyol de Roma i, ara, president de la CEE, ha proposat la distensió i el diàleg. No pas tots els altres bisbes espanyols l’han volgut entendre.
A Catalunya hi han 8 bisbes catalans, 3 valencians, 1 aragonès, 1 mallorquí i 1 menorquí. Fora d’algun que ha manifestat personalment el que pensava, quasi tots han romàs en un silenci prudent o han dit en algun document col·lectiu, el que els semblava que calia dir.
El silenci, en aquests moments, és savi, però és també l’actitud corrent en un episcopat català que queda molt mediatitzat per una societat catalana que, en gran part, ha girat l’esquena a l’Església Catòlica.
El Nunci de Sa Santedat, després d’algunes afirmacions públiques d’acord amb la posició política del govern del PP en algun acte oficial, ha romàs també en un silenci que està d’acord amb la prudència i amb la intel·ligència de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu.

5. Alguns, com jo mateix, en una Catalunya convulsa i un xic agitada, hem servat aquell silenci institucional que escau, en el seu rol pastoral, als que tenen alguna jurisdicció eclesial. Reservant-nos, és clar, la llibertat de pensar i obrar personalment en tot allò que no contamini una Església oberta als qui provenen del judeocristianisme, de l’hel·lenisme o del paganisme, com ens va ensenyar Sant Pau.
El dia 1 d’octubre jo el vaig passar internat a l’Hospital de Barcelona. Una angina de pit i una intervenció quirúrgica, immediata al seu descobriment, allí em van retenir.
En una solitud que jo vaig voler quasi absoluta, amb les menys visites possibles, que per a mi va ser ‘encantada’ per tot el que passava a Catalunya, però que va ser curulla d’esperança.
Quan estàs tot sol, quan descobreixes qui t’estima de debò, familiars i altres amics, i qui ni ha tingut la cortesia de saber si havies quedat viu, invalidat o mort, descobreixes que l’esperança realment prové primeriament d’aquell a qui has consagrat la teva vida i que t’estima. També dels bons familiars i bons amics que tèstimen. No pas de tants i tants xerraires i comediants.
Amb això no parlo únicament de la societat en la qual visc, sinó de una Església que cada cop em sembla, pesi als pronunciaments dels qui ens regeixen, més i més hipòcrita. Però, com a dit avui el Cardenal Amato a la Betificació del Màrtirs Claretiens a la Sagrada Família que, en la seva santedat, ens fa dir encara als cristians d’a peu: “NO TINC POR”!

Jaume González-Agàpito


Comments RSS

Leave a Reply

Name (required)

Email (required)

Website

Speak your mind