?>

KARL BARTH: FA 50 I 100 ANYS

December 10th, 2018

1. Avui fa 50 anys que va morir el pastor Karl Barth, bon teòleg, il·lustre acadèmic i gran impulsor de la renovació de la Teologia Evangèlica al segle XX. Aquests dies fa, també, 100 anys que Karl Barth va acabar la primera edició de la seva Roemerbriel (Carta als Romans). Aquesta primera redacció i primera edició va aparèixer en les primeres setmanes de l’any 1919: aviat també farà 100 anys.
Karl Barth va néixer a Basilea, el 10 de maig del 1886, al número 42 de la Grellingertrasse i fou batejat el 20 de juny, a la Catedral de Basilea, pel seu avui Sartorius. A la fi d’abril de 1889, tota la família va anar a viure a Berna. El pare, Fritz exercia de docent privat amb venia docebdi de dogmàtica i com a professor de religió a la Lerberschule. El mes d’octubre de 1906, s’inscriu a la Universitat de Berlín. Allí coneix i treballa amb Harnack. Entre 1911 i 1921 exercí de pastor al poble de Safenwil, al cantó d’Argòvia.

2. Karl Barth va representar una reacció, més evident en la segona edició de la seva Roemerbrief que va aparèixer el mes de gener de 1922, contra la Teologia protestant que, sobre tot en el segle XIX, havia quedat captiva de tot el que representà, a Europa i als USA, el hegelianisme en el treball teològic de les Esglésies vinculades a la Reforma.
El juliol de 1933 fundà una revista que defensava la fe luterana i atacava el cristianisme germànic esponsoritzat pels nazis. A diferència de la majoria de docents, refusà ser lleial a Hitler. L’any 1935 va ser destituït com a professor de la universitat de Bonn i retornà a Basilea, Suïssa. Allà va ensenyar fins i tot després de la seva jubilació legal.

3. És en aquests paràmetres que apareix Karl Barth com el creador de una Theo-logia de la anti-cultura. L’antiga Theologia apophatica reapareix en la teografia del negatiu de la paràbola teològica de Barth. La determinació especulativa de l’ant-raó teo-lògica barthiana és quelcom que arriba i pren cos en les facultats teològiques evangèliques del continent europeu, del Regne Unit i dels Estats Units.
És d’aquesta manera que el “teòleg liberal”, passant pel “camarada rector de parròquia”, produeix la primera Roemerbrief l’any 1919 i la segona Roemerbrief, l’any 1922, en ella l’afirmació de la infinita diferència qualitativa entre Déu i l’home, expressa la novetat del pensament de Karl Barth.
Tot plegat adquireix cos en els anys de professorat de Karl Barth en les universitats de Göttingen, Muenster i Bonn. Però, després fou des de la trona a la càtedra que es genera en Barth la gènesi de la seva reflexió dogmàtica. La seva producció passarà de la “Dogmàtica cristiana” a la Dogmàtica eclesial”.
En aquest període, fou el descobriment de Barth de Anselm d’Aosta sobre tot en el seu Poslogion. En l’any 1931, la monografia Fides quaerens intellectum. Anselms Bewwis der Existenz Gottes, és el testimoni, malauradament no massa llegit. També és l’època del seu encontre amb Tomás d’Aquino.

4. Curiosament, aquest camí no fa de Karl Barth un teòleg convencional i filo-tradicional. En Barth apareix amb tota la seva força la “llibertat de l’Evangeli” i suscita un gran interès en ell per la política en una dimensió “més que leninista”. És així que es pot entendre el conflicte de Karl Barth amb el nazisme en la lluita per l’·Església Confessant”. Però, Barth, el 23 de gener de 1934, va formalitzar la seva pròpia separació, i la de l’Església Confessant, del protestantisme alemany, completament harmonitzat amb el nazisme en l’anomenat “cristianisme alemany”.,
Aquí, en una complicada situació internacional, apareixen les reflexions de Karl Barth sobre el comunisme de l’est i de l’oest. També, però, una peça fonamental en el pensament barthià: la seva reflexió sobre Mozart com l’art del joc i el terror del límit, que creixerà i se’n enriquirà en els anys ’50.
Tot plegat es pot dir en poques paraules: és la insubmissió filosòfica del teòleg sistemàtic Karl Bart.

5. Les posicions fonamentals del pensament de Karl Barth apareixen en la seva concepció de la revelació com història i llenguatge; en la seva presentació de com el llenguatge ha estat la pedra d’ensopec de la Teologia Dialèctica; de com el llenguatge teològic apareix en la seva Roemerbrief en els seus anàlisis documentadíssims de les ‘proposicions’ teològiques. Tot això farà atractiva la seva Ètica, proposada per un teòleg gran historiador i coneixedor del pensament occidental.
A les Espanyes i a Catalunya, Karl Barth no va representar un autor de referència per als teòlegs, protestants i catòlics, de la primera mitat del segle XX.
Les Esglésies protestants usaven més aviat la producció teològica dels nord-americans, com ho demostren les obres de Samuel Vila i les publicacions de la major editorial protestants, la CLIE, per ell mateix fundada.
La influència de la Teologia protestant fou notable en la Teologia catòlica espanyola i catalana només a partir de la segona mitat del segle XX, sobre tot gràcies als treballs de Antoni Briva i Miravent i, molt després, per obra d’alguns teòlegs de la Universitat Pontifícia de Salamanca i de la única traducció de Ediciones Sígueme. De Karl Barth, va publicar únicament la seva Introducción a la Teología Evangélica, només l’any 2006.

Jaume González-Agàpito

“YA ES HORA QUE DESPERTÉIS DEL SUEÑO!”

December 9th, 2018

1. En el Capitulum (Rm 13, 11b-12) de la plegaria de Laudes en el rito latino-romano de hoy, en su versión vaticanosegundista, leemos:

“Ya es hora que despertéis del sueño,
pues la salud está ahora más cerca que cuando abrazamos la fe.
La noche va pasando, el día está encima;
desnudémonos, pues, de las obras de las tinieblas
y vistámonos de las armas de la luz”.

2. Nada tiene que ver esta admonición, en una de las siete cartas auténticas de Pablo de Tarso, la Carta a los Romanos, con lo que, casi mil seiscientos años después, os dejó, en La vida es sueño Don Pedro Calderón de la Barca, un herido-pensionado en Lleida en el año 1642, en la Guerra dels Segadors. Allí Segismundo, concluye la obra diciendo:

“Qué os admira, qué os espanta
si fue mi maestro un sueño,
Y estoy teniendo, en mis ansias,
que he de despertar y hallarme
otra vez en mi cerrada
prisión. Y cuando no sea
el soñarlo sólo basta;
pues así llegué a saber
que toda la dicha humana,
en fin, pasa como sueño”.

En pocas palabras, dice Calderón de la Barca: “Toda la vida es sueño y los sueños, sueños son”. Es decir, nada. Y es un nada que con la muerte se acaba.

2. Pablo de Tarso propone, en cambio, despertar y alzarse del lecho: “Ya es hora que despertéis del sueño […] La noche va pasando, el día está encima”. Hay que despertar aquí y ahora, del sueño, y vivir la vida verdadera, y “desnudémonos, pues, de las obras de las tinieblas y vistámonos de las armas de la luz”, ya que “la salud está ahora más cerca que cuando abrazamos la fe”.
Hay que despertar, no como en La vida es sueño” al morir porque “toda la vida es seño”, sino durante la vida corporal, para poder “vestirnos con las armas de la luz”, porqué “la salvación ahora ya la tenemos más cerca que cuando empezamos a creer”.

3. ‘Despertar’ en el 9 de diciembre de 2018, en el sentido paulino, puede ser una novedad en unas confesiones cristianas, esclavizadas en la visión calderoniana de que la vida es puro sueño pero que también es lo único nuestro y que hay que aprovecharlo “en este mundo” de ‘ensueño’.
Ese cristianismo pelagiano y compra-vendista respecto a Dios, en sus versiones calvinistas y neocatólicas, debe despertar ya de una vez porque “la noche ya ha pasado y el día ya lo tenemos encima”, sólo así, en el 2018 también, podemos descubrir el ‘Ungido’, Jesús de Nazaret.
Lo podemos descubrir cuando en muchos países de Europa, y aquí, las calles están de gente que ha perdido su utopía y ya sólo creen en la razón, en la libertad, en la igualdad, en la fraternidad y en la solidaridad, Ese es ahora el ‘mito’. Lo podemos descubrir cuando al intentar responder a las cinco grandes preguntas que póstumamente nos ha planteado Stephen William Hawking, no lo hacemos únicamente con el esperit geomètric, sino con el esperit de finesse y el esperit d’amour que, en el siglo XVII nos propuso otro gran físico y matemático: Blaise Pascal.

Jaume González-Agàpito

¿LA IGLESIA ES UNA Y SANTA O MÚLTIPLE Y PECADORA? ¿ES VISIBLE O INVISIBLE? LA RESPUESTA DE JAN HUSS

December 1st, 2018

1. Wycliffe fue copiado y leído en Praga. Un poderoso movimiento reformista, vinculado a aspiraciones populares y nacionales, ya existía allí desde el último tercio del siglo XIV. Son testimonios de él, John Ivlilic de Kromeriz (1374) y Matías de Janov, quien, hacia 1389, había insertado un De Ecclesia en sus Regulae Veteris et Novi Testamenti. La Iglesia no aparece allí con el concepto de convocación de los predestinados, sino con el de “comunión de los justos”, en el “verdadero cuerpo místico de Cristo”, que constituye la parte santa y verdaderamente conforme a Cristo de la Iglesia global y visible de los creyentes, o universitas. Son las posiciones de un agustinismo reformista, pero que no eran, de suyo, contrarias al pensamiento del Obispo de Hipona. Querían, más bien, favorecer una justa crítica del carácter excesivamente clerical de la Iglesia, en beneficio de la vida cristiana.

2. Jan Huss dependió mucho más de Jonh Wycliffe. No es, sin embargo, que le siga en todo. Conserva, cierta ambigüedad, la idea de que la Iglesia-sociedad de los fieles; conserva mejor la idea del carácter sacerdotal y, por ello, de la validez del sacerdocio, incluso en los prelados indignos. Sin embargo, teniendo en cuenta esta relativa independencia, Huss reprodujo ampliamente en su De Ecclesia (1402-1413), pasajes enteros de los escritos de Wycliffe. Y así, sus adversarios, lo leyeron en esta perspectiva, así Gerson.
Toma de Wycliffe, en concreto, la noción de Ecclesia-universitas, o “total de los predestinados”, numerus predestinatorum, y esto ya en los sermones de 1410 (De Em. c.1 y 2; c. 7, p. 45). Si comprendemos en ella a los réprobos (que están in Ecc1esia, pero no son de Ecclesia (Op..14-I5 y 35-36) tenemos una Iglesia putativa, según la apreciación del mundo, reputativa secundum famam saeculi (c. 5, p. 39), a la cual le atribuye Huss cierto interés, pero aclara que no es la Iglesia universal y definitiva.

3. De la Iglesia, Cuerpo y Esposa de Cristo, la cual reúne y reunirá escatológicamente bajo su reino, solamente Cristo es el ‘jefe’ y el fundamento invencible, es petra (c. 3, p. 12; c. 4, p. 20; c.13, p. I07). Jesucristo es el ‘jefe’ que hay que reconocer para ser salvado (reinterpretación de la bula Unam sanctam en este sentido: pp. 97¬-98). Huss reconoce al papa cierto título de “jefe de la Iglesia”, pero exclusivamente en el plano externo, no en el plano, único plenamente verdadero, universal y definitivo, de la santa Iglesia de Dios. El papa no es el “Vicario de Pedro” si no reproduce sus virtudes (pp. 69-70 y 115). No tiene, si es el caso, más que un primado de virtud. Pero, ningún otro primado tiene lugar en la Iglesia santa. Huss deduce las consecuencias de estas ideas en lo que concierne a la obediencia, que se debe prestar únicamente al bien y a lo que es virtuoso (c. 17-2I).
La verdadera Iglesia, la de los santos, es realmente una “Iglesia invisible” . Así, de paso, salva su santidad. En medio de una multitud de gente cristiana y pecadora, en medio de las diferencias, herejías, errores e infidelidades de los hombres, existe una Iglesia santa. Sus miembros, individualmente y en su conjunto, los conoce únicamente Dios. Pero la verdadera Iglesia, “Una y Santa”, es sólo la que forman estos elegidos que, además, ya han sido dignos de ella.

4. Contra Jan Huss abundaron críticas y refutaciones. El arzobispo Jan de Jenstejn había preludiado, desde 1388, estas controversias con un De potestate clavium, en el cual abordaba dos grandes cuestiones: el primado del papa, caput secundarium; la visibilidad de la Iglesia, para pertenecer a la cual no se puede tomar como criterio la predestinación o el estado de gracia. En 1412, Estanislao de Znojmo, antiguo maestro de Jan Huss, defendía a la Ecclesia romana, constituida por el papa y los cardenales, en un Tractatus de Romana Ecclesia. Bajo este título y bajo la palabra misma de Iglesia, se ocultaban, desde hacía mucho tiempo, realidades muy diferentes. Esteban de Pálec distinguía en ella seis acepciones (De aequivocatione nominis Ecclesia, fin de 1412). En 1413-1415, Pálec editaba un Tractatus de Ecclesia y un Anti-Hus; la Iglesia es definida como congregatio fidelium, su unidad interna es la gracia santificante, no la predestinación; el papa, el de la bula Unam sanctam, es su jefe visible, se exalta su magisterio (sobre todo en el Anti-Hus). Johannes de Holesov había, también él, en 1412, exaltado el primado y el magisterio papal, utilizando textos patrísticos pero fuera de la perspectiva y del espíritu de los Padres: ¿Se puede creer en el papa? An credi possit in papam?. La mejor crítica de Huss se debe a un anónimo que propone una eclesiología dentro del esquema de las cuatro propiedades del símbolo y que muestra en la Iglesia militante un instrumento que prepara para la Iglesia triunfante.

5. Se puede afirmar que, en este conjunto de tratados, el de Ecclesia ya ha nacido. Se desarrollará posteriormentc en el marco del conciliarismo y del anticonciliarismo: encontraremos muy pronto a Juan de Ragusa y Torquemada, cuyo esfuerzo de síntesis supone las elaboraciones para las cuales Huss fue la ocasión.

Jaume González-Agàpito

¿LA IGLESIA ES UNA Y SANTA O MÚLTIPLE Y PECADORA? ¿ES VISIBLE O INVISIBLE? LA RESPUESTA DE JOHN WYCLIFFE

November 30th, 2018

1. Los primeros protestantes, formularon la gran pregunta: ¿Dónde está la verdadera Iglesia? ¿La Iglesia es una y santa o múltiple y pecadora? ¿Es visible o invisible? Seguían en ello, unas intuiciones más antiguas que intentaron salvar la unidad de la Iglesia, sacrificando, a veces, su visibilidad. Las “comunidades espirituales” como los valdenses, las corrientes reformistas proféticas como la de Gioaacchino da Fiore († 1202) y la expresión que habían encontrado en John Wycliffe (†1384) y Jan Huss (†1415) insistieron sobre ello.
Parece que no hubo, de todos ellos, una dependencia literaria directa en los primeros reformadores protestantes, pero, sí evidentemente fueron una especie de preparación. Quizás deban a Huss o a Wycliffe su idea de “Iglesia invisible” o su introducción de la predestinación en la eclesiología. Agustín de Hipona contó en ellos para algo, pero estas ideas eran directamente exigidas por el sentimiento y la vivencia de una tensión entre las formas humanas de la Iglesia y lo que en ella es de Dios.

2. John Wycliffe recibió el influjo de Ricardo Fitzralph, en el sentido agustiniano de un condicionamiento del dominium (posesión) legítimo por el estado de gracia, en el sentido reformado. Wycliffe ataca esencialmente la riqueza y las pretensiones temporales del clero, cosas de las que, como los señores temporales, querían disfrutar (cfr. De dominio civili). Las ideas eclesiológicas, consecuentemente, vieron en segundo lugar.
En su De Ecclesia, y sobre todo en la tercera parte, cc. 13ss., (año 1378), es donde Jonh Wycliffe se dedica a fundamentar sus ideas eclesiológicas en un determinado concepto de la Iglesia, “de quidditate Ecclesiae“. Wycliffe rechaza el concepto de los canonistas e incluso el concepto de los teólogos, que definen a la Iglesia por la profesión de la verdadera fe, la de los apóstoles, de los Padres y de los concilios y, también, como una institución sacramental nacida del costado de Cristo en la cruz, como Eva del costado de Adán. Se trataba, en estas definiciones, del concepto tradicional, elaborado ya en la Edad Media, para designar, con precisión, a la institución eclesial divino-apostólica y visible.

3. Si Wycliffe lo rechaza es porque quiere una Iglesia espiritual, definida por un elemento puramente divino. Este elemento es la predestinación. Lo que constituye a la Iglesia y realiza su unidad es el amor predestinante de Cristo: la Iglesia debe ser, por tanto, definida y definible en estos parámetros. Su quiddidad consiste en el conjunto de todos los predestinados, congregatio omnium praedestinútorum (c.1 p.2; c.17 p. 408s). De esta manera, es Cristo, desde siempre, su jefe. Por esta causa, la Iglesia es el Cuerpo y la Esposa de Cristo (p. 2s. 79. 12), y es nuestra Madre. Estos son títulos muy caros a Wycliffe, pero que no elabora.
En este sentido, Wycliffe comenta el texto de Prov 31, sobre la mujer fuerte (c. 2). La Iglesia existe, como decían los Padres de la Iglesia, desde los orígenes del mundo. Cuenta como miembros suyos a los justos del Antiguo Testamento, a los ángeles y a los santos del cielo. Y, como puede ocurrir que los predestinados sean pecadores en un momento dado del tiempo y, por el contrario, que los réprobos estén en estado de gracia, el verdadero ser de la Iglesia aparece en su naturaleza escatológica (cfr. cc.17-J8 y 20 p. 475).

4. Por lo tanto, únicamente los predestinados son verdaderamente miembros de la Iglesia. Los otros pueden estar in Ecclesia, pero no son de Fcclesia (p. 89, p. 442). Los réprobos, presciti, al no ser miembros de la Iglesia, no pueden tener, de Dios, un oficio en la Iglesia (c. 19, p. 441s). Ahora bien, el papa podría ser uno de ellos y, entonces, no sería ya capitaneus de la Iglesia de Dios (p. 5. 29. 32. p. 464).
Wycliffe no ignora que, de esta manera, plantea el problema de que la verdadera Iglesia sería discernible exclusivamente por Dios. Pone esta objeción (c. 4 , 77), y responde a ella en un sentido amplio (p. 89), afirmando que el creyente tiene en la fe un conocimiento suficiente (p. 90), e incluso un discernimiento de los verdaderos prelados (c. 6, p. 141), aun admitiendo que un ministro reprobado distribuya los sacramentos, que son válidos en beneficio de los demás. Esto, por lo demás, carece de importancia, porque, en la Eucaristía, por ejemplo, únicamente tiene valor la comida espiritual o el fervor (cfr. pp. 457- 458).
Cuando trataba del papa, Wycliffe admitía, en 1378 y en 1379, (De potestate Papae c .4, p. 62) la idea de una representación terrestre de Cristo. Pero, si el papa no imitaba a Cristo en sus virtudes, y sobre todo en su pobreza, era el anticristo (o.c., c.6, pp. 1 y 8). Posteriormente, Wycliffe endureció su posición y la convirtió en la negación de la institución papal.

5. Las tesis de Wycliffe fueron censuradas por las autoridades universitarias y eclesiásticas, que se interesaron, por lo demás, no en su fondo eclesiológico, sino en sus consecuencias jurídicas y morales (cfr. la Carta Super periculosis, de Gregorio XI, 27-5-1377 [DSch 1121-1139; Sínodos de Londres, 1382 y 1396; Sínodo de Roma, 1412. La condenación de las 45 proposiciones por el Concilio de Constanza (4-5-1415, Dz 581-625; DSch 1151-1195) atañe a las tesis que subvertían todo orden eclesiástico.
En el fondo, fue la reincidencia de Jan Huss lo que movió a los prelados contra las tesis propiamente eclesiológicas de John Wycliffe. Las tesis eclesiológicas de Huss, censuradas el 24-9-1414 por la Universidad de.París, fueron igualmente condenadas por el Concilio de Constanza (6-7-1415). Los teólogos no dejaron de discutir y de refutar. Contra Wycliffe escribió Adam Easton (de 1378-1380) un Defensorium ecclesiasticae potestatis y el carmelita Thomas Netter de Walden (entre 1415 y 1429) su amplio Doctrinale antiquitatum fidei Ecclesiae catholicae. El libro segundo de esta compilación de controversia es eclesiológico (De Corpore Christi quod est Ecclesia et de membris eius variis. Hace una apología del papado tal y como lo conocía la Edad Media, es una exaltación de la autoridad de la Iglesia (ella es la infalible) contra el biblismo wycleffiano; finalmente, afirma la pertenencia a la Iglesia de los reprobi.

Jaume González-Agàpito

JEAN LOUIS CARDENAL TAURAN

July 6th, 2018

1. Escribir sobre el compañero y buen amigo que ha muerto hoy, no es fácil. Menos si él es el Cardenal Camarlengo de la Santa Romana Iglesia y tú un párroco de Barcelona que se entretiene en dar de comer a los pobres.
Conocí a Jean Louis Tauran el mes de octubre de 1973, en la Pontificia Accademia Ecclesiastica de Roma. Era mi segundo año en esta escuela diplomática del Vaticano. Tauran y yo, ya habíamos cursado la licenciatura en Derecho Canónico, él en Toulouse, yo en la Universidad Lateranense. Los dos éramos licenciados en Teología por la Universidad Gregoriana y en Filosofía. Él había sido ordenado presbítero el 20 de septiembre de 1969, yo el 4 de octubre del mismo año. Él tenía experiencia en el ministerio parroquial, yo poca: había dedicado mi tiempo a una tesis doctoral en Teología

2. Tauran en Roma, durante sus estudios en la Gregoriana, residió en el Pontificio Colegio Francés. El vasco Mons. Sebastián Laboa, aquel que, luego, Nuncio en Panamá, la noche de Navidad de 1989, acogió en la Nunciatura a Manuel Antonio Noriega, perseguido por las tropas de EE. UU., pidió a Tauran que le diera clases de francés. Tres años después lo recompensó con el ingreso en la academia diplomática del Vaticano.
Jean Louis Tauran, de 1975 a 1978 estuvo en la nunciatura de Santo Domingo y entre 1979 y 1983 en la del Líbano. Este último año, fue destinado al Consejo para los Asuntos Públicos de la Iglesia de la Secretaría de Estado de la Santa Sede.
Allí, participó en misiones especiales en Haití (1984), en Beirut y Damasco (1986). Fue también miembro de la delegación de la Santa Sede en las reuniones de la Conferencia sobre Seguridad y Cooperación Europea, en la Conferencia de Desarme, en Estocolmo, en el Foro Cultural de Budapest y en el de Viena. El 3 de octubre de 1988 asumió el cargo de subsecretario para las Relaciones con los Estados. El 1 de diciembre de 1990, fue nombrado Secretario de esta institución. Lo fue hasta 2003. Era un gozo cuando Tauran contaba a un amigo cómo fue su nombramiento. Ninguno de los tres propuestos por el Secretario de Estado, Agostino Casaroli, fue aceptado por el papa. En la próxima audiencia, Juan Pablo II nombró explícitamente y directamente a Tauran. Pero, también cambió al Secretario de Estado. El 6 de enero de 1991, Juan Pablo II ordenaba a Tauran Arzobispo titular de Telepte. Yo estuve presente en San Pedro y, luego, también en la recepción en el Hotel Colombo de Via della Conciliazione.

3. Durante su época de “Ministro de Asuntos Exteriores” participó en importantes misiones diplomáticas especiales. Era un verdadero gozo oír a Touran como las contaba, en su despacho ‘renacentista’ de la Secretaría de Estado o en cualquier restaurante de Roma o de sus cercanías.
Kosovo, en agosto de 1991, Jerusalén en 1995, La Habana en 1996. Esta última misión, en el relato de Tauran, era realmente como una película de policiaca, pero con ella se hizo posible el primer viaje de un papa a la isla de Cuba, durante la dictadura de Fidel Castro en 1998. Otra visita, casi contemporánea, a Libia, también era un relato muy interesante y curioso en su boca. La visita a Muamar el Gadafi en una tienda en el desierto era también un relato magistral del francés.
Intervención de Tauran en el conflicto de Irak fue muy importante, pero, sobre todo, en la relación entre el presidente de los EE. UU. Ronald Reagan y Juan Pablo II. Tauran, que aunque francés, era un gran admirador de la cultura británica y, consecuentemente, un buen puente de relación del Vaticano con los Estados Unidos de Norteamérica.

4. El 24 de noviembre de 2003, Juan Pablo II hizo un nombramiento algo desconcertante. Jean Louis Tauran era el nuevo cardenal Bibliotecario de la Santa Iglesia Romana y Responsable del Archivo Vaticano. Los ‘vaticanólogos’ hicieron piruetas para explicar esta decapitación del posible y futuro Secretario de Estado. Pero, en cambio, la Biblioteca Vaticana encontró el gran transformador de esa entidad en el siglo XXI. Transformación que acabó el, entonces, Prefecto de la misma, Raffaele Farina, que sucedió a Tauran como cardenal bibliotecario.

5. En 2007, Benedicto XVI nombró a Jean Louis Tauran Presidente del Pontificio Consejo para el Dialogo Religioso. Seguramente para relanzar las relaciones con el Islam, después de aquel discurso del papa en la Universidad de Ratisbona que provocó las protestas del mundo islámico por un malentendido sobre la figura de Mohammad. Desde allí Tuaran impulsó las relaciones con el Islam. Su último viaje, en abril de este año, fue precisamente a Arabia Saudí, donde se reunió con el rey Salman. Era la primera visita de un alto cargo de la curia del Vaticano a ese país.
El 21 de febrero de 2011 fue nombrada cardenal protodiácono. En 2012, le fue diagnosticada la enfermedad de Parkinson. Precisamente, en plena lucha contra la enfermedad, fue el cardenal que anunció la elección del papa Francisco. El 15 de enero de 2014 fue nombrado miembro de la Comisión Cardenalicia de vigilancia del Instituto para las Obras de Religión. El 12 de junio de 2014 el papa Francisco le concedió el título presbiteral pro hac vice, dejando de ser protodiácono y siendo nombrado Cardenal Camarlengo de la Santa Iglesia Romana, el 20 de diciembre de 2014.
De Jean Louis Tauran, hombre inteligente, muy trabajador y viajero infatigable, se ha valorado su discreción y su lealtad en los tres últimos pontificados. Ha sido miembro de diversos organismos vaticanos, especialmente relevantes la Congregación para los Obispos y el Tribunal de la Signatura Apostólica.

6. Con la muerte de Jean Louis cardenal Tauran, constatamos que se van extinguiendo en la Iglesia Católica los eclesiásticos de una época muy curiosa: los que formados antes, durante y un poco después del Concilio Vaticano II, han servido a la Iglesia en situaciones no fáciles, pero, aunque no siempre bien comprendidos, no siempre bien valorados, han sido fieles a Jesús el Cristo por encima de las filosofías, teologías, políticas, intereses e ideologías de partido, incluso por encima de las que habían profesado algunos de sus superiores.

Barcelona 6 de julio de 2018.
Jaume González-Agàpito

ELS “NACIONALISMES EXAGERATS”

April 10th, 2018

1. El Concili Provincial Tarraconense es va cloure el 4 de juny de 1995, a la Catedral Metropolitana i “Primada de les Espanyes”. En aquella celebració va intervenir, només en català, el Nunci a Espanya, Mons. Mario Tagliaferri. Ell va fer un breu discurs, molt comentat, però, un xic malentès després.
Aquella intervenció, a part d’ell, la coneixien, abans, el Cardenal Ricard Maria Carles i l’autor d’aquestes lletres.
En ell, es citava la pregària lletànica de vespres del dimarts de la quarta setmana del temps ordinari de l’Ofici Diví catòlic de ritu romà, contra els “nacionalismes exagerats”.

2. Algun, erudit, va recordar, al sentir la citació del Nunci, el Salm 9 dels Salms de Salomó, verset 15 (7b):

“Beneeixes el just,
i no el reprens, pels pecats que ha comés.
La teva bondat està sobre els qui pequen,
quan s’arrepenteixen”.

El text que va llegir Tagliaferri, volia blasmar quelcom dels mal anomenats nacionalismes ‘estatals’ i ‘regionals’, presents, llavors i ara, a les Espanyes. Aquells nacionalismes que, mantes vegades, són l’escull que no permet repensar de socarrel el hic et nunc i el futur d’un grup humà. Es a dir, repensar allò que fa que un poble, una nació, una societat, un estat o una comunitat humana, siguin allò que són i volen ser.
A la llum del salm de Salomó que acabo d’esmentar, podem mirar d’entendre la intenció del Nunci Tagliaferri: Superar les traves ideològiques, filosòfiques, jurídiques, teològiques, rituals, tradicionals o espirituals que fomenten el pecat dels “nacionalismes exagerats”. El pecat de l’egoisme, dels interessos, del domini i del voler barrejar els interessos del Cèsar i els de Déu. “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, diu Jesús el Crist a l’Evangeli segons Mateu, 22,21.

3. “La teva bondat està sobre els qui pequen, quan s’arrepenteixen”, diu el salm salomònic apòcrif. Per tant, conseqüentment, la proposta del representant del Papa, l’any 1995, pot ser fou aquesta: cal purificar els nacionalismes de tota mena de les seves càrregues traïdores. Traïdores, vol dir, a allò més profund que sent, en el seu cor, l’home que estima a la seva ‘pàtria’: l’amor a la terra ‘patrícia’. Car, el mot pàtria no és sinònim de ‘nació’, ni d’’estat’, ni de ‘res-publica’, ni d’origen, ni de ideologia. La ‘pàtria’ és més allò que els francesos diuen “La France’, que no vol dir solament el territori, ni la nació, ni l’estat, ni la República, ni la grandeur, ni la història, ni la ‘patriologia, ni la polis, sinó els francesos. Els belgues ho diuen molt bé: “Roi des Belgues”.

4. A les Espanyes el rei sobirà s’anomenava, fins a Isabel II de Castella i I d’Aragó: “Hispaniarum et Indiarum Rex: Rei de les Espanyes i de les Índies. El rei regnava i regentava Lleó i Castella, Aragó (és a dir la corona i no l’antic regne ni la ‘província’ creada en el segle XIX), Navarra i altres llocs d’Itàlia i de la Mediterrània.
L’any 1418 a Constança, en el Concili Ecumènic, es signà el “Concordatum cum Natione Hispanica”. Volia dir la corona Castella/Lleó, la d’Aragó, la de Portugal, la de Navarra i les d’alguns els ‘estats’ a Itàlia, a França i a la Grècia històrica.
Natio no era, doncs, pas un lloc que generava i donava la ‘nacionalitat, sinó una ‘entitat’ que feia que molts pobles se sentissin ‘nats’ en un mateix ideal de societat.

5. Avui, en les actuals humane varietates, entenem millor, pot ser, el que volia dir el redactor del discurs en català de Mons. Mario Tagliaferri del 4 de juny de 1995. No volia blasmar cap sentit ‘nacional’, espanyol o català. No volia, tampoc, defensar ni l’un, ni l’altre. Volia únicament, evitar que es confongués, a Catalunya i a les Espanyes, la noció de ‘nació’ amb cap interès que traís la seva mateixa entitat genuïna.
Avui, quan el Nunci apareix únicament de manera fugaç a Catalunya i que mai ha volgut parlar en català. Avui que els bisbes de Catalunya i de les Espanyes, a part de recomanar la pregària i dir quelcom escaient i altres coses més discutibles, però sense dir mai clarament, en el seu ensenyament magisterial: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, als catòlics i als altres ciutadans. Avui que, a Catalunya i a les Espanyes, es parla tant de nació i de drets fonamentals, en una guerra política cada cop més radical. Pot ser caldria que algú recordés que cal prevenir-se contra la negació de la ‘nació’, que és el “nacionalisme exagerat” que la nega, la segresta, la substitueix, la maquilla, la instrumentalitza o la fa el motiu per ‘des-nacionalitzar’ el qui no és dels seus. Pot ser caldria tenir el coratge de Mario Tagliaferri i dir clarament, a Catalunya i a les Espanyes, que cal combatre “els nacionalismes exagerats” que són la negació de la veritable natio. Cal aclarir, doncs, què és varitablement la ‘nació’.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA

February 13th, 2018

Demà, dia de Sant Valentí, festa comercial dels enamorats i fi del Carnaval, comença la Quaresma, a l’Església llatina.
Al contrari del que succeeix amb el Ramadà, els media no ho han fet saber en cap diari, escrit o virtual, ni en cap programa radiofònic o televisiu. Tampoc, com, cada any succeeix amb el Ramadà, ningú en els media ha explicat què és, quan comença, quan dura i quan acaba. Ningú, als mitjans de comunicació, a les escoles i a les nostres universitats explica perquè serveix la Quaresma per als cristians.

1. La Quaresma fruit d’una evolució
La quaresma, tal com avui la coneixem, és el fruit d’una evolució històrica llarga i complexa. Alguns aspectes d’aquest procés evolutiu encara no han estat aclarits del tot ni degudament estudiats tot i que, alguns d’ells són importants. Aquí únicament volem fer un breu resum del que avui és clar per als estudiosos.
El dejuni pre-pasqual
Sembla avui pacífic que, vers la meitat del segle II, l’Església coneixia únicament un dejuni molt breu que precedia i preparava l’anyal celebració de la Pasqua. Aquest dejuni, però, no era observat arreu de la mateixa manera.
A propòsit de la “controvèrsia pasqual”, Ireneu de Lió, al segle III, escriu que “la discussió no és pas únicament sobre el dia, sinó també sobre la manera mateixa de dejunar. Car alguns creuen que han de dejunar un sol dia; d’altres dos, d’altres més; alguns compten quantes hores del dia i de la nit per al seu dia. Una tal diversitat d’observances no s’ha produït ara, en el nostre temps; sinó que ve de temps enrere, ve dels nostres avantpassats els quals sembla que sense atenir-se a l’exactitud, han conservat aquest costum e la simplicitat i en la diversitat de les seves costums particulars” .
Un segle més tard, el dejuni pre-pasqual és evident que s’havia estès, almenys en certes regions, a tota la setmana (l’actual “Setmana Santa”). A la Didascalia Apostolorum llegim: “… conseqüentment, dejunareu durant els dies de Pasqua, a partir del segon dia de la setmana , i us nutrireu únicament de pa, sal i aigua a l’hora de nona , fins al cinquè dia […] Però el divendres i el dissabte dejunareu completament i no tastareu res” .

2. La “Quadragesima”
Trobem, després, una llacuna de quasi tres quarts de segle, abans de trobar les primeres informacions sobre la quaresma de quaranta dies . Però a partir de la informació que ens forneix el cinquè cànon del Concili de Nicea I, tenim la impressió que la Quaresma no és pas una innovació recent, sinó més aviat quelcom ja adquirit i familiar .
Però, quan, a on i de quina manera el primitiu dejuni pre-pasqual que durava de dos a sis dies, s’ha desenvolupat fins a la Quaresma de quaranta dies, els liturgistes donen respostes diverses.
Per uns, la actual Quaresma seria el resultat de la fusió del dejuni pre-pasqual, amb un altre dejuni que, en el seu primitiu plantejament res tenia a veure amb el temps de Pasqua i que commemora el dejuni de Crist en el desert, després del seu baptisme. Aquest dejuni deia relació, no amb la Pasqua, sinó més aviat amb l’Epifania, i deuria comença el 7 de gener. La fusió s’hauria fet sota la influència de la institució del catecumenat i de la pràctica de la preparació pre-pasqual per al baptisme .
Altres especialistes en la història litúrgica són de l’opinió que la Quaresma de quaranta dies, no és altra cosa que l’extensió progressiva del dejuni pre-pasqual i que el seu origen està lligat a la institució del catecumenat. Altres pensen que cap solució s’imposa per la seva evidència.

Jaume González-Agàpito

ERDOGAN: DICTADURA TEOCRÀTICA

April 17th, 2017

1. Un referendum guanyat,no sense polèmica, només pel 51%, ha portat Turquia a ser un altre desengany per als somniadors ‘observadors’ occidentale.
Molts d’aquests ‘creuats’ del laicisme, moderat o immoderat, han pensat, com mantes vegades abans, que un pretès reinstaurador de la democràcia seria l’alliberador d’un pais que podia radicalitzar-se.

2. Erdogan ha estat un cas patològic occasionat per aquesta miopia que preten instaurar la democràcia justificant fins i tot els medis no aptes i que està sempre disposada a perdonar algunes desviacions contradictòries.
És Allàh la justificació última per a un dictador que vol arranjar un pais assumint la total direcció de l’executiu i ser, també, el president de la república?
Les novetats ‘regeneradores’ seran l’estinció de les llibertats cíviques implantades a Turquia al comencament del sigle XX?
La llibertat pública que es respirava al pais, sucumbirà per les preteses exigències de fidelitat a l’Alcorà?

3. Són preguntes que ens venen al cap quan veiem l’itinerari polític d’un pais que vol ser europeu.
També ens preocupen les repercusions internacionals de tot això en un estat, segles enrera, regit per la Sublim Porta i que va preocupar no poc els nostres abanspassats durant més de 500 anys.

Jaume González-Agàpito

21 MORTS I MÉS DE 40 FERITS GREUS EN UNA ESGLÉSIA COPTA A TANTA D’EGIPTE

April 9th, 2017

1. L’Islam és una preocupació avui arreu d’Europa i també en quasi tots els continents.
He viscut 2 anys en un país islàmic i he treballat, el mateix temps, en relació a altres 9 estats islàmics del Mar Roig. Conec una mica l’Islam. He escrit algunes coses sobre ell. He organitzat i/o participat en congressos, col·loquis i simpòsiums sobre l’Islam. Mantinc actualment una relació, cordial i sovintejada, amb les comunitats islàmiques de casa nostra.

2. Conec des de fa 42 anys l’Església Copta. A Khartum, a Omdurman, a El Caire i a Jerusalem he conegut, tractat i estimat aquests germans d’una Església antiga i notable per la seva fidelitat i el seu coratge.
A Barcelona hem fet, des de fa molts anys, diverses trobades, pregàries i iniciatives destinades a expressar la nostra solidaritat, especialment en moments difícils i de persecució per als nostres coptes. Un encontre memorable fou el que férem a Sant Pau del Camp, presidits per un Bisbe copte, quan foren decapitats molts cristians coptes.

3. Avui, Diumenge de Rams, ha esclatat una bomba en l’església copta de Tanta, una ciutat a 120 kilòmetres al nord de El Caire. Ara, a les 12 del migdia, ja s’han comptabilitzat 21 morts i més de 40 ferits greus dels coptes que assistien a la celebració de la festa d’avui.
Sentim pregonament aquest disbarat ètic i moral, que significa matar i ferir greument els cristians que, en un gran diumenge, celebraven l’entrada triomfal de Jesús el Crist a Jerusalem. Pregarem per ells i els tindrem molt presents en aquesta Setmana Santa. Farem, també, alguna celebració que signifiqui el nostre condol i la nostra admiració per aquestes cristianes i aquests cristians coptes màrtirs.

4. Però, avui també, tenim la necessitat d’interrogar-nos sobre què significa tot això i els continus atemptats que es produeixen en molts llocs “en nom de la fe islàmica”, en el món religiós i en les relacions interconfessionals.
Sabem, ens ho han dit mantes vegades, que els criminals que fan això són “l’Islam radical”, el “radicalisme islàmic”, “l’islamisme radical” i que “no pertanyen al veritable Islam”. La justificació és fàcil. Però, costa un xic entendre-la. ¿Que sentiríem si el catòlics, per justificar alguns dels nostres disbarats, diguéssim que els qui fan això “no són la veritable Església Catòlica”, son “radicalistes catòlics”, es tracta del “catolicisme radical” i que “no pertanyen a la veritable Església Catòlica”?

5. Comprenc que, per als musulmans, no és fàcil la resposta davant de la monstruositat dels atemptats. Avui ja tenen alguns la valentia de aclarir que els qui atempten “són de una altra cosa que no és l’Islam”. Altres fins i tot, als països d’occident, es manifesten públicament en contra.
Però, en un acte com el que avui ha entristit els coptes i a tots els cristians, a més d’altra gent, queda sempre la pregunta: Quan els representants qualificats de l’Islam, en les seves diverses corrents i en el seus diferents països, llançaran ‘l’anatema’ contra els qui maten a innocents en nom l’Alàh?

Jaume González-Agàpito

FRAÇOIS FILLON: UN CATÒLIC ÈTICAMENT FALLIT?

March 3rd, 2017

1. Fill d’un notari i d’una reconeguda historiadora, germà d’un molt bon pianista. De ‘bona’ i acabalada família del tot gaullista. Fillon era la solució centro-dretana per a ser president de la República Francesa. Ho era en uns moments de fracàs de l’últim president socialista, davant l’amenaça de l’ultra/nacionalisme de dreta, en uns moments molts crítics de la ‘grandeur’ francesa i després dels problemes deL sakosysme. A més François Fillon és un catòlic evident i practicant.
Tot plegat podia acontentar a molt diversos sectors dels ciutadans de la Cinquena República Francesa. Després de De Gaulle, Poher, Pompidiou, Poher (segon mandat), Giscard d’Estaing, Mitterand, Chirac, Sarcozy i Hollande, semblava que França tenia en Fillon un altre possible president capaç de portar França pels ‘bons’ camins en una Unió Europea molt traumatitzada i molt complicada en aquesta nova era ‘mundialitzada’ de la humanitat.

2. Però, a François Fillon l’ha traït el plantejament econòmic en la seva família personal.
Uns certs corrents catòlics cerquen, mantes vegades, l’eficàcia dels romano-catòlics en l’assoliment de la influència a la societat a partir d’ocupar els llocs de decisió política-social-econòmica i conduir-los d’acord amb una bona ètica del bé comú. Molt sovint ho fan amb els mètodes i les maneres dels potentats d’aquest món post-capitalista en el qual vivim.
Desgraciadament aquesta ‘ètica’ descuida el postulat de que l’ètica personal ha d’acomodar-se també a unes exigències que també tinguin en compte el “bé comú” de la societat. A més per als cristians hi ha l’exigència primera i fonamental d’ “estimar el proïsme com a ells mateixos”. A més, també, de portar una vida personal d’acord amb els postulats del “Sermó de la Muntanya” que es poden llegir en els capítols 5-7 de l’ “Evangeli segons Mateu”.
Una doble vida: la social “terrenal com la dels pagans” i la personal devota i observant dels preceptes, no poden mai estar, ‘evangèlicament¡’ en contradicció.
Masses catòlics d’una mena de nou pelagianisme pequen personalment i es confessen. Però també infringeixen els preceptes evangèlics en el seu comportament social i no sempre tenen consciència de la seva responsabilitat ètica, moral i cristiana.

3. Jo no soc ningú per judicar François Fillon. Conec una mica la legislació francesa pel que fa a la cooptació dels assessors per part de determinades persones que serveixen la Cinquena República Francesa. Però, em sorprèn que un catòlic evident i practicant no hagi calibrat la seva responsabilitat ètica i moral al col·locar molts membres de la seva família en l’aparell de l’Assemblea Nacional Francesa sense atendre als postulats que exigeix “el bé comú” també per a un cristià/catòlic-romà.
És una llàstima que, en una societat que ens informa, nit i dia, de molt del que passa arreu del món, s’hagi colpit, destapant la seva contradicció ètica personal, una persona que semblava que podia restablir quelcom de ‘grandeur’ a la presidència de la Cinquena República Francesa.

Jaume González-Agàpito