?>

45 MORTS I 140 FERITS GREUS DE L’ESGLÉSIA COPTA

April 9th, 2017

1. El que he escrit, aquest matí a les 10, s’ha agreujat amb un altre atemptat contra la catedral patriarcal de sant Marc Alexandria. L’objectiu eren els fidels que celebraven el Diumenge de Rams i el Papa Copte, Tawadros II, que presidia la cerimònia.
El Papa Tawadros II s’ha salvat perquè l’atemptador suïcida ha estat obligat a passar per el control d’entrada, on ha fet estellar els explosius que portava.
El resultat dels dos atemptats és terrible: 45 morts en aquest moment i més de 140 ferits greus.

2. L’any 1975, en un sopar en el Palau Presidencial de Khartum en honor de Anwar el-Sadat, President de la República d’Egipte, en visita oficial d’estat. Jo assistia, amb tot el cos diplomàtic, representant la Santa Seu.
Vaig saludar personalment el president El-Sadat i conservo encara la fotografia. Li vaig preguntar, en anglès, quin era llavors el problema més greu d’Egipte. Em va somriure, estrenyent-me més les mans, i en va respondre: “The Muslim Brothers”. Sis anys després, l’octubre de 1981, ell mateix va morir en un atemptat en una desfilada militar.

3. Els atemptats d’Egipte, davant la pròxima visita del Papa Francesc, té, a més, un missatge molt cruel per als cristians. Ho han manifestat els “musulmans radicals” d’Egipte: no volen res amb els ‘creuats’ i els seus representants.
Crec que els cristians d’occident haurien de manifestar-nos ara clarament al costat dels nostres germans coptes. A Barcelona s’està preparant una vetlla de pregària dels cristians coptes, ortodoxos, catòlics, armenis, anglicans i protestants.

Jaume González-Agàpito

FRAÇOIS FILLON: UN CATÒLIC ÈTICAMENT FALLIT?

March 3rd, 2017

1. Fill d’un notari i d’una reconeguda historiadora, germà d’un molt bon pianista. De ‘bona’ i acabalada família del tot gaullista. Fillon era la solució centro-dretana per a ser president de la República Francesa. Ho era en uns moments de fracàs de l’últim president socialista, davant l’amenaça de l’ultra/nacionalisme de dreta, en uns moments molts crítics de la ‘grandeur’ francesa i després dels problemes deL sakosysme. A més François Fillon és un catòlic evident i practicant.
Tot plegat podia acontentar a molt diversos sectors dels ciutadans de la Cinquena República Francesa. Després de De Gaulle, Poher, Pompidiou, Poher (segon mandat), Giscard d’Estaing, Mitterand, Chirac, Sarcozy i Hollande, semblava que França tenia en Fillon un altre possible president capaç de portar França pels ‘bons’ camins en una Unió Europea molt traumatitzada i molt complicada en aquesta nova era ‘mundialitzada’ de la humanitat.

2. Però, a François Fillon l’ha traït el plantejament econòmic en la seva família personal.
Uns certs corrents catòlics cerquen, mantes vegades, l’eficàcia dels romano-catòlics en l’assoliment de la influència a la societat a partir d’ocupar els llocs de decisió política-social-econòmica i conduir-los d’acord amb una bona ètica del bé comú. Molt sovint ho fan amb els mètodes i les maneres dels potentats d’aquest món post-capitalista en el qual vivim.
Desgraciadament aquesta ‘ètica’ descuida el postulat de que l’ètica personal ha d’acomodar-se també a unes exigències que també tinguin en compte el “bé comú” de la societat. A més per als cristians hi ha l’exigència primera i fonamental d’ “estimar el proïsme com a ells mateixos”. A més, també, de portar una vida personal d’acord amb els postulats del “Sermó de la Muntanya” que es poden llegir en els capítols 5-7 de l’ “Evangeli segons Mateu”.
Una doble vida: la social “terrenal com la dels pagans” i la personal devota i observant dels preceptes, no poden mai estar, ‘evangèlicament¡’ en contradicció.
Masses catòlics d’una mena de nou pelagianisme pequen personalment i es confessen. Però també infringeixen els preceptes evangèlics en el seu comportament social i no sempre tenen consciència de la seva responsabilitat ètica, moral i cristiana.

3. Jo no soc ningú per judicar François Fillon. Conec una mica la legislació francesa pel que fa a la cooptació dels assessors per part de determinades persones que serveixen la Cinquena República Francesa. Però, em sorprèn que un catòlic evident i practicant no hagi calibrat la seva responsabilitat ètica i moral al col·locar molts membres de la seva família en l’aparell de l’Assemblea Nacional Francesa sense atendre als postulats que exigeix “el bé comú” també per a un cristià/catòlic-romà.
És una llàstima que, en una societat que ens informa, nit i dia, de molt del que passa arreu del món, s’hagi colpit, destapant la seva contradicció ètica personal, una persona que semblava que podia restablir quelcom de ‘grandeur’ a la presidència de la Cinquena República Francesa.

Jaume González-Agàpito

EL GOVERN ‘VIRTUAL’ DE PODEMOS: UN GABINET A L’OMBRA

January 29th, 2017

1. Avui, a “El Objetivo” de La Sexta, Pablo Iglesias ha afirmat la necessitat de formar, a Podemos, “un gabinet a l’ombra”, amb ‘ministres’ i tot, que representés, a la oposició, la contraposició del govern constituït a l’estat.
Ahir, a La Sexta Noche, Iñigo Errejón, va afirmar que la disintonia entre el seu grup i el de Pablo Iglesias eren formalment dos documents sobre l’enfoc i l’organització de Podemos. Avui Pablo Iglesias ha confirmat la no sintonia de cara al congrés de la setmana que ve sobre aquests dos documents.

2. Pablo Iglesias i Iñigo Errejón, a part d’altres grups de Podemos, representen dues sensibilitats polítiques i dos models d’organització del partit.
Ja a les sessions per votar la candidatura de Pedro Sánchez a la presidència del govern de l’estat, vam poder percebre en Iñigo Errejón certs gestos de contrarietat mentre parlava Pablo Iglesias amb virulència contra el candidat del PSOE.
Actualment és ja pública la disparitat entre el primer i el segon de Podemos. Les dues entrevistes d’ahir i d’avui, que acabem de citar, en són la prova. El pròxim congrés de Vistalegre II serà el camp on s’haurà de discernir cap a on ha d’anar Podemos.

3. En un moment en el qual el PSOE està intentant la seva ‘resurrecció’, afermar el seu paper a l’estat, la seva acció política de cara a les masses i la seva acció al Congrés de Diputats, les ‘vacil·lacions’ de Podemos no contribueixen pas a una afirmació i a una coordinació de les esquerres a Espanya. Tot plegat també agreujat per la mancança en el mateix sentit dels altres partits d’esquerra.

4. Passar d’un assemblearisme ‘ciutadà’, d’una acció forta i potent al carrer, d’una participació de la “gent d’a peu” a la política i de nombroses iniciatives en defensa dels més febles de la societat al treball polític en el Congrés dels Diputats, en el Senat, en les administracions públiques i en la formació de quadres de la gent del poble, no és una tasca fàcil i breu. És una tasca que ara està afrontant Podemos.
Saber com s’ha de viure la social-democràcia a l’Espanya de l’any 2017 és una tasca no pas fàcil tampoc per al PSOE i per al PSC.
Respondre a les urgències de la societat del segle XXI, en un moment cabdal de la humanitat en la que s’està canviant d’època, superant les accions i les contradiccions del ‘capitalisme’ històric i els paranys d’una hisenda i una economia no pas unànimes i ‘simfòniques’ en la globalització actual, és un gran repte per als partits de centre i de dreta.

5. Tots els partits tenen davant la gran contradicció dels innombrables casos de corrupció, la greu situació econòmica de la joventut, el desemparament de molts vells, malalts i de molta gent pobre i la desaparició, cada vegada més preocupant, de la “classe mitja”.
Tots els partits temen el gran descrèdit dels professionals de la política davant de la gent del poble.
En una època sense quasi cap utopia, sense cap ‘mite’ que mogui el cor del poble senzill i amb una certa penúria econòmica en un tant per cent molt alt del ciutadans, els partits polítics no sempre saben vendre el que volen o el que desitgen.

Jaume González-Agàpito

GIROLAMO SAVONAROLA: “PROPHETA A DEO MISSUS”

January 27th, 2017

1. El 13 de maig de 1497, Alexandre VI va signar el Breu amb la sentència d’excomunió contra Girolamo Savonarola. La motivació era tant i més política que eclesial. Es condemnava el magisteri ‘profètic’ d’un frare dominic resident a Florència contra la jerarquia de l’Església. El Breu va arribar a Florència a finals de maig. Però, va ser promulgat el 18 de juny. El dia del patró de Florència, Sant Joan, hi va haver el repte entre franciscans i agustins al judici públic de Déu mitjançant el foc.

2. Pesi a la seva excomunió, per Nadal, Savonarola va celebrar les tres misses, va repartir la comunió i va organitzar una processó. Va començar també de nou a predicar. L’11 de febrer de 1498, Diumenge de Septuagèsima, ho va fer a la catedral. Va dir:
“Oh senyor! M’has ficat en un mar agitat del qual jo no puc, ni vull tirar-me enrere. Però jo et demano la gràcia de no pronunciar una paraula contrària a l’Escriptura i a l’Església “.
El 15 de febrer del mateix any, i a la catedral també va dir:
“Quan jo penso en la vida dels sacerdots, sento la necessitat de plorar […] El clergat és el que manté totes les maldats, començant per Roma […] Són pitjors que els turcs i els moros. No només no volen patir, sinó que fins i tot venen els sagraments “.
El 20 de febrer de 1498, Alexandre VI va amenaçar amb declarar l’entredit sobre Florència. Davant d’això, la Senyoria va prohibir predicar a Savonarola. Però, aquest va respondre:
“Testifico, amb la paraula del Senyor, que Alexandre VI no és papa, ni pot ser admès al pontificat”.

3. El 22 de maig, Giorolamo Savonarola va ser formalment condemnat a mort “per predicar doctrines noves”. El 23 de maig de 1498, va ser executat amb dos frares més, a la Plaça de la Senyoria, els seus cossos cremats i les seves cendres van ser llançades al riu Arno.
Poc més de cinc anys després 12 d’agost de 1503, queia, malalt per malària, Alexandre VI. El 18 d’agost de 1505, a la tarda, i després d’haver-se confessat amb el bisbe de Carinola i, de les seves mans haver rebut la Extremunció i el Viàtic, moria.

4. A l’inici, doncs, del segle XVI i amb Martí Luther, culminarà tota una lluita secular en occident per descarregar a l’Església del poder secular i també del pesat feix que suportava ella: una jerarquia molt ‘mundanitzada’(1).
També ZWINGLI(2), BUCER(3), MÜNTZER(4), CALVÍ(5) i l’anglicanisme(6) seran unes de les moltes variacions del mateix tema, però aquestes ‘solucions’ van complicar encara més l’assumpte: al afirmar-se el «Cuius regio eius et religio»(7).
La Contrareforma(8) i el Barroc catòlic(9) intentaran, partint de l’espiritualisme de la Nova Devotio(10), realitzar una mena de “cel a la terra” en una lluita constant contra el poder civil dels absolutismes. Un paradigma nou, amb totes les implicacions que aquí no podem enumerar, fou també el jesuïtisme(11).

5. Els florentins i molts altres de diverses contrades, des dels primers anys del segle XVI, tingueren per Girolamo Savonarola un respecte, una admiració i fins i tot una ‘devotio’ que feren d’ell l’ensenya d’una reforma, des de feia molts anys, anhelada i desitjada per a l’Església Catòlica. No tots assumiren molts dels radicalismes que el dominic del Convent de San Marco de Florència proposava i amb mà de ferro va imposar als florentins, però sí que veieren en Savonarola el ‘màrtir’ enfront d’una cort romana que, cada vegada més, els semblava la negació de l’Evangeli de Jesús el Crist. És per això que, a Florència i al peu d’un retrat de Girolamo Savonarola molt expressiu, van escriure: “Hieronimus Savonarola Propheta a Deo missus”.

Jaume González-Agàpito

(1). Cfr GASTALDI, U. – SANTINI, L. – CAMPI, E., Il dibattito su anabattismo e Riforma: chiesa e potere, Torino, 1973; HA MM, B., Bürgertum und Glaube. Konturen der städtischen Reformation, Gatingen, 1996; HAMMANN, G., Entre la secte et la cité. Le projet d’église du reformateur Martin Bucer (1491-1551), Genéve, 1984; LA ROCCA, T., (dir.), Thomas Müntzer e la rivoluzione dell’uomo comune, Torino, 1990; MCGRATH, A. E.,: Reformation Thought. An Introduction, Oxford – Cambridge (Mass.), 1988; NIPPERDEY, TH., Reformation, Revolution, Utopie. Studien zum 16. Jahrhundert, Güttingen, 1975; OBERMAN, H. A.,: Die Reformation. Von Wittemberg nach Genf, Güttingen, 1986; STROHL, H., La pensée de la Reforme, Neuchátel, 1951; TOURN, G., I protestanti, una rivoluzione, 1. Dalle origini a Calvi¬no, Torino,1993; REARDON, B. M. G.,: Religious Thought in the Reformation, London – New York, 1981. Sobre el origen de la reforma en general cfr. LÉONARD, E. G., Histoire générale du protestantisme, 4 vols., Paris, 1961-1964; CAMPI, E. (Dir), Protestantesimo nei secoli. Fonti e documenti, I Cinquecento e Seicento, Torino, 1991; CAMPI, E. – RUBBOLI, M., Protestantesimo nei secoli. Fonti e documenti. II Il Settecento, 1997; BAINTON, R. H., The Reformation of the Sixteenth Century, London 1953; BAINTON, R. H., Women of the Reformation, Boston, 1971; BLICKLE, P., Gemeindereformation. Die Menschen des 16. Jahrhunderts auf dem Weg zum Heil, München, 1985; DELUMEAU, J., Naissance et affirmation de la Reforme, Paris, 1965; HAMM, B. – MOELLER, B. – WENDEBOURG, D.,: Reformationstheorien. Ein kirchenhistorischer Disput über Einheit und Vielfalt der Refor¬mation, Güttingen, 1995; ISERLOH, E., Geschichte und Theologie der Reformation, Paderborn, 1982; LORTZ, J. – ISERLOH, E., Kleine Reformationsgeschichte, Freiburg, 1969; MIEGGE, M.,: Martin Lutero. La Riforma protestante e la nascita del-la societá moderna, Roma, 1983;Vinay, V., 19822: La Riforma protestante, Brescia. Sobre Luter cfr. AGNOLETTO, A., Lutero, Milano, 1986; ATKINSON, J., Luther and the Birth of Protestantism, London, 21982; BAINTON, R. H.,: Here I stand. A Life of Martin Luther, London, 1951; BRECHT, M., Martin Luther, 3 vols., Stuttgart, 41990; CASALIS, G., Luther et l’église confessante, Paris, 1962; CONGAR, Y.-M., Martin Luther. Sa foi, sa reforme. Etudes de théo¬logie historique, Paris, 1983;DIWALD, H., Luther. Eine Biographie, Küln, 1982; EBELING, G., Luther. Einführung in sein Denken, Tübingen, 1965; EBELING, G., Martin Luthers Weg und Wort, Frankfurt a.M., 1983; GARCIA-VILLOSLADA, R., Martin Lutero, 2 vols., Madrid 1973; MIEGGE, G., Lutero: l’uomo e il pensiero fino alla dieta di Worms, Torre Pellice, 1946, una altra edició: Lutero giovane, Milano, 21964, el text original llatí de las famoses 95 tesis de Luther es troba a l’apèndix d’aquesta obra. El capítol 8 és un bon comentari de les 95 Tesis (pp. 166-204), altre comentari a RICCA, P. – TOURN, G., Le 95 tesi di Lutero e la cristianità del nostro tempo, Torino, 22004; OBERMAN, H. A., Luther. Mensch zwischen Gott und Teufel, Berlin, 1982.

(2). Cfr. BLICKLE, P. – LINDT, A. – SCHINDLER, A. (dirs.), Zwingli und Europa, Güttingen,; BÜSSER, F., 1994: Die Prophezei. Humanismus und Reformation in Zürich, Bern – Berlin-Frankfurt a.M. – New York- Paris, 1985; CAMPI, E., Via antigua, umanesimo e riforma. Zwingli e la vergine Maria, Torino, 1986; CAMPI, E., Zwingli und Maria. Eine reformationsgeschichtliche Studie, Zürich, 1997; FERRARIO, F., La «sacra ancora». Il principio scritturale nella Rifor-ma zwingliana (1522-1525), Torino, 1993; GÁBLER, U., Huldrych Zwingli. Eine Einführung in sein Leben und sein Werk, München, 1983.

(3). FRIEDRICH, R., Martin Bucer. «Fanatiker der Einheit»? Seine Stellungnahme zu theologischen Fragen seiner Zeit (Abendmahls- und Kir¬chenverstdndnis), Neuchátel, 1990; GENRE, E. (dir.), Martin Bucero. La Riforma a Strasburgo, Torino, 1992; GRESCHAT M., Martin Bucer. Ein Reformator und seine Zeit. 1491¬1551, München, 1990; HOPF, C., Martin Bucer and the English Reformation, Oxford, 1946; JOISTEN, H., Der Grenzgdnger Martín Bucer. Ein europdischer Reformator, Stuttgart ,1991; KRIEGER, C. – LIENHARD, M., Martín Bucer and Sixteenth Century Europe, Leiden, 1993; LOCHER, G. W., Die Zwinglische Reformation im Rahmen der europäischen Kirchengeschichte, Góttingen, 1979; POLLET, J., Huldrych Zwingli, Genéve, 1988; SCHMIDT-CLAUSING, F., Zwingli, Berlin, 1965; SCIUTO, F. E.,: Ulrico Zwingli. La vita, il pensiero, il suo tempo, Napoli, 1980; STEPHENS, W. P., The Theology of Huldrych Zwingli, Oxford, 1986.

(4). BATTAFARANO, I. M. (dir.), Begrifflichkeit und Bildlichkeit der Reformation, Bern – Frankfurt a. M. – New York – Paris, 1992; BATTAFARANO, I. M., Da Müntzer a Gaismair. Teoría della ribellione e progetto comunistico nella guerra dei contadini tedeschi (1524-1525), Fasano, 1979; BLANKE, F.,: Brüder in Christo, Zürich, 1955; BLICKLE, P., Die Revolution von 1525, München, 1981; BLOUGH, N. (dir.), Jésus-Christ aux marges de la Reforme, Paris, 1992; BRÁUER, S. – JUNGHANS, H. (dir.), Der Theologe Thomas Müntzer. Untersuchungen zu seiner Entwícklung und Lehre, Góttingen, 1989; CAMPI, E., Thomas Müntzer. Scritti politici, Torino. 21977; FAST, H., Der linke Flügel der Reformation. Glaubenszeugnisse der Tdufer, Spiritualisten, Schwdrmer und Antitrinitarier, Bremen, 1962; GASTALDI, U., Storia dell’anabattismo, 2 vols., Torino, 1972-1981; GASTALDI, U. – SANTINI, L. – CAMPI, E., Il dibattito su anabattismo e Riforma: chiesa e potere, Torino, 1973; GOERTZ, H. – J. (dir.), Radikale Reformatoren. 21 biographische Skizzen von Thomas Müntzer bis Paracelsus, München, 1978; LA ROCCA, T., Es ist Zeit. Apocalisse e storia. Studio su Thomas Müntzer, Bologna, 1988; LA ROCCA, T., (dir.), Thomas Müntzer e la rivoluzione dell’uomo comune, Torino, 1990; LIENHARD, M. (dir.), Les dissidents du XVIe siécle entre l’humanisme et le catholicisme, Baden-Baden, 1983; WILLIAMS, G. H, The Radical Reformation, Philadelphia, 1962.

(5). BIÉLER, A., L’humanisme social de Calvin, Genéve, 1961; BIÉLER, A., La pensée economique et sociale de Calvin, Genéve, 1959 ; BOUWSMA, W. J., John Calvin, New York, 1988 ; CADIER, J.,: L’homme que Dieu a dompté, Paris 1958 ; MCGRATH, A. E., A Life of John Calvin, Oxford – Cambridge (Mass.), 1990; STAEDTKE, J., Johannes Calvin. Erkenntnis und Gestaltung, Gatingen 1969; VINAY, V., Ecclesiologia ed etica politica in Giovanni Calvino, Brescia, 1973; WEBER, O., Die Treue Gottes in der Geschichte der Kirche, Neukirchen, 1968; WENDEL, F., Calvin. Sources et évolution de sa pensée religieuse, Genéve 21985.

(6). Cfr. ALZATI, C. (dir.), L’anglicanesimo. Dalla chiesa d’Inghilterra al-la comunione anglicana, Genova, 1992; BRACHLOW, ST., The Communion of the Saints. Radical Puritan and Separatist Ecclesiology 1570-1625, Oxford, 1988; CASSESE, M., Holy Communion. La Santa Cena anglicana (1662), Genova, 1996; COLLINSON, P., The Birthpangs of Protestant England. Religious and Cultural Changes in the Sixteenth and Seventeenth Centuries, Basingstoke, 1988; DICKENS, A. G., The English Reformation, London, 21989; ELTON, G., Reform and Reformation 1509-1558, London, 1977; HAIGH, C., English Reformations: Religion, Politics and Society under the Tudors, Oxford, 1993; HUGHES, PH. E., Theology of the English Reformers, London,1965; KIRBY, W. J.T., Richard Hooker’ s Doctrine of the Royal Supremacy, Leiden, 1990; NEW, J. F. H., Anglican and Puritan. The Basis of their Opposition 1558-1640, Stanford, 1964.

(7). Cfr. BRECHT, M. – SCHWARZ, R. (dirs.), Bekenntnis und Einheit der Kirche. Studien zum Konkordienbuch, Stuttgart, 1980; HECKEL, M., Deutschland im konfessionellen Zeitalter, Góttingen, 1983; RUBLACK, H. C. (dir.), Die lutherische Konfessionalisierung in Deutschland, Gütersloh, 1992; ZEEDEN, E. W., Konfessionsbildung. Studien zur Reformation, Ge¬genreformation und katholischen Reform, Stuttgart, 1985.

(8). Cfr. BOSSY, J., Christianity in the West. 1400-1700, Oxford, 1985; CHALINE, O., De la reforme catholique aux Lurniéres (1534-1799), a HILAIRE, Y.- M. (dir.), Histoire de la papauté. 2000 ans de mission et de tribulations, Paris, 1996, pp. 301-373; CHITTOLINI, G. – MICCOLI, G. (dirs.), La Chiesa e il potere politico dal Medioevo all’età contemporanea,
9), Torino,1986; DELUMEAU, J., Le catholicisme entre Luther et Voltaire, Paris, 1971, una nova edició: DELUMEAU, J. – COTTRET, M., Le catholicisme entre Luther et Voltaire, Paris, 1996; . DELUMEAU, J. (dir.), Histoire vécue du peuple chrétien, Toulouse, 1979 ; PRÉCLIN, E. – JARRY, E., Les luttes politiques et doctrinales aux XVII’ et XVIIIe siécles (1648-1789), a FLICHE, A. – MARTIN, V. (dirs.), Histoire de l’Eglise depuis les origines jusqu’a nos jours, vol. XIX/1-2, Paris 1955-1956; GONZÁLEZ NOVALÍN, J. L., La Iglesia en la España de los siglos XV y XVI, a GARCÍA VILLOSLADA, R. (dir.),: Historia de la Iglesia en España, vol. 3/1-2 i MESTRE SANCHIS, A. La Iglesia en la España de los siglos XVII y XVIII, vol. 4, Madrid, 1979; JEDIN, H. (dir.), Handbuch der Kirchengeschichte, Reformation, Katholische Reform und Gegenreformation, vol. 6, Freiburg i.Br. 1967-1970; Die Kirche im Zeitalter des Absolutismus und der Aufkliirung, vol. 7: Freiburg i.Br. 1970; JEDIN, H., Kleine Konziliengeschichte, Freiburg i.Br. 1978; MARTINA, G., Storia della Chiesa da Lutero al nostri giorni, vol. I: L’eta della Riforma; vol. 2: L’eta dell’assolutismo, Brescia, 1993-1994; VENARD, M. (dir.), Le temps des confessions (1530-1620/30),Vol. 7, Paris 1992, a MAYEUR, J.M. – PIÉTRI, CH. – VAUCHEZ, A. – VENARD, M. (dirs.), Histoire du christianisme des origines á nos jours, Paris, 1990ss.; PUECH, H. C. (dir.), Storia del cristianesimo, Roma – Bari, 1983.

(9). Cfr. l’obra del meu antic professor d’Eclesiologia a la Universitat Gregoriana de Roma, ANTÓN, A., El misterio de la Iglesia. Evolución histórica de las ideas eclesiológicas, vol. 2: De la apologética de la Iglesia-sociedad a la teología de la Iglesia-misterio en el Vaticano II y en el posconcilio, Madrid, 1987; BUZZI, F., II Concilio di Trento (1545-1563). Breve introduzione ad alcuni temi teologici principali, Milano, 1995; CHAUNU, P., Eglise, culture et société. Essais sur Réforme et Contre-Réforme 1517-1620, Paris, 1981; Concilio di Trento e la Riforma tridentina (II. Atti del Convegno storico internazionale, Trento 2-6 settembre 1963, 2 vols., Roma, 1965; CONGAR, Y., L’Eglise de saint Augustin á l’époque moderne, Paris, 1970; DEL RE, N., La Curia romana. Lineamenti storico-giuridici, Roma, 1970; EVENNETT, H. O., The Spirit of Counter-Reformation, London, 1970; FIRPO, M., Tra alumbrados e «spirituali». Studi su Juan de Valdés il valdesianesimo nella crisi religiosa del ‘500 italiano, Firenze, 1990; FIRPO, M., Inquisizione romana e Controriforma. Studi sul cardinal Giovanni Morone e il suo processo d’eresia, Bologna, 1992; FIRPO, M., Riforma protestante ed eresie nell’Italia del Cinquecento. Un profilo storico, Roma – Bari, 1993; FRAGNITO, G., Gasparo Contarini. Un magistrato veneziano al servi¬zio della cristianità, Firenze. 1988; FRAGNITO, G., La Bibbia al rogo. La censura ecclesiastica e i volgarizzamen¬ti della Scrittura 1471-1605, Bologna, 1997; GAUDEMET, J., Le mariage en Occident, Paris, 1987; JEDIN, H., Katholische Reformation oder Gegenreformation?, Luzern 1943; JEDIN, H., Geschichte des Konzils vom Trient, 4 vols., Freiburg i.Br. 1949-1973; JEDIN, H. – ROGGER, I. (dirs.), Il concilio di Trento come crocevia della politica europea, Bologna. 1979; Jedin, H. – Alberigo, G.,: Il tipo ideale di vescovo secondo la Riforma cattolica, Brescia, 1985; LEFEBVRE, CH. – PACAUT, M. – CHEVAILLER, L. (dirs.), L’époque moderne 1563-1789. Les sources du droit et la seconde centralisation romaine, a Histoire du droit et des institutions de l’Eglise en Occident, vol. 15/1, Paris, 1976 ; MARCOCCHI, M., La riforma cattolica. Documenti e testimo¬nianze. Figure ed istituzioni dal secolo XV alla meta del secolo XVII, 2 vols., Brescia, 1967-1970; MARCOCCHI, M.,: Colonialismo, cristianesimo e culture extraeuropee. L’Istru¬zione di Propaganda Fide al Vicari apostolici dell’Asia Orientale (1659), Milano, 1981; PRODI, P., Note sulla genesi del diritto nella Chiesa post-tridentina, in Legge e Vangelo. Discussione su una legge fondamentale per la Chiesa, Brescia, 1972, pp. 191-223; PRODI, P. Il sovrano pontefice. Un corpo e due anime: la monarchia pa¬pale nella prima eta moderna, Bologna, 1982; PRODI, P., Controriforma e/o riforma cattolica: superamento di vecchi dilemmi nei nuovi panorami storiografici, a “Rómische Historische Mitteilungen”, 31 (1989), pp. 227-237; PRODI, P. – REINHARD, W. (dirs.), Il concilio di Trento e il moderno, Bologna, 1996; VACCARO, L. (dir.), L’Europa e l’evangelizzazione del Nuovo Mondo, Milano, 1995. Sobre el pensament del barroc catòlic i sobre el seu optimisme cfr. BALDINI, U., Legem impone subactis. Studi su filosofiá e scienza dei gesuiti in Italia 1540-1632, Roma, 1992; BRIZZI, G. P. (dir.),: Il catechismo e la grammatica, Bologna, 1985; CERTEAU, M. DE, La Fable mystique, XVIe-XVIIe siècle, Paris 1982; CHATELLIER, L., L’Europe des dévots, Paris, 1987; CHATELLIER, L., La religion des pauvres. Les missions rurales en Europe et la formation du catholicisme moderne XVIe-XIXe siècle, Paris, 1993; COGNET, L., Le crépuscule des mystiques: Bossuet, Fénelon, Tournai, 1958; DELUMEAU, J., L’aveu et le pardon. Les difficultés de la confession XIIIe-XVIIIe siècles, Paris 1990 ; DHOTEL, J.-CL., Les origines du catéchisme moderne, Paris, 1967 ; DOMPNIER, B., Le venin de l’hérésie. Image du protestantisme et combat catholique au XVIIe siècle, Paris, 1985; FUMAROLI, M., L’âge de 1’ éloquence. Rhétorique et ‘res literaria’ de la Renaissance au seuil de l’époque classique, Paris, 1994 ; HERMANN, C., L’Eglise d’Espagne sous le patronage royal (1476¬1834). Essai d’ecclésiologie politique, Madrid, 1988; MENOZZI, D., Les images. L’Eglise et les arts visuels, Paris, 1991; POZZI, G., Alternatim, Milano, 1996; ZARRI, G. (dir.), Donna, disciplina, creanza cristiana, dal XV al XVII secolo. Studi e testi a stampa, Roma, 1996.

(10). Sobre la pervivència dels antics ideals de la Nova Devotio a la Reforma Protestant i a la Refroma o Contrarreforma Católica cfr. CAFFIERO, M., La politica della santita’. Nascita di un culto nell’eta’ dei Lumi, Roma – Bari, 1996; FIRPO, M., Il problema della tolleranza religiosa nell’eta’ moderna: dalla riforma protestante a Locke, Torino, 1978; LUBAC, H. DE, Augustinisme et théologie moderne, Paris, 1965; NANNI, S. (dir.),: Devozioni e pietá popolare fra Seicento e Set¬tecento: il ruolo delle congregazioni e degli ordini religiosi, “Dimensioní e problemí della ricerca storica”, VII/2 (1994).

(11). Cfr. les Provincials de PASCAL i STELLA, P., La bolla Auctorem Fidei (1794) nella storia dell’ultramontanismo. Saggio introduttivo e documenti (Il giansenismo in Italia. Collezione di documenti, a cura di P. Stella, vol. II/1), Roma, 1995.

L’INVENTOR, EN EL JUBILEU DE 1500, DE LES “PORTES SANTES”

January 26th, 2017

1.L’any 1.500 ‘regnava’ a Roma, i dic aquesta paraula en tota la seva cruel realitat, el papa Alexandre VI. Nascut a Xàtiva, València, el 1 gener 1431.
El seu nom real i civil era Roderic [Llançol] de Borja. Fill de Jofré Gil Llançol i Escrivà i d’Isabel de Borja. Sis anys després del naixement de Roderic, va morir el seu pare i la família es va traslladar a València amb el seu oncle Alfons de Borja, que n’era el bisbe. Entre els anys 1452 i 1456, va estudiar a Bolonya. Allà es va doctorar en Dret. Un any abans, quan el seu oncle ja era el papa Calixte III, va assumir el cognom de la seva mare. Des de llavors serà Roderic de Borja.
Acabats els seus estudis, el papa Calixte III, el va nomenar cardenal, al consistori secret del mes de febrer de l’any 1456. Roderic de Borja tenia tot just 25 anys. El 17 de setembre del mateix any, va ser nomenat vicecanceller de la Santa Església Romana. Atès que el ‘canceller’ era el mateix papa, el títol era equivalent a l’actual Secretari d’Estat, amb algunes variants que no és el moment d’explicar.

2. En morir el seu oncle, i en un conclave que va proposar, amb acarnissament i molta cruesa, un film de 2006, The Conclave, es va triar a un cardenal de Siena, no noble, però sí bon llatinista i hel·lenista: el Cardenal Piccolomini. Fou Pius II, Roderic van seguir com Vicecanceller i el papa que ell, a la fi, va votar, l’anomenà Protodiaca. El papa següent, Pau II, va ratificar al vicecanceller i el va premiar fent-ho bisbe d’Urgell i príncep d’Andorra. El papa següent, Sixte IV, el va conservar en la vicecancelleria i el va elevar a cardenal-bisbe d’Albano i de Porto Santa Rufina i el va nomenar degà del col·legi cardenalici. Després, Inocenci VIII, mantenint-lo sempre com a vicecanceller, el va fer degà del Sacre Col·legi, i al que ja era bisbe de València, el va fer, a més, bisbe de Mallorca.

3. L’11 d’agost de 1492, quan faltaven encara dos mesos per a ‘descobrir’ Amèrica, Roderic de Borja va ser elegit papa. Va prendre el nom d’Alexandre VI.
Alexandre VI va reunir a Roma a Raffaelo Santi, Michelangelo Buonarroti, Bernardino di Bento, Il Pinturicchio i molts altres arquitectes, artistes i intel·lectuals per embellir Roma i, sobretot, el Vaticà. La Cancelleria Vecchia, Castel Sant’Angelo, les “Estades Borja” del Palau Apostòlic, Santa Maria la Major i tants altres llocs de Roma són testimonis de l’obra ‘decorativa’ del segon papa Borja.

4. Per al Jubileu de l’any 1.500, Alexandre VI, el 22 de desembre de 1499, va emetre la Butlla Inter multiples. Per a aquella ocasió, va inventar una cosa que ha tingut gran èxit durant molts segles, fins avui mateix, en tots els jubileus: les “Portes Santes” de les basíliques majors romanes i la seva solemne obertura ‘sincrònica’ pel Papa a Sant Pere i tres cardenals delegats seus en les altres tres “Portes Santes”. Tot això es basava en el verset 9 del capítol 10 de l’Evangeli segons Joan: “Ego sum ostium: si quis introierit per me salvabitur”(1). La cita de l’Evangeli segons Joan era la justificació crística de les indulgències que es guanyaven entrant per les “Portes Santes”.

Jaume González-Agàpito

(1) “Jo soc la porta: si algú entra per mi, se salva”.

TRUMP: AMERICA FIRST!

January 20th, 2017

1. El discurs de Donald Trump, avui a la seva presa de possessió, ha estat tot el contrari d’un discurs acadèmic.
També quasi res tenia a veure amb les magnífiques orationes, meticuloses i super-elaborades a les que ens tenia acostumats el seu polifacètic antecessor i que recitava de memòria sempre, sense cap apunt visible a mà.
Trump no ha defensat l’ideari demòcrata, ni el republicà, si és que existeixen. Tampoc l’establhisment americà que ha ‘governat’ des de fa un xic més de 25 anys.

2. El discurs de Donald Trump ha estat populista. Paraula avui generalitzada i traïdora. Paraula que indica posicions polítiques del tot diverses. Mot que indica una actitud, no pas nova i moderna, sinó que és quasi tan antiga com la mateixa societat humana.
Lucius Sergius Catilina ja va emprar el concepte de populisme que va denunciar Marc Tul.li Cícero en les seves Orationes in Catilinam.
Avui el populisme és a la moda perquè la humanitat està començant un nou estadi de la seva història. Crisi general de quasi totes les ideologies i desconfiança quasi radical devers els establishiments, de dreta i d’esquerra, de dalt i de baix, de classe i de poder.

3. Trump és un ‘idiota’ que no sap pas què es diu o un clarivident que vol acotar la crisi de la seva societat combatent els defectes quasi congènits d’un occident capitalista i globalitat en crisi?
En el discurs d’investidura Donald Trump ha dit: “20 de gener de 2017: Avui […] els homes i les dones d’aquest país ja no seran més oblidats […]. Ara mirarem només cap el futur […]. La protecció comportarà més eficàcia i seguretat […]. Compra productes americans i contracta treballadors americans […]”.
Sembla la negació mateixa del programa demòcrata i de tantes i tantes propostes polítiques dels partits polítics d’occident.

4. Vol dir Trump que els USA deixaran ja de pretendre ser l’àrbitre internacional com han estat, de fet o de dret, des de 1945? Vol dir que cal que una ‘nació’ trobi el seu propi camí i la seva coherència abans de pretendre arranjar el món sencer? Vol dir que abans de imposar la democràcia i els drets humans als altres països cal que els USA siguin realment demòcrates i observants dels drets humans a casa seva?

5. Donald Trump inquieta i preocupa a no poques persones humanes, als estats del món sencer, a la majoria de partits polítics en els quatre punts cardinals, a les forces econòmiques i productives d’arreu, als defensors dels drets dels treballadors i de les classes més baixes, als ideòlegs i ‘politòlegs’ de ‘gabinet’ i fins i tot a certs utopistes que quasi mai han abastat el final feliç que prometien.
Però resta una gran pregunta: Per què a Trump l’ha votat tant gent? I, una altra conseqüent: Tota aquesta gent és també ‘idiota’ o és clarivident?
Ens volen dir el que ha dit avui també Donald Trump: “Deixem ja el passat. Mirem endavant!”.
El futur és, doncs, l’abatiment de l’establishment que no volem? El futur és tan senzill com ser homes i dones honrats i honestos que viuen en una societat unida, lliure, justa i fraternal?
Això ho van dir, també als USA, els del segle XVIII. Però, el camí quin és realment?

Jaume González-Agàpito

JUAN LUIS CEBRIÁN PASA AVUI PER “ÉVOLE VS.”

December 11th, 2016

1. Les dretes i les esquerres de les Espanyes que són grups, mantes vegades, sense nord i sense sentit ideològic i teòric, avui diumenge, per la Sexta a 2/4 de 10, tindran ocasió de veure com dos castells ‘inexpugnables’, A3Media i Prisa, s’expliquen, s’impliquen, es defensen i s’ignoren.
L’entrevista feta per Jordi Évole serà una bona festa per a la classe política i per al “Tercer Poder”, és a dir, per això que designem com a periodistes. Classe omniscient que avui informa poc, quasi sempre a base de pre-fabricats d’agència, i opina molt, quasi sempre al servei dels “interessos constituïts”.
Serà també una bona ocasió, per als ciutadans d’a peu com jo, de constatar com els interessos econòmics i les seves implicacions polítiques i mediàtiques, es presenten, es justifiquen i, pot ser, es canonitzen ‘ecumènicament’ en una Espanya, pobre en idees i molt rica en tinglados productius.
2. En una societat en la qual quasi tot es pot comprar i es pot vendre, serà curiós veure com dos grans “formadors de la opinió pública” s’expliquen, es combaten, es justifiquen i, pot ser, es perdonen les comunes mancances. Serà interessant per al ciutadà comú, mediatitzat per la mundialització del consum standard, la presentació crítica de dos grans grups de la informació/deformació pública que, en teoria, informen i entretenen.
3. L’exili avui de la Filosofia, no pas únicament de les institucions universitàries, sinó també del món de la política i de les relacions econòmiques i socials, farà que ens interessi saber com els “gestors de la opinió pública” es presenten, s’expliquen i es justifiquen.
Sòcrates, que va morir ara fa 2415 anys, executat amb la cicuta, perquè era ‘ateu’ i un perill per a la societat atenenca, ara seria un cas tan ridícul i sense cap ‘ganxo’ per aquesta societat que quasi no creu en res i que, a més, és ‘teista’: únicament adora allò que Jesús el Crist anomenava ‘mamonà’, es a dir el diner.
4. El Papa Francesc, avui, s’ha reunit a Roma amb dotzenes d’alcaldes de grans ciutats per parlar dels grans reptes socials i dels problemes de la immigració. Hi ha anat també l’alcaldessa de Barcelona. Però, això, curiosament, ha interessat molt poc als grans poders de la informació espanyols i catalans. No gaire més als detentors de la representació de la sobirania del poble, que anomenem com a ‘polítics’.
També aquesta Església Catòlica nostrada, teòricament tan preocupada per no sé quantes “qüestions socials”, ha romàs molt silenciosa al respecte.
5. És l’hora per preguntar, com si fóssim jesuïtes de la vella escola: A part de tanta preocupació pel diner, pel poder, per la informació, per l’estatus, per la imatge social, nostra personal i de les institucions de les quals formem part, a quantes persones humanes en concret ajudem i ajuden les nostres institucions i els nostres tinglados?
No sé si avui, aquesta nit, Jordi Évole i Juan Luis Cebrián tindran temps, capacitat i coratge per parlar d’aquests temes que preocupen als humans sense prebendes, o es limitaran a parlar només de ‘mamoná’ i de tots els seus servidors.
Jaume González-Agàpito

PUIGDEMONT: “FIDES SINE OPERIBUS MORTUA EST”

September 28th, 2016

1. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya avui, en el seu discurs al Parlament de Catalunya, ha citat l’Epìstola Iacobi del Nou Testament, en la seva versió ‘vulgata’ i en el seu verset 2, 26b: “fides sine operibus mortua est”, segons un text paleogràfic insert en un mur de la seu presidencial de Plaça de Sant Jaume.

2. La ‘fides’, entesa com a “element de justificació”, inici de salvació i gracia de regnat (i que em perdonin els teòlegs de qualsevol confessió cristiana si em permeto un ús analògic, irònic i in-transcendent de la terminologia soteriològica) que avui té Catalunya, quasi en la mitat dels seus homes i dones, avui és evident.
Ho demostra avui també “el problema catalán” que ara mateix encara és l’”eschandalon” que fa, al Congrés dels Diputats d’Espanya, que els de centre-dreta i els de centre-esquerra, en totes les seves varietats i variacions, no trobin el bosó de Higgs que expliqui i possibiliti, en aquell “Gran Colisionador de Hadrons (LHC)” que ha diferència del suís és d’una lentitud capaç d’impacientar a qualsevol pacient seguidor, per explicar i assolir una solució vàlida “hic et nunc” per a l’Estat espanyol.

3. Les “opera”, en llatí plural d’”opus”, a Catalunya hi són. La seva enumeració i la seva entitat no és pas tasca nostra fer-la, l’ha fet, breument però apologètica, el Molt Honorable dissertador.
Si són mortes o no ho diran demà els parlamentaris catalans en la seva votació.

4. Avui, però, Puigdemont ha demanat, realment, la seva vera i pròpia re-validació.
La seva revalidació comporta, Puigdemont ho ha declarat explícitament, la independència de Catalunya en els pròxims 9 mesos.
Independència que comportarà inexorablement o un referèndum o un referèndum. Sense cap altra sortida.
Referèndum que, ha dit Puigdemont, serà sempre d’acord amb la llei: o pactat, d’acord amb la llei espanyola, o no pactat, d’acord amb la llei catalana.
Això pressuposa l’aprovació dels pressupostos. Sinó hi hauran noves eleccions.

5. Tot plegat presenta un futur no fàcil que portarà a una sèrie de situacions que, ab ovo, són difícils de profetitzar en totes les seves conseqüències.
1. Conseqüències que, a Catalunya, tenen dues versions diverses: la radical de la CUP o la gradual (hisenda, seguretat social i llei transaccional) dels altres independentistes.
2. Conseqüències que, sempre a Catalunya, requeriran la clara afirmació o el refús explícit de la independència.
3. Conseqüències que a l’Estat espanyol tindran el refús de tots els partits ‘unionistes’.
4. Conseqüències, que a l’Estat espanyol comportaran: a. Al PSOE i els seus “partits regionals” no poques incerteses i conflictes; b. A Podemos pas a unes noves, però, diverses solucions; c. A Ciutadans un refús ja anunciat; d. Al Partit Nacionalista Basc el respecte, però, no el seguiment a Bascònia i a Madrid; e. Al PP el que ja he dir al número 3.

6. Comença, doncs, a Catalunya un temps de 9 mesos, no pas fàcil, per a molts afers, persones jurídiques, institucions, empreses i per a les persones físiques. Però que tampoc no serà fàcil per a les ideologies, els partits polítics, les institucions acadèmiques i culturals i molts altres grups que ara no puc enumerar.

Jaume González-Agàpito

EL CLERGAT ESPANYOL I LES SEVES TENDÈNCIES

September 23rd, 2016

1. Avui el clergat a l’Estat espanyol s’ha reduït molt pel que fa aLs seus membres i és molt plurimòrfic pel que fa a les seves edats i als seus interessos.

2. Els capellans que superen els 65 anys són un tant per cent notable. O són els conservadors sentimentals de la ‘reforma’ del Vaticà II que van conèixer quan tenien entre 14 i 34 anys. I que en els seus anys de formació, de recent ordenació o de les seves primeres tasques pastorals conegueren, estudiaren i intentaren posar en pràctica. Quasi tots, després d’una curta temporada de clergyman, optaren per una secularització visible i constant de la seva persona i del seu entorn. Solen ser persones de lectura i de curiositat pels nous moviments pastorals.
Alguns d’ells són més clàssics i han dedicat força temps a la litúrgia, a la catequesi i a la resta de moviments especialitzats en que acabà l’Acció Catòlica després d’una memorable reunió amb els responsables de la CEE al Monestir del “Vallès de los Caídos”.
Altres optaren per l’evangelització del món obrer i es comprometeren, no poc, en afers sindicals i polítics. Molts d’ells acabaren secularitzant-se. Altres segueixen treballant en els pocs moviments de pastoral obrera que han sobreviscut o adscrivint-se al Padró.
Uns, més aviat pocs, trobaren en certs moviments sacerdotals o en l’Opus Dei l’àncora de salvació de la seva “espiritualitat sacerdotal”.
Un grup, encara més petit, en comunicació amb determinats monestirs o amb alguns dels anomenats “nous moviments” que començaren a aparèixer, caminaren cercant en la Bíblia i els Pares d’Església el sentit i el fonament del seu ministeri ‘secular’.

3. Un grup de capellans entre els 45 i els 65 anys i que ni sentiren parlar mai de “la espiritualitat del clergat diocesà”, va abraçar diversos models que els proposaven els nous moviments i, sobre tot el magisteri papal en el llarg pontificat de Sant Joan-Pau II amb la seva llarga i constant relectura de la documentació fruit del Concili Vaticà II. El Codi de Dret Canònic i l’altre normativa d’aquell pontificat els va influir en el mateix sentit. L’Opus Dei, els Legionaris de Crist, els de Comunió i Alliberament, els focolars i tants i tants altres moviments intentaren marcar el seu influx en el clergat diocesà en els paràmetres que acabem d’apuntar-se.
Altre grup, basat en la revisió de vida i en certs moviments de tipus social, va fabricar un clergat completament absent del que acabem de dir i que, en la seva espiritualitat i en la seva pastoral ha tingut una gran incidència en les grans ciutats d’Espanya i sobre tot en les diòcesis asturianes, basques i catalanes. El magisteri papal era menys que més atès i respectat i el magisteri episcopal quasi completament ignorat i, molt sovint, criticat.
Aquest grup, amb moltes i reconegudes excepcions, no s’ha distingit precisament per la seva aportació intel·lectual en el clergat espanyol.

4. Les generacions del clergat diocesà entre els 30 i els 45 anys, formada en l’època més turbulenta del pontificat joanpaulí i en la del pontificat de Benet XVI, respon majoritàriament als paràmetres del grup anterior, però amb unes noves coordenades culturals. Aquests capellans ja no són només dels qui usen el suport electrònic, sinó que ja són membres actius i completament arrelats a la cultura, quasi global, de la informàtica. No són, en general, grans activistes pastorals, ni intel·lectuals completament connectats amb la nova època de la humanitat, però si que són gent curiosa i ben comunicada. Aquests capellans no són pas grans treballadors en els camps teològic, filosòfic, històric i bíblic, però si que són uns pastors ben informats i capaços de trobar ‘informàticament’ allò que els hi cal. Parlen un llenguatge intel·ligible per als seus coetanis i són bons agents en el ministeri i en la pastoral.

5. El grup de capellans, quasi tots acabats d’ordenar, entre els 24 i 30 anys s’assemblen no poc als anteriors, però amb l’avantatge de que ja són completament joves del seu temps. El món digital ja és el seu. Molts d’ells tenen també, sobre tot en les grans ciutats i en moltes diòcesis del nord d’Espanya, estudis no-eclesiàstics i moltes vegades universitaris. Els que han entrat al Seminari després dels 20 anys tenen una capacitat d’informació i de documentació que preocupa bastant als seus bisbes i formadors. No són massa inclinats a filosofal, però sí, en canvi, a planificar i a actuar..

6. Caldrà que els bisbes, els clergues més vells, els seglars i els qui s’ocupen de l’Església per ministeri, afecció, devoció o per professió social, universitària o política, sàpiguen, quan afronten un clergue del segle XXI a Espanya, amb qui tracten.

Jaume González-Agàpito

JORDI PUJOL I EL PARTIT DEMÒCRATA CATALÀ

July 12th, 2016

1. Després del congrés re-fundacional, Convergència Democràtica de Catalunya es dirà Partit Demòcrata Català (PDC). Ara comença la segona estació en una dura batalla interna: triar la direcció executiva.
L’estat d’agitació que ha viscut el congrés del nou Partit Demòcrata de Catalunya ha estat una veritable revolució interna: a través de primàries, el 23 de juliol, alguns volen es vol castigar molts noms i també una direcció que, diuen, està desconnectada de les bases.
Els quadres joves, els ‘renovadors’, els implicats en el poder municipal i alguns cinquanteners crítics volen oposar-se a la llista apadrinada per ‘l’aparell’ i encapçalada per Jordi Turull. Diuen que no es pot vendre un nou partit amb Mas, Munté i Turull al capdavant.
2. Un equip de consens hauria d’estar integrat, pensen alguns, per quadres joves, afins a la cúpula, per dirigents municipals i per membres de corrents més ideològics: els liberals i els socialdemòcrates afins a Josep Rull.
Si no s’arriba a una entesa plural, hi hauria moviments per bastir un projecte al voltant de Marta Pascal i de David Bonvehí. Altres diuen que l’opció de Turull no és del tot ben vista per Mas i Puigdemont. Ens tercers pensen que cal que es pronuncií Miquel Buch del corrent “Moment Zero”. El congrés suara celebrat pot alterar els equilibris i dur-lo al lideratge orgànic.
Diuen els més crítics que s’ha oblidat la creació d’una estructura més horitzontal. Es volen fixar unes regles de joc a l’hora de fer les candidatures que es poden presentar fins dimecres a les vuit del vespre.
El document d’incompatibilitats fa que els membres del Govern no puguin formar part de la direcció executiva, així com tampoc alcaldes que compaginin la feina amb l’acta de diputat.
Puigdemont va adreçar un missatge de pocs minuts als associats al PDC en què els va demanar posar-se al servei del país per culminar el camí “insubornable” cap a la independència. Citant el poeta J. V. Foix, el president de la Generalitat, que va deixar clar que parlava com a càrrec institucional, va indicar: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
3. Alguns ja de certa edat vam posar ja en acte aquesta recomanació del confiter de Sarrià citada pel Molt Honorable President de la Generalitat.
El divendres anterior, vaig dinar amb Jordi Pujol, Francesc Sanuy, Joan Guitart, Maria Eugènia Cuenca, Lluís Prenatefa, Andreu Gispert, Bartomeu Vicens Sagrera i Carles Domingo, en un petit restaurant del carrer Aribau.
Jordi Pujol va respondre a una pregunta, no fàcil, de Francesc Sanuy amb una serenor, una sinceritat i amb un sentit de les exigències de la pròpia consciència que va deixar admirats als altres nou comensals.
El president emèrit de la Generalitat va palesar obertament el seu sentit de culpa en alguna cosa. Però també els ideals que durant diverses dècades l’havien mogut i motivat.
4. Un servidor, el tercer més jove de la reunió, em vaig atrevir a dir que una cosa és el sentit de culpa i una altra la infracció legal, car “De internis nemo iudicat”. Un episodi de Alfred Hitchcock Presents de 1988, intitulat Prosecutor, exposa, en el llenguatge característic del factòtum de la sèrie, perfectament el que jo volia dir. És el conflicte entre un fiscal immoral i un criminal moral i de consciència exigent davant de la llei vigent i d’una sentència de la judicatura.
També vaig dir, però, que no ens és lícit fer la “Damnatio memoriae” de 23 anys d’una presidència de la Generalitat, ni de qui, en acabar el seu darrer mandat, es va retirar de la primera línia política i va deixar la direcció del partit en mans d’Artur Mas, tot i que va continuar com a president de CDC i va ser nomenat “President Fundador de CDC” i que, el 2008, fou proclamat de nou president de CDC, càrrec que mantingué fins a l’any 2012, quan passà a ser president honorari de CDC.
Tot això, també per als que, com jo, som de la “diàspora exterior” és quelcom que cal no oblidar.
5. El 25 de juliol de 2014, Jordi Pujol Soley va confessar, per mitjà d’un comunicat personal, que havia mantingut durant 34 anys, incloent els 23 en què va ser president de la Generalitat, “diners ubicats a l’estranger” provinents d’una deixa del seu pare, Florenci Pujol i Brugat, i que no els havia regularitzat perquè no “va trobar mai el moment adient”. El cas, després de tota una inacabable sèrie d’episodis i d’investigacions, es troba actualment sota investigació judicial. Jo crec que quan s’emetin les sentències serà judicat tot plegat i seran castigats els culpables.
Però jo i més d’algun dels assistents a aquell dinar, escoltant i parlant, ens preguntàvem a on aniria a parar tot allò que començava aquella tarda al Centre de Convencions Internacional de Barcelona, a tocar del Fòrum.
A taula teníem l’origen i molts dels protagonistes de Convergència Democràtica de Catalunya. Allò ens enamorava? No ho sé.
El que començava aquella tarda ens exaltava? Doncs, no. Més aviat ens preocupava i no poc.

Jaume González-Agàpito