?>

RELLEGINT EL TIMEU DE PLATÓ

March 18th, 2018

1. Dijous passat vaig sopar amb 6 persones més. Dues havien regit la Generalitat, una altra, fa temps, els Mossos d’Esquadra, una més amb grans responsabilitats econòmiques aquí i a Itàlia. Dues dones: una remarcable artista i l’altra una gran gestora de l’alimentació. Divendres vaig dinar amb 7 ex-responsables polítics i econòmics de casa nostra.
Jo prefereixo freqüentar aquest tipus de gent, variada i ideològicament diversa, abans de consultar el fill del propietari del diari que jo llegeixo, en català, com fan alguns mitrats de Catalunya quan tenen algun problema major.
2. El panorama social, polític i econòmic és, a Catalunya i a les Espanyes, complex, preocupant i arriscat. A mi m’agrada reflexionar, pregar, pintar i escoltar música. Ho vaig fer dissabte. Vaig acabar una tela. Rumiava que ens manca quelcom que fonamenti, vertebri i endreci la societat que ens ha tocat viure. Sentia les Simfonies de Luwing van Beethoven. Les vaig escoltar, oir i assaborir en la interpretació, que ja escoltava l’any 1956, als meus 14 anys: la d’Arturo Toscanini.
3. Al migdia, a la tarda i al vespre, vaig continuar una lectura començada el dia abans: el Timeu de Plató, en una excel·lent edició greco-castellana apareguda fa menys de 6 anys.
Les grans preguntes sobre l’origen de l’univers, sobre l’entitat de l’ésser humà i sobre el que cal que sigui la societat humana, em van fer admirar, un cop més, el geni de Grècia que jo conec i freqüento des de que, als meus 15 anys, vaig llegir la seva Republica en la modesta versió de Ediciones Austral.
El plantejament, el mètode i l’enfoc de l’obra són vàlids encara avui! La tragèdia és que la meva societat, a nivell mundial, és tan imbècil que prefereix il dolce far niente, tot cantant usque ad nauseam una infinitud de cançons erràtiques que amaguen el veritable problema humà d’avui: saber què és el Tot, saber l’origen de l’univers i què hi pinta, en ell, l’home i com ha de viure en la societat.
4. Avui tot això sembla més feina dels científics que no pas dels filòsofs. Stephen Hawking, que, amb la meva mateixa edat, ha mort recentment, sembla que anava per aquest camí. Però, els qui l’hem llegit, hem descobert en ell el filòsof i, pot ser, el teòleg, amagat i vergonyós de poder semblar de l’Edat Mitjana.
Avui, sabem que molts dels temes afrontats, al·ludits o simplement entrellucats pel Timeu de Plató s’han de resoldre comptant amb el sosteniment del computar center, però, cada cop més ens manca la philo-sophia per entendre l’univers, l’home i la societat.

Jaume González-Agàpito

EL MOVIMENT ECUMÈNIC A CATALUNYA I A LES ESPANYES

March 14th, 2018

1. Algú es preguntarà: En aquesta “Espanya obscurantista i inquisitorial”, un moviment que alguns creuen tan obert, progressista i il·luminat va tenir mai vida i entitat? Et viceversa: És possible que la que va ser “Llum de Trento i martell d’heretges”, s’hagi deixat seduir per una activitat tan perillosa?
També, a algun ciutadà nòrdic, l’ha fet somriure que, en una latitud on les confessions cristianes a-catòliques han estat una minoria tan exigua, vulguem fer creure que quelcom s’ha fet, durant més 66 anys, en el camp ecumènic.
2. Durant els darrers seixanta cinc anys, al nostre país s’ha fet present l’Ecumenisme com una veritable gràcia del cel. No, però, d’una manera fàcil. No d’una manera oberta i pública, al principi.
L’ecumenisme va haver de vèncer a la nostra terra una quíntuple rèmora:
1. L’antiga agressivitat catòlica contra les minories.
2. L’ànsia evangelitzadora de la “Segona Reforma” (la “Segona Reforma” és com els nostres germans protestants anomenen l’arribada dels reformats a Espanya durant el segle XIX) vista, pels catòlics, com un proselitisme perillós i amenaçador.
3. La gairebé total ignorància del cristianisme d’Orient, amb prevencions quasi impresentables avui, i la seva escassa presència a casa nostra fins als anys ’90.
4. El fet que, potser, el tren de l’Ecumenisme, com a fruit d’un gran entusiasme inicial, es va agafar a les Espanyes amb una velocitat massa accelerada per part dels qui, fins al Vaticà II, l’havien literalment blasmat i proscrit.
5. A Catalunya, al contrari que a altres latituds de les Espanyes, només amb molt poques excepcions, l’Ecumenisme va ser previ i causant i no posterior i causat per la legislació conciliar del Vaticà II.
3. L’Ecumenisme, en la seva aparició a la nostra terra, es pot dividir en cinc etapes una mica paradoxals:
1. La el pre-Concili i la seva preparació, durant el franquisme: L’època d’or de l’Ecumenisme.
2. El post-Concili i la democràcia a Espanya: l’època de ferro de l’Ecumenisme.
3. El ressorgiment de l’Ecumenisme durant el pontificat de Joan Pau II: l’època d’argent de l’Ecumenisme.
4. L’Ecumenisme quan és realment assumit pel pontificat romà: Benet XVI i Papa Francesc.
5. Conclusió. Cal reflexionar sobre el futur de l’Ecumenisme a les Espanyes i la seva valència i influència avui davant l’apatia quasi general de la jerarquia eclesiàstica.

Jaume González-Agàpito

JOSEP MONELLS, “BON PASTOR” PROTESTANT

March 9th, 2018

1. Josep Monells va néixer a Vilanova de Bellpuig, l’any 1934 i hi va restar fins a l’any 1949: en aquell poble hi havia molta ‘religió’ i poc cristianisme! Pau a l’Areòpag, cfr. Act, 17, 23, deia
“Perquè, tot passant i contemplant els vostres llocs de culte,
fins he trobat una ara en la qual hi havia escrit: Al déu no-conegut.
Doncs bé, el que venereu sense conèixer, jo us l’anuncio”
2. Aquesta recerca del Déu viu va ser present en el noi de 15 anys que, a Barcelona, cercava col·locar-se.
“Si existeixes, revela’t a mi,
fes-te conèixer
de manera que jo tingui la seguretat de que estàs en mi…”,
Pregava al Déu no-conegut Josep Monells, un dissabte al vespre, al número 16 del carrer Sant Cristòfol del barri de Gràcia de Barcelona.
L’endemà, diumenge, a les 18,45 de la tarda deia a l’església del passatge Nogués de Gràcia:
“Jo accepto Jesucrist com al meu Senyor i Salvador”.
Era el 18 de març de 1949.
Exactament 14 mesos després jo, que vivia, també al carrer Sant Cristòfol número 14, però, de Mataró, el 18 de maig de 1950, feia un pas significatiu en la meva infantesa i en la meva família “no-de-missa”: la meva Primera Comunió.
3. Per nosaltres, la icona del Déu no-visible era Jesucrist com diu Pau als colossencs (Col, 1, 15):
“Ell és imatge del Déu no-visible,
Engendrat abans de tota creació”.
4. La semblança de Déu ha estat el punt de partida i la causa final tal com ja
PINDAR, Frag. 131 b (96), deia fa quasi 2.500 anys:
“El cos segueix l’omnipresent mort,
resta, però, en vida la semblança (eídolon) del vivent:
perquè solament ell és diví
ell l’eídolon reposa,
mentre obren els membres,
però, molt sovint mostra en el somni
el futur a qui està dormint “.
Josep Monells i molts altres voleiem despertar l’eídolon diví que Déu a posat en nosaltres.
5. L’Escala de Jacob és una escala que porta al paradís i que, segons narra la Bíblia (Gènesis 28, 11-15), Jacob va veure durant un somni.
“T’estendràs a l’est i a l’oest,
i al nord i al sud,
i totes les famílies de la terra seran beneïdes amb tu
i els teus descendents.
Jo sóc amb tu i et protegiré allà on vagis,
i et faré tornar a aquesta terra.
No et deixaré fins que no hagi complert tot el que t’he dit”.
Josep Monells va voler pujar per l’Escala de Jacob i va voler indicar-la i ajudar a pujar-la als qui anunciava el Déu no-conegut: seria un “bon Pastor” de l’Església protestant.
6. Jacob i Josep Monells van haver de lluitar amb l’àngel. L’àngel els hi va donar un nom nou: ‘Israel’ que vol dir “Déu lluita”. També els va dir “Has vençut Déu i els homes”. Però, l’àngel no els va dir el seu nom.
Lluitar ha estat tota una vida d’amor i de fidelitat a Déu per part del Pastor Josep Monells. Calia fer conèixer aquell “nom que està per damunt de tot altre nom” (Fil 2, 9). I el nom de Déu és Jesús el Crist.
7. Josep Monells, als 84 anys, està malalt. Dimarts va tornar de “La Mútua” de Terrassa. Està a casa seva, a Valloreix. Aquest Pastor protestant, enamorat de Jesús el Crist, rep a tothom. A tothom parla, envoltat dels records de la seva esposa i acompanyat d’una o d’un dels seus 7 fills, del “nom que està per damunt de tot altre nom”: Jesús el Crist, Nostre Senyor.
Jo, també vell i un xic malalt, el vaig visitar abans d’ahir. Vaig trobar el gran amic de sempre i el testimoni constant de l’Amor que ens enamora: el Déu viu.
Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA AVUI, A ORIENT I A OCCIDENT

February 15th, 2018

1. La Quaresma avui a Orient

1. A l’Església Bizantina i, amb poques variacions, en moltes de altres Esglésies Orientals, hi ha la “Gran Quaresma”, la ‘Quaresma’ abans de Nadal i Epifania, la ‘Quaresma’ abans de Sant Pere i la ‘Quaresma’ abans de la festa de la Dormició de Santa Maria, el 15 d’agost.
2. Les regles ortodoxes per al dejuni de la Quaresma segueixen les regles monàstiques. No es permet el consum de carn després del Diumenge de l’Abstinència de Carn, i no es permet el consum ni d’ous ni de productes lactis després del Diumenge de l’Abstinència de Formatge.
A les Vespres del Dilluns de la Primera Setmana de la Gran Quaresma és diu: “Dejunem amb un dejuni agradable al Senyor. Aquest és el dejuni veritable: rebutjar al mal; tenir cura de la llengua; abstenir-se de la ira; allunyar les passions, el mal parlar, les mentides i les malediccions. Deixar tot això és el dejuni veritable i acceptable a Déu “.
3. El dejuni ascètic de la Gran Quaresma continua des del Diumenge de la Abstinència de la Carn fins al Diumenge de la Resurrecció després de la Divina Litúrgia Pascual.
4. A més del dejuni ascètic d’aquest període de Quaresma, els Cristians Ortodoxos practiquen el que s’anomena el dejuni eucarístic o dejuni litúrgic. Aquesta abstinència no es refereix al dejuni que es fa com a preparació per a rebre els dons eucarístics, sinó de l’abstenció de rebre la mateixa Eucaristia. Atès que el temps de Quaresma és de preparació per a la Resurrecció del Senyor l’ordre litúrgic de l’Església no permet la celebració eucarística en els dies d’entre setmana.
En lloc de la Divina Litúrgia o Missa, els oficis no-eucarístics es celebren amb lectures de les Sagrades Escriptures i amb himnes de caràcter penitencial. No obstant això, a fi que els fidels no siguin totalment desproveïts de la Comunió en els dies d’entre setmana, els dimecres i els divendres se celebra la Divina Litúrgia dels Dons Presantificats.
5. Malgrat aquest dejuni eucarístic, se celebra la Litúrgia Eucarística els dissabtes i els diumenges. Els dissabtes, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Joan Crisòstom, generalment acompanyada d’oracions especials per als fidels difunts. Els diumenges, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Basili el Gran.
6. Sovint es fa referència a que els dissabtes i els diumenges no són dies de dejuni a l’Església Oriental. Això és cert, però es refereix solament al dejuni eucarístic-litúrgic. Durant tota la Gran Quaresma, encara que es trenca el dejuni eucarístic els dissabtes i els diumenges, es guarda el dejuni ascètic tots els altres dies, des del Diumenge de la Carn fins a la Pasqua de Resurrecció.

2. La Quaresma avui a l’Església llatina

7. En el ritus romà, i en els pocs altres ritus llatins, la Quaresma insisteix més en el treball espiritual de seguiment del Crist pacient i, popularment, en les devocions sobre la Passió de Jesucrist, com és ara el Viacrucis i les processons.
8. L’abstinència de carn és per a tots els divendres de Quaresma, per al Dimecres de Cendres i per al Divendres Sant. El dejuni només es fa el Dimecres de Cendres i el Divendres Sant. És però, un dejuni molt suau: es pot menjar quelcom al mati, es pot dinar i menjar quelcom, més aviat poc, per sopar.
9. En el ritus llatí, doncs, la Quaresma, i no pas únicament pel que fa als dejunis i l’abstinència, sinó com a entitat espiritual, té, ara, molt poca incidència en el conjunt dels catòlics, exceptuats els monjos, els religiosos i alguns seglars més compromesos en la vida eclesial.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA: LA TRADICIÓ D’ORIENT I D’OCCIDENT

February 15th, 2018

1. En els segles IV i V, el dejuni pre-pasqual, denominat “Els quaranta dies” (Quadragesima), apareix ja com una institució universalment acceptada. La forma però de practicar-lo, encara al segle V presenta una gran varietat.

1. Tradició bizantina
2. En l’àmbit bizantí, amb el temps, s’afegiren dues setmanes més a la de la Tyrogagia: la “Setmana del Fill Pròdig” es desenvolupà a partir del diumenge d’abstinència de la carn, mencionada, al segle IX, per Teodor Studita ; i la “Setmana del Publicà i el Fariseu”, a partir de les controvèrsies anti-armenes, apareix, per primera vegada, en el segle VIII.
3. Pel que fa a la pràctica litúrgica i a l’ascètica, un factor decisiu fou la reforma impulsada, al monestir de Stoudion, a Constantinoble, per Gregori Studita. Amb la desaparició de la institució del catecumenat i del baptisme dels adults, la Quaresma perd el seu caràcter baptismal i intensifica el penitencial. I és aquest el que es plasma en el Triodion, el llibre litúrgic de Quaresma de l’Església Bizantina.

2. Tradició llatina
4. La tradició jueva de diferir fins a la posta del sol la única ‘col·lació’ o presa d’aliments, és una tradició que encara perviu avui a l’Orient, especialment en els monestirs.
Però, aquesta rigorositat es suavitzà a l’Església llatina cap el segle IX. Una capitular del bisbe d’Orleans, Teodulf , s’oposava al nou costum de trencar el dejuni a l’hora de nona. El costum. però, s’afermà i sembla ja generalitzat al segle següent , pesi a certes reaccions con la del Concili de Rouen.
5. La praxis, però, es fixà, celebrant les vespres immediatament després de nona, i donant així, segons l’antic costum, per finit el dia hàbil.
En aquesta època es comença també, contra el costum antic, encara avui servat a l’Orient, de no celebrar l’Eucaristia els dies de dejuni. Nona, missa i vespres acabaren celebrant-se al matí i la costum fixa la possibilitat, per als fidels, de prendre la col·lació a migjorn.
6. Al segle XII, per un testimoni del canonge regular Hug de Sant Víctor , sabem que la pràctica de trencar el dejuni a l’hora de nona era ja general.
Al segle XIII els escolàstics ensenyaren i justificaren aquesta pràctica i, fins i tot es justifica, el costum de menjar al migdia (hora de sexta) . Aquesta practica és va generalitzar i es va legitimar, encara que amb dispenses. Però, s’afeblí, encara més, en els segles posteriors.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA

February 13th, 2018

Demà, dia de Sant Valentí, festa comercial dels enamorats i fi del Carnaval, comença la Quaresma, a l’Església llatina.
Al contrari del que succeeix amb el Ramadà, els media no ho han fet saber en cap diari, escrit o virtual, ni en cap programa radiofònic o televisiu. Tampoc, com, cada any succeeix amb el Ramadà, ningú en els media ha explicat què és, quan comença, quan dura i quan acaba. Ningú, als mitjans de comunicació, a les escoles i a les nostres universitats explica perquè serveix la Quaresma per als cristians.

1. La Quaresma fruit d’una evolució
La quaresma, tal com avui la coneixem, és el fruit d’una evolució històrica llarga i complexa. Alguns aspectes d’aquest procés evolutiu encara no han estat aclarits del tot ni degudament estudiats tot i que, alguns d’ells són importants. Aquí únicament volem fer un breu resum del que avui és clar per als estudiosos.
El dejuni pre-pasqual
Sembla avui pacífic que, vers la meitat del segle II, l’Església coneixia únicament un dejuni molt breu que precedia i preparava l’anyal celebració de la Pasqua. Aquest dejuni, però, no era observat arreu de la mateixa manera.
A propòsit de la “controvèrsia pasqual”, Ireneu de Lió, al segle III, escriu que “la discussió no és pas únicament sobre el dia, sinó també sobre la manera mateixa de dejunar. Car alguns creuen que han de dejunar un sol dia; d’altres dos, d’altres més; alguns compten quantes hores del dia i de la nit per al seu dia. Una tal diversitat d’observances no s’ha produït ara, en el nostre temps; sinó que ve de temps enrere, ve dels nostres avantpassats els quals sembla que sense atenir-se a l’exactitud, han conservat aquest costum e la simplicitat i en la diversitat de les seves costums particulars” .
Un segle més tard, el dejuni pre-pasqual és evident que s’havia estès, almenys en certes regions, a tota la setmana (l’actual “Setmana Santa”). A la Didascalia Apostolorum llegim: “… conseqüentment, dejunareu durant els dies de Pasqua, a partir del segon dia de la setmana , i us nutrireu únicament de pa, sal i aigua a l’hora de nona , fins al cinquè dia […] Però el divendres i el dissabte dejunareu completament i no tastareu res” .

2. La “Quadragesima”
Trobem, després, una llacuna de quasi tres quarts de segle, abans de trobar les primeres informacions sobre la quaresma de quaranta dies . Però a partir de la informació que ens forneix el cinquè cànon del Concili de Nicea I, tenim la impressió que la Quaresma no és pas una innovació recent, sinó més aviat quelcom ja adquirit i familiar .
Però, quan, a on i de quina manera el primitiu dejuni pre-pasqual que durava de dos a sis dies, s’ha desenvolupat fins a la Quaresma de quaranta dies, els liturgistes donen respostes diverses.
Per uns, la actual Quaresma seria el resultat de la fusió del dejuni pre-pasqual, amb un altre dejuni que, en el seu primitiu plantejament res tenia a veure amb el temps de Pasqua i que commemora el dejuni de Crist en el desert, després del seu baptisme. Aquest dejuni deia relació, no amb la Pasqua, sinó més aviat amb l’Epifania, i deuria comença el 7 de gener. La fusió s’hauria fet sota la influència de la institució del catecumenat i de la pràctica de la preparació pre-pasqual per al baptisme .
Altres especialistes en la història litúrgica són de l’opinió que la Quaresma de quaranta dies, no és altra cosa que l’extensió progressiva del dejuni pre-pasqual i que el seu origen està lligat a la institució del catecumenat. Altres pensen que cap solució s’imposa per la seva evidència.

Jaume González-Agàpito

LA PATRONA DE BARCELONA

February 12th, 2018

1. Elogi de la virginitat. A la generació de la Dama de les Camèlies i de La Traviata, li va costar entendre el valor de la virginitat cristiana. El que defensaven Alexander Dumas i Giuseppe Verdi, els hi semblava, en canvi, intrínsecament dolent a certs ultra-tomistes moralitzants. Benet XVI, en la seva encíclica “Deus Caritas Est”, en fa una altra lectura. El que sent l’home en la recerca del plaer sexual, que altra cosa no és que la recerca de la felicitat (si pogués ser fins a la sublimitat), és un impuls fonamental de la naturalesa humana, però greument desenfocat. L’amor en la seva categoria més sublim és Déu mateix. La recerca de l’amor total i gratuït és el cor de la vida cristiana. La virginitat, en tota la història de l’Església, és aquella forma de vida ascètica que consisteix en la renúncia total a l’exercici físic de la sexualitat. La virginitat es considerada per molts únicament com una situació d’integritat física que sol aplicar-se al gènere femení. Però, en el cristianisme, com en altres moviments d’espiritualitat i de ‘filosofia’ de la Grècia antiga, es pensava més en la integritat d’una forma de vida coherent amb un ideal transcendent. És el que Tertulià, per als homes, anomenava la ‘singularitas’ dels ascetes (Exhort. castit. 1, 1; cfr. també Pseudo-Cebrià, De singul. cler.). L’home, imatge de Déu, es fa, per la castedat, semblant a Déu.
2. La virginitat signe ‘escatològic’ (en sentit teològic). La virginitat va tenir seguidors des de les primeries del cristianisme. Molts homes i dones de tota condició, des de la seva infància, es mantenien ‘purs’ durant tota la seva vida (Justí, 1 Apol. 15; Atenàgores, Legat. 33; Tertulià, Apol. 9; Eusebi de Cesarea, HE V, 24, 2). La virginitat es col·locava en el context ‘escatològic’ de la resurrecció. La virginitat, com a forma de vida, s’entén perpètua, no temporal, i no és una “morum pudicitia, sed annorum” (Ambròs, De virginibus 1, 4, 15). Ambròs, com tots els Pares de l’Església, reivindica la naturalesa interior i espiritual de la virginitat cristiana, que s’abraça per amor de Déu. Així és signe del “Regne de Déu” en aquest món. Evidència de que hi pot haver un amor més fort que el ‘provisional’ entre home i dona.
3. Motivació de la virginitat. En els escrits de l’antigor cristiana la virginitat té una motivació bíblica: està inserida en la “història de la salvació”, de on brolla el seu significat. El Regne de Déu és realitza en la persona del Crist verge: qui professa la virginitat està en sintonia amb el Regne de Déu (Mt 19, 12). Amb Crist han començat els nous temps, però encara no han arribar a la seva plenitud. La virginitat dels cristians és un signe més de l’arribada del Regnat de Déu. Els signes són realitats presents i futures. El matrimoni, en canvi, per als cristians, és una realitat provisional. L’antítesi matrimoni-virginitat no és de natura filosòfica, sinó l’expressió de la dialèctica present/futur de la història de la salvació. El matrimoni es col·loca encara en l’ordre provisional destinat a desaparèixer. La virginitat, en canvi, és l’anticipació de l’ordre nou, quan “la figura d’aquest món haurà desaparegut” (1 Cor 7, 29-31). Es relativitzen els valors terrenals, entre els quals hi ha el matrimoni. Déu és el centre de tot ascetisme. Mentre coexisteixin el present i el futur, la virginitat és facultativa, i lícit el matrimoni. Aquest últim es propi del temps present, l’altra del futur que s’espera. D’aquí la superioritat de la virginitat sobre el matrimoni perals cristians. Representa un ideal ‘nou’, ‘messiànic’, essencial al cristianisme. Però és viscuda en la humilitat (Ignasi d’Antioquia, Polyc. 5, 2).
4. Virginitat i martiri. L’ideal de la virginitat, com a consagració, és completament desinteressat. Completament gratuït. Així serà el complement essencial de la vida contemplativa cristiana. La virginitat no està ordenada a cap finalitat pràctica de servei, menys encara és la simple condició per a rebre el servei ordenat a l’Església. A l’Església d’occident els clergues són elegits únicament entre els qui ja han fet l’opció de la virginitat. Aquesta no és imposada com un afegitó canònic. Representa per al clergue la vivència, en la seva persona, del Regne de Déu que ell predica. És un testimoni ‘martirial’ del seu lliurament absolut a Déu. I és que la virginitat està acomunada amb el martiri a la història de l’Església. ”Verge i màrtir” no és la constatació de l’estat civil de una màrtir. És la constatació de d’absoluta coherència entre la seva consagració a Déu i el seu testimoni absolut, amb la donació fins i tot de la seva vida biològica. El o la verge consagrats a Déu poden, amb més facilitat, afirmar la radicalitat martirial del seu cristianisme. Avui és Santa Eulàlia de Barcelona: els cristians barcelonins han captat el que aquesta verge/martir significa per a la vida cristiana’
Jaume González-Agàpito

LA IRONIA DE SÓCRATES I CATALUNYA

April 6th, 2017

1. Senyor Carles Puigdemont, és a través d’una emissora àrab que els catalans hem de saber què és el que es proposa preguntar-nos al ‘Referèndum’?
La Pilar Rahola ja li ha dit que no, mitjançant 8 al dia de Josep Cuní. I té raó. A ella i a mi ens va agradar més el que va dir a Harvard. Certes coses s’han de dir a casa, “clar i català” i, només després, s’han de publicitar per montes et colles. La Theologia Solis dels emperadors xinesos no es pot practicar a la Catalunya del 2017!

2. Sé que això no és fàcil i, mantes vegades, no sembla prudent, dada la situació econòmica, social i política en la qual vivim. Els de la Corona de Castella, els de la de Navarra i molts dels de la Corona d’Aragó, no volen sentir ni tan sols parlar del ‘Referèndum’. Eixos catalans que tenen el diner com a déu i aquells que són ciutadans de Catalunya, però, pesi això, se senten més espanyols que no pas catalans, tampoc.

3. Però, en aquestes coordenades, cal aprendre de la ironia de Sòcrates. Aquest gran i misteriós personatge va morir condemnat per ateu i instaurador d’una nova divinitat, l’any 399 a. C. Això va passar en un temps difícil per Atenes. Havia sucumbit sota el poder l’Esparta i es tancava la gran època d’or atenesa. En aquella situació era difícil interpretar la desgràcia del filòsof, denunciat per Méletos, per un crim contra l’estat.

4. La interpretació de la seva mort la va donar Sòcrates mateix, per mà de Plató, en els diàlegs Eutifró, Apologia de Sòcrates, Critó i Fedó. La interpretació s’escriu en una època amplia i tampoc molt fàcil a Atenes i al món hel·lènic.
En aquesta interpretació apareix la ironia socràtica. La ironia socràtica no vol desemmascarar i abatre l’altre. Vol ajudar-lo. Vol fer-lo lliure i accessible a la veritat. L’irònic Sòcrates no aprova el propi estat espiritual i moral. Ell sap com hauria de ser, però, no es fa il·lusions sobre el fet de no ser així, i coneix les dificultats en esdevenir-ho: “car jo estic ben lluny de dir que tu hauries de ser cultivat i de dir que jo no en tingui necessitat” (Alcibiades 1, 124 c). Ell “sap que no sap res”, però no com a escèptic, sinó amb la consciència que cal, per això mateix, indagar tant decididament i amb la fe de que la indagació portarà, un dia, a reals descobriments.

5. Aquesta “docta ignorància” que té una real consciencia del propi valor, però, que porta a la recerca constant fou el triomf del llegat socràtic.
Jo avui pregunto: ¿els independentistes catalans i els unionistes espanyols tenen aquesta “docta ignorància” que és apassionada recerca de la veritat del propi destí? Crec que no.
Uns i altres, ressentits per humiliats i prepotents per un passat, mantes vegades, inventat en ordre a un futur millor, no van a la recerca, en la “docta ignorància”, de la veritat de cada societat en vistes a la llibertat i a un destí espiritual i moral satisfactori.
Cal imitar a Sòcrates i actuar ‘irònicament’, no per condemnar i abatre l’altre, sinó per alliberar per a la recerca constant de la pròpia identitat. Cal parlar poc i escoltar molt. Cal, ‘irònicament’ treballar per fer descobrir la veritat de l’home i del seu destí, ajudats pel ‘daimonion’ que, deia Sòcrates, és quelcom diví.

Jaume González-Agàpito

LA VERNA

February 27th, 2017

1. Dante Aligheri, en els versos 106-108 del ‘Paradiso’ de la “Divina Comedia” diu:
«Nel crudo sasso intra Tevere ed Arno
da Cristo prese l’ultimo sigillo
che le sue membra due anni portano».
El poeta parla de Francesc d’Assis. “Il crudo sasso” és la muntanya de La Verna, a pocs quilometres de Chiusi della Verna, província d’Arezzo d’Itàlia. Allà el 14 de setembre de 1224, dos anys abans de morir (“che le sue membra due anni portano”) va veure, després de 40 dies de dejuni, “un Serafino crocifisso”. I, com a conseqüència, va rebre les llagues semblants a les del Crucificat (“da Cristo prese l’ultimo sigillo”).
Amb això el franciscanisme presentava un nou rostre de la cristologia cristiana: la con-divisió física de les penes de Crist. Amb la “Nova Devotio” o “Devotio Moderna” això prengué tota una extensió que ha arribat fins al segle XXI.

2. Els orígens del moviment de la “Nova Devotio” estan en l’obra de Gerard Groote (1340-1384) de Deventer. Sota la seva influència directa es va fundar una germanor femenina que va prendre el nom de «Germanes de la Vida Comuna», per a les que va escriure un reglament, estipulant minuciosament les seves normes de convivència i de pietat.
Un seguidor i compatriota de Groote, Florenci Radewijns, prevere, tot continuant l’obra del seu mestre va fundar una congregació masculina que, seguint la femenina, va adoptar el nom de Germans de la Vida Comuna. Les dues comunitats posseïen les mateixa normes de vida.
Després de moltes fundacions (Kampen, Zwolle, Hoorn, Amersfoor), en 1378 es va inaugurar a Windesheim, Holanda, un monestir format per clergues i laics, d’on naixeria una comunitat de Canonges Regulars de Sant Agustí, que es va distingir pels seus signes de senzillesa i pobresa.
A banda dels ja esmentats Gerard Groote i Florenci Radewijns, es poden destacar com a protagonistes de la divulgació de la “Nova Devotio” a Jan Mombaer (Mauburnus), Gerard Zerbolt de Zutphen, Gerlach Peters, Hendrik Mani, Dirk (Theodoricus) van Herxen i Joan Wessel Gansfort.

3. Tomàs de Kempis, un germà de la Vida Comuna, deixeble espiritual de Radewijns, és el màxim exponent d’aquest corrent espiritual. Amb el seu llibre titulat “La imitació de Crist”, escrit cap a 1425, ha influenciat als grans ascetes cristians del món, catòlics i protestants. Va ser també traduït al grec. Es tractava del llibre més difós, després de la Bíblia.
El llibre de Kempis esbossa els conceptes més importants de la “Nova Devotio”, basats en la connexió personal amb Crist i les mostres actives d’amor cap a ell. Seguint l’objectiu fundacional de Radewijns per als Germans i Germanes de la Vida Comuna volien «crear arquetips de santedat sòlids i profunds», segons el model de cristià, amb el propòsit final de «suscitar en la societat un desig d’imitació». Però la veritable imitació era la de Crist. També del Crist pacient, segons l’ensenyament de Sant Francesc a La Verna.

4. La “Nova Devotio” va florir especialment al segle XV. A les escoles dels Germans de la Vida Comuna van estudiar i aprendre el camí espiritual grans personatges, com Erasme de Rotterdam, Martí Luter, Ignasi de Loyola, Francesc Xavier i Joan Calví. Tots van ser influenciats per la espiritualitat de la “Nova Devotio” i la van difondre a altres països europeus i, algun d’ells encara més lluny.

5. En la crisi espiritual cristiana del segle XXI, pot ser caldrà retornar a La Verna. Jo mateix hi he anat moltes vegades de la meva vida. Allí, en la soledat i en companyia de Sant Francesc, ens podem fer grans preguntes i pot ser podrem trobar una resposta. No solament la de la “Nova Devotio”, sinó la de la imitació de la humanitat pacient del Crist.

Jaume González-Agàpito

GIROLAMO SAVONAROLA: “PROPHETA A DEO MISSUS”

January 27th, 2017

1. El 13 de maig de 1497, Alexandre VI va signar el Breu amb la sentència d’excomunió contra Girolamo Savonarola. La motivació era tant i més política que eclesial. Es condemnava el magisteri ‘profètic’ d’un frare dominic resident a Florència contra la jerarquia de l’Església. El Breu va arribar a Florència a finals de maig. Però, va ser promulgat el 18 de juny. El dia del patró de Florència, Sant Joan, hi va haver el repte entre franciscans i agustins al judici públic de Déu mitjançant el foc.

2. Pesi a la seva excomunió, per Nadal, Savonarola va celebrar les tres misses, va repartir la comunió i va organitzar una processó. Va començar també de nou a predicar. L’11 de febrer de 1498, Diumenge de Septuagèsima, ho va fer a la catedral. Va dir:
“Oh senyor! M’has ficat en un mar agitat del qual jo no puc, ni vull tirar-me enrere. Però jo et demano la gràcia de no pronunciar una paraula contrària a l’Escriptura i a l’Església “.
El 15 de febrer del mateix any, i a la catedral també va dir:
“Quan jo penso en la vida dels sacerdots, sento la necessitat de plorar […] El clergat és el que manté totes les maldats, començant per Roma […] Són pitjors que els turcs i els moros. No només no volen patir, sinó que fins i tot venen els sagraments “.
El 20 de febrer de 1498, Alexandre VI va amenaçar amb declarar l’entredit sobre Florència. Davant d’això, la Senyoria va prohibir predicar a Savonarola. Però, aquest va respondre:
“Testifico, amb la paraula del Senyor, que Alexandre VI no és papa, ni pot ser admès al pontificat”.

3. El 22 de maig, Giorolamo Savonarola va ser formalment condemnat a mort “per predicar doctrines noves”. El 23 de maig de 1498, va ser executat amb dos frares més, a la Plaça de la Senyoria, els seus cossos cremats i les seves cendres van ser llançades al riu Arno.
Poc més de cinc anys després 12 d’agost de 1503, queia, malalt per malària, Alexandre VI. El 18 d’agost de 1505, a la tarda, i després d’haver-se confessat amb el bisbe de Carinola i, de les seves mans haver rebut la Extremunció i el Viàtic, moria.

4. A l’inici, doncs, del segle XVI i amb Martí Luther, culminarà tota una lluita secular en occident per descarregar a l’Església del poder secular i també del pesat feix que suportava ella: una jerarquia molt ‘mundanitzada’(1).
També ZWINGLI(2), BUCER(3), MÜNTZER(4), CALVÍ(5) i l’anglicanisme(6) seran unes de les moltes variacions del mateix tema, però aquestes ‘solucions’ van complicar encara més l’assumpte: al afirmar-se el «Cuius regio eius et religio»(7).
La Contrareforma(8) i el Barroc catòlic(9) intentaran, partint de l’espiritualisme de la Nova Devotio(10), realitzar una mena de “cel a la terra” en una lluita constant contra el poder civil dels absolutismes. Un paradigma nou, amb totes les implicacions que aquí no podem enumerar, fou també el jesuïtisme(11).

5. Els florentins i molts altres de diverses contrades, des dels primers anys del segle XVI, tingueren per Girolamo Savonarola un respecte, una admiració i fins i tot una ‘devotio’ que feren d’ell l’ensenya d’una reforma, des de feia molts anys, anhelada i desitjada per a l’Església Catòlica. No tots assumiren molts dels radicalismes que el dominic del Convent de San Marco de Florència proposava i amb mà de ferro va imposar als florentins, però sí que veieren en Savonarola el ‘màrtir’ enfront d’una cort romana que, cada vegada més, els semblava la negació de l’Evangeli de Jesús el Crist. És per això que, a Florència i al peu d’un retrat de Girolamo Savonarola molt expressiu, van escriure: “Hieronimus Savonarola Propheta a Deo missus”.

Jaume González-Agàpito

(1). Cfr GASTALDI, U. – SANTINI, L. – CAMPI, E., Il dibattito su anabattismo e Riforma: chiesa e potere, Torino, 1973; HA MM, B., Bürgertum und Glaube. Konturen der städtischen Reformation, Gatingen, 1996; HAMMANN, G., Entre la secte et la cité. Le projet d’église du reformateur Martin Bucer (1491-1551), Genéve, 1984; LA ROCCA, T., (dir.), Thomas Müntzer e la rivoluzione dell’uomo comune, Torino, 1990; MCGRATH, A. E.,: Reformation Thought. An Introduction, Oxford – Cambridge (Mass.), 1988; NIPPERDEY, TH., Reformation, Revolution, Utopie. Studien zum 16. Jahrhundert, Güttingen, 1975; OBERMAN, H. A.,: Die Reformation. Von Wittemberg nach Genf, Güttingen, 1986; STROHL, H., La pensée de la Reforme, Neuchátel, 1951; TOURN, G., I protestanti, una rivoluzione, 1. Dalle origini a Calvi¬no, Torino,1993; REARDON, B. M. G.,: Religious Thought in the Reformation, London – New York, 1981. Sobre el origen de la reforma en general cfr. LÉONARD, E. G., Histoire générale du protestantisme, 4 vols., Paris, 1961-1964; CAMPI, E. (Dir), Protestantesimo nei secoli. Fonti e documenti, I Cinquecento e Seicento, Torino, 1991; CAMPI, E. – RUBBOLI, M., Protestantesimo nei secoli. Fonti e documenti. II Il Settecento, 1997; BAINTON, R. H., The Reformation of the Sixteenth Century, London 1953; BAINTON, R. H., Women of the Reformation, Boston, 1971; BLICKLE, P., Gemeindereformation. Die Menschen des 16. Jahrhunderts auf dem Weg zum Heil, München, 1985; DELUMEAU, J., Naissance et affirmation de la Reforme, Paris, 1965; HAMM, B. – MOELLER, B. – WENDEBOURG, D.,: Reformationstheorien. Ein kirchenhistorischer Disput über Einheit und Vielfalt der Refor¬mation, Güttingen, 1995; ISERLOH, E., Geschichte und Theologie der Reformation, Paderborn, 1982; LORTZ, J. – ISERLOH, E., Kleine Reformationsgeschichte, Freiburg, 1969; MIEGGE, M.,: Martin Lutero. La Riforma protestante e la nascita del-la societá moderna, Roma, 1983;Vinay, V., 19822: La Riforma protestante, Brescia. Sobre Luter cfr. AGNOLETTO, A., Lutero, Milano, 1986; ATKINSON, J., Luther and the Birth of Protestantism, London, 21982; BAINTON, R. H.,: Here I stand. A Life of Martin Luther, London, 1951; BRECHT, M., Martin Luther, 3 vols., Stuttgart, 41990; CASALIS, G., Luther et l’église confessante, Paris, 1962; CONGAR, Y.-M., Martin Luther. Sa foi, sa reforme. Etudes de théo¬logie historique, Paris, 1983;DIWALD, H., Luther. Eine Biographie, Küln, 1982; EBELING, G., Luther. Einführung in sein Denken, Tübingen, 1965; EBELING, G., Martin Luthers Weg und Wort, Frankfurt a.M., 1983; GARCIA-VILLOSLADA, R., Martin Lutero, 2 vols., Madrid 1973; MIEGGE, G., Lutero: l’uomo e il pensiero fino alla dieta di Worms, Torre Pellice, 1946, una altra edició: Lutero giovane, Milano, 21964, el text original llatí de las famoses 95 tesis de Luther es troba a l’apèndix d’aquesta obra. El capítol 8 és un bon comentari de les 95 Tesis (pp. 166-204), altre comentari a RICCA, P. – TOURN, G., Le 95 tesi di Lutero e la cristianità del nostro tempo, Torino, 22004; OBERMAN, H. A., Luther. Mensch zwischen Gott und Teufel, Berlin, 1982.

(2). Cfr. BLICKLE, P. – LINDT, A. – SCHINDLER, A. (dirs.), Zwingli und Europa, Güttingen,; BÜSSER, F., 1994: Die Prophezei. Humanismus und Reformation in Zürich, Bern – Berlin-Frankfurt a.M. – New York- Paris, 1985; CAMPI, E., Via antigua, umanesimo e riforma. Zwingli e la vergine Maria, Torino, 1986; CAMPI, E., Zwingli und Maria. Eine reformationsgeschichtliche Studie, Zürich, 1997; FERRARIO, F., La «sacra ancora». Il principio scritturale nella Rifor-ma zwingliana (1522-1525), Torino, 1993; GÁBLER, U., Huldrych Zwingli. Eine Einführung in sein Leben und sein Werk, München, 1983.

(3). FRIEDRICH, R., Martin Bucer. «Fanatiker der Einheit»? Seine Stellungnahme zu theologischen Fragen seiner Zeit (Abendmahls- und Kir¬chenverstdndnis), Neuchátel, 1990; GENRE, E. (dir.), Martin Bucero. La Riforma a Strasburgo, Torino, 1992; GRESCHAT M., Martin Bucer. Ein Reformator und seine Zeit. 1491¬1551, München, 1990; HOPF, C., Martin Bucer and the English Reformation, Oxford, 1946; JOISTEN, H., Der Grenzgdnger Martín Bucer. Ein europdischer Reformator, Stuttgart ,1991; KRIEGER, C. – LIENHARD, M., Martín Bucer and Sixteenth Century Europe, Leiden, 1993; LOCHER, G. W., Die Zwinglische Reformation im Rahmen der europäischen Kirchengeschichte, Góttingen, 1979; POLLET, J., Huldrych Zwingli, Genéve, 1988; SCHMIDT-CLAUSING, F., Zwingli, Berlin, 1965; SCIUTO, F. E.,: Ulrico Zwingli. La vita, il pensiero, il suo tempo, Napoli, 1980; STEPHENS, W. P., The Theology of Huldrych Zwingli, Oxford, 1986.

(4). BATTAFARANO, I. M. (dir.), Begrifflichkeit und Bildlichkeit der Reformation, Bern – Frankfurt a. M. – New York – Paris, 1992; BATTAFARANO, I. M., Da Müntzer a Gaismair. Teoría della ribellione e progetto comunistico nella guerra dei contadini tedeschi (1524-1525), Fasano, 1979; BLANKE, F.,: Brüder in Christo, Zürich, 1955; BLICKLE, P., Die Revolution von 1525, München, 1981; BLOUGH, N. (dir.), Jésus-Christ aux marges de la Reforme, Paris, 1992; BRÁUER, S. – JUNGHANS, H. (dir.), Der Theologe Thomas Müntzer. Untersuchungen zu seiner Entwícklung und Lehre, Góttingen, 1989; CAMPI, E., Thomas Müntzer. Scritti politici, Torino. 21977; FAST, H., Der linke Flügel der Reformation. Glaubenszeugnisse der Tdufer, Spiritualisten, Schwdrmer und Antitrinitarier, Bremen, 1962; GASTALDI, U., Storia dell’anabattismo, 2 vols., Torino, 1972-1981; GASTALDI, U. – SANTINI, L. – CAMPI, E., Il dibattito su anabattismo e Riforma: chiesa e potere, Torino, 1973; GOERTZ, H. – J. (dir.), Radikale Reformatoren. 21 biographische Skizzen von Thomas Müntzer bis Paracelsus, München, 1978; LA ROCCA, T., Es ist Zeit. Apocalisse e storia. Studio su Thomas Müntzer, Bologna, 1988; LA ROCCA, T., (dir.), Thomas Müntzer e la rivoluzione dell’uomo comune, Torino, 1990; LIENHARD, M. (dir.), Les dissidents du XVIe siécle entre l’humanisme et le catholicisme, Baden-Baden, 1983; WILLIAMS, G. H, The Radical Reformation, Philadelphia, 1962.

(5). BIÉLER, A., L’humanisme social de Calvin, Genéve, 1961; BIÉLER, A., La pensée economique et sociale de Calvin, Genéve, 1959 ; BOUWSMA, W. J., John Calvin, New York, 1988 ; CADIER, J.,: L’homme que Dieu a dompté, Paris 1958 ; MCGRATH, A. E., A Life of John Calvin, Oxford – Cambridge (Mass.), 1990; STAEDTKE, J., Johannes Calvin. Erkenntnis und Gestaltung, Gatingen 1969; VINAY, V., Ecclesiologia ed etica politica in Giovanni Calvino, Brescia, 1973; WEBER, O., Die Treue Gottes in der Geschichte der Kirche, Neukirchen, 1968; WENDEL, F., Calvin. Sources et évolution de sa pensée religieuse, Genéve 21985.

(6). Cfr. ALZATI, C. (dir.), L’anglicanesimo. Dalla chiesa d’Inghilterra al-la comunione anglicana, Genova, 1992; BRACHLOW, ST., The Communion of the Saints. Radical Puritan and Separatist Ecclesiology 1570-1625, Oxford, 1988; CASSESE, M., Holy Communion. La Santa Cena anglicana (1662), Genova, 1996; COLLINSON, P., The Birthpangs of Protestant England. Religious and Cultural Changes in the Sixteenth and Seventeenth Centuries, Basingstoke, 1988; DICKENS, A. G., The English Reformation, London, 21989; ELTON, G., Reform and Reformation 1509-1558, London, 1977; HAIGH, C., English Reformations: Religion, Politics and Society under the Tudors, Oxford, 1993; HUGHES, PH. E., Theology of the English Reformers, London,1965; KIRBY, W. J.T., Richard Hooker’ s Doctrine of the Royal Supremacy, Leiden, 1990; NEW, J. F. H., Anglican and Puritan. The Basis of their Opposition 1558-1640, Stanford, 1964.

(7). Cfr. BRECHT, M. – SCHWARZ, R. (dirs.), Bekenntnis und Einheit der Kirche. Studien zum Konkordienbuch, Stuttgart, 1980; HECKEL, M., Deutschland im konfessionellen Zeitalter, Góttingen, 1983; RUBLACK, H. C. (dir.), Die lutherische Konfessionalisierung in Deutschland, Gütersloh, 1992; ZEEDEN, E. W., Konfessionsbildung. Studien zur Reformation, Ge¬genreformation und katholischen Reform, Stuttgart, 1985.

(8). Cfr. BOSSY, J., Christianity in the West. 1400-1700, Oxford, 1985; CHALINE, O., De la reforme catholique aux Lurniéres (1534-1799), a HILAIRE, Y.- M. (dir.), Histoire de la papauté. 2000 ans de mission et de tribulations, Paris, 1996, pp. 301-373; CHITTOLINI, G. – MICCOLI, G. (dirs.), La Chiesa e il potere politico dal Medioevo all’età contemporanea,
9), Torino,1986; DELUMEAU, J., Le catholicisme entre Luther et Voltaire, Paris, 1971, una nova edició: DELUMEAU, J. – COTTRET, M., Le catholicisme entre Luther et Voltaire, Paris, 1996; . DELUMEAU, J. (dir.), Histoire vécue du peuple chrétien, Toulouse, 1979 ; PRÉCLIN, E. – JARRY, E., Les luttes politiques et doctrinales aux XVII’ et XVIIIe siécles (1648-1789), a FLICHE, A. – MARTIN, V. (dirs.), Histoire de l’Eglise depuis les origines jusqu’a nos jours, vol. XIX/1-2, Paris 1955-1956; GONZÁLEZ NOVALÍN, J. L., La Iglesia en la España de los siglos XV y XVI, a GARCÍA VILLOSLADA, R. (dir.),: Historia de la Iglesia en España, vol. 3/1-2 i MESTRE SANCHIS, A. La Iglesia en la España de los siglos XVII y XVIII, vol. 4, Madrid, 1979; JEDIN, H. (dir.), Handbuch der Kirchengeschichte, Reformation, Katholische Reform und Gegenreformation, vol. 6, Freiburg i.Br. 1967-1970; Die Kirche im Zeitalter des Absolutismus und der Aufkliirung, vol. 7: Freiburg i.Br. 1970; JEDIN, H., Kleine Konziliengeschichte, Freiburg i.Br. 1978; MARTINA, G., Storia della Chiesa da Lutero al nostri giorni, vol. I: L’eta della Riforma; vol. 2: L’eta dell’assolutismo, Brescia, 1993-1994; VENARD, M. (dir.), Le temps des confessions (1530-1620/30),Vol. 7, Paris 1992, a MAYEUR, J.M. – PIÉTRI, CH. – VAUCHEZ, A. – VENARD, M. (dirs.), Histoire du christianisme des origines á nos jours, Paris, 1990ss.; PUECH, H. C. (dir.), Storia del cristianesimo, Roma – Bari, 1983.

(9). Cfr. l’obra del meu antic professor d’Eclesiologia a la Universitat Gregoriana de Roma, ANTÓN, A., El misterio de la Iglesia. Evolución histórica de las ideas eclesiológicas, vol. 2: De la apologética de la Iglesia-sociedad a la teología de la Iglesia-misterio en el Vaticano II y en el posconcilio, Madrid, 1987; BUZZI, F., II Concilio di Trento (1545-1563). Breve introduzione ad alcuni temi teologici principali, Milano, 1995; CHAUNU, P., Eglise, culture et société. Essais sur Réforme et Contre-Réforme 1517-1620, Paris, 1981; Concilio di Trento e la Riforma tridentina (II. Atti del Convegno storico internazionale, Trento 2-6 settembre 1963, 2 vols., Roma, 1965; CONGAR, Y., L’Eglise de saint Augustin á l’époque moderne, Paris, 1970; DEL RE, N., La Curia romana. Lineamenti storico-giuridici, Roma, 1970; EVENNETT, H. O., The Spirit of Counter-Reformation, London, 1970; FIRPO, M., Tra alumbrados e «spirituali». Studi su Juan de Valdés il valdesianesimo nella crisi religiosa del ‘500 italiano, Firenze, 1990; FIRPO, M., Inquisizione romana e Controriforma. Studi sul cardinal Giovanni Morone e il suo processo d’eresia, Bologna, 1992; FIRPO, M., Riforma protestante ed eresie nell’Italia del Cinquecento. Un profilo storico, Roma – Bari, 1993; FRAGNITO, G., Gasparo Contarini. Un magistrato veneziano al servi¬zio della cristianità, Firenze. 1988; FRAGNITO, G., La Bibbia al rogo. La censura ecclesiastica e i volgarizzamen¬ti della Scrittura 1471-1605, Bologna, 1997; GAUDEMET, J., Le mariage en Occident, Paris, 1987; JEDIN, H., Katholische Reformation oder Gegenreformation?, Luzern 1943; JEDIN, H., Geschichte des Konzils vom Trient, 4 vols., Freiburg i.Br. 1949-1973; JEDIN, H. – ROGGER, I. (dirs.), Il concilio di Trento come crocevia della politica europea, Bologna. 1979; Jedin, H. – Alberigo, G.,: Il tipo ideale di vescovo secondo la Riforma cattolica, Brescia, 1985; LEFEBVRE, CH. – PACAUT, M. – CHEVAILLER, L. (dirs.), L’époque moderne 1563-1789. Les sources du droit et la seconde centralisation romaine, a Histoire du droit et des institutions de l’Eglise en Occident, vol. 15/1, Paris, 1976 ; MARCOCCHI, M., La riforma cattolica. Documenti e testimo¬nianze. Figure ed istituzioni dal secolo XV alla meta del secolo XVII, 2 vols., Brescia, 1967-1970; MARCOCCHI, M.,: Colonialismo, cristianesimo e culture extraeuropee. L’Istru¬zione di Propaganda Fide al Vicari apostolici dell’Asia Orientale (1659), Milano, 1981; PRODI, P., Note sulla genesi del diritto nella Chiesa post-tridentina, in Legge e Vangelo. Discussione su una legge fondamentale per la Chiesa, Brescia, 1972, pp. 191-223; PRODI, P. Il sovrano pontefice. Un corpo e due anime: la monarchia pa¬pale nella prima eta moderna, Bologna, 1982; PRODI, P., Controriforma e/o riforma cattolica: superamento di vecchi dilemmi nei nuovi panorami storiografici, a “Rómische Historische Mitteilungen”, 31 (1989), pp. 227-237; PRODI, P. – REINHARD, W. (dirs.), Il concilio di Trento e il moderno, Bologna, 1996; VACCARO, L. (dir.), L’Europa e l’evangelizzazione del Nuovo Mondo, Milano, 1995. Sobre el pensament del barroc catòlic i sobre el seu optimisme cfr. BALDINI, U., Legem impone subactis. Studi su filosofiá e scienza dei gesuiti in Italia 1540-1632, Roma, 1992; BRIZZI, G. P. (dir.),: Il catechismo e la grammatica, Bologna, 1985; CERTEAU, M. DE, La Fable mystique, XVIe-XVIIe siècle, Paris 1982; CHATELLIER, L., L’Europe des dévots, Paris, 1987; CHATELLIER, L., La religion des pauvres. Les missions rurales en Europe et la formation du catholicisme moderne XVIe-XIXe siècle, Paris, 1993; COGNET, L., Le crépuscule des mystiques: Bossuet, Fénelon, Tournai, 1958; DELUMEAU, J., L’aveu et le pardon. Les difficultés de la confession XIIIe-XVIIIe siècles, Paris 1990 ; DHOTEL, J.-CL., Les origines du catéchisme moderne, Paris, 1967 ; DOMPNIER, B., Le venin de l’hérésie. Image du protestantisme et combat catholique au XVIIe siècle, Paris, 1985; FUMAROLI, M., L’âge de 1’ éloquence. Rhétorique et ‘res literaria’ de la Renaissance au seuil de l’époque classique, Paris, 1994 ; HERMANN, C., L’Eglise d’Espagne sous le patronage royal (1476¬1834). Essai d’ecclésiologie politique, Madrid, 1988; MENOZZI, D., Les images. L’Eglise et les arts visuels, Paris, 1991; POZZI, G., Alternatim, Milano, 1996; ZARRI, G. (dir.), Donna, disciplina, creanza cristiana, dal XV al XVII secolo. Studi e testi a stampa, Roma, 1996.

(10). Sobre la pervivència dels antics ideals de la Nova Devotio a la Reforma Protestant i a la Refroma o Contrarreforma Católica cfr. CAFFIERO, M., La politica della santita’. Nascita di un culto nell’eta’ dei Lumi, Roma – Bari, 1996; FIRPO, M., Il problema della tolleranza religiosa nell’eta’ moderna: dalla riforma protestante a Locke, Torino, 1978; LUBAC, H. DE, Augustinisme et théologie moderne, Paris, 1965; NANNI, S. (dir.),: Devozioni e pietá popolare fra Seicento e Set¬tecento: il ruolo delle congregazioni e degli ordini religiosi, “Dimensioní e problemí della ricerca storica”, VII/2 (1994).

(11). Cfr. les Provincials de PASCAL i STELLA, P., La bolla Auctorem Fidei (1794) nella storia dell’ultramontanismo. Saggio introduttivo e documenti (Il giansenismo in Italia. Collezione di documenti, a cura di P. Stella, vol. II/1), Roma, 1995.