?>

LAS ELECCIONES DE ANDALUCÍA

December 3rd, 2018

1. El PSOE ha obtenido 33 escaños, el PP 26, Ciudadanos 21, Adelante 17 y VOX 12. Son unos resultados sorprendentes que pueden ser una especie de catarsis de purificación en España mediante la observación de los resultados en Andalucía.
Los resultados de las elecciones andaluzas representan un cambio real en Andalucía. Es un cambio que ha ‘nokeado’ a muchos políticos y a no pocos empresarios. Las elecciones andaluzas en España representan una clara advertencia para Pedro Sánchez: ¿el cambio socialista en España está representado en los 33 escaños que el PSOE ha obtenido en el Parlamento andaluz?

2. Es curiosa la interpretación que el resultado de las elecciones autonómicas andaluzas ha representado para España, segúnlos diversos partidos.

1) Por parte del PSOE, Susana Díaz ha dicho que es el partido más votado. Que ha ganado en 7 de las 8 provincias. Pero, es verdad, que los resultados representan un retroceso real de la izquierda en Andalucía. Afirma la Sra. Díaz que ha entrado la extrema derecha en Andalucía y en España. Que el PSOE es constitucionalista y debe parar a la extrema derecha. Que la abstención ha hecho bajar al PSOE. Pero, ha hecho una llamada a todos los partidos: ¿Quieren que la llave sea la extrema derecha? ¿Hay que claudicar ante la extrema derecha? ¿La mayoría parlamentaria la ha de condicionar la extrema derecha? Parece, sin embargo, que este llamamiento no será escuchado.
Es evidente que esta ha sido una de las noches más tristes para el PSOE de Andalucía.
2) El PP ha afirmado que necesita de Ciudadanos y de VOX, ya que quiere para sí la presidencia de la Comunidad Autónoma de Andalucía. Dice que lo merece porque lleva muchos años trabajando allí, porque representa la garantía de un cambio, porque lo ha votado Andalucía. Que el mandato de cambio está exigido por los votos andaluces. Pero, los actuales resultados exigen una verdadera contención para obtener la presidencia por parte de Juanma Moreno. El PP español lo apoya. Hay un mandato de cambio en Andalucía. También el PP lidera el centro derecha. Porque el PP es la casa común del centro derecha para el gobierno de España. Porque ello es el primer paso para que el PP regrese al gobierno de España.
3) Ciudadanos, ha ganado 12 escaños más. Quiere la presidencia de Andalucía para Juan Marín. Hay que aniquilar a la Andalucía socialista y el aumento de 9 a 21 escaños es la prueba de la voluntad popular para que lo haga Ciudadanios. Así Andalucía no será la cuna del facismo. La coalición posible con otros partidos exige la presidencia para Ciudadanos. Los de Ciudadanos son andaluces y pueden hacer una realidad el cambio. Cataluña fue ya el cambio y, allí, ganó Ciudadanos. Así va también a echar, ahora, el PSOE, ello es un “Adiós a Susana” y un gran revés para Sánchez. La presidencia tiene que ser para Ciudadanos, porque sólo puede gobernar el partido que ha aumentado los votos. Ciudadanos, es el único partido que crece mientras, que todos los demás decrecen. El resultado de Andalucía es un gran paso contra Sánchez.
4) Adelante ha denunciado por boca de su candidato y por la boca de Pablo Iglesias, que no va a permitir ninguna cesión a la derecha. El partido no va a permitir que Andalucía vuelva a caer otra vez en los defectos de la derecha. Lucharán por el cambio. Adelante hizo un llamamiento a todos los perjudicados en sus derechos para que se movilicen contra el facismo militante. La España democrática ha de defender la democracia que han dejado más 40 años. Dicen que PP y VOX quieren formar una real y extrema derecha. Pablo Iglesias repite: “Libertad, Igualdad y Fraternidad”. España se está jugando las libertades ya conquistadas en muchos campos. El gobierno de España ha de saber ver y saber juzgar hoy para impedir el avance de la extrema derecha.
5) VOX quiere que muchos más españoles tengan voz. Francisco Serrano, Juez por Sevilla aunque inhabilitado, será el primer diputado de VOX por Sevilla. Muchos han participado en la auténtica Andalucía por el cambio. Se proclama la ‘Reconquista’. VOX dice que es un partido regenerador y que eso tiene que saberlo toda España. Andalucía y España necesitan una regeneración de los valores. También VOX ha afirmado que Santiago Abascal Conde tiene que ser el Presidente del gobierno de España. VOX dice que hoy tiene las llaves del Parlamento andaluz para expulsar a la izquierda andalucista. También dice que los andaluces han mostrado un buen camino a todos los españoles y que se ha votado, en Andalucía, contra el nacionalismo separatista y también contra el comunismo chavista de Podemos.

3. Constatamos un ‘descoloque’ importante en la izquierda española. Andalucía ¿ha penalizado el comportamiento del PP en el tema catalán? Los 59 escaños que suman los del PP, los de los Ciudadanos y los de VOX, pueden tener la mayoría absoluta, pero, la gran cuestión es ¿quién de ellos obtendrá la presidencia de la Comunidad Autónoma de Andalucía?

Jaume González-Agàpito

JEAN LOUIS CARDENAL TAURAN

July 6th, 2018

1. Escribir sobre el compañero y buen amigo que ha muerto hoy, no es fácil. Menos si él es el Cardenal Camarlengo de la Santa Romana Iglesia y tú un párroco de Barcelona que se entretiene en dar de comer a los pobres.
Conocí a Jean Louis Tauran el mes de octubre de 1973, en la Pontificia Accademia Ecclesiastica de Roma. Era mi segundo año en esta escuela diplomática del Vaticano. Tauran y yo, ya habíamos cursado la licenciatura en Derecho Canónico, él en Toulouse, yo en la Universidad Lateranense. Los dos éramos licenciados en Teología por la Universidad Gregoriana y en Filosofía. Él había sido ordenado presbítero el 20 de septiembre de 1969, yo el 4 de octubre del mismo año. Él tenía experiencia en el ministerio parroquial, yo poca: había dedicado mi tiempo a una tesis doctoral en Teología

2. Tauran en Roma, durante sus estudios en la Gregoriana, residió en el Pontificio Colegio Francés. El vasco Mons. Sebastián Laboa, aquel que, luego, Nuncio en Panamá, la noche de Navidad de 1989, acogió en la Nunciatura a Manuel Antonio Noriega, perseguido por las tropas de EE. UU., pidió a Tauran que le diera clases de francés. Tres años después lo recompensó con el ingreso en la academia diplomática del Vaticano.
Jean Louis Tauran, de 1975 a 1978 estuvo en la nunciatura de Santo Domingo y entre 1979 y 1983 en la del Líbano. Este último año, fue destinado al Consejo para los Asuntos Públicos de la Iglesia de la Secretaría de Estado de la Santa Sede.
Allí, participó en misiones especiales en Haití (1984), en Beirut y Damasco (1986). Fue también miembro de la delegación de la Santa Sede en las reuniones de la Conferencia sobre Seguridad y Cooperación Europea, en la Conferencia de Desarme, en Estocolmo, en el Foro Cultural de Budapest y en el de Viena. El 3 de octubre de 1988 asumió el cargo de subsecretario para las Relaciones con los Estados. El 1 de diciembre de 1990, fue nombrado Secretario de esta institución. Lo fue hasta 2003. Era un gozo cuando Tauran contaba a un amigo cómo fue su nombramiento. Ninguno de los tres propuestos por el Secretario de Estado, Agostino Casaroli, fue aceptado por el papa. En la próxima audiencia, Juan Pablo II nombró explícitamente y directamente a Tauran. Pero, también cambió al Secretario de Estado. El 6 de enero de 1991, Juan Pablo II ordenaba a Tauran Arzobispo titular de Telepte. Yo estuve presente en San Pedro y, luego, también en la recepción en el Hotel Colombo de Via della Conciliazione.

3. Durante su época de “Ministro de Asuntos Exteriores” participó en importantes misiones diplomáticas especiales. Era un verdadero gozo oír a Touran como las contaba, en su despacho ‘renacentista’ de la Secretaría de Estado o en cualquier restaurante de Roma o de sus cercanías.
Kosovo, en agosto de 1991, Jerusalén en 1995, La Habana en 1996. Esta última misión, en el relato de Tauran, era realmente como una película de policiaca, pero con ella se hizo posible el primer viaje de un papa a la isla de Cuba, durante la dictadura de Fidel Castro en 1998. Otra visita, casi contemporánea, a Libia, también era un relato muy interesante y curioso en su boca. La visita a Muamar el Gadafi en una tienda en el desierto era también un relato magistral del francés.
Intervención de Tauran en el conflicto de Irak fue muy importante, pero, sobre todo, en la relación entre el presidente de los EE. UU. Ronald Reagan y Juan Pablo II. Tauran, que aunque francés, era un gran admirador de la cultura británica y, consecuentemente, un buen puente de relación del Vaticano con los Estados Unidos de Norteamérica.

4. El 24 de noviembre de 2003, Juan Pablo II hizo un nombramiento algo desconcertante. Jean Louis Tauran era el nuevo cardenal Bibliotecario de la Santa Iglesia Romana y Responsable del Archivo Vaticano. Los ‘vaticanólogos’ hicieron piruetas para explicar esta decapitación del posible y futuro Secretario de Estado. Pero, en cambio, la Biblioteca Vaticana encontró el gran transformador de esa entidad en el siglo XXI. Transformación que acabó el, entonces, Prefecto de la misma, Raffaele Farina, que sucedió a Tauran como cardenal bibliotecario.

5. En 2007, Benedicto XVI nombró a Jean Louis Tauran Presidente del Pontificio Consejo para el Dialogo Religioso. Seguramente para relanzar las relaciones con el Islam, después de aquel discurso del papa en la Universidad de Ratisbona que provocó las protestas del mundo islámico por un malentendido sobre la figura de Mohammad. Desde allí Tuaran impulsó las relaciones con el Islam. Su último viaje, en abril de este año, fue precisamente a Arabia Saudí, donde se reunió con el rey Salman. Era la primera visita de un alto cargo de la curia del Vaticano a ese país.
El 21 de febrero de 2011 fue nombrada cardenal protodiácono. En 2012, le fue diagnosticada la enfermedad de Parkinson. Precisamente, en plena lucha contra la enfermedad, fue el cardenal que anunció la elección del papa Francisco. El 15 de enero de 2014 fue nombrado miembro de la Comisión Cardenalicia de vigilancia del Instituto para las Obras de Religión. El 12 de junio de 2014 el papa Francisco le concedió el título presbiteral pro hac vice, dejando de ser protodiácono y siendo nombrado Cardenal Camarlengo de la Santa Iglesia Romana, el 20 de diciembre de 2014.
De Jean Louis Tauran, hombre inteligente, muy trabajador y viajero infatigable, se ha valorado su discreción y su lealtad en los tres últimos pontificados. Ha sido miembro de diversos organismos vaticanos, especialmente relevantes la Congregación para los Obispos y el Tribunal de la Signatura Apostólica.

6. Con la muerte de Jean Louis cardenal Tauran, constatamos que se van extinguiendo en la Iglesia Católica los eclesiásticos de una época muy curiosa: los que formados antes, durante y un poco después del Concilio Vaticano II, han servido a la Iglesia en situaciones no fáciles, pero, aunque no siempre bien comprendidos, no siempre bien valorados, han sido fieles a Jesús el Cristo por encima de las filosofías, teologías, políticas, intereses e ideologías de partido, incluso por encima de las que habían profesado algunos de sus superiores.

Barcelona 6 de julio de 2018.
Jaume González-Agàpito

45 MORTS I 140 FERITS GREUS DE L’ESGLÉSIA COPTA

April 9th, 2017

1. El que he escrit, aquest matí a les 10, s’ha agreujat amb un altre atemptat contra la catedral patriarcal de sant Marc Alexandria. L’objectiu eren els fidels que celebraven el Diumenge de Rams i el Papa Copte, Tawadros II, que presidia la cerimònia.
El Papa Tawadros II s’ha salvat perquè l’atemptador suïcida ha estat obligat a passar per el control d’entrada, on ha fet estellar els explosius que portava.
El resultat dels dos atemptats és terrible: 45 morts en aquest moment i més de 140 ferits greus.

2. L’any 1975, en un sopar en el Palau Presidencial de Khartum en honor de Anwar el-Sadat, President de la República d’Egipte, en visita oficial d’estat. Jo assistia, amb tot el cos diplomàtic, representant la Santa Seu.
Vaig saludar personalment el president El-Sadat i conservo encara la fotografia. Li vaig preguntar, en anglès, quin era llavors el problema més greu d’Egipte. Em va somriure, estrenyent-me més les mans, i en va respondre: “The Muslim Brothers”. Sis anys després, l’octubre de 1981, ell mateix va morir en un atemptat en una desfilada militar.

3. Els atemptats d’Egipte, davant la pròxima visita del Papa Francesc, té, a més, un missatge molt cruel per als cristians. Ho han manifestat els “musulmans radicals” d’Egipte: no volen res amb els ‘creuats’ i els seus representants.
Crec que els cristians d’occident haurien de manifestar-nos ara clarament al costat dels nostres germans coptes. A Barcelona s’està preparant una vetlla de pregària dels cristians coptes, ortodoxos, catòlics, armenis, anglicans i protestants.

Jaume González-Agàpito

PUIGDEMONT: “FIDES SINE OPERIBUS MORTUA EST”

September 28th, 2016

1. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya avui, en el seu discurs al Parlament de Catalunya, ha citat l’Epìstola Iacobi del Nou Testament, en la seva versió ‘vulgata’ i en el seu verset 2, 26b: “fides sine operibus mortua est”, segons un text paleogràfic insert en un mur de la seu presidencial de Plaça de Sant Jaume.

2. La ‘fides’, entesa com a “element de justificació”, inici de salvació i gracia de regnat (i que em perdonin els teòlegs de qualsevol confessió cristiana si em permeto un ús analògic, irònic i in-transcendent de la terminologia soteriològica) que avui té Catalunya, quasi en la mitat dels seus homes i dones, avui és evident.
Ho demostra avui també “el problema catalán” que ara mateix encara és l’”eschandalon” que fa, al Congrés dels Diputats d’Espanya, que els de centre-dreta i els de centre-esquerra, en totes les seves varietats i variacions, no trobin el bosó de Higgs que expliqui i possibiliti, en aquell “Gran Colisionador de Hadrons (LHC)” que ha diferència del suís és d’una lentitud capaç d’impacientar a qualsevol pacient seguidor, per explicar i assolir una solució vàlida “hic et nunc” per a l’Estat espanyol.

3. Les “opera”, en llatí plural d’”opus”, a Catalunya hi són. La seva enumeració i la seva entitat no és pas tasca nostra fer-la, l’ha fet, breument però apologètica, el Molt Honorable dissertador.
Si són mortes o no ho diran demà els parlamentaris catalans en la seva votació.

4. Avui, però, Puigdemont ha demanat, realment, la seva vera i pròpia re-validació.
La seva revalidació comporta, Puigdemont ho ha declarat explícitament, la independència de Catalunya en els pròxims 9 mesos.
Independència que comportarà inexorablement o un referèndum o un referèndum. Sense cap altra sortida.
Referèndum que, ha dit Puigdemont, serà sempre d’acord amb la llei: o pactat, d’acord amb la llei espanyola, o no pactat, d’acord amb la llei catalana.
Això pressuposa l’aprovació dels pressupostos. Sinó hi hauran noves eleccions.

5. Tot plegat presenta un futur no fàcil que portarà a una sèrie de situacions que, ab ovo, són difícils de profetitzar en totes les seves conseqüències.
1. Conseqüències que, a Catalunya, tenen dues versions diverses: la radical de la CUP o la gradual (hisenda, seguretat social i llei transaccional) dels altres independentistes.
2. Conseqüències que, sempre a Catalunya, requeriran la clara afirmació o el refús explícit de la independència.
3. Conseqüències que a l’Estat espanyol tindran el refús de tots els partits ‘unionistes’.
4. Conseqüències, que a l’Estat espanyol comportaran: a. Al PSOE i els seus “partits regionals” no poques incerteses i conflictes; b. A Podemos pas a unes noves, però, diverses solucions; c. A Ciutadans un refús ja anunciat; d. Al Partit Nacionalista Basc el respecte, però, no el seguiment a Bascònia i a Madrid; e. Al PP el que ja he dir al número 3.

6. Comença, doncs, a Catalunya un temps de 9 mesos, no pas fàcil, per a molts afers, persones jurídiques, institucions, empreses i per a les persones físiques. Però que tampoc no serà fàcil per a les ideologies, els partits polítics, les institucions acadèmiques i culturals i molts altres grups que ara no puc enumerar.

Jaume González-Agàpito

BREXIT

June 24th, 2016

1. La mitologia, contra el que pensen els ‘racionalistes’ actuals, és el gran factor que mou realment els pobles. Els “racionalistes il·lustrats” ho sabien i per això van inventar allò de “tot per al poble però sense el poble”. Els qui van proposar la “democràcia votant” crearen en el vot majoritari el postulat irrenunciable per a la “societat lliure i feliç”.
La realitat, però, és molt més crua. Són els qui controlen realment el poder econòmic, amb tots els seus derivats, els qui condicionen la història real, amb totes les contradiccions i trapelleries imaginables, de la ciutadana i del ciutadà per als quals “el mercat” és allà on van a comprar o vendre el menjar, el veure i tots els productes necessaris per els serveis.
2. El “Regne Unit” és una gran i potent mitologia. Tan bonica com ho manifesten la Cambra dels Comuns, la dels Lords, la regina nonagenària i el seu govern. Allí on ha dominat històricament ha deixat un bon record, al contrari del que va passar amb el que feu el Regne de les Espanyes i de les Índies.
Els mètodes, però, també foren molt diversos. La política ànglica fou molt concreta, molt utilitarista, molt pràctica i molt benèfica per als interessos econòmics dels súbdits de la seva Graciosa Majestat. Tot, des de l’Absolut transcendent fins a l’ús dels encenedors, és discutible i és opinable. No ho és, però, la mitologia del Regne Unit. Des de Elisabet I d’Anglaterra això ha estat una realitat pròspera i triomfant fins al llarg regnat d’Elisabet II.
3. Avui, en el segle XXI, ha començat una nova època de la humanitat. Un estat nacional no pot solucionar els problemes en un món intercomunicat i interdependent. La Unió Europea ha estat una proposta que volia ser vàlida. Però és una proposta que encara no ha resolt la ambivalència, quan no la contradicció, entre la ‘Unió’ i els estats històrics i consolidats.
D’entrada la Unió Europea semblava útil per a molts estats. Per alguns era útil, però, amb moltes correccions concretes i protectores.
El referèndum sobre el Brexit que va proposar el Primer Ministre britànic semblava el súmmum de la democràcia del vot. Però, va oblidar la mitologia britànica. Proposar el restar o el sortir de la Unió Europea al usuari dels mercats d’abastiment del Regne Unit ha estat la contradicció de qui ha ignorat la mitologia del Dieu et mon Droit.
Jaume González-Agàpito

RESPOSTA A ORIOL DOMINGO

November 25th, 2015

Oriol Domingo:
Acabo de llegir la teva diatriba contra un servidor en el teu “Avanguarda.cat”.
Voldria únicament aclarir-te 13 punts i deixo a part dir-te el que penso de les teves maneres.
1. No sabia, fins ara, que tu eres el portaveu del clergat de Barcelona.
Eres del meu curs al Seminari Conciliar de Barcelona. Quan vas marxar et vaig considerar sempre com un amic meu. Ara veig que em vaig equivocar. Pensava que eres un periodista bo i imparcial. Ara veig que ets estranyament el portaveu d’un clergat del qual jo formo part i tu no. O ets el portaveu, com diuen els capellans, de la jerarquia que ara acaba?
2. Jo no soc ni el fundador, ni l’inspirador, ni col·laborador de Germinans Germinabit.
Fa temps vaig publicar una carta oberta a l’Eminentíssim Sr. Lluís cardenal Martínez Sistach en la qual li ho explicava. També la vaig donar al jutge de l’estat davant del qual van tenir la barra de convocar-me com a testimoni dos clergues pagats com advocats per l’Arquebisbat de Bartcelona.
3. “El diari dels Godó” és el que tu vas servir per molts anys. Jo, a part de ser subscriptor de l’edició en català, no li dec altra cosa que l’haver-lo pogut llegir des de molt petit a casa dels meus pares.
4. Que “La Vanguardia” “es fa portaveu de sectors integristes com “Germinans” amb la publicació a tota plana d’un article de Jaume González-Agàpito”, és una mentida com una catedral: Tu no saps res el què jo penso políticament, ni què soc un gran entusiasta del Papa Francesc, ni quina és la meva opinió sobre molts afers de l’Església, ni què, en algunes coses, crec que tu ets més de la ‘crosta’ que no pas jo.
5. Que soc “un personatge intrigant en medis eclesials”, serà una descoberta per als qui fins ara han manat a l’Església de Barcelona: Durant més d’onze anys mai els he molestat ni criticat públicament.
6. Que soc “un dels inspiradors de “Germinans” encara que ell ho nega”, ja ho he contestat al número 2.
7. “Aquest grup integrista, però, elogia sistemàticament al “monsenyor” i ara publica el seu article polèmic”. Agraeixo la informació: jo no llegeixo mai “Germinans Germinabit”.
8. “Aquest escrit també rep el suport d’altres sectors reaccionaris i ultracatòlics com “Dolça Catalunya” i “Forum Libertas” que publica dos articles d’un periodista de l’Opus Dei sobre aquest nomenament episcopal”.
Agraeixo la informació, però, resulta que jo no sé què són ni qui són els d’aquests dos titulars. Tampoc sabia que em donessin suport.
9. Pel que fa a “Sebastià Taltavull, del qui diu que es “un gran amic del cardenal Antonio Maria Rouco” en un intent de desprestigiar al bon bisbe Sebastià ja que Rouco i Antonio Cañizares son dos cardenals molt mal vistos a l’Església a Catalunya. González-Agàpito fa joc brut perquè Taltavull no te cap sintonia amb Rouco, al marge de la caritat cristiana indispensable en tot bon cristià”.
El dimecres després de la publicació del meu article, en una reunió amb Mons. Taltavull, Mn. Matabosch i el Sr. Pere Alegrí, vaig preguntar a Mons. Taltavull si per a ell ser amic del cardenal Rouco era ofensiu. Em va dir que no. Jo mai he intentat desprestigiar-lo, tot al contrari, alguna vegada crec que l’he ajudat una mica sense que ell ho sabés.
T’agraeixo, però, la teva informació sobre el que pensa l’Església a Catalunya i sobre la caritat cristiana de Mons. Taltavull.
10. “El “monsenyor” de Pedralbes escriu que “diverses instàncies eclesiàstiques catalanes i alguns polítics catalans van fer tot el que es pot imaginar perquè l’arquebisbe de Barcelona fos un català”. “Monsenyor” s’oblida d’explicar explícitament les intenses i llargues gestions realitzades pel Govern espanyol per tal que un bisbe o un sacerdot català no fos bisbe a Barcelona. No diu que ser català és un handicap per ser bisbe a una diòcesi catalana”.
Gràcies per la informació, però ja ho sabia.
11. “ “Monsenyor” de Pedralbes tampoc diu que el qui sintonitza en qüestions importants amb els espanyolistes Rouco i Cañizares és Omella. Els tres defensen que la unitat d’Espanya és un bé moral a mantenir, en contra de l’episcopat català que afirma que Catalunya és una nació i que el sobiranisme és una opció legítima si es propugna de manera pacífica”.
Mons. Juan José Omella Omella no el conec personalment, mai l’he vist, mai he parlat amb ell. No sé el que opina en política, ni m’interessa. Jo també penso quelcom en el camp de la política, però, no crec que ho hagi d’explicar a ningú.
12. “Una altra afirmació del “monsenyor” de Pedralbes és que molts eclesiàstics encara no s’han desprès de l’endèmic “carrerisme clerical”. Precisament una de les claus de l’article de González-Agàpito a “La Vanguardia” és la de que està escrit pensant que sigui llegit per les autoritats vaticanes, la nunciatura i Omella amb l’objectiu de que “monsenyor” prossegueixi el seu “carrerisme clerical”. Per això en aquest article, “monsenyor” Jaume González-Agàpito parla de la seva carrera i sobretot de si mateix”.
Oriol, tu creus que als meus 74 anys faig carrerisme? Doncs, t’equivoques i no poc. Mai ho he fet i el meu currículum ho demostra: fa 24 anys que faig de rector d’una parròquia i ara soc delegat diocesà d’ecumenisme i res més. Però, agraeixo el teu consell i “prosseguiré en el meu carrerisme clerical”. Ah! Per parlar amb segons qui no em cal fer cap article.
Vaig citar alguns llocs on he estat no per a que es parlés “de la meva carrera i sobretot de mi mateix”, sinó per a que sigues creïble el que deia.
No vaig escriure el meu article per a que el llegissin les autoritats vaticanes, ni la nunciatura, ni Mons. Omella. El vaig escriure per a que el llegissin persones com tu. El vaig escriure per defensar el Papa Francesc i el nou Arquebisbe de Barcelona.
13. El fet que hagis perdut el temps amb mi a “Avanguarda.cat” espero que no faci ara que, els de l’altre cantó al teu, a més del que tu afirmes de que soc de “Germinans Germinabit” ara diguin que soc l’inspirador del teu espai.
Jaume González-Agàpito

ELS QUI NO FEM VACANCES

August 12th, 2014

Part del juliol i quasi tot l’agost és un temps negatiu a Barcelona.

Negatiu perquè els midia ens tracten a quasi tots com a vacacionistes integrals i ens donen omnia per omnibus: programes informatius de repetició continua, col·laboracions d’erudits pagats i altres informacions que són, però, interessants i que, Deo gratias, contradiuen la frivolitat i non curance habitual en els nostres mitjans informatius.

Negatiu perquè moltes botigues i altres serveis per a l’home i la dona comuns tanquen perquè és temps de vacances.

Negatiu perquè són evidents els pobres i miserables que no tenim llocs per ‘descansar’ i ‘recuperar-nos’ i que han d’anar per Barcelona cercant quelcom que els faci sentir l’estiu.

És però positiu perquè moltes de les ‘collonades’ d’una ciutat gran i plena de convencions fan vacances.

Durant el dia el centre de Barcelona sembla Orlando: innombrables visitants degudament vestits de turistes que segueixen els circuits dels llocs que els mites d’última moda han imposat.

Els vespres i les nits, al centre, són el carnaval que permet pensar que Barcelona és l’umbilicus mundi del turisme espanyol. Als barris suburbials, de gent treballadora o de gent benestant, aquests dies són temps de pau i de descans.

Les vacances són un do de descans i de canvi de ruta per als afortunats. Són el temps que la legislació dona per als assalariats. Són quelcom apetible per els menys potentats. Són quelcom desconegut per a molta gent de a peu.

Jo fa quasi trenta anys que no faig vacances. Penso, però, que juliol i agost són una època feliç a Barcelona per als que no fem vacances.

Jaume González-Agàpito

298 PERSONES ASSASSINADES A UCRAÏNA: PER QUI?

July 18th, 2014

Ahir, dijous, 17 de juliol de 2014, un míssil abatia, a Ucraïna, un avió de la Malaysia Airlines amb 298 persones a bord, 283 passatgers i 15 membres de la tripulació. Era un Boeing 777. Havia sortit d’Amsterdam i anava a Kuala Lumpur en el vol MH17.
El fet ha ocorregut a uns 80 kilòmetres de la frontera russa, a la província de Donetsk, lloc de lluita entre el govern de Kíev i els separatistes prorussos de l’est d’Ucraïna.
No s’han recuperat les dues caixes negres de l’avió sinistrat. Una sí i la tenen els prorussos. L’altra ha desaparegut. Però hi ha una gran pregunta: qui ha estat el criminal que ha abatut l’avió i assassinat 298 persones?
El Govern dels EUA afirma que l’avió va ser derrocat per un míssil terra-aire.
Els especialistes en afers aeris militars no estan d’acord. Diuen que un avió, volant a més 10.000 metres i a uns 1.000 kms. Hora, només pot ser abatut per un míssil aire-aire disparat per un caça.
El russos accepten aquesta com una de las hipòtesis en el seu muntatge explicatiu: el míssil era ucraïnès llançat des de terra o des d’un caça i l’objectiu era l’avió del president Putin. L’avió presidencial i el Boeing de la Malaysian Airlines es van creuar en el mateix punt i en el mateix corredor. Això va succeir prop de Varsòvia en el nivell de vol 330 a una altitud de 10.100 metres. L’avió presidencial hi era a les 16.21 hora local (12.21 gmt) i l’avió de la Malaysia Airlines a les 15.44 (11.44 gmt), han precisat.
L’explicació és bona, però, l’objectiu proposat per a l’atemptat pels russos introdueix uns paràmetres que volen afirmar l’origen ucraïnès en un context apassionant, però, molt perillós: Rússia és atacada pels ucraïnesos!
A part de les imputacions polítiques queda clar:
1. L’atemptat no pot ser la conseqüència d’un error, dats l’avió, el vol i la tecnologia d’avui.
2. L’abatiment del Boeing 777 en el seu vol MH17, en el lloc i hora, requereix uns aparells concrets i molt sofisticats. Segurament ha estat abatut per un míssil aire-aire.
3. El lloc del crim és molt revelador i suggereix culpabilitats.
Resta però respondre a la gran pregunta: Cui prodest?
Jaume González-Agàpito

BRASIL, UN PAÍS EMERGENT?

July 9th, 2014

Els qui hem viscut uns quants anys al Brasil hem conegut un gran país, enorme com un continent, petit com una família.
Juscelino Kubitschek, que vaig tenir la joia de conèixer a Brasília i ser el seu amic l’any 1976, abans de la seva tràgica mort el 22 d’agost d’aquell mateix any a Resende en un accident automobilístic, em deia que el Brasil era com Brasília: ell, el impulsor, l’havia volgut en forma de creu i, en canvi, Lúcio Costa i Oscar Niemeyer l’havien fet en forma d’avió. Brasil és un país amb una gran tradició cristiana d’origen portuguès, però, que ha volgut volar com els USA.
Henry Kissinger, Secretari d’Estat dels Estats Units de Nord-Amèrica, al visitar en el mes de febrer de 1976, Brasília, en una visita apoteòsica, ens va dir que “el Brasil és una potència emergent”.
Era el temps de la dictadura d’Ernesto Beckmann Geisel, quart president del règim militar instaurat el 1964 que intentava una molt lenta i pàl·lida democratització.
Era també el temps en el qual, un antic feixista brasileny molt integrista, Hélder Câmara, s’havia reconvertit, 25 anys abans, i era l’arquebisbe d’Olinda i Recife. Mogut pel seu desig d’una Església que fos signe del Regne de Déu, l’11 de desembre de 1965 a Roma, en la seva conferència Un postconcili a l’altura del Vaticà II, havia dit: “Nosaltres els Excel·lentíssims, tenim la necessitat d’una excel·lentíssima reforma. Prou d’una Església que vol ser servida, que exigeix ser sempre la primera, que no té la humilitat i el realisme d’acceptar la condició de pluralisme religiós, que crida ‘oportú’ i ‘inoportú’, que té el monopoli de la veritat! Prou de bisbes prínceps, que viuen allunyats del poble i fins i tot dels capellans”.
Una pluralitat genètica, ideològica, religiosa i cultural feren del Brasil un país molt original, en el qual hi havia una poderosa classe dominant i una amplíssima multitud en unes condicions econòmiques i culturals molt migrades.
En els darrers vint anys s’ha intentat millorar la situació social del país que els immensos recursos naturals i les bones perspectives econòmiques que ells reportaven fessin realitat la profecia de Henry Kissinger. Però, encara s’està molt lluny de rescatar la gran massa del poble que viu en unes condicions socials més que precàries. Ara, l’Església Catòlica ha despertat molt generalment i intensament a afrontar aquest repte oblidant antigues servituds devers les classes plutòcrates d’una part de la jerarquia en el segle XX. La visita del Papa Francesc i l’actitud de l’episcopat brasileny vers les classes més baixes en són una prova recent.
Però, Brasil encara està molt lluny, no pas únicament de ser “una potència emergent”, sinó de solucionar el seu, cada vegada més evident, conflicte social.
Actualment s’ha optat per una mena de caricatura romana d’oferir al poble “pa i jocs de circ”. Així, sobre tot amb el futbol, es volia recuperar una mena de intensificació de “l’esperit nacional”. També, pot ser, entretenir el poble brasileny amb una èpica futbolística que l’apassiona.
La preparació del Campionat Mundial de Futbol i dels Jocs Olímpics han creat, però, no pocs problemes d’ordre públic. El 1 a 7 del partit d’ahir entre Brasil i Alemanya ha estat la iconització de l’acte definitiu d’una tragèdia nacional: “Brasil no és una potència emergent… ni tan solament en el futbol”.
Jaume González-Agàpito