PAU VI: UN PAPA RECUPERAT

L’Església catòlica és avui en una Església ambigua. Ambigua perquè no és valenta. El Concili Vaticà II va ser un gran repte. Un repte i un mite. Mite que va desenganyar a molts i va espantar a d’altres de signe contrari. El postconcili va ser una època difícil i compromesa. Van ser gairebé els tretze anys del pontificat de Pau VI en els quals moltes coses van canviar. Van ser, però i a l’Església catòlica, anys de ‘conversió’ i anys de ‘teatre’. Anys de lluita i també de croada.
El 6 agost 1978 moria, en Castelgrandolfo el Papa Montini. Per a molts era la fi d’una època difícil. Per a altres l’oportunitat de ‘arranjar’ una Església des-arranjada. Després d’un intent malmès, el del Papa Joan Pau I, va venir Joan Pau II.
Jo era a Roma durant la seva elecció i la seva entronització. Aquell home de 57 anys va captivar a gairebé tots. Allà hi havia força, coherència i visió de futur.
Joan Pau II va ser, però més prolongadament i amb més mitjans, el Pius V del Concili Vaticà II. Ell va reinterpretar el Concili del segle XX i va produir una quantitat tal de documents doctrinals, litúrgics, canònics i normatius que quasi exhaurí la fecunditat de tots els seus predecessors.
En aquell dia de la beatificació del Papa Pau VI, molt a prop del Papa emèrit i una mica més lluny del Papa Francesc, al ‘sagrato’ de Sant pere del Vaticà, em van venir a la ment les paraules amb què va instituir pau VI el Sínode dels Bisbes: «Després d’haver observat atentament els signes dels temps, ens esforcem per adaptar els mètodes d’apostolat a les múltiples necessitats del nostre temps i a les noves condicions de la societat »(Carta ap. Motu proprio Apostòlica Sollicitudo).
Fou un gran Papa, un cristià compromès, un apòstol incansable. El Papa Francesc va dir: “davant Déu avui no podem més que dir una paraula tan senzilla com sincera i important: Gràcies. Gràcies al nostre estimat i amat Papa Pau VI. Gràcies per la teu humil i profètic testimoni d’amor a Crist i a la seva Església “.
El gran timoner del Concili, l’endemà de la seva clausura, anotava en el seu diari personal: «Potser el Senyor m’ha cridat i m’ha posat en aquest servei no tant perquè jo tingui algunes aptituds, o perquè governi i salvi l’Església de les seves dificultats actuals, sinó perquè pateixi una mica per l’Església, i quedi clar que Ell, i no uns altres, és quin la guia i la salva » ( Cfr. MACCHI, P., Paolo VI nella sua parola, Brescia 2001, pp. 120-121 ).
En aquesta humilitat resplendeix la grandesa del Beat Pau VI que, en el moment en què estava sorgint una societat secularitzada i un xic hostil, va saber conduir amb saviesa i amb visió de futur – i potser en solitari – el timó de la barca de Pere sense perdre mai l’alegria i la fe en el seu Senyor.
Pau VI va saber de veritat donar a Déu el que és de Déu i dedicar tota la seva vida a la «sagrada, solemne i greu tasca de continuar en el temps i estendre a la terra la missió de Crist» (Homilia en l’inici del ministeri petrí, 30 juny 1963: AAS 55 [1963], p. 620), tot estimant l’Església i guiant a l’Església perquè sigui «al mateix temps mare amorosa de tots els homes i dispensadora de salvació» (Carta enc. Ecclesiam Suam, Pròleg).

Jaume González-Agàpito