?>

LA IRONIA DE SÓCRATES I CATALUNYA

April 6th, 2017

1. Senyor Carles Puigdemont, és a través d’una emissora àrab que els catalans hem de saber què és el que es proposa preguntar-nos al ‘Referèndum’?
La Pilar Rahola ja li ha dit que no, mitjançant 8 al dia de Josep Cuní. I té raó. A ella i a mi ens va agradar més el que va dir a Harvard. Certes coses s’han de dir a casa, “clar i català” i, només després, s’han de publicitar per montes et colles. La Theologia Solis dels emperadors xinesos no es pot practicar a la Catalunya del 2017!

2. Sé que això no és fàcil i, mantes vegades, no sembla prudent, dada la situació econòmica, social i política en la qual vivim. Els de la Corona de Castella, els de la de Navarra i molts dels de la Corona d’Aragó, no volen sentir ni tan sols parlar del ‘Referèndum’. Eixos catalans que tenen el diner com a déu i aquells que són ciutadans de Catalunya, però, pesi això, se senten més espanyols que no pas catalans, tampoc.

3. Però, en aquestes coordenades, cal aprendre de la ironia de Sòcrates. Aquest gran i misteriós personatge va morir condemnat per ateu i instaurador d’una nova divinitat, l’any 399 a. C. Això va passar en un temps difícil per Atenes. Havia sucumbit sota el poder l’Esparta i es tancava la gran època d’or atenesa. En aquella situació era difícil interpretar la desgràcia del filòsof, denunciat per Méletos, per un crim contra l’estat.

4. La interpretació de la seva mort la va donar Sòcrates mateix, per mà de Plató, en els diàlegs Eutifró, Apologia de Sòcrates, Critó i Fedó. La interpretació s’escriu en una època amplia i tampoc molt fàcil a Atenes i al món hel·lènic.
En aquesta interpretació apareix la ironia socràtica. La ironia socràtica no vol desemmascarar i abatre l’altre. Vol ajudar-lo. Vol fer-lo lliure i accessible a la veritat. L’irònic Sòcrates no aprova el propi estat espiritual i moral. Ell sap com hauria de ser, però, no es fa il·lusions sobre el fet de no ser així, i coneix les dificultats en esdevenir-ho: “car jo estic ben lluny de dir que tu hauries de ser cultivat i de dir que jo no en tingui necessitat” (Alcibiades 1, 124 c). Ell “sap que no sap res”, però no com a escèptic, sinó amb la consciència que cal, per això mateix, indagar tant decididament i amb la fe de que la indagació portarà, un dia, a reals descobriments.

5. Aquesta “docta ignorància” que té una real consciencia del propi valor, però, que porta a la recerca constant fou el triomf del llegat socràtic.
Jo avui pregunto: ¿els independentistes catalans i els unionistes espanyols tenen aquesta “docta ignorància” que és apassionada recerca de la veritat del propi destí? Crec que no.
Uns i altres, ressentits per humiliats i prepotents per un passat, mantes vegades, inventat en ordre a un futur millor, no van a la recerca, en la “docta ignorància”, de la veritat de cada societat en vistes a la llibertat i a un destí espiritual i moral satisfactori.
Cal imitar a Sòcrates i actuar ‘irònicament’, no per condemnar i abatre l’altre, sinó per alliberar per a la recerca constant de la pròpia identitat. Cal parlar poc i escoltar molt. Cal, ‘irònicament’ treballar per fer descobrir la veritat de l’home i del seu destí, ajudats pel ‘daimonion’ que, deia Sòcrates, és quelcom diví.

Jaume González-Agàpito

LA VERNA

February 27th, 2017

1. Dante Aligheri, en els versos 106-108 del ‘Paradiso’ de la “Divina Comedia” diu:
«Nel crudo sasso intra Tevere ed Arno
da Cristo prese l’ultimo sigillo
che le sue membra due anni portano».
El poeta parla de Francesc d’Assis. “Il crudo sasso” és la muntanya de La Verna, a pocs quilometres de Chiusi della Verna, província d’Arezzo d’Itàlia. Allà el 14 de setembre de 1224, dos anys abans de morir (“che le sue membra due anni portano”) va veure, després de 40 dies de dejuni, “un Serafino crocifisso”. I, com a conseqüència, va rebre les llagues semblants a les del Crucificat (“da Cristo prese l’ultimo sigillo”).
Amb això el franciscanisme presentava un nou rostre de la cristologia cristiana: la con-divisió física de les penes de Crist. Amb la “Nova Devotio” o “Devotio Moderna” això prengué tota una extensió que ha arribat fins al segle XXI.

2. Els orígens del moviment de la “Nova Devotio” estan en l’obra de Gerard Groote (1340-1384) de Deventer. Sota la seva influència directa es va fundar una germanor femenina que va prendre el nom de «Germanes de la Vida Comuna», per a les que va escriure un reglament, estipulant minuciosament les seves normes de convivència i de pietat.
Un seguidor i compatriota de Groote, Florenci Radewijns, prevere, tot continuant l’obra del seu mestre va fundar una congregació masculina que, seguint la femenina, va adoptar el nom de Germans de la Vida Comuna. Les dues comunitats posseïen les mateixa normes de vida.
Després de moltes fundacions (Kampen, Zwolle, Hoorn, Amersfoor), en 1378 es va inaugurar a Windesheim, Holanda, un monestir format per clergues i laics, d’on naixeria una comunitat de Canonges Regulars de Sant Agustí, que es va distingir pels seus signes de senzillesa i pobresa.
A banda dels ja esmentats Gerard Groote i Florenci Radewijns, es poden destacar com a protagonistes de la divulgació de la “Nova Devotio” a Jan Mombaer (Mauburnus), Gerard Zerbolt de Zutphen, Gerlach Peters, Hendrik Mani, Dirk (Theodoricus) van Herxen i Joan Wessel Gansfort.

3. Tomàs de Kempis, un germà de la Vida Comuna, deixeble espiritual de Radewijns, és el màxim exponent d’aquest corrent espiritual. Amb el seu llibre titulat “La imitació de Crist”, escrit cap a 1425, ha influenciat als grans ascetes cristians del món, catòlics i protestants. Va ser també traduït al grec. Es tractava del llibre més difós, després de la Bíblia.
El llibre de Kempis esbossa els conceptes més importants de la “Nova Devotio”, basats en la connexió personal amb Crist i les mostres actives d’amor cap a ell. Seguint l’objectiu fundacional de Radewijns per als Germans i Germanes de la Vida Comuna volien «crear arquetips de santedat sòlids i profunds», segons el model de cristià, amb el propòsit final de «suscitar en la societat un desig d’imitació». Però la veritable imitació era la de Crist. També del Crist pacient, segons l’ensenyament de Sant Francesc a La Verna.

4. La “Nova Devotio” va florir especialment al segle XV. A les escoles dels Germans de la Vida Comuna van estudiar i aprendre el camí espiritual grans personatges, com Erasme de Rotterdam, Martí Luter, Ignasi de Loyola, Francesc Xavier i Joan Calví. Tots van ser influenciats per la espiritualitat de la “Nova Devotio” i la van difondre a altres països europeus i, algun d’ells encara més lluny.

5. En la crisi espiritual cristiana del segle XXI, pot ser caldrà retornar a La Verna. Jo mateix hi he anat moltes vegades de la meva vida. Allí, en la soledat i en companyia de Sant Francesc, ens podem fer grans preguntes i pot ser podrem trobar una resposta. No solament la de la “Nova Devotio”, sinó la de la imitació de la humanitat pacient del Crist.

Jaume González-Agàpito

GIROLAMO SAVONAROLA: “PROPHETA A DEO MISSUS”

January 27th, 2017

1. El 13 de maig de 1497, Alexandre VI va signar el Breu amb la sentència d’excomunió contra Girolamo Savonarola. La motivació era tant i més política que eclesial. Es condemnava el magisteri ‘profètic’ d’un frare dominic resident a Florència contra la jerarquia de l’Església. El Breu va arribar a Florència a finals de maig. Però, va ser promulgat el 18 de juny. El dia del patró de Florència, Sant Joan, hi va haver el repte entre franciscans i agustins al judici públic de Déu mitjançant el foc.

2. Pesi a la seva excomunió, per Nadal, Savonarola va celebrar les tres misses, va repartir la comunió i va organitzar una processó. Va començar també de nou a predicar. L’11 de febrer de 1498, Diumenge de Septuagèsima, ho va fer a la catedral. Va dir:
“Oh senyor! M’has ficat en un mar agitat del qual jo no puc, ni vull tirar-me enrere. Però jo et demano la gràcia de no pronunciar una paraula contrària a l’Escriptura i a l’Església “.
El 15 de febrer del mateix any, i a la catedral també va dir:
“Quan jo penso en la vida dels sacerdots, sento la necessitat de plorar […] El clergat és el que manté totes les maldats, començant per Roma […] Són pitjors que els turcs i els moros. No només no volen patir, sinó que fins i tot venen els sagraments “.
El 20 de febrer de 1498, Alexandre VI va amenaçar amb declarar l’entredit sobre Florència. Davant d’això, la Senyoria va prohibir predicar a Savonarola. Però, aquest va respondre:
“Testifico, amb la paraula del Senyor, que Alexandre VI no és papa, ni pot ser admès al pontificat”.

3. El 22 de maig, Giorolamo Savonarola va ser formalment condemnat a mort “per predicar doctrines noves”. El 23 de maig de 1498, va ser executat amb dos frares més, a la Plaça de la Senyoria, els seus cossos cremats i les seves cendres van ser llançades al riu Arno.
Poc més de cinc anys després 12 d’agost de 1503, queia, malalt per malària, Alexandre VI. El 18 d’agost de 1505, a la tarda, i després d’haver-se confessat amb el bisbe de Carinola i, de les seves mans haver rebut la Extremunció i el Viàtic, moria.

4. A l’inici, doncs, del segle XVI i amb Martí Luther, culminarà tota una lluita secular en occident per descarregar a l’Església del poder secular i també del pesat feix que suportava ella: una jerarquia molt ‘mundanitzada’(1).
També ZWINGLI(2), BUCER(3), MÜNTZER(4), CALVÍ(5) i l’anglicanisme(6) seran unes de les moltes variacions del mateix tema, però aquestes ‘solucions’ van complicar encara més l’assumpte: al afirmar-se el «Cuius regio eius et religio»(7).
La Contrareforma(8) i el Barroc catòlic(9) intentaran, partint de l’espiritualisme de la Nova Devotio(10), realitzar una mena de “cel a la terra” en una lluita constant contra el poder civil dels absolutismes. Un paradigma nou, amb totes les implicacions que aquí no podem enumerar, fou també el jesuïtisme(11).

5. Els florentins i molts altres de diverses contrades, des dels primers anys del segle XVI, tingueren per Girolamo Savonarola un respecte, una admiració i fins i tot una ‘devotio’ que feren d’ell l’ensenya d’una reforma, des de feia molts anys, anhelada i desitjada per a l’Església Catòlica. No tots assumiren molts dels radicalismes que el dominic del Convent de San Marco de Florència proposava i amb mà de ferro va imposar als florentins, però sí que veieren en Savonarola el ‘màrtir’ enfront d’una cort romana que, cada vegada més, els semblava la negació de l’Evangeli de Jesús el Crist. És per això que, a Florència i al peu d’un retrat de Girolamo Savonarola molt expressiu, van escriure: “Hieronimus Savonarola Propheta a Deo missus”.

Jaume González-Agàpito

(1). Cfr GASTALDI, U. – SANTINI, L. – CAMPI, E., Il dibattito su anabattismo e Riforma: chiesa e potere, Torino, 1973; HA MM, B., Bürgertum und Glaube. Konturen der städtischen Reformation, Gatingen, 1996; HAMMANN, G., Entre la secte et la cité. Le projet d’église du reformateur Martin Bucer (1491-1551), Genéve, 1984; LA ROCCA, T., (dir.), Thomas Müntzer e la rivoluzione dell’uomo comune, Torino, 1990; MCGRATH, A. E.,: Reformation Thought. An Introduction, Oxford – Cambridge (Mass.), 1988; NIPPERDEY, TH., Reformation, Revolution, Utopie. Studien zum 16. Jahrhundert, Güttingen, 1975; OBERMAN, H. A.,: Die Reformation. Von Wittemberg nach Genf, Güttingen, 1986; STROHL, H., La pensée de la Reforme, Neuchátel, 1951; TOURN, G., I protestanti, una rivoluzione, 1. Dalle origini a Calvi¬no, Torino,1993; REARDON, B. M. G.,: Religious Thought in the Reformation, London – New York, 1981. Sobre el origen de la reforma en general cfr. LÉONARD, E. G., Histoire générale du protestantisme, 4 vols., Paris, 1961-1964; CAMPI, E. (Dir), Protestantesimo nei secoli. Fonti e documenti, I Cinquecento e Seicento, Torino, 1991; CAMPI, E. – RUBBOLI, M., Protestantesimo nei secoli. Fonti e documenti. II Il Settecento, 1997; BAINTON, R. H., The Reformation of the Sixteenth Century, London 1953; BAINTON, R. H., Women of the Reformation, Boston, 1971; BLICKLE, P., Gemeindereformation. Die Menschen des 16. Jahrhunderts auf dem Weg zum Heil, München, 1985; DELUMEAU, J., Naissance et affirmation de la Reforme, Paris, 1965; HAMM, B. – MOELLER, B. – WENDEBOURG, D.,: Reformationstheorien. Ein kirchenhistorischer Disput über Einheit und Vielfalt der Refor¬mation, Güttingen, 1995; ISERLOH, E., Geschichte und Theologie der Reformation, Paderborn, 1982; LORTZ, J. – ISERLOH, E., Kleine Reformationsgeschichte, Freiburg, 1969; MIEGGE, M.,: Martin Lutero. La Riforma protestante e la nascita del-la societá moderna, Roma, 1983;Vinay, V., 19822: La Riforma protestante, Brescia. Sobre Luter cfr. AGNOLETTO, A., Lutero, Milano, 1986; ATKINSON, J., Luther and the Birth of Protestantism, London, 21982; BAINTON, R. H.,: Here I stand. A Life of Martin Luther, London, 1951; BRECHT, M., Martin Luther, 3 vols., Stuttgart, 41990; CASALIS, G., Luther et l’église confessante, Paris, 1962; CONGAR, Y.-M., Martin Luther. Sa foi, sa reforme. Etudes de théo¬logie historique, Paris, 1983;DIWALD, H., Luther. Eine Biographie, Küln, 1982; EBELING, G., Luther. Einführung in sein Denken, Tübingen, 1965; EBELING, G., Martin Luthers Weg und Wort, Frankfurt a.M., 1983; GARCIA-VILLOSLADA, R., Martin Lutero, 2 vols., Madrid 1973; MIEGGE, G., Lutero: l’uomo e il pensiero fino alla dieta di Worms, Torre Pellice, 1946, una altra edició: Lutero giovane, Milano, 21964, el text original llatí de las famoses 95 tesis de Luther es troba a l’apèndix d’aquesta obra. El capítol 8 és un bon comentari de les 95 Tesis (pp. 166-204), altre comentari a RICCA, P. – TOURN, G., Le 95 tesi di Lutero e la cristianità del nostro tempo, Torino, 22004; OBERMAN, H. A., Luther. Mensch zwischen Gott und Teufel, Berlin, 1982.

(2). Cfr. BLICKLE, P. – LINDT, A. – SCHINDLER, A. (dirs.), Zwingli und Europa, Güttingen,; BÜSSER, F., 1994: Die Prophezei. Humanismus und Reformation in Zürich, Bern – Berlin-Frankfurt a.M. – New York- Paris, 1985; CAMPI, E., Via antigua, umanesimo e riforma. Zwingli e la vergine Maria, Torino, 1986; CAMPI, E., Zwingli und Maria. Eine reformationsgeschichtliche Studie, Zürich, 1997; FERRARIO, F., La «sacra ancora». Il principio scritturale nella Rifor-ma zwingliana (1522-1525), Torino, 1993; GÁBLER, U., Huldrych Zwingli. Eine Einführung in sein Leben und sein Werk, München, 1983.

(3). FRIEDRICH, R., Martin Bucer. «Fanatiker der Einheit»? Seine Stellungnahme zu theologischen Fragen seiner Zeit (Abendmahls- und Kir¬chenverstdndnis), Neuchátel, 1990; GENRE, E. (dir.), Martin Bucero. La Riforma a Strasburgo, Torino, 1992; GRESCHAT M., Martin Bucer. Ein Reformator und seine Zeit. 1491¬1551, München, 1990; HOPF, C., Martin Bucer and the English Reformation, Oxford, 1946; JOISTEN, H., Der Grenzgdnger Martín Bucer. Ein europdischer Reformator, Stuttgart ,1991; KRIEGER, C. – LIENHARD, M., Martín Bucer and Sixteenth Century Europe, Leiden, 1993; LOCHER, G. W., Die Zwinglische Reformation im Rahmen der europäischen Kirchengeschichte, Góttingen, 1979; POLLET, J., Huldrych Zwingli, Genéve, 1988; SCHMIDT-CLAUSING, F., Zwingli, Berlin, 1965; SCIUTO, F. E.,: Ulrico Zwingli. La vita, il pensiero, il suo tempo, Napoli, 1980; STEPHENS, W. P., The Theology of Huldrych Zwingli, Oxford, 1986.

(4). BATTAFARANO, I. M. (dir.), Begrifflichkeit und Bildlichkeit der Reformation, Bern – Frankfurt a. M. – New York – Paris, 1992; BATTAFARANO, I. M., Da Müntzer a Gaismair. Teoría della ribellione e progetto comunistico nella guerra dei contadini tedeschi (1524-1525), Fasano, 1979; BLANKE, F.,: Brüder in Christo, Zürich, 1955; BLICKLE, P., Die Revolution von 1525, München, 1981; BLOUGH, N. (dir.), Jésus-Christ aux marges de la Reforme, Paris, 1992; BRÁUER, S. – JUNGHANS, H. (dir.), Der Theologe Thomas Müntzer. Untersuchungen zu seiner Entwícklung und Lehre, Góttingen, 1989; CAMPI, E., Thomas Müntzer. Scritti politici, Torino. 21977; FAST, H., Der linke Flügel der Reformation. Glaubenszeugnisse der Tdufer, Spiritualisten, Schwdrmer und Antitrinitarier, Bremen, 1962; GASTALDI, U., Storia dell’anabattismo, 2 vols., Torino, 1972-1981; GASTALDI, U. – SANTINI, L. – CAMPI, E., Il dibattito su anabattismo e Riforma: chiesa e potere, Torino, 1973; GOERTZ, H. – J. (dir.), Radikale Reformatoren. 21 biographische Skizzen von Thomas Müntzer bis Paracelsus, München, 1978; LA ROCCA, T., Es ist Zeit. Apocalisse e storia. Studio su Thomas Müntzer, Bologna, 1988; LA ROCCA, T., (dir.), Thomas Müntzer e la rivoluzione dell’uomo comune, Torino, 1990; LIENHARD, M. (dir.), Les dissidents du XVIe siécle entre l’humanisme et le catholicisme, Baden-Baden, 1983; WILLIAMS, G. H, The Radical Reformation, Philadelphia, 1962.

(5). BIÉLER, A., L’humanisme social de Calvin, Genéve, 1961; BIÉLER, A., La pensée economique et sociale de Calvin, Genéve, 1959 ; BOUWSMA, W. J., John Calvin, New York, 1988 ; CADIER, J.,: L’homme que Dieu a dompté, Paris 1958 ; MCGRATH, A. E., A Life of John Calvin, Oxford – Cambridge (Mass.), 1990; STAEDTKE, J., Johannes Calvin. Erkenntnis und Gestaltung, Gatingen 1969; VINAY, V., Ecclesiologia ed etica politica in Giovanni Calvino, Brescia, 1973; WEBER, O., Die Treue Gottes in der Geschichte der Kirche, Neukirchen, 1968; WENDEL, F., Calvin. Sources et évolution de sa pensée religieuse, Genéve 21985.

(6). Cfr. ALZATI, C. (dir.), L’anglicanesimo. Dalla chiesa d’Inghilterra al-la comunione anglicana, Genova, 1992; BRACHLOW, ST., The Communion of the Saints. Radical Puritan and Separatist Ecclesiology 1570-1625, Oxford, 1988; CASSESE, M., Holy Communion. La Santa Cena anglicana (1662), Genova, 1996; COLLINSON, P., The Birthpangs of Protestant England. Religious and Cultural Changes in the Sixteenth and Seventeenth Centuries, Basingstoke, 1988; DICKENS, A. G., The English Reformation, London, 21989; ELTON, G., Reform and Reformation 1509-1558, London, 1977; HAIGH, C., English Reformations: Religion, Politics and Society under the Tudors, Oxford, 1993; HUGHES, PH. E., Theology of the English Reformers, London,1965; KIRBY, W. J.T., Richard Hooker’ s Doctrine of the Royal Supremacy, Leiden, 1990; NEW, J. F. H., Anglican and Puritan. The Basis of their Opposition 1558-1640, Stanford, 1964.

(7). Cfr. BRECHT, M. – SCHWARZ, R. (dirs.), Bekenntnis und Einheit der Kirche. Studien zum Konkordienbuch, Stuttgart, 1980; HECKEL, M., Deutschland im konfessionellen Zeitalter, Góttingen, 1983; RUBLACK, H. C. (dir.), Die lutherische Konfessionalisierung in Deutschland, Gütersloh, 1992; ZEEDEN, E. W., Konfessionsbildung. Studien zur Reformation, Ge¬genreformation und katholischen Reform, Stuttgart, 1985.

(8). Cfr. BOSSY, J., Christianity in the West. 1400-1700, Oxford, 1985; CHALINE, O., De la reforme catholique aux Lurniéres (1534-1799), a HILAIRE, Y.- M. (dir.), Histoire de la papauté. 2000 ans de mission et de tribulations, Paris, 1996, pp. 301-373; CHITTOLINI, G. – MICCOLI, G. (dirs.), La Chiesa e il potere politico dal Medioevo all’età contemporanea,
9), Torino,1986; DELUMEAU, J., Le catholicisme entre Luther et Voltaire, Paris, 1971, una nova edició: DELUMEAU, J. – COTTRET, M., Le catholicisme entre Luther et Voltaire, Paris, 1996; . DELUMEAU, J. (dir.), Histoire vécue du peuple chrétien, Toulouse, 1979 ; PRÉCLIN, E. – JARRY, E., Les luttes politiques et doctrinales aux XVII’ et XVIIIe siécles (1648-1789), a FLICHE, A. – MARTIN, V. (dirs.), Histoire de l’Eglise depuis les origines jusqu’a nos jours, vol. XIX/1-2, Paris 1955-1956; GONZÁLEZ NOVALÍN, J. L., La Iglesia en la España de los siglos XV y XVI, a GARCÍA VILLOSLADA, R. (dir.),: Historia de la Iglesia en España, vol. 3/1-2 i MESTRE SANCHIS, A. La Iglesia en la España de los siglos XVII y XVIII, vol. 4, Madrid, 1979; JEDIN, H. (dir.), Handbuch der Kirchengeschichte, Reformation, Katholische Reform und Gegenreformation, vol. 6, Freiburg i.Br. 1967-1970; Die Kirche im Zeitalter des Absolutismus und der Aufkliirung, vol. 7: Freiburg i.Br. 1970; JEDIN, H., Kleine Konziliengeschichte, Freiburg i.Br. 1978; MARTINA, G., Storia della Chiesa da Lutero al nostri giorni, vol. I: L’eta della Riforma; vol. 2: L’eta dell’assolutismo, Brescia, 1993-1994; VENARD, M. (dir.), Le temps des confessions (1530-1620/30),Vol. 7, Paris 1992, a MAYEUR, J.M. – PIÉTRI, CH. – VAUCHEZ, A. – VENARD, M. (dirs.), Histoire du christianisme des origines á nos jours, Paris, 1990ss.; PUECH, H. C. (dir.), Storia del cristianesimo, Roma – Bari, 1983.

(9). Cfr. l’obra del meu antic professor d’Eclesiologia a la Universitat Gregoriana de Roma, ANTÓN, A., El misterio de la Iglesia. Evolución histórica de las ideas eclesiológicas, vol. 2: De la apologética de la Iglesia-sociedad a la teología de la Iglesia-misterio en el Vaticano II y en el posconcilio, Madrid, 1987; BUZZI, F., II Concilio di Trento (1545-1563). Breve introduzione ad alcuni temi teologici principali, Milano, 1995; CHAUNU, P., Eglise, culture et société. Essais sur Réforme et Contre-Réforme 1517-1620, Paris, 1981; Concilio di Trento e la Riforma tridentina (II. Atti del Convegno storico internazionale, Trento 2-6 settembre 1963, 2 vols., Roma, 1965; CONGAR, Y., L’Eglise de saint Augustin á l’époque moderne, Paris, 1970; DEL RE, N., La Curia romana. Lineamenti storico-giuridici, Roma, 1970; EVENNETT, H. O., The Spirit of Counter-Reformation, London, 1970; FIRPO, M., Tra alumbrados e «spirituali». Studi su Juan de Valdés il valdesianesimo nella crisi religiosa del ‘500 italiano, Firenze, 1990; FIRPO, M., Inquisizione romana e Controriforma. Studi sul cardinal Giovanni Morone e il suo processo d’eresia, Bologna, 1992; FIRPO, M., Riforma protestante ed eresie nell’Italia del Cinquecento. Un profilo storico, Roma – Bari, 1993; FRAGNITO, G., Gasparo Contarini. Un magistrato veneziano al servi¬zio della cristianità, Firenze. 1988; FRAGNITO, G., La Bibbia al rogo. La censura ecclesiastica e i volgarizzamen¬ti della Scrittura 1471-1605, Bologna, 1997; GAUDEMET, J., Le mariage en Occident, Paris, 1987; JEDIN, H., Katholische Reformation oder Gegenreformation?, Luzern 1943; JEDIN, H., Geschichte des Konzils vom Trient, 4 vols., Freiburg i.Br. 1949-1973; JEDIN, H. – ROGGER, I. (dirs.), Il concilio di Trento come crocevia della politica europea, Bologna. 1979; Jedin, H. – Alberigo, G.,: Il tipo ideale di vescovo secondo la Riforma cattolica, Brescia, 1985; LEFEBVRE, CH. – PACAUT, M. – CHEVAILLER, L. (dirs.), L’époque moderne 1563-1789. Les sources du droit et la seconde centralisation romaine, a Histoire du droit et des institutions de l’Eglise en Occident, vol. 15/1, Paris, 1976 ; MARCOCCHI, M., La riforma cattolica. Documenti e testimo¬nianze. Figure ed istituzioni dal secolo XV alla meta del secolo XVII, 2 vols., Brescia, 1967-1970; MARCOCCHI, M.,: Colonialismo, cristianesimo e culture extraeuropee. L’Istru¬zione di Propaganda Fide al Vicari apostolici dell’Asia Orientale (1659), Milano, 1981; PRODI, P., Note sulla genesi del diritto nella Chiesa post-tridentina, in Legge e Vangelo. Discussione su una legge fondamentale per la Chiesa, Brescia, 1972, pp. 191-223; PRODI, P. Il sovrano pontefice. Un corpo e due anime: la monarchia pa¬pale nella prima eta moderna, Bologna, 1982; PRODI, P., Controriforma e/o riforma cattolica: superamento di vecchi dilemmi nei nuovi panorami storiografici, a “Rómische Historische Mitteilungen”, 31 (1989), pp. 227-237; PRODI, P. – REINHARD, W. (dirs.), Il concilio di Trento e il moderno, Bologna, 1996; VACCARO, L. (dir.), L’Europa e l’evangelizzazione del Nuovo Mondo, Milano, 1995. Sobre el pensament del barroc catòlic i sobre el seu optimisme cfr. BALDINI, U., Legem impone subactis. Studi su filosofiá e scienza dei gesuiti in Italia 1540-1632, Roma, 1992; BRIZZI, G. P. (dir.),: Il catechismo e la grammatica, Bologna, 1985; CERTEAU, M. DE, La Fable mystique, XVIe-XVIIe siècle, Paris 1982; CHATELLIER, L., L’Europe des dévots, Paris, 1987; CHATELLIER, L., La religion des pauvres. Les missions rurales en Europe et la formation du catholicisme moderne XVIe-XIXe siècle, Paris, 1993; COGNET, L., Le crépuscule des mystiques: Bossuet, Fénelon, Tournai, 1958; DELUMEAU, J., L’aveu et le pardon. Les difficultés de la confession XIIIe-XVIIIe siècles, Paris 1990 ; DHOTEL, J.-CL., Les origines du catéchisme moderne, Paris, 1967 ; DOMPNIER, B., Le venin de l’hérésie. Image du protestantisme et combat catholique au XVIIe siècle, Paris, 1985; FUMAROLI, M., L’âge de 1’ éloquence. Rhétorique et ‘res literaria’ de la Renaissance au seuil de l’époque classique, Paris, 1994 ; HERMANN, C., L’Eglise d’Espagne sous le patronage royal (1476¬1834). Essai d’ecclésiologie politique, Madrid, 1988; MENOZZI, D., Les images. L’Eglise et les arts visuels, Paris, 1991; POZZI, G., Alternatim, Milano, 1996; ZARRI, G. (dir.), Donna, disciplina, creanza cristiana, dal XV al XVII secolo. Studi e testi a stampa, Roma, 1996.

(10). Sobre la pervivència dels antics ideals de la Nova Devotio a la Reforma Protestant i a la Refroma o Contrarreforma Católica cfr. CAFFIERO, M., La politica della santita’. Nascita di un culto nell’eta’ dei Lumi, Roma – Bari, 1996; FIRPO, M., Il problema della tolleranza religiosa nell’eta’ moderna: dalla riforma protestante a Locke, Torino, 1978; LUBAC, H. DE, Augustinisme et théologie moderne, Paris, 1965; NANNI, S. (dir.),: Devozioni e pietá popolare fra Seicento e Set¬tecento: il ruolo delle congregazioni e degli ordini religiosi, “Dimensioní e problemí della ricerca storica”, VII/2 (1994).

(11). Cfr. les Provincials de PASCAL i STELLA, P., La bolla Auctorem Fidei (1794) nella storia dell’ultramontanismo. Saggio introduttivo e documenti (Il giansenismo in Italia. Collezione di documenti, a cura di P. Stella, vol. II/1), Roma, 1995.

L’INVENTOR, EN EL JUBILEU DE 1500, DE LES “PORTES SANTES”

January 26th, 2017

1.L’any 1.500 ‘regnava’ a Roma, i dic aquesta paraula en tota la seva cruel realitat, el papa Alexandre VI. Nascut a Xàtiva, València, el 1 gener 1431.
El seu nom real i civil era Roderic [Llançol] de Borja. Fill de Jofré Gil Llançol i Escrivà i d’Isabel de Borja. Sis anys després del naixement de Roderic, va morir el seu pare i la família es va traslladar a València amb el seu oncle Alfons de Borja, que n’era el bisbe. Entre els anys 1452 i 1456, va estudiar a Bolonya. Allà es va doctorar en Dret. Un any abans, quan el seu oncle ja era el papa Calixte III, va assumir el cognom de la seva mare. Des de llavors serà Roderic de Borja.
Acabats els seus estudis, el papa Calixte III, el va nomenar cardenal, al consistori secret del mes de febrer de l’any 1456. Roderic de Borja tenia tot just 25 anys. El 17 de setembre del mateix any, va ser nomenat vicecanceller de la Santa Església Romana. Atès que el ‘canceller’ era el mateix papa, el títol era equivalent a l’actual Secretari d’Estat, amb algunes variants que no és el moment d’explicar.

2. En morir el seu oncle, i en un conclave que va proposar, amb acarnissament i molta cruesa, un film de 2006, The Conclave, es va triar a un cardenal de Siena, no noble, però sí bon llatinista i hel·lenista: el Cardenal Piccolomini. Fou Pius II, Roderic van seguir com Vicecanceller i el papa que ell, a la fi, va votar, l’anomenà Protodiaca. El papa següent, Pau II, va ratificar al vicecanceller i el va premiar fent-ho bisbe d’Urgell i príncep d’Andorra. El papa següent, Sixte IV, el va conservar en la vicecancelleria i el va elevar a cardenal-bisbe d’Albano i de Porto Santa Rufina i el va nomenar degà del col·legi cardenalici. Després, Inocenci VIII, mantenint-lo sempre com a vicecanceller, el va fer degà del Sacre Col·legi, i al que ja era bisbe de València, el va fer, a més, bisbe de Mallorca.

3. L’11 d’agost de 1492, quan faltaven encara dos mesos per a ‘descobrir’ Amèrica, Roderic de Borja va ser elegit papa. Va prendre el nom d’Alexandre VI.
Alexandre VI va reunir a Roma a Raffaelo Santi, Michelangelo Buonarroti, Bernardino di Bento, Il Pinturicchio i molts altres arquitectes, artistes i intel·lectuals per embellir Roma i, sobretot, el Vaticà. La Cancelleria Vecchia, Castel Sant’Angelo, les “Estades Borja” del Palau Apostòlic, Santa Maria la Major i tants altres llocs de Roma són testimonis de l’obra ‘decorativa’ del segon papa Borja.

4. Per al Jubileu de l’any 1.500, Alexandre VI, el 22 de desembre de 1499, va emetre la Butlla Inter multiples. Per a aquella ocasió, va inventar una cosa que ha tingut gran èxit durant molts segles, fins avui mateix, en tots els jubileus: les “Portes Santes” de les basíliques majors romanes i la seva solemne obertura ‘sincrònica’ pel Papa a Sant Pere i tres cardenals delegats seus en les altres tres “Portes Santes”. Tot això es basava en el verset 9 del capítol 10 de l’Evangeli segons Joan: “Ego sum ostium: si quis introierit per me salvabitur”(1). La cita de l’Evangeli segons Joan era la justificació crística de les indulgències que es guanyaven entrant per les “Portes Santes”.

Jaume González-Agàpito

(1) “Jo soc la porta: si algú entra per mi, se salva”.

LA ECLESIOLOGIA BIZANTINA

September 24th, 2016

1. L’Església d’Orient té la peculiaritat de connectar-nos amb tota naturalitat i facilitat amb l’Església patrística. La dels segles IV-IX: l’Església dels grans Concilis.
Una característica seva és el fort subratllat de la sinodalitat(1). Es podria resumir aquest pensament dient amb Sant Joan Crisòstom: “Ekklesía synódou estîn ónoma”. La sinodalitat és una dimensió inherent a la natura mateixa de l’Església, en¬tesa com comunió, i de forma rellevant, a la natura del ministeri episcopal. La seva estructura ontològica provindria del principi de “comunió” que paradoxalment acaben de descobrir i revaloritzar els eclesiòlegs llatins. El principi de comunió postula la immanència de la dimensió universal en l’Església local així com de la di¬mensió local en la universal. La sinodalitat s’origina en el fet de que tots els bisbes, com caps de les esglésies loca¬ls, participen del carisma del testimoniatge de la veritat expressada en la sinodalitat. La sinodalitat, essent la dimensió operativa de la communio ecclesiarum, es realitza en el sentit més ple en el exercici del ministeri episcopal. S’expressa de forma plena i suprema, vàlida per a tota l’Església, en l’activitat col·legial del coetus episcopo¬rum i es realitza amb un valor vinculant, limi¬tat a l’àmbit geogràfic que aplega, en l’activitat ordinària de cada un dels bisbes. Es plasma en el Sant Sí¬node Patriarcal i en la participació dels laics en les eparquies i en les parròquies.

2. En aquest sentit és molt característica la concepció de l’episcopat en la tradició bizantina. El P. Olivier Rousseau, de l’estimada comunitat de Chevetogne, ho va expressar magistralment en un article, aparegut l’any 1960, a la revista “Irenikon”. A l’Orient, el bisbe és la imatge vivent de Déu Pare. És per aquest motiu que, quan ell no presideix la celebració de l’Eucaristia o de l’Ofici Diví, la càtedra queda buida, no l’ocupa ningú visible, perquè en ella hi ha present, encara que invisi¬ble, el misteri de Déu(2). Això que podria semblar una curiositat litúrgica, és, en canvi, molt important si es compara amb la tradició llatina del bisbe successor dels apòstols i “Vicarius Christi”(3). Fou a partir d’aquesta i d’altres singularitats que s’anà plasmant una mena de dicotomia eclesiològica entre ambdues tradicions teològiques i llur respectiva evolució. Com diu Jonh Meyendorff, l’Església d’Orient “no va tenir l’ocasió o el desig de participar en una con¬cepció vicarial respecte a Crist del munus episco¬pal(4). Simplement no es va acceptar l’ús que el papat, potenciat, a partir del segle XI, feu de la tradició exegètica de Mt 16,18ss.; Lc 22,32ss.; i Jn 21,15-27, encara que el rol per¬sonal de Pere, com la roca sobre la qual està construïda l’Església, fou reco-negut, durant molt de temps i abans de que la polèmica distorsionés la qüestió, pels escriptors eclesiàstics bizantina(5).

3. Aquesta posició que, des d’una angulatura catòlica, pot ser vista com un simple recurs doctrinal de fonamentació de la diversitat, està arrelada, en canvi, en quelcom molt peculiar i propi de la tradició bizantina: el concepte de “Tradició viva”. La Tradició que va tenir i te un paper tan rellevant en la dogmàtica catòlica i orto¬doxa, no és vista a Orient como un “depositum” estàtic de formulacions doctrinals, o com un fons documental de textos que sostenen la praxis doctrinal, existencial i celebrativa de cada una de las dos branques del cristianisme antic. El concepte “ortodox” de “tradició vivent” predica quelcom molt més intere¬sant: és la mateixa vida de l’Església, el seu exis¬tencial personal i col·lectiu, la qual representa una epifania de l’ésser mateix de l’Església santa. L’Església, guiada i orientada pel Pneuma Sant, plasma en la seva vida mateixa el contingut de la seva essència i del seu ser.

4. Una altra peculiaritat de la Ortodòxia és el fort subratllat del concepte apofà¬tic de Déu(6) i la seva concepció de la Trinitat que va de la distinció de les persones (dada neotestamentària) a la unitat de llur ser (essentia per als llatins), amb un fort subratllat de la “fontalitat” del Pare, que va condicionar no pas poc la posició de l’Orient en el conflicte sobre el Filioque.
També hem de reconèixer la gran aportació de l’Orient bizantí a la Pneumatologia. L’Esperit sant, del qual diuen que va dir Pius XII que era el gran desconegut (evidentment a l’Occident), és a l’Orient un element essencial i capital de la seva concepció teològica(7).
La cristologia es, a Orient i com va reclamar per a l’Occident el cardenal Ch. Journet, en el seu llibre L’Église du Verbe Incarné(8), i en innombrables articles, l’eix de l’antropologia teològica i de la mariologia. Des d’on es va a parar, essent conseqüent, a la concepció de la sacramentalitat com una mistagoria partici¬pativa del misteri de la divinització de l’home.

Jaume González-Agàpito

Notes
(1) El Dr. S. PIÉ, en un opuscle que reprodueix la lliçó inaugural que va pronunciar a l’apertura del curs 1993-1994, a la Facultat de Teologia de Catalunya, ha estudiat aquesta perspectiva. Vegi’s també l’obra col·lectiva Le concile et les conciles. Contribution à la vie conciliaire de l’Église, Chevetogne, 1960.
(2) Cfr. a propòsit d’això, cfr. l’interessant i ja clàssic article del P. K. Rahner publicat en el primer volum dels seus “Escritos de Teología”.
(3) Com és ben sabut, l’expressió era comú, aplicada als bisbes i emprada per ells mateixos, en l’Església africana pre-nicena i en la immediatament posterior al primer concili.
(4) Cfr. La Teologia de bizantina. Svilupi storici e temi dottrinali, Casale Monferrato, 1984, p. 120.
(5) Cfr. FOCI, Homilía I, cfr. C. MANGO, The Homilies of Photius, Cambridge, 1958, p. 50.
(6) Aquesta noció, avui adquirida i digerida en les facultats teològiques catòliques, era com estranya i inquietant fa només tres decennis. Per a mostra un botó. Recordaré sempre l’interès i l’emoció amb què el Dr. David Estrada, professor de Teodicea a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona pels anys seixanta, em va trucar després d’un examen, quan jo era estudiant. Ell, de confessió evangèlica, s’admirava que un alumne seu li parlés, en l’exercici proposat sobre el concepte i la noció de Déu, del apofatisme. Vaig intentar, posteriorment, tenir un canvi d’impressions sobre això amb el meu acabat d’estrenar, per a mi i per al Seminari Conciliar de Barcelona, professor “De Deo Uno” en la seva secció teològica. Era, en l’any 1965. Vaig tenir, però, la sensació de no ser entès o, almenys, no despertar cap interès en el novell professor a qui, juntament amb Jaume Riera intentàrem motivar, ell amb la seva afició hebraico-bíblica, jo amb la teologia dels Pares. Cansat i una mica fastiguejat del que es presentava com una novetat i una altra cosa no era sinó treure el cap a la teologia positiva que, des de feia diversos anys, consumíem els clients de la secció francesa dels “Amics del Catecisme”; també del que es deia en el “De Deo Trino”, explicat dins d’una alicurta i rígida visió tomista, seguint el comentari del P. Cuervo a la part corresponent de la “Summa Theologica” a la BAC; i del “De Deo Creante et Elevante”, exposat segons uns tronats esquemes de la tradició tomista de la Gregoriana dels anys 40-50, vaig deixar una mica de banda la “theologia cataphatica” i vaig experimentar, gràcies a la preciós llibre de V. Lossky, “Essai sur la théologie mystique de l’Église d’Orient”, Paris, 1944, que jo llegia i rellegia contínuament, les dolçors i la coherència de la “theologia apophatica”. D’aquesta última obra és especialment revelador i suggestiu el capítol II: Les Ténèbres divines (en l’ed. De París, 1990, que ara tinc a mà, pp. 21-41): Allà i d’una lectura directa de l’Aquinat, a qui vaig descobrir molt més apofàtic que els meus professors ( “De essentia divina quomono sit, vel potius, quomodo non sit”), i vaig treure els elements per a una reflexió teològica correcta sobre Déu. Aquesta va ser l’aportació de l’ortodòxia a la meva petita recerca.
(7) Vegi’s el llibre ja citat de V. LOSSKY, cap. VIII, Économie du saint-Esperit, ed. de Paris, 1990, pp. 153-169; i també S. BOULGAKOF, Le Paraclet, Paris, 1946; i las interessants indicacions al respecte en un llibre del meu antic professor TH. SPIDLÍK, La spiritualità dell’Oriente cristiano, en el qual la vol estructurar en el capítol II, La vita in Dio. És, doncs, tot un savi compendi: “Nello Spirito Santo (pp. 33-38), Per Gesù Cristo (pp. 39-47), Al Padre (pp. 47-54)”.
(8) Freiburg, 1951ss.

VALLBONA DE LES MONGES

August 26th, 2016

1. El Monestir de Vallbona de les Monges és un bellíssim monestir. Fundat en el segle XII és habitat per les monges del Cister que, durant vuit segles, mai han abandonat el monestir.
L’edifici, construït entre els segles XII i XIV, és d’estil romànic i amb una gran part en estil gòtic. Conjuntament amb el monestir de Poblet i el monestir de Santes Creus integra l’anomenada “Ruta del Cister”.
2. D’una primitiva mixta agrupació d’anacoretes, fundada l’any 1153 per Ramon de Vallbona sota la regla de Sant Benet, en 1175 només romania en el lloc una comunitat femenina que va decidir acollir-se a l’observança del Cister.
S’establí el monestir en els terrenys cedits per a això en 1163 pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Per dirigir la comunitat es va incorporar a l’any següent, i procedent del Monestir de Santa Maria de la Caritat de Tulebras (Navarra), la seva primera abadessa: Oria Ramírez (1176-1180).
Aviat va adquirir el monestir gran reputació i va atreure al seu si dames de la noblesa catalana i la protecció d’Alfons II el Cast i la seva esposa Sança de Castella i Jaume I el Conqueridor.
Del papa Inocenci III va rebre l’any 1198 i 1200 la immunitat i protecció de béns i una butlla atorgada pel mateix papa en 1201 que regulava la clausura i assegurava la seva independència de l’episcopat.
Gràcies a les nombroses propietats rebudes per donacions i testaments va anar formant-se entre els segles XII i XIII el gran domini del cenobi sobretot al Comtat d’Urgell i es va aconseguir el reconeixement jurídic sota el mandat de l’abadessa Saurena d’Anglesola (1379-1392) qui va comprar al rei Pere III d’Aragó la jurisdicció civil i criminal de totes les possessions del monestir per 22.000 sous barcelonins, aquestes adquisicions van permetre l’establiment de la baronia de Vallbona i van convertir el monestir en el centre de la vida política i jurídica de totes les viles i termes que l’integraven els seus dominis.
Formaven la comunitat en aquesta època 150 religioses, la majoria pertanyents a llinatges de la noblesa catalana, com els Cardona, Cervera, Queralt, Boixadors, Anglesola, etc.
3. La guerra civil de 1462-1472 i, posteriorment, el Concili de Trento (1545-1563) van tenir una notable repercussió sobre l’abadia. El Concili prohibia l’existència de comunitats femenines en llocs despoblats. Les monges cediren, doncs, en l’any 1573 part de les seves terres a gents vingudes d’altres llocs, principalment de Montesquiu. Aquest és l’origen de l’actual vila de Vallbona de les Monges.
4. Després vingueren temps menys bons. Al segle XVII el monestir va litigar amb la seva pròpia ordre, principalment amb Santa Maria de Poblet. També repercutiren als estralls causats per la Guerra dels Segadors (1640-1652), la Guerra de Successió (1705-1717) i la Guerra del Rosselló (1788-1795).
A causa de la desamortització de Mendizábal i la Exclaustració, es van absentar del monestir durant sis mesos, però van continuar amb la vida monacal. Per mediació de Sant Antoni Maria Claret, Isabel II aixecà en els monestirs femenins el vet per a que rebessin noves vocacions.
La seva biblioteca juntament amb el ‘scriptorium’ van aconseguir gran fama, copiats i il·lustrats per les antigues religioses es conserven, a l’arxiu, catorze còdexs del segle XIII amb gran quantitat de documents antics de gran interès per a la historiografia comarcal i nacional.
Rellevant va ser també la seva farmàcia, que proveïa a tots els pobles de la baronia amb documentació del segle XV.
5. Amb les obres que han sufragat l’Estat espanyol, la Generalitat de Catalunya i altres organismes públics i privats, el monestir ha anat adquirint una nova faç renovada i molt més bella. El qui fou conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Guitart i la Sra. Pilar Coromines en foren els artífexs, secundant el que impulsaren la abadessa i la germana Glòria.
6. La peça fonamental de Vallbona, que però no perceben molts ‘turistes’, és la comunitat monàstica que des de fa més de 850 anys dóna vida a les velles pedres i amb la seva vida de pregària fa que el monestir es converteixi en una fita convergent per a la reflexió i la pregària.
Les característiques essencials del Cister són la vida en comunitat, el silenci, el treball, la simplicitat. I tot, viscut seguint els passos dels primers cistercencs, que vivien en harmonia amb els cicles de la natura i han inspirat la conversió ecològica de la comunitat.
Les monges de Vallbona segueixen la Regla de sant Benet i la seva vida fonamentalment es basa en: la pregària litúrgica, per mitjà del cant de l’Ofici Diví, la contemplació o “Lectio divina”, a través de la lectura espiritual i la meditació, el treball, juntament amb l’oració – “ora et labora” -, completa les activitats de les monges, l’acolliment monàstic és un aspecte important de la vida del monestir.
També, des de mitjans del 2008, el monestir s’ha implicat en un procés de “conversió ecològica” que, a més de ser congruent amb els valors espirituals que motiven la vida monàstica, pot inspirar a fer-ho a altres persones. La “Declaració de la Congregació de la Corona d’Aragó de l’ordre Cistercenc sobre la relació dels monestirs amb l’entorn natural”, de 2009, explicita la motivació, que comparteix Vallbona de les Monges amb els altres monestirs de la Congregació: Poblet, Solius i Santa Maria de Valldonzella.
9. El Ajuntament darrerament ha treballat molt a favor de la vila de Vallbona de les Monges i a la integració del monestir en ella. . L’alcalde, motor de tot aquest moviment, és Ramon Bergadà Benet. L’Espai Museístic del Cinema – Col·lecció Josep Maria Queraltó i el Molí de la Vinya, antiga premsa que pertanyé a les dependències del Monestir, completen l’encant d’una vila que inclou un monestir amb una església, un claustre, una sala capitular i altres dependències dignes de ser visitades.
Jaume González-Agàpito

“LES SANTES” DE MATARÓ UTILITZADES

July 28th, 2016

1. Un de la meva comunitat barcelonina em feu la caritat de traslladar-me ahir, en el seu cotxe, a la meva ciutat natal: Mataró. El meu cotxe fa quasi un any que no funciona i el germà volia evitar al seu rector, ja septuagenari, el viatge estival en transport públic, a les 8 hores del matí. Enguany jo volia assistir a la Missa de les Santes i concelebrar. A les 8,35 jo vaig arribar a la Plaça de Santa Anna.
Com l’any passat a la Setmana de Passió, aquest any em fa també mal no sé què a l’esquena i vaig pensar que potser seria prudent prendre un Nolotil comprat en una farmàcia per poder resistir les més de tres hores de la celebració sense que ningú se n’adonés del meu petit entrebanc estiuenc de 2016. Cap de les tres farmàcies visitades estava oberta. Ho vaig substituir amb un cafè en llet a la Granja Caralt: no era bo anar completament dejú post Officium Lectionis et Laudes a Missa. Eren ja les 8,50 del matí.
2. El curt trajecte pel Carrer Nou em feu trobar amics i coneguts. Durant 15 minuts vaig ser informat, per 7 persones diverses, de quasi tots els “desastres eclesials mataronins”. Es veu que la literatura internetística, d’un color i d’un altre, s’ha ocupat àmpliament del tema. Un servidor, que ja es prepara per a morir en la misericòrdia de Déu i en la pau del seu perdó i del meu que sempre he procurat oferir, ja no té temps d’atendre a certes humanae varietates.
3. Vaig pensar que seria bo anar a pregar durant part els més 3/4 d’hora que faltaven per a l’inici de la celebració.
Vaig anar a la tomba del Beat Josep Samsó i Elias. El van matar quasi exactament 5 anys abans de néixer jo, a uns 300 metres de Santa Maria. Durant molts anys i durant les meves vacances estiuenques, vaig ser jo qui celebrava la missa vespertina el dia primer de setembre, aniversari de la seva mort. En els anys ’70 i ’80 a molts capellans no els hi agradava ‘contaminar-se’ amb aquell que van matar els anarquistes.
Allí vaig recordar també el rector francès que havien assassinat, a la seva església parroquial, el dia anterior.
També en vingué al pensament una cosa que, abans d’una celebració en la qual jo era un dels diaques, em digué un altre beat, Pau VI: “el martiri, a l’Església, a vegades és silenciós, però molt dolorós”.
4. A les 9,25 vaig entrar a la sagristia: fora d’un dels vicaris parroquials, totes les altres persones eren la plana major de la Delegació d’Economia de l’Arquebisbat de Barcelona. De bell antuvi vaig pensar que m’havia equivocat de lloc.
Totes les 7 converses del Carrer Nou em feren entendre de què anava la celebració de Les Santes d’enguany: calia apuntalar certes persones i ho feia tot el staff sistaquià! Com que jo sempre he mirat de no judicar ningú, vaig pensar que ells deurien saber el que feien, però, també vaig sentir, que pesi al meu bon propòsit de tornar a participar d’una celebració que jo estimo, allí no em trobava massa bé.
La homilia insistí en l’assumpte. Hi ho feu tan contundentment que a mi em va començar a fer mal, no solament l’espatlla, sinó també el cor.
En tota la celebració, estranyament no es va dir res de la Jornada Mundial de la Joventut que simultàniament s’estava celebrant a Polònia.
5. He deixat i deixo sempre en llibertat a tothom perquè faci allò que creu que ha de fer i ho digui, però, vaig pensar que Pau VI tenia més raó que un sant: “El martiri, a l’Església, a vegades és silenciós, però és molt dolorós”.
En un Mataró quasi totalment secularitzat i descristianitzat i que ha convertit allò que un grup vam decidir en una reunió en el Foment Mataroní en la darreria dels anys ’70: “Les Santes fem-ne la Festa Major!”, en una festa quasi pagana, li cal superar les intrigues, les enveges, els partidismes eclesials i que senti predicar la misericòrdia de Déu. M’agradaria que Santa Juliana i Santa Semproniana intercedissin per Mataró: “Recedant vetera, nova sint omnia: corda, voces et opera!”.
Jaume González-Agàpito

LA CAPELLA DELS DOLORS DE MATARÓ

July 22nd, 2016

1. Dimecres passat, 20 de juliol, la meva estimada germana, socialista, primera tinent d’alcalde emèrita i, ara, amb 5 llibres publicats, una mena de cronista del Mataró que estimem els mataronins, em deia per Whatsap: “El Sr. Arquebisbe prenent orxata a la granja Caralt”. “A mi també m’agrada molt l’orxata… però no tinc la granja Caralt”. Vaig respondre.
Però, jo devia estar de guàrdia a un Padralbes estiuenc desert i quasi únicament acompanyat per les vacances d’un cap d’estat africà que passa aquest més davant de la nostra entrada pel carrer Miret i Sans. També tenia que rebre al pastor luterà de Barcelona i una seva feligresa amb els quals preparem la celebració a Barcelona dels 500 anys de la Reforma Protestant.
2. Mons. Joan Josep Omella havia anat a Mataró pet inaugurar, amb la presència de la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz i de l’alcalde de Mataró, David Bote, la darrera restauració de la Capella dels Dolors de la basílica de Santa Maria de Mataró,.
La restauració ha estat possible gràcies a la col·laboració de l’Arquebisbat, Generalitat i Ajuntament de Mataró que han fet possible escometre las importants obres que requeria. Les pintures murals d’Antoni Viladomat que llueixen, ara, en ella constitueixen un llegat únic que podem admirar.
3. Quants records té aquella capella per un mataroní, batejat, confirmat, ordenat de diaca i de prevere a Santa Maria de Mataró i que, ja de molt jove, apreciava i visitava assíduament la Capella dels Dolors, el seu cor, la sagristia, la seva cripta i la magnífica sala capitular.
En aquesta darrera, un quants mataronins, quatre ara preveres i un altre que es feu monjo de Montserrat però que no va professar, férem el nostre compromís d’una vida clerical en comunitat.
Aquell cor on els seminaristes cantàvem les completes, junt amb la comunitat de Santa Maria que constava llavors de 12 preveres, quan hi havia les Quaranta Hores.
La Congregació dels Dolors, ara ressuscitada, però de la que crec quasi no romanen vius només un o dos membres, portava la talla que presideix la capella pels carrers de Mataró a la processó del Divendres Sant.
4. Ara la ‘cultura’ ha donat als servites instauradors de la devoció a Santa Maria dels Dolors a Mataró, a la Congregació mataronina i a Antoni Viladomat el que es mereixien. També als rectors i als seglars que han curat, durant més de 60 anys, d’un llegat molt important per a la història de l’art a Catalunya.
Però, ara, ens manca aquell poble cristià capaç de fer coses com la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Mataró. Ara es dediquen els cristians a la ‘cultura’ i a altres entreteniments sapiencialment més productius, però l’Església camina per una societat que repugna de la filosofia, de la teologia, del pensament i de la reflexió. La situació político-social catalana i espanyola són un repte constant per proposar una gran utopia humana de ‘convivència’, però també de ‘transcendència’.
Els cristians són conscients de la seva responsabilitat en aquestes hores transcendents per a l’occident?
Jaume González-Agàpito

ARQUEBISBE OMELLA: MIG ANY

June 26th, 2016

1. El 8 de novembre de 2015 vaig publicar a “La Vanguardia” l’article Venç a Barcelona el Papa Francesc.
En ell jo deia “El Papa Francesc volia per a Barcelona un veritable pastor, com ell mateix proper a les seves ovelles i evangèlicament correcte. […] el Papa Francesc ha imposat el seu candidat contra vent i marea. [..] Serà Juan José Omella Omella el nou arquebisbe de Barcelona. El Papa el coneix i l’aprecia molt. Sap que és un home evangèlic, un pastor veritable i un clergue compromès en la pastoral social. A més, Omella parla català, ha residit a Catalunya i té família aquí. […] Però hem d’afirmar que l’exigència evangèlica papal respecte al nou arquebisbe de Barcelona ha triomfat per sobre dels interessos, de les ideologies, de les teologies i dels papanatismes nostrats. Ara el ‘miracle’ del Papa argentí ja s’ha produït. Un altre miracle també: el tenir a Barcelona un arquebisbe evangèlic i evangelitzador”.
2. Avui mateix fa mig any que Mons. Joan Josep Omella va prendre possessió de la seu barcelonina a la Catedral de Barcelona.
Han estat sis mesos molt positius per al nou pontificat d’Omella.
El clergat barceloní està generalment content amb el nou arquebisbe. Aprecia la seva proximitat. La seva senzillesa. La seva intuïció, la seva intel·ligència i la seva valentia. També la capacitat que té d’afrontar personalment i directament els problemes. Valora la seva honestedat. Molt també la seva pietat i l’ésser palesament un home que creu en Déu i que segueix apassionadament Jesucrist.
Els catòlics seglars l’han rebut molt bé i, cada vegada més, aprecien aquest home que, amb mots molt planers, predica “el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac, el Déu de Jacob, el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist”, com deia Blaise Pascal. A tot arreu Mons. Omella és rebut amb afecte i amb molta estima.
Els no-catòlics, en general, el respecten i aprecien aquest nou pastor d’estil bergoglià que no té res d’agrair a les coordenades del poder polític i econòmic de casa nostra.
3. A alguns ha molestat el que ha dit sobre les obres d’art dipositades en el Museu Diocesà de Lleida, sobre la Conferència Episcopal Tarraconense que va inventar un altre arquebisbe de Barcelona: Mons. Marcelo González Martín i alguna coseta més. Però, tot plegat és peccata minuta.
A altres, catòlics i clergues, preocupa que no hagi ja desmuntat el tinglat que regeix les diverses institucions de l’Arxidiòcesi de Barcelona. Però, crec que no perceben que és intel·ligent el que vol conèixer personalment i directament les persones i les institucions. Els que sempre tenen pressa no van per bon camí.
4. En general, crec, que els catòlics barcelonins estan contents amb el seu nou arquebisbe. Crec que esperen molt d’ell, però, que també han capit que cal anar caminant amb realisme i amb veritat per assolir aquella Església que ens va proposar el Concili Vaticà II i que el Papa Francesc ha sabut tan bé personificar i potenciar.
Mons. Joan Josep Omella, que el dia 29 rebrà, de mans del Papa, el pal.li de metropolita de Barcelona és realment una benedicció per a l’Església de Barcelona.
Jaume González-Agàpito

A FLAGELLO TERRAE MUTUS, LIBERA NOS, DOMINE

April 22nd, 2016

1. Això cantaven els capellans quan encara resaven les Lletanies dels Sants, a les Témpores i a les regotives lligades a les quatre estacions de l´any i a les necessitats climatològiques de l’agricultura i de la ramaderia.
Les Témpores van néixer a Roma i es van difondre a altres llocs gràcies a la imposició, quasi manu militari, dels llibres litúrgics romans. En un primer moment se celebraven durant les estacions de tardor, d´hivern i d´estiu, concretament en els mesos de setembre, desembre i juny. Però, aviat, s´afegí a aquestes tres Témpores, la celebració corresponent a l´estació de la primavera, que coincidia amb el temps de Quaresma.
Com que el temps de Quaresma, regit pel calendari pasqual, col·locava les Témpores en dates molt variables entre els mesos d’abril i de maig, el seny popular feu de la festa de Sant Marc (25 d’abril) i dels tres dies anteriors a l’Ascensió (festa celebrada en la quarantena de la solemnitat de la Pasqua) un ritual que coincidia més amb els ritmes agrícoles. Es feien tres processons de rogatives per a la protecció i preservació dels sembrats. Es pregava al sant evangelista protector contra les llagostes. Sembla que aquesta rogativa fou proposada per Gregori el Magne, l’any 590, contra una plaga de llagostes i d’altres alimanyes. Eren anomenades les Lletanies Majors de Sant Marc.
En un clima de dejuni i de penitencia es reunia antigament la comunitat cristiana per donar gràcies a Déu per les collites i els fruits de la terra i per invocar la seva benedicció sobre el treball humà i la seva protecció contra les adversitats.
A Catalunya hi havia a les esglésies parroquials, especialment rurals, el ‘communidor’, hi han encara exemples a Santa Maria de Porqueres, Sant Esteve de la Doma a La Garriga, Santa Agnès de Malanyanes, etc. Era un espai cobert, normalment quadrat, amb obertures als quatre punts cardinals, on el rector, amb la Veracreu a les mans, comminava les tempestats.
Les Lletanies dels Sants també es cantaven i es canten a la celebració de la Nit de Pasqua, del Baptisme, de la Confirmació, de els Ordres Sagrats, dels vots monàstics o religiosos, de la benedicció dels abats i abadesses i a l’hora de la mort.
2. En les Lletanies dels Sants en la seva versió pre-conciliar es deia: A flagello terraemus, libera nos Domine.
El racionalisme, d’arrel francesa, que impregnà la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, es va suprimir aquesta invocació anti-sísmica.
Avui, a l’Equador, amb més de 500 morts i més de 4.000 ferits, fruit de les repetides escomeses d’un terratrèmol repetitiu, sembla que aquella supressió, de fa més 50 anys, fou inoportuna.
Els equatorians, com els europeus romans i pagans, com els europeus cristians regits pel Papa Gregori I, com els homes i dones dels 14 segles posteriors, no saben que dir, ni a qui acudir ‘racionalment’ per defugir el flagellus terrae motus. Saben quines són les causes ‘geològiques’, però no saben quan, a on i quina intensitat real tindran els terratrèmols que els amenacen.
3. Això es pot oblidar, en la pregunta filosòfica més punyent sobre la seva causalitat primària i secundària, en un món ‘divertit’ d’una societat constreta en els seus propis problemes socials, polítics, econòmics i vivencials.
Però, resta en la dona i l’home d’avui un gran interrogant sobre l’origen, el sentit i la incidència del “mal natural”.
Es pot ser ateu i dir que, com que som fruit d’una probabilitat cega, estem en mans d’un destí cec i sense sentit.
Es pot ser ‘filòsof’ i es pot acceptar una visió causal de l’univers per arribar a la Causa Primera que no sempre es pot abastar i conèixer: “Causa causarum miserere mei!”, va dir Cícero abans de morir. O negar la causalitat originària en l’univers tot això com feu Lucreci en el seu De rerum natura.
Es pot ser ‘teodiceu’ i muntar una mena de Deus ex machina que crea i després vetlla o no vetlla per un univers que no sempre es previsible en els seus moviments.
Es pot ser ‘teòleg’ i es pot a antropomorfitzar tant a Déu que, realment, sigui difícilment comprensible en la seva creació, la seva pre-ciència, la seva predestinació i la seva providència. O per les cinc vies que a la Summa proposa Tomàs d’Aquino ‘provar’ la seva realitat i la seva acció en l’univers.
Es pot ser ‘apofàtic’ i afirmar que podem afirmar el que no és Déu i, com ensenya Pau en la seva Epístola als romans, escatir, mitjançant el mateix coneixement natural les espurnes per al coneixement de Déu i, amb la fe, com diu en l’Epístola als colossencs, assolir la seva icona en Jesús el Crist.
4. A l’Equador sofreixen el terratrèmol i l’home i la dona d’occident pateixen i tenen, pot ser, compassió. Però, es fan alguna pregunta més que intenti, a més de pregar A flagello terae matus, libera nos Domine, explicar què significa ell o ella en un univers que no acaba de entendre en la seva causalitat activa i passiva? O, com els romans en te prou amb tenir panem et circenses i el futbol és ja el seu opi religiós que l’allibera d’altres preocupacions més transcendents?
Jaume González-Agàpito