?>

A FLAGELLO TERRAE MUTUS, LIBERA NOS, DOMINE

April 22nd, 2016

1. Això cantaven els capellans quan encara resaven les Lletanies dels Sants, a les Témpores i a les regotives lligades a les quatre estacions de l´any i a les necessitats climatològiques de l’agricultura i de la ramaderia.
Les Témpores van néixer a Roma i es van difondre a altres llocs gràcies a la imposició, quasi manu militari, dels llibres litúrgics romans. En un primer moment se celebraven durant les estacions de tardor, d´hivern i d´estiu, concretament en els mesos de setembre, desembre i juny. Però, aviat, s´afegí a aquestes tres Témpores, la celebració corresponent a l´estació de la primavera, que coincidia amb el temps de Quaresma.
Com que el temps de Quaresma, regit pel calendari pasqual, col·locava les Témpores en dates molt variables entre els mesos d’abril i de maig, el seny popular feu de la festa de Sant Marc (25 d’abril) i dels tres dies anteriors a l’Ascensió (festa celebrada en la quarantena de la solemnitat de la Pasqua) un ritual que coincidia més amb els ritmes agrícoles. Es feien tres processons de rogatives per a la protecció i preservació dels sembrats. Es pregava al sant evangelista protector contra les llagostes. Sembla que aquesta rogativa fou proposada per Gregori el Magne, l’any 590, contra una plaga de llagostes i d’altres alimanyes. Eren anomenades les Lletanies Majors de Sant Marc.
En un clima de dejuni i de penitencia es reunia antigament la comunitat cristiana per donar gràcies a Déu per les collites i els fruits de la terra i per invocar la seva benedicció sobre el treball humà i la seva protecció contra les adversitats.
A Catalunya hi havia a les esglésies parroquials, especialment rurals, el ‘communidor’, hi han encara exemples a Santa Maria de Porqueres, Sant Esteve de la Doma a La Garriga, Santa Agnès de Malanyanes, etc. Era un espai cobert, normalment quadrat, amb obertures als quatre punts cardinals, on el rector, amb la Veracreu a les mans, comminava les tempestats.
Les Lletanies dels Sants també es cantaven i es canten a la celebració de la Nit de Pasqua, del Baptisme, de la Confirmació, de els Ordres Sagrats, dels vots monàstics o religiosos, de la benedicció dels abats i abadesses i a l’hora de la mort.
2. En les Lletanies dels Sants en la seva versió pre-conciliar es deia: A flagello terraemus, libera nos Domine.
El racionalisme, d’arrel francesa, que impregnà la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, es va suprimir aquesta invocació anti-sísmica.
Avui, a l’Equador, amb més de 500 morts i més de 4.000 ferits, fruit de les repetides escomeses d’un terratrèmol repetitiu, sembla que aquella supressió, de fa més 50 anys, fou inoportuna.
Els equatorians, com els europeus romans i pagans, com els europeus cristians regits pel Papa Gregori I, com els homes i dones dels 14 segles posteriors, no saben que dir, ni a qui acudir ‘racionalment’ per defugir el flagellus terrae motus. Saben quines són les causes ‘geològiques’, però no saben quan, a on i quina intensitat real tindran els terratrèmols que els amenacen.
3. Això es pot oblidar, en la pregunta filosòfica més punyent sobre la seva causalitat primària i secundària, en un món ‘divertit’ d’una societat constreta en els seus propis problemes socials, polítics, econòmics i vivencials.
Però, resta en la dona i l’home d’avui un gran interrogant sobre l’origen, el sentit i la incidència del “mal natural”.
Es pot ser ateu i dir que, com que som fruit d’una probabilitat cega, estem en mans d’un destí cec i sense sentit.
Es pot ser ‘filòsof’ i es pot acceptar una visió causal de l’univers per arribar a la Causa Primera que no sempre es pot abastar i conèixer: “Causa causarum miserere mei!”, va dir Cícero abans de morir. O negar la causalitat originària en l’univers tot això com feu Lucreci en el seu De rerum natura.
Es pot ser ‘teodiceu’ i muntar una mena de Deus ex machina que crea i després vetlla o no vetlla per un univers que no sempre es previsible en els seus moviments.
Es pot ser ‘teòleg’ i es pot a antropomorfitzar tant a Déu que, realment, sigui difícilment comprensible en la seva creació, la seva pre-ciència, la seva predestinació i la seva providència. O per les cinc vies que a la Summa proposa Tomàs d’Aquino ‘provar’ la seva realitat i la seva acció en l’univers.
Es pot ser ‘apofàtic’ i afirmar que podem afirmar el que no és Déu i, com ensenya Pau en la seva Epístola als romans, escatir, mitjançant el mateix coneixement natural les espurnes per al coneixement de Déu i, amb la fe, com diu en l’Epístola als colossencs, assolir la seva icona en Jesús el Crist.
4. A l’Equador sofreixen el terratrèmol i l’home i la dona d’occident pateixen i tenen, pot ser, compassió. Però, es fan alguna pregunta més que intenti, a més de pregar A flagello terae matus, libera nos Domine, explicar què significa ell o ella en un univers que no acaba de entendre en la seva causalitat activa i passiva? O, com els romans en te prou amb tenir panem et circenses i el futbol és ja el seu opi religiós que l’allibera d’altres preocupacions més transcendents?
Jaume González-Agàpito

JE SUIS COPTE

February 25th, 2015

Vam viure, mediàticament, el proppassat 7 de gener, uns estremidors episodis ocorreguts a Paris: 2 homes van matar en la redacció de Charlie Hebdo, a 11 persones i en van ferir a altres 11 cridant “All.lah és el més gran!”. Altres 5 persones van morir i altres 11 van resultar ferides a l’Illa de França.
L’onze de gener uns 2.000.000 de persones, amb més de 40 líders mundials van sortir al carrer tot manifestant-se en contra. 3.700.00 altres francesos s’uniren al rebuig dels atemptats parisencs. A tot el món grans multituds es van unir per condemnar aquells actes- Un cartell es feu comú: “Je suis Charlie”.
A Líbia mataren, fa un xic més d’una setmana, decapitat-los, 21 cristians coptes, que treballaven en aquell país per un únic ‘reat’: ser cristians. Després a Síria, a Egipte i a la mateixa Líbia hem sabut, quasi quotidianament, que actes semblants, amb l’agravant de cremar-ne vius alguns.
Els ‘media’ ens han donat la notícia, però quasi tot a quedat aquí: en el món de l’informació, dolguda o no, però asèptica. Cap manifestació, cap compdemna, cap solidaritat real amb els cristians que han mor per ser cristians.
“Je suis copte” és el cartell que alguns portem. I ens agraderia que Charlie Hebdo, en el seu darrer número, a part d’injuriar alguns polítics amb el Papa Francesc i un porc, mostrés alguna solidaritat per aquestes víctimes dels seus mateixos boixins. Víctimes a les que se’ls hi ha negat el dret d’existir i el de la llibertat religiosa. Seria bonic que aquesta revista portés també a la portada “Je suis copte”.
Jaume González-Agàpito

SOLIDARITAT AMB ELS CRISTIANS CALDEUS

August 9th, 2014

En el Consistori del 24 de novembre de 2007 va ser creat cardenal l’actual arquebisbe metropolità de Barcelona. Aquell mateix dia el nou cardenal Lluís Martínez Sistach em va manar, durant una confusionària visita di calore a la Sala Pau VI del Vaticà, i mitjançant el seu comissari ad hoc Dr. Armand Puig, d’acompanyar el Molt Honorable Senyor José Montilla i Aguilera, 128è President de la Generalitat de Catalunya en una meravellosa llista en la qual 121 dels presidents anteriors foren tots clergues, i el 117 alcalde de Barcelona, Excel·lentíssim Senyor Jordi Hereu i Boher, amb llurs mullers i seguit, a visitar el Palau Apostòlic.
Després de pujar per la Scala Regia, vàrem saludar alguns dels nous cardenals quasi tots de la Cúria romana. Però també a Sa Beatitud Emmanuel III Delly, Patriarca de Babilònia dels Caldeus. Parlàrem amb ell en francès. Jo vaig explicar a les autoritats catalanes les dificultats dels cristians d’aquelles regions de l’Iraq i l’important paper del Patriarca caldeu, elevat aquell matí mateix al cardenalat, en la defensa dels drets dels cristians originaris d’aquella terra i en l’atenció dels necessitats en un país que passava uns moments gens fàcils.
El President Montilla s’interessà molt en el que deia Sa Beatitud i oferí la col·laboració de la Generalitat en tot el que necessités i ella pogués fer.
El juny passat, els gihadistes de l’Estat Islàmic, anomenat Estat Islàmic de l’Iraq i Síria: ISIS, van prendre la ciutat de Mossul, la més important del país, expulsant al mes de juliol els cristians que no volgueren convertir-se a l’Islam o pagar un impost.
Abans d’ahir Mark Arabo, líder de la comunitat caldea, va denunciar que els gihadistes de l’Estat Islàmic (ISIS), estan decapitant els nens cristians al parc de Mossul, ciutat amb un important nombre de cristians, i que exhibeixen els seus caps clavats en pals. Pengen els seus pares i violen les seves mares i altres dones. També un portaveu de la Mitja Lluna Roja va dir que moltes de les seves dones són segrestades per vendre-les com esclaves.
Arabo va afegir que molts cristians han fugit de Mossul. “Això és un veritable genocidi. La ISIS està matant a tot cristià que veu”, ha afegit.
Abans d’ahir, dijous, la ISIS va capturar a Qaraqosh, la major ciutat cristiana de l’Iraq, a molts cristians i va provocar la fugida de milers de persones cap al Kurdistan iraquià, on s’han refugiat milers de cristians i de persones d’altres altres minories expulsades de les seves regions amb l’objectiu d’aconseguir protecció. No obstant això, les forces kurdes no han pogut aturar l’avanç del grup extremista.
Així mateix, després de l’anunci fet el mateix dia pel president dels Estats Units, Barack Obama, dos avions F / A-18 van llançar bombes guiades per làser contra artilleria del ISIS i en suport a les forces kurdes, per protegir els interessos dels Estats Units així com les minories cristianes iyazidíes. No obstant això, va descartar que s’enviïn “tropes sobre el terreny”. Obama també va anunciar la tramesa d’ajuda humanitària als milers de desplaçats.
També abans d’ahir, el Papa Francesc va reiterar la seva crida a no deixar de pregar per la pau en aquella regió i va exhortar a la comunitat internacional a posar fi a aquesta tragèdia antihumanitària.
Però jo pregunto, com és que les comunitats islàmiques al nostre país no diuen res i no fan ara patent tot el que diuen en els actes interreligiosos a casa nostra? Com és que certes organitzacions de treball interreligiós estan en silenci? Com és que els cristians d’Europa callem i ningú, ni tan sols els nostres bisbes, diuen res?
L’ecumenisme i les relacions interreligioses són veritat quan, en moments tan tràgics com els actuals a l’Iraq, es fan visibles totes aquelles coses que diem en escrits, reunions i celebracions. En cas contrari són només una mena de fullaraca inútil i sense sentit.
Jaume González-Agàpito.

UNES PRECISIONS A LA CARTA DEL P. GONZÁLEZ FAUS

August 10th, 2012

Acabo de llegir la “Carta al ministre de l’Interior sobre els successos de Écija” que José Ignacio González Faus va publicar ahir a “Ètica, Política”.

No entro en l’anàlisi i valoració del que diu perquè això faria que la meva nota fos molt més llarga del acostuma a ser.

Només m’agradaria dir 4 coses respecte a la seva citació de la Summa Theologica de Tomàs d’Aquino “(2 ª 2e, qüestió 76)”.

1. En primer lloc la qüestió 76 de la II-II tracta de la maledicció. En canvi la qüestió 66 és sobre el furt i la rapinya. El lapsus calami és comprensible.

En la qüestió 66 a. 2 es diu: “En segon lloc, també competeix a l’home, respecte als béns exteriors, l’ús dels mateixos, i pel que fa a això no ha de tenir l’home les coses exteriors com a pròpies, sinó com a comunes, de manera que fàcilment doni participació d’aquestes en les necessitats dels altres. Per això diu l’Apòstol, en 1 Tim 7,18: ‘Mana als rics d’aquest segle que donin i reparteixin amb generositat els seus béns’ “.

2. Aquest text és citat per la Constitució Gaudium et Spes del Vaticà II en el seu n º 69 i en la seva nota 9.

El text de la constitució conciliar diu: “Per tant, l’home, en usar-les, no ha de tenir les coses exteriors que legítimament posseeix com exclusivament seves, sinó també com a comunes, en el sentit que no li aprofitin a ell solament, sinó també als altres”.

Allí, en la nota 9, es cita la també la II-II q. 32, (tracta de l’almoina) a. 5 ad 2: “En conclusió: és preceptiu donar almoina del superflu i fer-la a qui es trobi en necessitat extrema. Fora d’aquestes condicions, és de consell, igual que és de consell qualsevol bé millor”. I s’afegeix: “cf. explicationem in Leo XIII, Litt. Encycl. Rerum Novarum: ASS 23 (1890-1891), p. 651; cf. etiam Pius XII, Allocutio 1 iunii 1941: AAS 33 (1941), p. 199; Id, Nuntius radiophonicus natalicius 1954: AAS 47 (1955), p. 27 “.

3. En II-II a. 7 es diu: “En les coses que són dels humans el dret no pot contravenir el dret natural o el dret diví. […] les coses inferiors estan ordenades amb la finalitat de socórrer l’home en les seves necessitats de mitjans. Per tant, la divisió i l’apropiació de les coses que es basen en la llei humana, no exclouen el fet que l’home necessitat ha de ser socorregut per mitjà d’aquestes mateixes coses . Per tant tot el que certes persones tenen en superabundància s’ha de donar, per llei natural, per socórrer els pobres. […]. Atès, però, que molts estan en necessitat, mentre que és impossible que tots siguin socorreguts per mitjà de la mateixa cosa, cada un té al seu càrrec l’administració de les seves pròpies coses, de manera que amb elles es pugui arribar a ajudar els que estan en necessitat. No obstant, si la necessitat és  tan manifesta i urgent, que és evident que la necessitat actual ha de ser remeiada amb qualsevol mitjà que es tingui a mà (per exemple, quan una persona està en un perill imminent, i no hi ha un altre remei possible), llavors és lícit a un home per socórrer a la seva pròpia necessitat mitjançant la propietat aliena, i pot prendre obertament o en secret: ni tan sols això és, pròpiament parlant, un robatori o una rapinya “.

4. El plantejament de Tomàs d’Aquino, de Lleo XIII, de Pius XII i de la Gaudium et Spes és clar i estimulant avui. El problema és saber com, quan i de quina manera s’ha de subvenir la real necessitat de qui és pobre amb el que és ‘superful’ o no estrictament necessari per al ric.

Després, també cal saber com s’ha de fer aquest just ajut al realment pobre, que “no és ni robatori, ni rapinya”, tot assegurant la “pau social”.

Jaume González-Agàpito

EL TRÀFEC DE LA PROSTITUCIÓ ENS AVERGONYEIX

February 23rd, 2012

 

Un conegut diari romà, publicava aquestes dades:

1.    500.000 dones dedicades a la prostitució a Europa.

2.    50.000 a Itàlia, moltes tractades com esclaves.

3.    D’aquestes 50.000, 17.000 són menors d’edat.

4.    Una prostituta, en un any, ‘guanya’ entre 120,000 y 150.000 dòlars.

5.    Únicament la meitat  de les dones estrangeres saben, quan entren a Itàlia, que estan destinades al mercat de la prostitució.

6.    El ‘producte’ del mercat anual de la prostitució va dels 5.000 als 7.000 milions de dòlars.

Per si tot això no fos suficient, la regidora de “Política social” de Ajuntament de Roma comparava el mercat de la prostitució, per la importància del capital mogut, pels comportaments ‘mafiosos’ que suscita i pels problemes de seguretat ciutadana que genera, als mercats de les armes i al de la droga.

Dues vegades a la setmana la policia deixa, davant de la nova Casa d’accoglienza de Roma, de deu a vint noies cada vegada. Solen ser moldaves o romaneses, d’entre 14 a 18 anys. Deia el diari que, ara, aquetes protitutes joveníssimes omplen els carrers de Roma (“che ormai riempiono le strade di Roma”).

El tràfec de les anomenades baby prostitute, és un tràfec internacional i organitzat.Trepitja els drets de les persones més dèbils. És una nova mena d’esclavatge. És l’altra cara – interna – de l’anomenat “turisme sexual”, practicat en determinats països del món.

Podem quedar-nos creuats de braços davant tanta infàmia i tanta corrupció amb noies menors d’edat?

Que ningú, però, s’escandalitzi únicament perquè això passa en un país veí i en una ciutat, per diversos motius, ‘sagrada’ per als cristians: a casa nostra i davant dels nostres ulls, en un país que proclama a crits la vigència dels drets humans i de les garanties constitucionals, passa el mateix. Aquí, però, ningú diu res.

Hem d’aixecar la veu, i no pas únicament per defensar la moral i els bons costums, sinó, i sobre tot, per denunciar aquestes pràctiques contra el drets inalienables de la persona humana.

Jaume González-Agàpito