Grup Aribau

L’ESGLÉSIA CATÒLICA A CATALUNYA: EXAMEN I ESMENA 2/3

3. La inacabable profusió d’invents eclesials.

 Quasi sempre el “nous invents eclesials” intenten ser una mena de doblatge de l’Església institucional. La seva profusió ha devaluat l’adscripció a la institució eclesial i ha creat una mena de “cristià/cristiana amb carnet de fidelització”. Però, quasi sempre, s’exigeix a la institució eclesial s’adeqüi a les seves exigències, però únicament en forma de una puntual oferta de serveis. La vella proposta setcentista d’un “cristianisme fàcil i feliç”, en perfecta consonància amb les exigències d’un món paganitzat n’és avui també el resultat. Una mena de modern fariseisme pelagià, basat en la mera observança, però a un nivell suportable i digestiu, n’és la proposta encara que diversament matisada.

A Catalunya s’han cercat les arrels cristianes en el passat i s’ha mirat molt poc al futur, en una Església acomplexada per la seva història postbèl·lica. La progressia i l’integrisme han descuidat igualment el món real que envolta l’Església en una societat, la catalana, fiblada per uns problemes que ja no són els de la segona meitat del segle XX.

4. Influència a la societat

La incidència dels laics cristians d’aquest ‘invent’ en la societat és molt minsa, la dels clergues quasi nul·la. Després de dècades de propostes “evangelitzadores i solidàries”, d’un Concili Provincial Tarraconense (amb el seu “calaix de sastre” per a Roma, inclòs) però amb una incidència quasi imperceptible en la vida i el tarannà de la comunitat eclesial d’avui i d’un antirromanisme militant, l’Església Catòlica a Catalunya sembla un exèrcit derrotat amb les banderes sota l’aixella.

5. L’Episcopat

A Catalunya l’episcopat ha estat sempre, en general, encomiable per la seva prudència i circumspecció, però també molt indeterminat en els seus posicionaments i un xic incomprensible en les diverses formulacions i en els diversos llocs, de les seves determinacions. Masnou, Pont i Gol, González Martín, amb accents ben diversos, en foren notables excepcions.

“Volem Bisbes catalans, però els vins de la Rioja” fou l’acudit que, en els anys ’60, circulava per la Roma d’Albareda, Bonet, Batllori i Brasó. “Catalans sí, però què més?” fou la resposta d’una altíssima personalitat eclesial que va patir l’animadversió del règim franquista i que va estimar molt Catalunya. Es deia Pau VI i, ara, és sant canonitzat.

Els bisbes catalans nomenats, en general, després d’intricades batalles mediàtiques i amb informacions, no sempre demanades però un tant demolidores, han estat l’objecte d’un continu examen crític i poc caritatiu de “les bases”. En ells, un cert complex de persecució ha estat inevitable.

En el pontificat del Papa Francesc s’ha començat a notar un cert desvetllament, en els nomenaments episcopals, de moltes propostes i exigències del ja llunyà Concili Vaticà II.

Jaume González-Agàpito

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.