?>

BARCELONA SUPERCOMPUTING CENTER

February 14th, 2017

Ahir, 13 de febrer a les 12 del migdia, 10 persones, d’ambients socialment i acadèmicament ben diversificats i el Sr. Cònsul dels USA a Barcelona, fórem convidades a visitar el “Barcelona Supercomputing Center / Centre Nacional de Supercomputació” de la Universitat Politècnica de Catalunya. Els amfitrions fórem els màxims responsables del centre: Mateo Valero, el director, Josep Maria Martorell, director-adjunt, i Jesús Labarta.
Des del mig dia fins a les 13,15 h. el Dr. Valero i el Dr. Martorell ens van explicar què es feia i com es treballava a aquella casa, quins contactes i aliances tenien, quins reptes s’havien proposat, quins bons resultats s’havien aconseguit i quina nova perspectiva el Barcelona Supercomputing Center plantejava, en l’immediat futur, a les diverses activitats que ocupaven els 10 convidats. Tot seguit vam visitar el curiós i immens ‘ordinador’ instal·lat en l’antiga capella d’un convent de religioses amb gran respecte per conservar l’estructura arquitectònica del local i amb un fons musical de cant gregorià. Un dinar, fins a les 16,30, en un restaurant pròxim va ser l’ocasió per a un diàleg molt interessant i aprofundit.
Tot plegat ens ha plantejat., a molts dels 10 convidats, una sèrie d’interrogants, davant d’un nou estadi de la humanitat , que aquell centre ens fa veure, sospitar i entrellucar. El poder endevinar què pot aportar aquell poderós “Supercomputing Center” ara mateix i molt més en els anys pròxims, ens planteja també als que ens hem dedicat a les humanitats, a la filosofia, al dret i a la teologia un nou panorama en la recerca, en el tractament de les dades i en el poder trobar noves respostes a no pocs problemes que, abans, ens semblaven in-assumibles per la limitació del nostre instrumental d’investigació.
Crec que en el nostre treball individual i personal, però també en el nostre treball acadèmic, social i solidari hem d’acabar d’entendre que ja hem començat a viure en una nova època de la humanitat. Més del que fou la impremta a finals del segle XV i començaments del segle XVI, és ara el ‘cumputing’ de finals del segle XX i començaments del segle XXI. Però, no és únicament un nou canvi d’instrumental i de capacitat d’investigació i de comunicació, és un veritable canvi dels paràmetres mentals dels homes i de les dones del segle XXI.
El que la ‘civilització’ occidental i altres ‘civilitzacions’ d’altres èpoques i paràmetres geogràfics ens han aportat i transmès amb uns mitjans que quasi tots coneixem i apreciem, necessita ara entrar en aquesta nova època de la humanitat, en la qual la recerca, la investigació, la documentació, l’examen, la crítica, l’experimentació, l’assaig, la prova, la comparació i la selecció es poden fer a un “supercomputing center” que tenim quasi al costat de casa.
Jaume González-Agàpito

LA CROADA DELS NENS DE L’ANY 1212

August 22nd, 2016

1. Sorprèn avui el cas de dos “nens sants” que, un a França i un altre a Alemanya, intentaren dur a terme una croada de nens i adolescents per conquerir Terra Santa, els dos al mateix any 1212 i de manera independent un de l’altre.
El primer, després del fracàs que no es van obrir les aigües del Mar Mediterrani a Cannes, va acabar ‘desaparegut’. El segon després del mateix fracàs a Gènova, va acabar penjat pels pares dels milers de nens que havia entusiasmat perquè es ‘creuessin’.
2. Avui necessitem d’una croada fantàstica i utòpica com aquestes dues de fa 814 anys?
Necessitem d’alguna cosa que sigui capaç d’entusiasmar als nostres adolescents amb vista a recuperar els Sants Llocs del cristianisme?
La nostra Europa enterbolida, com llavors, pels “nacionalismes – estatals o regionals – exagerats” i per la impossibilitat de la unitat europea, avui a la Unió Europea, llavors en el Sacre Romà Imperi, necessita d’un gran mite que mobilitzi les més joves generacions amb vista a retrobar el naixement del cristianisme en el seu lloc referencial
3. Aquests joves que adoren els seus ídols futbolístics, musicals o motoritzats i els seus similars en altres ordres, necessiten que tota la seva existència sigui condicionada per un gran ideal: el de la restauració del mite cristià en les seves exigències radicals dels seus orígens.
Llavors van ser entre 14.000 o 60.000 segons els sempre dispars i disparatats historiats. Avui, gràcies a la globalització i a la comunicació immediata són, els candidats, uns quants milions.
4. La noblesa ha desaparegut avui, en tots els seus sentits, de la realitat del món concret de l’adolescència.
També els herois patriòtics, els màrtirs de la veritat i els cavallers errants ja no són, per a aquestes generacions “in fieri”, res tangible ni útil.
El capitalisme en totes les seves formes, liberal, liberalitzadora i d’enginyeria econòmica han destruït completament l’ideal ‘burgès’.
L’ideal revolucionari que van proposar Marx i Engels en el “Manifest del Partit Comunista” de l’any 1848 i que van desenvolupar, en el comunisme real Lenin, Trozky i Stalin i que condimentaren Mao i Fidel Castro, a més d’altres líders comunistes a Àsia i en alguns països llatinoamericans, avui és només gairebé res en l’atenció d’algun intel·lectual i la utopia gairebé inabastable d’alguns que ‘poden’ a Grècia i a Espanya.
La Maçoneria, regular i irregular és, com la Lògia Añaza de Tenerife: una cosa curiosa, entretinguda i gairebé irrealitzable per a les generacions adolescents.
L’esport és una altra vegada el “panem et circenses” que ofereixen els poders constituïts en els estats, en la societat i en les xarxes econòmiques. Però per als molt joves són només o el que realment els ‘dis-trau’ dels seus problemes reals o el que els fa somiar: però són també una veritable contradicció des de les exigències socials i personals que comencen a entreveure els adolescents.
Les confessions cristianes apareixen als joveníssims com la gran contradicció entre el que és predicat i el que realment és ofert.
Només la música vendible i arrossegadora és avui una cosa que juntament amb les drogues i els mòbils poden alienar als nens i als adolescents en una realitat ‘virtual’ que els alliberi de la realitat ‘real’.
5. El miracle d’una croada infantil i adolescent per alliberar l’occident de totes les seves contradiccions apareix com una cosa realment alliberadora d’una societat sense ordre, sense sentit, sense pensament i sense transcendència?
Però la gran pregunta és: Podrà el món mundial de 2016 arrossegar els milions de nens i adolescents que estan buscant el sentit de la seva existència cap a alguna cosa realment transcendent?
Sé que això pot ser tan utòpic, miraculós i fracassat com la croada dels nens de l’any 1212?
Però, seria realment alguna cosa també miraculosa que es donés donats i coneguts els seus propòsits utòpics.
Potser en l’any 2016 ens hem d’acontentar en que els nostres nens i adolescents no siguin miraculosos ni sants: potser ja els hem vacunat perquè siguin ‘realistes’, és a dir perquè morin en la realitat de la seva falta de transcendència.

Jaume González-Agàpito

A FLAGELLO TERRAE MUTUS, LIBERA NOS, DOMINE

April 22nd, 2016

1. Això cantaven els capellans quan encara resaven les Lletanies dels Sants, a les Témpores i a les regotives lligades a les quatre estacions de l´any i a les necessitats climatològiques de l’agricultura i de la ramaderia.
Les Témpores van néixer a Roma i es van difondre a altres llocs gràcies a la imposició, quasi manu militari, dels llibres litúrgics romans. En un primer moment se celebraven durant les estacions de tardor, d´hivern i d´estiu, concretament en els mesos de setembre, desembre i juny. Però, aviat, s´afegí a aquestes tres Témpores, la celebració corresponent a l´estació de la primavera, que coincidia amb el temps de Quaresma.
Com que el temps de Quaresma, regit pel calendari pasqual, col·locava les Témpores en dates molt variables entre els mesos d’abril i de maig, el seny popular feu de la festa de Sant Marc (25 d’abril) i dels tres dies anteriors a l’Ascensió (festa celebrada en la quarantena de la solemnitat de la Pasqua) un ritual que coincidia més amb els ritmes agrícoles. Es feien tres processons de rogatives per a la protecció i preservació dels sembrats. Es pregava al sant evangelista protector contra les llagostes. Sembla que aquesta rogativa fou proposada per Gregori el Magne, l’any 590, contra una plaga de llagostes i d’altres alimanyes. Eren anomenades les Lletanies Majors de Sant Marc.
En un clima de dejuni i de penitencia es reunia antigament la comunitat cristiana per donar gràcies a Déu per les collites i els fruits de la terra i per invocar la seva benedicció sobre el treball humà i la seva protecció contra les adversitats.
A Catalunya hi havia a les esglésies parroquials, especialment rurals, el ‘communidor’, hi han encara exemples a Santa Maria de Porqueres, Sant Esteve de la Doma a La Garriga, Santa Agnès de Malanyanes, etc. Era un espai cobert, normalment quadrat, amb obertures als quatre punts cardinals, on el rector, amb la Veracreu a les mans, comminava les tempestats.
Les Lletanies dels Sants també es cantaven i es canten a la celebració de la Nit de Pasqua, del Baptisme, de la Confirmació, de els Ordres Sagrats, dels vots monàstics o religiosos, de la benedicció dels abats i abadesses i a l’hora de la mort.
2. En les Lletanies dels Sants en la seva versió pre-conciliar es deia: A flagello terraemus, libera nos Domine.
El racionalisme, d’arrel francesa, que impregnà la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, es va suprimir aquesta invocació anti-sísmica.
Avui, a l’Equador, amb més de 500 morts i més de 4.000 ferits, fruit de les repetides escomeses d’un terratrèmol repetitiu, sembla que aquella supressió, de fa més 50 anys, fou inoportuna.
Els equatorians, com els europeus romans i pagans, com els europeus cristians regits pel Papa Gregori I, com els homes i dones dels 14 segles posteriors, no saben que dir, ni a qui acudir ‘racionalment’ per defugir el flagellus terrae motus. Saben quines són les causes ‘geològiques’, però no saben quan, a on i quina intensitat real tindran els terratrèmols que els amenacen.
3. Això es pot oblidar, en la pregunta filosòfica més punyent sobre la seva causalitat primària i secundària, en un món ‘divertit’ d’una societat constreta en els seus propis problemes socials, polítics, econòmics i vivencials.
Però, resta en la dona i l’home d’avui un gran interrogant sobre l’origen, el sentit i la incidència del “mal natural”.
Es pot ser ateu i dir que, com que som fruit d’una probabilitat cega, estem en mans d’un destí cec i sense sentit.
Es pot ser ‘filòsof’ i es pot acceptar una visió causal de l’univers per arribar a la Causa Primera que no sempre es pot abastar i conèixer: “Causa causarum miserere mei!”, va dir Cícero abans de morir. O negar la causalitat originària en l’univers tot això com feu Lucreci en el seu De rerum natura.
Es pot ser ‘teodiceu’ i muntar una mena de Deus ex machina que crea i després vetlla o no vetlla per un univers que no sempre es previsible en els seus moviments.
Es pot ser ‘teòleg’ i es pot a antropomorfitzar tant a Déu que, realment, sigui difícilment comprensible en la seva creació, la seva pre-ciència, la seva predestinació i la seva providència. O per les cinc vies que a la Summa proposa Tomàs d’Aquino ‘provar’ la seva realitat i la seva acció en l’univers.
Es pot ser ‘apofàtic’ i afirmar que podem afirmar el que no és Déu i, com ensenya Pau en la seva Epístola als romans, escatir, mitjançant el mateix coneixement natural les espurnes per al coneixement de Déu i, amb la fe, com diu en l’Epístola als colossencs, assolir la seva icona en Jesús el Crist.
4. A l’Equador sofreixen el terratrèmol i l’home i la dona d’occident pateixen i tenen, pot ser, compassió. Però, es fan alguna pregunta més que intenti, a més de pregar A flagello terae matus, libera nos Domine, explicar què significa ell o ella en un univers que no acaba de entendre en la seva causalitat activa i passiva? O, com els romans en te prou amb tenir panem et circenses i el futbol és ja el seu opi religiós que l’allibera d’altres preocupacions més transcendents?
Jaume González-Agàpito

CÈL.LULES ESTAMINALS ADULTES

November 9th, 2011

Avui s’inicia, al Vaticà, un congrés internacional sobre l’ús de cèl·lules estaminals adultes en medicina, sota el títol Adult Stem Cells: Science and the future of Man and Culture. El congrés durarà tres dies. Ha estat organitzat pel Pontifici Consell de la Cultura i la fundació nord-americana Stem for Life. Es vol, en ell, potenciar la investigació i donar a conèixer al gran públic les teràpies que utilitzen cèl·lules estaminals adultes. Hi participaran 350 experts científics, religiosos, polítics, educadors i representants de la indústria del sector.

Ahir, dia 8 de novembre, el congrés va ser presentat en una roda de premsa en la qual van intervenir el cardenal Gianfranco Ravasi, president del Pontifici Consell de la Cultura, el Rvd. Tomasz Trafny, responsable del Departament Científic; Tommy G. Thompson, antic secretari d’Estat nord-americà per a la Salut i els Serveis Humans i la doctora Robin Smith, presidenta de la Stem for Life Foundation i administradora delegada de la companyia NeoStem, de la qual depèn la fundació.

Hi ha dos tipus primaris de cèl·lules estaminals: embrionàries i adultes. Quan una cèl·lula estaminal es divideix, cada nova cèl·lula pot continuar essent una estaminal o desenvolupar-se convertinda en un altre tipus de cèl·lula amb una funció especialitzada, com una cèl·lula muscular o cerebral. Es troben, per exemple, en la medul·la òssia, el torrent sanguini, el fetge, etc. Això ofereix una font renovable per al reemplaçament de cèl·lules i de teixits per a tractar nombroses malalties. La utilització de cèl·lules adultes “evita el dilema ètic que planteja l’ús de estaminals procedents d’embrions”, segons va explicar la doctora Smith. “La investigació i les teràpies que utilitzen cèl·lules estaminals adultes – va afirmar – ens permeten avançar en el coneixement científic i, alhora, protegir cada estadi de l’existència”. La doctora Smith ha assenyalat que al món hi ha actualment 12,7 milions de persones que pateixen càncer, 346 milions de diabètics i 583 milions d’afectats per malalties autoimmunes. Les noves teràpies amb estaminals adultes suposen una esperança de millora o curació. Han estat ja utilitzades amb èxit en casos d’esclerosi múltiple i leucèmia, i “en un futur no gaire llunyà, podrem utilitzar-les per reconstruir teixits danyats i reparar òrgans com el cor”

Per la seva banda, el Rvd. Tomasz Trafny va assegurar que la conferència es proposa tant difondre els èxits de la ciència mèdica, com reflexionar-hi des de la perspectiva de les ciències humanes. “Desitgem plantejar algunes preguntes importants i de vegades provocadores: per exemple, si el jurament d’Hipòcrates s’hauria d’estendre a totes les ciències de la vida, ja que avui en dia la capacitat d’intervenir en totes les fases de la vida de l’home la tenen no només els metges, sinó també els científics de laboratori “.

Però, crec que és l’organització del congrés per part també del Pontifici Consell de la Cultura, del qual és president el cardenal Gianfranco Ravasi, alguna cosa a tenir en compte. Aquest purpurat, home que hem tingut ocasió de conèixer i escoltar, representa, en l’actual staff del Vaticà, aquella atenció als problemes del món que ens envolta que molts desitgem afrontar, analitzar i jutjar i que, a ell, el distingeix de manera notable en l’entorn en què es mou i treballa. Ravasi, el 5 de desembre de 2010, criticava, en “Il Sole 24 Ore”, la “vulgaritat de qui pensa que” cristià ‘sigui sinònim de cretí'”. En una actitud clarament contrària a aquest patètic aforisme, hi ha el fet que el Pontifici Consell de la Cultura abordi, en un congrés, el problema de les cèl·lules estaminals adultes i de les teràpies amb elles relacionades, des de diferents perspectives. Tema tractat fins ara, a la Santa Seu, només en àmbits científics i de teologia moral.

També ens agradaria que l’Església a Catalunya i els seus organismes oferíssin actes semblants d’informació sobre un tema de tan gran actualitat en el món terapèuctic, a més de les acostumades declaracions de caire ètic i moral.

Jaume González-Agàpito