?>

ERDOGAN: DICTADURA TEOCRÀTICA

April 17th, 2017

1. Un referendum guanyat,no sense polèmica, només pel 51%, ha portat Turquia a ser un altre desengany per als somniadors ‘observadors’ occidentale.
Molts d’aquests ‘creuats’ del laicisme, moderat o immoderat, han pensat, com mantes vegades abans, que un pretès reinstaurador de la democràcia seria l’alliberador d’un pais que podia radicalitzar-se.

2. Erdogan ha estat un cas patològic occasionat per aquesta miopia que preten instaurar la democràcia justificant fins i tot els medis no aptes i que està sempre disposada a perdonar algunes desviacions contradictòries.
És Allàh la justificació última per a un dictador que vol arranjar un pais assumint la total direcció de l’executiu i ser, també, el president de la república?
Les novetats ‘regeneradores’ seran l’estinció de les llibertats cíviques implantades a Turquia al comencament del sigle XX?
La llibertat pública que es respirava al pais, sucumbirà per les preteses exigències de fidelitat a l’Alcorà?

3. Són preguntes que ens venen al cap quan veiem l’itinerari polític d’un pais que vol ser europeu.
També ens preocupen les repercusions internacionals de tot això en un estat, segles enrera, regit per la Sublim Porta i que va preocupar no poc els nostres abanspassats durant més de 500 anys.

Jaume González-Agàpito

45 MORTS I 140 FERITS GREUS DE L’ESGLÉSIA COPTA

April 9th, 2017

1. El que he escrit, aquest matí a les 10, s’ha agreujat amb un altre atemptat contra la catedral patriarcal de sant Marc Alexandria. L’objectiu eren els fidels que celebraven el Diumenge de Rams i el Papa Copte, Tawadros II, que presidia la cerimònia.
El Papa Tawadros II s’ha salvat perquè l’atemptador suïcida ha estat obligat a passar per el control d’entrada, on ha fet estellar els explosius que portava.
El resultat dels dos atemptats és terrible: 45 morts en aquest moment i més de 140 ferits greus.

2. L’any 1975, en un sopar en el Palau Presidencial de Khartum en honor de Anwar el-Sadat, President de la República d’Egipte, en visita oficial d’estat. Jo assistia, amb tot el cos diplomàtic, representant la Santa Seu.
Vaig saludar personalment el president El-Sadat i conservo encara la fotografia. Li vaig preguntar, en anglès, quin era llavors el problema més greu d’Egipte. Em va somriure, estrenyent-me més les mans, i en va respondre: “The Muslim Brothers”. Sis anys després, l’octubre de 1981, ell mateix va morir en un atemptat en una desfilada militar.

3. Els atemptats d’Egipte, davant la pròxima visita del Papa Francesc, té, a més, un missatge molt cruel per als cristians. Ho han manifestat els “musulmans radicals” d’Egipte: no volen res amb els ‘creuats’ i els seus representants.
Crec que els cristians d’occident haurien de manifestar-nos ara clarament al costat dels nostres germans coptes. A Barcelona s’està preparant una vetlla de pregària dels cristians coptes, ortodoxos, catòlics, armenis, anglicans i protestants.

Jaume González-Agàpito

LA IRONIA DE SÓCRATES I CATALUNYA

April 6th, 2017

1. Senyor Carles Puigdemont, és a través d’una emissora àrab que els catalans hem de saber què és el que es proposa preguntar-nos al ‘Referèndum’?
La Pilar Rahola ja li ha dit que no, mitjançant 8 al dia de Josep Cuní. I té raó. A ella i a mi ens va agradar més el que va dir a Harvard. Certes coses s’han de dir a casa, “clar i català” i, només després, s’han de publicitar per montes et colles. La Theologia Solis dels emperadors xinesos no es pot practicar a la Catalunya del 2017!

2. Sé que això no és fàcil i, mantes vegades, no sembla prudent, dada la situació econòmica, social i política en la qual vivim. Els de la Corona de Castella, els de la de Navarra i molts dels de la Corona d’Aragó, no volen sentir ni tan sols parlar del ‘Referèndum’. Eixos catalans que tenen el diner com a déu i aquells que són ciutadans de Catalunya, però, pesi això, se senten més espanyols que no pas catalans, tampoc.

3. Però, en aquestes coordenades, cal aprendre de la ironia de Sòcrates. Aquest gran i misteriós personatge va morir condemnat per ateu i instaurador d’una nova divinitat, l’any 399 a. C. Això va passar en un temps difícil per Atenes. Havia sucumbit sota el poder l’Esparta i es tancava la gran època d’or atenesa. En aquella situació era difícil interpretar la desgràcia del filòsof, denunciat per Méletos, per un crim contra l’estat.

4. La interpretació de la seva mort la va donar Sòcrates mateix, per mà de Plató, en els diàlegs Eutifró, Apologia de Sòcrates, Critó i Fedó. La interpretació s’escriu en una època amplia i tampoc molt fàcil a Atenes i al món hel·lènic.
En aquesta interpretació apareix la ironia socràtica. La ironia socràtica no vol desemmascarar i abatre l’altre. Vol ajudar-lo. Vol fer-lo lliure i accessible a la veritat. L’irònic Sòcrates no aprova el propi estat espiritual i moral. Ell sap com hauria de ser, però, no es fa il·lusions sobre el fet de no ser així, i coneix les dificultats en esdevenir-ho: “car jo estic ben lluny de dir que tu hauries de ser cultivat i de dir que jo no en tingui necessitat” (Alcibiades 1, 124 c). Ell “sap que no sap res”, però no com a escèptic, sinó amb la consciència que cal, per això mateix, indagar tant decididament i amb la fe de que la indagació portarà, un dia, a reals descobriments.

5. Aquesta “docta ignorància” que té una real consciencia del propi valor, però, que porta a la recerca constant fou el triomf del llegat socràtic.
Jo avui pregunto: ¿els independentistes catalans i els unionistes espanyols tenen aquesta “docta ignorància” que és apassionada recerca de la veritat del propi destí? Crec que no.
Uns i altres, ressentits per humiliats i prepotents per un passat, mantes vegades, inventat en ordre a un futur millor, no van a la recerca, en la “docta ignorància”, de la veritat de cada societat en vistes a la llibertat i a un destí espiritual i moral satisfactori.
Cal imitar a Sòcrates i actuar ‘irònicament’, no per condemnar i abatre l’altre, sinó per alliberar per a la recerca constant de la pròpia identitat. Cal parlar poc i escoltar molt. Cal, ‘irònicament’ treballar per fer descobrir la veritat de l’home i del seu destí, ajudats pel ‘daimonion’ que, deia Sòcrates, és quelcom diví.

Jaume González-Agàpito

FRAÇOIS FILLON: UN CATÒLIC ÈTICAMENT FALLIT?

March 3rd, 2017

1. Fill d’un notari i d’una reconeguda historiadora, germà d’un molt bon pianista. De ‘bona’ i acabalada família del tot gaullista. Fillon era la solució centro-dretana per a ser president de la República Francesa. Ho era en uns moments de fracàs de l’últim president socialista, davant l’amenaça de l’ultra/nacionalisme de dreta, en uns moments molts crítics de la ‘grandeur’ francesa i després dels problemes deL sakosysme. A més François Fillon és un catòlic evident i practicant.
Tot plegat podia acontentar a molt diversos sectors dels ciutadans de la Cinquena República Francesa. Després de De Gaulle, Poher, Pompidiou, Poher (segon mandat), Giscard d’Estaing, Mitterand, Chirac, Sarcozy i Hollande, semblava que França tenia en Fillon un altre possible president capaç de portar França pels ‘bons’ camins en una Unió Europea molt traumatitzada i molt complicada en aquesta nova era ‘mundialitzada’ de la humanitat.

2. Però, a François Fillon l’ha traït el plantejament econòmic en la seva família personal.
Uns certs corrents catòlics cerquen, mantes vegades, l’eficàcia dels romano-catòlics en l’assoliment de la influència a la societat a partir d’ocupar els llocs de decisió política-social-econòmica i conduir-los d’acord amb una bona ètica del bé comú. Molt sovint ho fan amb els mètodes i les maneres dels potentats d’aquest món post-capitalista en el qual vivim.
Desgraciadament aquesta ‘ètica’ descuida el postulat de que l’ètica personal ha d’acomodar-se també a unes exigències que també tinguin en compte el “bé comú” de la societat. A més per als cristians hi ha l’exigència primera i fonamental d’ “estimar el proïsme com a ells mateixos”. A més, també, de portar una vida personal d’acord amb els postulats del “Sermó de la Muntanya” que es poden llegir en els capítols 5-7 de l’ “Evangeli segons Mateu”.
Una doble vida: la social “terrenal com la dels pagans” i la personal devota i observant dels preceptes, no poden mai estar, ‘evangèlicament¡’ en contradicció.
Masses catòlics d’una mena de nou pelagianisme pequen personalment i es confessen. Però també infringeixen els preceptes evangèlics en el seu comportament social i no sempre tenen consciència de la seva responsabilitat ètica, moral i cristiana.

3. Jo no soc ningú per judicar François Fillon. Conec una mica la legislació francesa pel que fa a la cooptació dels assessors per part de determinades persones que serveixen la Cinquena República Francesa. Però, em sorprèn que un catòlic evident i practicant no hagi calibrat la seva responsabilitat ètica i moral al col·locar molts membres de la seva família en l’aparell de l’Assemblea Nacional Francesa sense atendre als postulats que exigeix “el bé comú” també per a un cristià/catòlic-romà.
És una llàstima que, en una societat que ens informa, nit i dia, de molt del que passa arreu del món, s’hagi colpit, destapant la seva contradicció ètica personal, una persona que semblava que podia restablir quelcom de ‘grandeur’ a la presidència de la Cinquena República Francesa.

Jaume González-Agàpito

CLÁUSULAS SUELO

February 16th, 2017

1. Aceptado, acomodado, acordado, admitido, ajustado, aprobado, apropiado, arreglado, asentido, auténtico, autorizado, avenido, cierto, concertado, concordado, confirmado, consentido, constitucional, contratado, convenido, correcto, determinado, efectivo, establecido, estatuido, estipulado, flexible, genuino, gestionado, judicial, jurídico, justo, legal, legítimo, lícito, mediado, negociado, nulo, oficial, pactado, permitido, procesal, propio, rato, razonable, refrendado, reglamentario, resuelto, seguro, sensato, tratado, útil, válido, y verdadero. Son palabras que no todas entendían los que pactaban con contrato hipotecario con una entidad bancaria.
Tampoco esas entidades de crédito, después de la sentencia ‘europea’ y de la más reciente del Tribunal Supremo, no siempre parecen percibir y usar correctamente esos términos. Tampoco la administración pública española. Menos todavía algunos ‘políticos’ españoles, pese que no pocos han estudiado ciencias jurídicas.
2. Las “Clausulas Suelo” son nulas. ‘Ergo’ no existen. Retrasar la aplicación de la sentencia ‘europea’, ratificada por el Tribunal Supremo puede ser interesante para los intereses de los bancos, pero son un camino equivocado para los que pidieron las hipotecas con “Clausulas Suelo”, para las entidades que así las concedieron a sus clientes poco informados, para la administración pública española y para los partidos políticos.
Retrasar a los damnificados por las Clausulas Suelo la obtención íntegra de la parte basada en unas clausulas nulas, puede ser beneficioso a los otorgadores del producto monetario de la hipoteca, pero “a longe” no es precisamente algo muy bueno para el buen nombre de las entidades bancarias que la retrasan.
Judicializar la mayoría de los procedimientos del retorno del producto basado en las Cláusulas Suelo no es bueno, ni para los afectados, ni para el gobierno, ni para los bancos y, sobre todo, para el “Poder Judicial”.
3. Este asunto, según como sea conducido, puede ser una gran ocasión de ‘business’ para los gestores de diversas ‘especialidades’ que pueden ayudar o retrasar la devolución del producto debido a las nulas Clausulas Suelo. Pero, ciertamente, cuando antes se ‘arregle’ el asunto mejor para todos. No es muy bonito ver a España sumida en una multiforme batalla judicial sobre unas Clausulas Suelo nulas y que en nada ayudan a confiar en un estado en el cual las entidades bancarias se han dedicado presuntamente a ‘confundir’ a sus clientes.
Jaume González-Agàpito
Doctor en Derecho

BARCELONA SUPERCOMPUTING CENTER

February 14th, 2017

Ahir, 13 de febrer a les 12 del migdia, 10 persones, d’ambients socialment i acadèmicament ben diversificats i el Sr. Cònsul dels USA a Barcelona, fórem convidades a visitar el “Barcelona Supercomputing Center / Centre Nacional de Supercomputació” de la Universitat Politècnica de Catalunya. Els amfitrions fórem els màxims responsables del centre: Mateo Valero, el director, Josep Maria Martorell, director-adjunt, i Jesús Labarta.
Des del mig dia fins a les 13,15 h. el Dr. Valero i el Dr. Martorell ens van explicar què es feia i com es treballava a aquella casa, quins contactes i aliances tenien, quins reptes s’havien proposat, quins bons resultats s’havien aconseguit i quina nova perspectiva el Barcelona Supercomputing Center plantejava, en l’immediat futur, a les diverses activitats que ocupaven els 10 convidats. Tot seguit vam visitar el curiós i immens ‘ordinador’ instal·lat en l’antiga capella d’un convent de religioses amb gran respecte per conservar l’estructura arquitectònica del local i amb un fons musical de cant gregorià. Un dinar, fins a les 16,30, en un restaurant pròxim va ser l’ocasió per a un diàleg molt interessant i aprofundit.
Tot plegat ens ha plantejat., a molts dels 10 convidats, una sèrie d’interrogants, davant d’un nou estadi de la humanitat , que aquell centre ens fa veure, sospitar i entrellucar. El poder endevinar què pot aportar aquell poderós “Supercomputing Center” ara mateix i molt més en els anys pròxims, ens planteja també als que ens hem dedicat a les humanitats, a la filosofia, al dret i a la teologia un nou panorama en la recerca, en el tractament de les dades i en el poder trobar noves respostes a no pocs problemes que, abans, ens semblaven in-assumibles per la limitació del nostre instrumental d’investigació.
Crec que en el nostre treball individual i personal, però també en el nostre treball acadèmic, social i solidari hem d’acabar d’entendre que ja hem començat a viure en una nova època de la humanitat. Més del que fou la impremta a finals del segle XV i començaments del segle XVI, és ara el ‘cumputing’ de finals del segle XX i començaments del segle XXI. Però, no és únicament un nou canvi d’instrumental i de capacitat d’investigació i de comunicació, és un veritable canvi dels paràmetres mentals dels homes i de les dones del segle XXI.
El que la ‘civilització’ occidental i altres ‘civilitzacions’ d’altres èpoques i paràmetres geogràfics ens han aportat i transmès amb uns mitjans que quasi tots coneixem i apreciem, necessita ara entrar en aquesta nova època de la humanitat, en la qual la recerca, la investigació, la documentació, l’examen, la crítica, l’experimentació, l’assaig, la prova, la comparació i la selecció es poden fer a un “supercomputing center” que tenim quasi al costat de casa.
Jaume González-Agàpito

EL GOVERN ‘VIRTUAL’ DE PODEMOS: UN GABINET A L’OMBRA

January 29th, 2017

1. Avui, a “El Objetivo” de La Sexta, Pablo Iglesias ha afirmat la necessitat de formar, a Podemos, “un gabinet a l’ombra”, amb ‘ministres’ i tot, que representés, a la oposició, la contraposició del govern constituït a l’estat.
Ahir, a La Sexta Noche, Iñigo Errejón, va afirmar que la disintonia entre el seu grup i el de Pablo Iglesias eren formalment dos documents sobre l’enfoc i l’organització de Podemos. Avui Pablo Iglesias ha confirmat la no sintonia de cara al congrés de la setmana que ve sobre aquests dos documents.

2. Pablo Iglesias i Iñigo Errejón, a part d’altres grups de Podemos, representen dues sensibilitats polítiques i dos models d’organització del partit.
Ja a les sessions per votar la candidatura de Pedro Sánchez a la presidència del govern de l’estat, vam poder percebre en Iñigo Errejón certs gestos de contrarietat mentre parlava Pablo Iglesias amb virulència contra el candidat del PSOE.
Actualment és ja pública la disparitat entre el primer i el segon de Podemos. Les dues entrevistes d’ahir i d’avui, que acabem de citar, en són la prova. El pròxim congrés de Vistalegre II serà el camp on s’haurà de discernir cap a on ha d’anar Podemos.

3. En un moment en el qual el PSOE està intentant la seva ‘resurrecció’, afermar el seu paper a l’estat, la seva acció política de cara a les masses i la seva acció al Congrés de Diputats, les ‘vacil·lacions’ de Podemos no contribueixen pas a una afirmació i a una coordinació de les esquerres a Espanya. Tot plegat també agreujat per la mancança en el mateix sentit dels altres partits d’esquerra.

4. Passar d’un assemblearisme ‘ciutadà’, d’una acció forta i potent al carrer, d’una participació de la “gent d’a peu” a la política i de nombroses iniciatives en defensa dels més febles de la societat al treball polític en el Congrés dels Diputats, en el Senat, en les administracions públiques i en la formació de quadres de la gent del poble, no és una tasca fàcil i breu. És una tasca que ara està afrontant Podemos.
Saber com s’ha de viure la social-democràcia a l’Espanya de l’any 2017 és una tasca no pas fàcil tampoc per al PSOE i per al PSC.
Respondre a les urgències de la societat del segle XXI, en un moment cabdal de la humanitat en la que s’està canviant d’època, superant les accions i les contradiccions del ‘capitalisme’ històric i els paranys d’una hisenda i una economia no pas unànimes i ‘simfòniques’ en la globalització actual, és un gran repte per als partits de centre i de dreta.

5. Tots els partits tenen davant la gran contradicció dels innombrables casos de corrupció, la greu situació econòmica de la joventut, el desemparament de molts vells, malalts i de molta gent pobre i la desaparició, cada vegada més preocupant, de la “classe mitja”.
Tots els partits temen el gran descrèdit dels professionals de la política davant de la gent del poble.
En una època sense quasi cap utopia, sense cap ‘mite’ que mogui el cor del poble senzill i amb una certa penúria econòmica en un tant per cent molt alt del ciutadans, els partits polítics no sempre saben vendre el que volen o el que desitgen.

Jaume González-Agàpito

JUAN LUIS CEBRIÁN PASA AVUI PER “ÉVOLE VS.”

December 11th, 2016

1. Les dretes i les esquerres de les Espanyes que són grups, mantes vegades, sense nord i sense sentit ideològic i teòric, avui diumenge, per la Sexta a 2/4 de 10, tindran ocasió de veure com dos castells ‘inexpugnables’, A3Media i Prisa, s’expliquen, s’impliquen, es defensen i s’ignoren.
L’entrevista feta per Jordi Évole serà una bona festa per a la classe política i per al “Tercer Poder”, és a dir, per això que designem com a periodistes. Classe omniscient que avui informa poc, quasi sempre a base de pre-fabricats d’agència, i opina molt, quasi sempre al servei dels “interessos constituïts”.
Serà també una bona ocasió, per als ciutadans d’a peu com jo, de constatar com els interessos econòmics i les seves implicacions polítiques i mediàtiques, es presenten, es justifiquen i, pot ser, es canonitzen ‘ecumènicament’ en una Espanya, pobre en idees i molt rica en tinglados productius.
2. En una societat en la qual quasi tot es pot comprar i es pot vendre, serà curiós veure com dos grans “formadors de la opinió pública” s’expliquen, es combaten, es justifiquen i, pot ser, es perdonen les comunes mancances. Serà interessant per al ciutadà comú, mediatitzat per la mundialització del consum standard, la presentació crítica de dos grans grups de la informació/deformació pública que, en teoria, informen i entretenen.
3. L’exili avui de la Filosofia, no pas únicament de les institucions universitàries, sinó també del món de la política i de les relacions econòmiques i socials, farà que ens interessi saber com els “gestors de la opinió pública” es presenten, s’expliquen i es justifiquen.
Sòcrates, que va morir ara fa 2415 anys, executat amb la cicuta, perquè era ‘ateu’ i un perill per a la societat atenenca, ara seria un cas tan ridícul i sense cap ‘ganxo’ per aquesta societat que quasi no creu en res i que, a més, és ‘teista’: únicament adora allò que Jesús el Crist anomenava ‘mamonà’, es a dir el diner.
4. El Papa Francesc, avui, s’ha reunit a Roma amb dotzenes d’alcaldes de grans ciutats per parlar dels grans reptes socials i dels problemes de la immigració. Hi ha anat també l’alcaldessa de Barcelona. Però, això, curiosament, ha interessat molt poc als grans poders de la informació espanyols i catalans. No gaire més als detentors de la representació de la sobirania del poble, que anomenem com a ‘polítics’.
També aquesta Església Catòlica nostrada, teòricament tan preocupada per no sé quantes “qüestions socials”, ha romàs molt silenciosa al respecte.
5. És l’hora per preguntar, com si fóssim jesuïtes de la vella escola: A part de tanta preocupació pel diner, pel poder, per la informació, per l’estatus, per la imatge social, nostra personal i de les institucions de les quals formem part, a quantes persones humanes en concret ajudem i ajuden les nostres institucions i els nostres tinglados?
No sé si avui, aquesta nit, Jordi Évole i Juan Luis Cebrián tindran temps, capacitat i coratge per parlar d’aquests temes que preocupen als humans sense prebendes, o es limitaran a parlar només de ‘mamoná’ i de tots els seus servidors.
Jaume González-Agàpito

PUIGDEMONT: “FIDES SINE OPERIBUS MORTUA EST”

September 28th, 2016

1. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya avui, en el seu discurs al Parlament de Catalunya, ha citat l’Epìstola Iacobi del Nou Testament, en la seva versió ‘vulgata’ i en el seu verset 2, 26b: “fides sine operibus mortua est”, segons un text paleogràfic insert en un mur de la seu presidencial de Plaça de Sant Jaume.

2. La ‘fides’, entesa com a “element de justificació”, inici de salvació i gracia de regnat (i que em perdonin els teòlegs de qualsevol confessió cristiana si em permeto un ús analògic, irònic i in-transcendent de la terminologia soteriològica) que avui té Catalunya, quasi en la mitat dels seus homes i dones, avui és evident.
Ho demostra avui també “el problema catalán” que ara mateix encara és l’”eschandalon” que fa, al Congrés dels Diputats d’Espanya, que els de centre-dreta i els de centre-esquerra, en totes les seves varietats i variacions, no trobin el bosó de Higgs que expliqui i possibiliti, en aquell “Gran Colisionador de Hadrons (LHC)” que ha diferència del suís és d’una lentitud capaç d’impacientar a qualsevol pacient seguidor, per explicar i assolir una solució vàlida “hic et nunc” per a l’Estat espanyol.

3. Les “opera”, en llatí plural d’”opus”, a Catalunya hi són. La seva enumeració i la seva entitat no és pas tasca nostra fer-la, l’ha fet, breument però apologètica, el Molt Honorable dissertador.
Si són mortes o no ho diran demà els parlamentaris catalans en la seva votació.

4. Avui, però, Puigdemont ha demanat, realment, la seva vera i pròpia re-validació.
La seva revalidació comporta, Puigdemont ho ha declarat explícitament, la independència de Catalunya en els pròxims 9 mesos.
Independència que comportarà inexorablement o un referèndum o un referèndum. Sense cap altra sortida.
Referèndum que, ha dit Puigdemont, serà sempre d’acord amb la llei: o pactat, d’acord amb la llei espanyola, o no pactat, d’acord amb la llei catalana.
Això pressuposa l’aprovació dels pressupostos. Sinó hi hauran noves eleccions.

5. Tot plegat presenta un futur no fàcil que portarà a una sèrie de situacions que, ab ovo, són difícils de profetitzar en totes les seves conseqüències.
1. Conseqüències que, a Catalunya, tenen dues versions diverses: la radical de la CUP o la gradual (hisenda, seguretat social i llei transaccional) dels altres independentistes.
2. Conseqüències que, sempre a Catalunya, requeriran la clara afirmació o el refús explícit de la independència.
3. Conseqüències que a l’Estat espanyol tindran el refús de tots els partits ‘unionistes’.
4. Conseqüències, que a l’Estat espanyol comportaran: a. Al PSOE i els seus “partits regionals” no poques incerteses i conflictes; b. A Podemos pas a unes noves, però, diverses solucions; c. A Ciutadans un refús ja anunciat; d. Al Partit Nacionalista Basc el respecte, però, no el seguiment a Bascònia i a Madrid; e. Al PP el que ja he dir al número 3.

6. Comença, doncs, a Catalunya un temps de 9 mesos, no pas fàcil, per a molts afers, persones jurídiques, institucions, empreses i per a les persones físiques. Però que tampoc no serà fàcil per a les ideologies, els partits polítics, les institucions acadèmiques i culturals i molts altres grups que ara no puc enumerar.

Jaume González-Agàpito

LA SOBIRANIA RESIDEIX EN EL POBLE

September 2nd, 2016

1. La Constitució Espanyola, en el seu article 1, 2 diu: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”.
1. “Poble espanyol” és un terme clar i conclusiu.
2. Ell és el sobirà. Ell fa néixer la idea de ‘nació’ o de ‘nacions’.
3. Ell “es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret” (Cons. Esp., article 1, 1).
4. D’ell emanen els poders de l’Estat.
2. Òrgans de l’Estat
1. “1. El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis. […] 3. La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l’article 65.2”. (Const. Esp. article 56 1). El Rei, doncs, no és el sobirà.
2. “1. Les Corts Generals representen el poble espanyol i són formades pel Congrés dels Diputats i el Senat. 2. Les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa de l’Estat, n’aproven els pressupostos, controlen l’acció del Govern i tenen les altres competències que els atribueixi la Constitució. 3. Les Corts Generals són inviolables”. (Const. Esp., article 66).
3. El parlament (Les Corts Generals) és el dipositari i el representant de la sobirania del poble. Ell, però, no és el sobirà.
4. “El Govern dirigeix la política interior i l’exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d’acord amb la Constitució i amb les lleis” (Const. Esp. article 97).
5. “El Govern respon solidàriament de la seva gestió política davant el Congrés dels Diputats” (Const. Esp. article 108).
6. El Govern (amb altres òrgans de l’Administració pública) és el poder executiu. No el legislatiu ni el judicial. El està sotmès al control del parlament. Evidentment no és sobirà.
7. “1. La justícia emana del poble i és administrada en nom del rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei. […] 4. Els jutjats i els tribunals no exerciran funcions altres que les que assenyala l’apartat anterior i les que els siguin atribuïdes expressament per la llei en garantia de qualsevol dret. […] (Const Esp. article 117. És el poder judicial que emana de la sobirania del poble.
3. “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política. […]” (Const. Esp. article 6).
1. Els partits polítics[…] concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular.
2. Expressen el pluralisme polític,
3. Són instrument fonamental per a la participació política.
4. Ells mai han d’impedir, ni la formació i la manifestació de la voluntat popular, ni el pluralisme polític.
5. Han de ser instrument fonamental per a participació política.
4. Davant de la situació política de l’Estat espanyol i del que aquests dies hem contemplat en el parlament espanyol cal, sens dubte, recordar i afirmar que:
1. Només “el poble espanyol” és el sobirà. Ell fa néixer la idea de ‘nació’ o de ‘nacions’.
2. Ell “es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret” (Cons. Esp., article 1).
3. Del poble emanen els poders de l’Estat.
4. Cap òrgan de l’Estat és sobirà: ni el Rei, ni les Corts Generals (el parlament és el dipositari i el representant de la sobirania del poble, ell, però, no és el sobirà), ni, evidentment, el Govern, ni l’organització de la justícia, son sobirans.
5. Els partits polítics avui no expressen satisfactòriament el pluralisme polític, ni concorren eficaçment a la formació i a la manifestació de la voluntat popular, ni són instrument fonamental per a la participació política.
5. En conclusió:
1. Cal que el “poble sobirà” que contempla i afirma la Constitució Espanyola avui afirmi, re-situi i emplaci correctament la seva sobirania.
2. Cal que no permeti que cap òrgan de l’Estat, que no és sobirà, l’arrabassi.
3. Cal que repensi els partits polítics i llur acció avui en l’Estat.
4. Cal que exigeixi als partits o als organismes que els reemplacin que siguin la manifestació de la voluntat popular i un instrument fonamental de la participació ciutadana.

Jaume González-Agàpito