?>

L’ABÚS SEXUAL DE MENORS

November 27th, 2018

1. Recentment s’ha registrat un augment significatiu en els casos d’abús sexual a menors. No obstant això, encara avui, el nombre de casos en què les víctimes no informen és molt gran: molts nens tenen por d’explicar a algú l’abús que han patit.

2. A més el procediment legal per validar l’episodi és difícil. Sense la identificació del problema, el control immediat de l’abús i l’ajuda professional, els efectes emocionals i psicològics per al nen poden ser, a la llarga, devastadors.
L’abús sexual als nens pot ocórrer dins de l’àmbit familiar per part d’un pare/mare, padrastre/madastra, germà/na, o qualsevol altre familiar. Pot ocórrer fora d’ell, com per exemple, per un amic, veí, persona que tingui cura del nen, mestre o per una persona estranya. L’abús sexual per part de clergues, que actualment apareix als media, i que ha colpit no poc a molta gent, també cal tenir-lo present.

3. Quan això passa al nen o a la nena, un i l’altra desenvoluparà una varietat de sentiments i de pensaments nocius que li produiran incomoditat i tot un seguit de conflictes íntims i personals.
Cap nen, o cap nena, està prou equipat/da per enfrontar-se i gestionar l’estimulació sexual repetida. Un petit de 2-3 anys, no pot saber que aquella activitat sexual és incorrecta, però, pot desenvolupar problemes que són el resultat de la seva inhabilitat per fer front a la contra-estimació.

4. Un nen que està sent víctima d’un abús sexual prolongat desenvolupa una mena d’amor propi sota sentiments d’inutilitat i una percepció anormal sobre la sexualitat. El nen pot aïllar-se i tornar-se desconfiat dels adults i patir el risc del suïcidi.
Alguns nens dels quals s’ha abusat sexualment, tenen dificultat per relacionant-se amb altres persones: hi ha la por de fer-ho només en termes sexuals. Molts d’aquests nens, malauradament, esdevenen, més tard, abusadors d’altres nens, prostituts/es, o desenvolupen altres problemes ben seriosos quan arriben a l’edat adulta.

5. Sovint, l’abús sexual amb els nens no deixa empremtes físiques, o només deixa petits danys, generalment en l’àrea anal o genital, que només un metge pot detectar.
Les conductes freqüentment observades en nens abusats sexualment inclouen:
1. Interès poc comú, desinterès o rebuig de tot allò que és de natura sexual.
2. Problemes amb el son, malsons.
3. Aïllament d’amics i de familiars; inclinació a la depressió.
4. Una conducta que vol ser seductora
5. Manifestacions verbals sobre que el seu cos és brut o ha estat danyat, o por de que pugui tenir una cosa dolenta en l’àrea genital.
6. Refusar d’assistir a l’escola.
7. Actes delictius.
8. Secretivitat.
9. Expressió d’alguns aspectes de l’activitat sexual davant dibuixos, fotografies, films, vídeos, jocs o fantasies.
10. Una agressivitat poc comuna.
11. Una conducta suïcida.
12. Altres canvis un xic radicals en la seva conducta.

6. Ja que l’abusador sexual pot crear en el nen o en la nena una por intensa per relatar el que li havia passat, els pares han de fer esforços per assegurar al nen/a que pot sentir-se segur i en llibertat per parlar. Si el nen/a diu que ha estat molestat/a, els pares han d’emfatitzar que el que hi va passar no és culpa d’ell. El nen/a es beneficiarà en un examen mèdic i en una avaluació psiquiàtrica.

7. Mesures preventives que els pares, els educadors, els policies, els advocats i els magistrats poden prendre. Aquestes són algunes útils:

1. Dir al nen, “Si algú tracta de tocar el teu cos i de fer coses que et fan sentir estrany, digues que no a aquesta persona i ens ho dius de seguida”.
2. Ensenyar als nens que el respecte, no vol dir una obediència cega als adults i als qui tenen sobre ells alguna autoritat. Mai s’ha de dir als nens: “Fes tot el que et digui la mainadera o la mestre/a, o l’entrenador/a, o el tiet/a, o qualsevol altre persona”.
3. Cal que recolzin els programes de prevenció en la comunitat, en el sistema escolar, en l’esport o en qualsevol altre lloc.

La millor manera d’evitar els riscos que un/a nen/a abusat/da trobarà quan sigui més gran, que seran més seriosos quan sigui adult, és proveint ajuda professional tan aviat com sigui possible, quan aparegui el problema.
El psiquiatre d’infants pot ajudar el nen o la nena a recobrar el seu sentit de auto-estimació i a alleujar els seus sentiments de culpa respecte a l’abús. Pot també ajudar els membres de la família a entendre com pot col·laborar amb el nen perquè superi el trauma.

Jaume González-Agàpito

LA FILOSOFÍA, ¿YA HA MUERTO?

November 20th, 2018

Bartomeu Pou
1. El año 1763, en Calatayud, se publicó la primera Historia de la Filosofía escrita en España. El autor fue un jesuita mallorquín, Bartomeu Pou, antiguo profesor en la Universidad de Cervera. El libro estaba escrito en latín y su título era Theses Bilbilitanae: Institutionum Historiae Philosophiae libris XII comprehensae.
Esas Teses Bilbilitanae me entretuvieron, un poco, en mi juventud. Me hicieron trabajar, algo más, en mi edad adulta. Ahora las tengo sobre la mesa. Es mío uno de los pocos ejemplares que subsisten de la obra. Ese libro me da, ahora, cierta seguridad. No deseo que sea arrogancia. Pero, poder decir, 255 años después, a su autor, “Bartomeu he fet el mateix que tú”, eso, da cierta secular camaradería.
Pou empezó por la “Filosofía Antediluviana”, yo empecé por la India, por la China y por Egipto. Él pudo usar incluso las obras de Immanuel Kant que la prestaba, antes de quemarlas, su amigo, el inquisidor de Zaragoza. Yo, dos siglos y medio después, puedo hablar, con toda libertad, de lo que he visto, de lo he oído, de lo algo que he leído y un poco de lo que he pensado. Lo puedo hacer gracias a ese esfuerzo, grande inmenso y maravilloso de una multitud de ‘filósofos’ que se preguntaron, durante muchos siglos, por lo que era “el Todo”.

“Vivamos y comamos que mañana moriremos”
2. Algunos han pensado ya en cerrar la Facultad de Filosofía de la Universidad ‘Complutense’, es decir, la que antes se llamaba “Universidad Central” de Madrid. Se preguntan: ¿para qué sirve una facultad que no tiene ningún rendimiento económico y de la que ninguna empresa quiere contratar a ninguno de sus titulados?
La alimentación, el alojamiento, el transporte, la construcción, la economía y, sobre todo, el deporte, son los grandes temas del ‘pensamiento’ actual. Hoy la salud, el dinero, el ‘disfrutar’ de casi todo y el buen comer son los dioses que hay que cuidar, incrementar y adorar.

3. Una superficialidad endémica, vestida con trapos curiosos y In, abierta a todo placer que haga olvidar la cotidianidad y que dé la satisfacción de sentirse vivo y coleando, es el vademécum de una sociedad que canta y piensa en inglés, pero que lo habla, muchas veces, muy mal.
El pobre Aristóteles decía que todos los hombres, por su misma naturaleza, desean saber y poseen la natural inclinación a la ciencia. Hoy eso quiere de decir que quieren saber cómo tienen que ordeñar la sociedad para sacarle los máximos beneficios.

4. Pero, ‘saber’ significa hoy algo muy curioso. Esa palabra se refiere a saber qué es “el Todo”. Es el saber en sí mismo. Significa una ocupación que quiere desentrañar qué es el universo y que quiere conocer a donde va.
Este enfoque no interesa a esos científicos de pata de palo, tan especializados en su especialidad, que la pregunta por “el Todo” y su significado, no la entienden, no la aceptan o que la encuentran una verdadera estupidez.
Este deseo de saber qué es “el Todo”, espontáneo y universal en el hombre, es el grano que apareció hace muchos siglos y que creció y crece, se desarrolló y se desarrolla, hasta constituir algo tan fuerte y tan extraño como su nombre: el “Amor al conocimiento”, en griego: Philo-Sophia.

La Filosofía
5. Pero, ¿qué es la Filosofía? ¿De qué trata?
En los escritos griegos de Herodoto, Jenofonte y Platón y en lo que estos dos últimos decían que dijo Sócrates, es claro que filósofo es sinónimo de ‘sabio’, de ‘sofista’, de ‘físico’ o de ‘naturalista’ e incluso, alguna vez, se aplicaba a los poetas y a los artistas. La fuerza nativa de la razón humana, en una esfera superior a la generalidad de los hombres más vulgares, recibía el nombre de filosofía y también de sabiduría.
En sus primeros pasos, estos dos nombres caminaron, en general, confundidos e identificados. Hasta la época de Pitágoras el segundo era más usado que el primero. Pero fue Platón quien generalizó la palabra ‘filósofo’ y concretó y fijó su sentido. También Aristóteles contribuyó en ello.
Platón dijo que la Filosofía es el camino por el cual el espíritu humano se eleva al conocimiento objetivo del ser y de la causa de la perfección moral. Aristóteles dice que la Filosofía es el conocimiento reflejo y sistemático de los principios del ser y del conocer en la investigación del mundo y de sus primeras causas y del hombre en su origen y su fin.
Después, en las diversas escuelas el concepto de Filosofía se modificó y se estropeó no poco.

Recapitulando:
6. En síntesis:

1. Desde los primeros ensayos ‘filosóficos’ hasta Pitágoras, los conceptos de filósofo y de sabio son equivalentes. A esta primera época podemos aplicar las palabras de Cicerón: Omnis rerum optimarum cognitio atque in his exercitatio Philosophia nominata est.
2. Desde Pitágoras hasta Aristóteles inclusive, el nombre y noción de la Filosofía se determinan, aclaran y fijan hasta adquirir su significación propia y diferencial. Se trata de la ciencia del mundo, de Dios y del hombre, en su esencia, en sus leyes y en sus relaciones objetivas.
3. Sócrates y Platón declaran que la ‘ciencia’ que el hombre puede alcanzar de estos objetos es imperfecta y muy poca cosa ante la que posee la ‘divinidad’.
4. En las escuelas posteriores, la Filosofía queda circunscrita a la investigación de la felicidad de la vida humana y de sus condiciones.
5. Para otros, en la Filosofía, se amalgama y confunde toda clase de conocimientos, desde la retórica y poética, hasta la magia y el esoterismo simbólico.
6. Para los estoicos no había más Filosofía que el estudio y la práctica de la virtud, a la cual debía subordinarse todo lo demás. Así lo dijo Séneca, “Philosophia studium virtutis est, sed per ipsam virtutem”.

7. Así, pues, la Historia de la Filosofía, no es el estudio de todo lo se ha llamado ‘Filosofía’. Tampoco de lo que se tiene como “el pensamiento humano”. Se considera ‘Filosofía” el conocimiento racional o la investigación científica de la esencia, de las leyes y de las relaciones esenciales de la realidad.
La Filosofía, y consiguientemente su historia, no se ocupan de los objetos y de las materias propias de las diversas ciencias. La Filosofía se ocupa de Dios, del mundo y del hombre. Esos son los tres grandes objetos de la realidad objetiva. Su esencia, sus leyes generales y su relación son la materia y el ‘universo’ es el objeto específico de la Filosofía.

Jaume González-Agàpito

NIETZSCHE, KIERKEGAARD I EL CRISTIANISME

November 6th, 2018

1. Vivim en una època brava i moguda. Plena de xacres i de sinecura. Avui s’imposa destruir el mite i afirmar el ‘dogma’ de la preeminència absoluta de la ciència, que és infal·lible i invencible i que a tots il·lustra i, a més, emet sentències.
En aquest context, apareix la tonteria i la ridiculesa dels qui diuen que adoren a Sòcrates i, guiats per Descartes, afirmen que tenen la glòria apol·línia de saber-ho tot ex Deo. I dels que, guiats per Dionís, trenquen tota dogmàtica per afirmar què és, precisament i concretament, en la contradicció i la negació que li són pròpies, l’home que realment existent.

2. Ja, al segle XIX, el demolidor Nietzsche i el Kierkegaard dels Discursos d’edificació bregaven en la mateixa batalla. Subjectius i apassionats. Molt individualistes i contagiats per l’apologia de la dissimulació. Tots dos enemics del sistema i de l’abstracció. Eren dos filòsofs de l’esdevenir i del temps. Tots dos enemics del primer Hegel i de la seva concepció del món. Tots dos, lectors apassionats de Schopenhauer. Atribuïen un paper fonamental al sofriment i van ser els seus propis botxins. En aquest Viacrucis d’evocació de l’Anticrist i de “la aplicación de los sentidos” en el desig de configurar-se amb el Crist pacient i sofrent, apareixen aquesta mena de personatges que per a molts, avui, semblen del Halloween.

3. Eren, ho acabo de dir, enemics del hegelianisme, especialment en el seu doble aspecte de sistema racional i en la seva disfressa de pensament ‘historicista’. Tots dos eren homes de alternativa exigent. Exigien la neteja de pensament. Rebutjaven el mètode de ‘conglomerat’ que no deixa subsistir res en la seva original puresa ètica. Era pa a ells en un mètode de complaença, en el camí cap a l’èxit. En aquesta perspectiva, la crítica de Nietzsche i la crítica de Kierkegaard, és concorde i una. És la crítica del teòleg que jutja al cristianisme en nom de la seva ‘idea’. Tots dos, renegat o combatent, eren ‘teòlegs’ d’ofici, segons allò que Werner Wilhelm Jaeger en va explicar, el 1936, en The Theology of the Early Greek Philosophers.
La crítica del hegelianisme, el del sistema oficial i el vulgaritzat, és més vigorosa en Kierkegaard que en Nietzsche. La seva dialèctica és qualitativa, respecta la diversitat de plans i combat les confusions que veu en la síntesi hegeliana i també les confusions del pensament sense estructura. En ell, el fet religiós no és allò que té una certa immediatesa. Kierkegaard el col·loca en la seva esfera específica, distinta per igual de l’estètica i de la ètica hegelianes. Certament el col·loca en una dimensió irracional, però que mai és infrarracional. Kierkegaard restitueix a la fe la seva elevació abrupta i retorna a l’home la possibilitat d’un contacte autèntic amb Déu. Nietzsche és realment el teòleg de la “mort de Déu”, cent anys abans que el bisbe de Woolwich, John A. T. Robinson, ens ho publicités en Honest to God.

4. Kierkegaard i Nietzsche van criticar el cristianisme del seu temps. Tots dos igualment ansiosos, sense doctrina subjectiva, sinó que cercaven una ‘forma’ i un ‘estil’ de “vida interior”. Tots dos, a més, herois tràgics i solitaris, lluitaven amb força contra si mateixos. Ells deien que la duresa amb ells mateixos era l’únic camí de la llibertat. Kierkegaard i Nietzsche cercaren els seus models entre els antics grecs, en contra de la filosofia del seu temps, que tendia cada vegada més a rebutjar la filosofia acadèmica. L’ateisme del segon no s’ha de confondre amb una incredulitat impotent de fe, és la fe del primer que no s’ha de confondre amb una credulitat incapaç de dubtar.
Kierkegaard, al Post-scriptum, després d’haver exposat la religió del ‘especulador’, és a dir, la del que té la pretensió de ‘comprendre’ el cristianisme i d’explicar la ‘idea’ per jutjar les manifestacions concretes, conclou: “Que l’especulador tingui raó és una altra qüestió. No es tracta sinó de saber com la seva explicació del cristianisme es refereix al cristianisme que explica”.
Per Kierkegaard el cristianisme és l’antítesi de l’especulació. Hegel, diu, ha imposat a les generacions penetrades de la seva doctrina l’admiració pel “poder de la història” que pràcticament es transforma en una admiració desproveïda de èxit que porta a la idolatria dels fets. És la mitologia de les idees i del seguiment agenollat. Combat que els qui es preocupen de la història mundial abandonin l’ètica popular als seminaristes i als mestres d’escola de poble. Aquella ètica fruit de l’interès històric mundial es concentra, així, en un nivell més elevat, en deures molt més grans.
Sobre això, Nietzsche no pensa exactament igual: “Quan, a propòsit del terme ‘moral’ es pensa en una utilitat superior, en finalitats ecumèniques, cal confessar que hi ha més moral en el comerç que en el concepte kantià “Obra com tu voldries què es faci amb tu”, o que en la vida cristiana concebuda segons el precepte: “Estima el teu proïsme per amor de Déu”.

5. Si Nietzsche és l’antisòcratic, Kierkegaard és el més socràtic dels seus contemporanis. L’ús que fa dels pseudònims és una espècie de maièutica. La ironia i l’humor són dues categories essencials del seu pensament. Es lliura només de la pesadesa de la broma. Nietzsche no va per aquest camí. Conserva sempre el gust pels vapors espessos del Dionisisme: és una filosofia destructiva a cop de martell. Dionís exigeix que el nivell de farsa sigui aplicada fins i tot alló que és més sant. No blasfema contra “l’ateu” Sòcrates sinó que el destrueix.
Jaume González-Agàpito

RELLEGINT EL TIMEU DE PLATÓ

March 18th, 2018

1. Dijous passat vaig sopar amb 6 persones més. Dues havien regit la Generalitat, una altra, fa temps, els Mossos d’Esquadra, una més amb grans responsabilitats econòmiques aquí i a Itàlia. Dues dones: una remarcable artista i l’altra una gran gestora de l’alimentació. Divendres vaig dinar amb 7 ex-responsables polítics i econòmics de casa nostra.
Jo prefereixo freqüentar aquest tipus de gent, variada i ideològicament diversa, abans de consultar el fill del propietari del diari que jo llegeixo, en català, com fan alguns mitrats de Catalunya quan tenen algun problema major.
2. El panorama social, polític i econòmic és, a Catalunya i a les Espanyes, complex, preocupant i arriscat. A mi m’agrada reflexionar, pregar, pintar i escoltar música. Ho vaig fer dissabte. Vaig acabar una tela. Rumiava que ens manca quelcom que fonamenti, vertebri i endreci la societat que ens ha tocat viure. Sentia les Simfonies de Luwing van Beethoven. Les vaig escoltar, oir i assaborir en la interpretació, que ja escoltava l’any 1956, als meus 14 anys: la d’Arturo Toscanini.
3. Al migdia, a la tarda i al vespre, vaig continuar una lectura començada el dia abans: el Timeu de Plató, en una excel·lent edició greco-castellana apareguda fa menys de 6 anys.
Les grans preguntes sobre l’origen de l’univers, sobre l’entitat de l’ésser humà i sobre el que cal que sigui la societat humana, em van fer admirar, un cop més, el geni de Grècia que jo conec i freqüento des de que, als meus 15 anys, vaig llegir la seva Republica en la modesta versió de Ediciones Austral.
El plantejament, el mètode i l’enfoc de l’obra són vàlids encara avui! La tragèdia és que la meva societat, a nivell mundial, és tan imbècil que prefereix il dolce far niente, tot cantant usque ad nauseam una infinitud de cançons erràtiques que amaguen el veritable problema humà d’avui: saber què és el Tot, saber l’origen de l’univers i què hi pinta, en ell, l’home i com ha de viure en la societat.
4. Avui tot això sembla més feina dels científics que no pas dels filòsofs. Stephen Hawking, que, amb la meva mateixa edat, ha mort recentment, sembla que anava per aquest camí. Però, els qui l’hem llegit, hem descobert en ell el filòsof i, pot ser, el teòleg, amagat i vergonyós de poder semblar de l’Edat Mitjana.
Avui, sabem que molts dels temes afrontats, al·ludits o simplement entrellucats pel Timeu de Plató s’han de resoldre comptant amb el sosteniment del computar center, però, cada cop més ens manca la philo-sophia per entendre l’univers, l’home i la societat.

Jaume González-Agàpito

BARCELONA SUPERCOMPUTING CENTER

February 14th, 2017

Ahir, 13 de febrer a les 12 del migdia, 10 persones, d’ambients socialment i acadèmicament ben diversificats i el Sr. Cònsul dels USA a Barcelona, fórem convidades a visitar el “Barcelona Supercomputing Center / Centre Nacional de Supercomputació” de la Universitat Politècnica de Catalunya. Els amfitrions fórem els màxims responsables del centre: Mateo Valero, el director, Josep Maria Martorell, director-adjunt, i Jesús Labarta.
Des del mig dia fins a les 13,15 h. el Dr. Valero i el Dr. Martorell ens van explicar què es feia i com es treballava a aquella casa, quins contactes i aliances tenien, quins reptes s’havien proposat, quins bons resultats s’havien aconseguit i quina nova perspectiva el Barcelona Supercomputing Center plantejava, en l’immediat futur, a les diverses activitats que ocupaven els 10 convidats. Tot seguit vam visitar el curiós i immens ‘ordinador’ instal·lat en l’antiga capella d’un convent de religioses amb gran respecte per conservar l’estructura arquitectònica del local i amb un fons musical de cant gregorià. Un dinar, fins a les 16,30, en un restaurant pròxim va ser l’ocasió per a un diàleg molt interessant i aprofundit.
Tot plegat ens ha plantejat., a molts dels 10 convidats, una sèrie d’interrogants, davant d’un nou estadi de la humanitat , que aquell centre ens fa veure, sospitar i entrellucar. El poder endevinar què pot aportar aquell poderós “Supercomputing Center” ara mateix i molt més en els anys pròxims, ens planteja també als que ens hem dedicat a les humanitats, a la filosofia, al dret i a la teologia un nou panorama en la recerca, en el tractament de les dades i en el poder trobar noves respostes a no pocs problemes que, abans, ens semblaven in-assumibles per la limitació del nostre instrumental d’investigació.
Crec que en el nostre treball individual i personal, però també en el nostre treball acadèmic, social i solidari hem d’acabar d’entendre que ja hem començat a viure en una nova època de la humanitat. Més del que fou la impremta a finals del segle XV i començaments del segle XVI, és ara el ‘cumputing’ de finals del segle XX i començaments del segle XXI. Però, no és únicament un nou canvi d’instrumental i de capacitat d’investigació i de comunicació, és un veritable canvi dels paràmetres mentals dels homes i de les dones del segle XXI.
El que la ‘civilització’ occidental i altres ‘civilitzacions’ d’altres èpoques i paràmetres geogràfics ens han aportat i transmès amb uns mitjans que quasi tots coneixem i apreciem, necessita ara entrar en aquesta nova època de la humanitat, en la qual la recerca, la investigació, la documentació, l’examen, la crítica, l’experimentació, l’assaig, la prova, la comparació i la selecció es poden fer a un “supercomputing center” que tenim quasi al costat de casa.
Jaume González-Agàpito

LA CROADA DELS NENS DE L’ANY 1212

August 22nd, 2016

1. Sorprèn avui el cas de dos “nens sants” que, un a França i un altre a Alemanya, intentaren dur a terme una croada de nens i adolescents per conquerir Terra Santa, els dos al mateix any 1212 i de manera independent un de l’altre.
El primer, després del fracàs que no es van obrir les aigües del Mar Mediterrani a Cannes, va acabar ‘desaparegut’. El segon després del mateix fracàs a Gènova, va acabar penjat pels pares dels milers de nens que havia entusiasmat perquè es ‘creuessin’.
2. Avui necessitem d’una croada fantàstica i utòpica com aquestes dues de fa 814 anys?
Necessitem d’alguna cosa que sigui capaç d’entusiasmar als nostres adolescents amb vista a recuperar els Sants Llocs del cristianisme?
La nostra Europa enterbolida, com llavors, pels “nacionalismes – estatals o regionals – exagerats” i per la impossibilitat de la unitat europea, avui a la Unió Europea, llavors en el Sacre Romà Imperi, necessita d’un gran mite que mobilitzi les més joves generacions amb vista a retrobar el naixement del cristianisme en el seu lloc referencial
3. Aquests joves que adoren els seus ídols futbolístics, musicals o motoritzats i els seus similars en altres ordres, necessiten que tota la seva existència sigui condicionada per un gran ideal: el de la restauració del mite cristià en les seves exigències radicals dels seus orígens.
Llavors van ser entre 14.000 o 60.000 segons els sempre dispars i disparatats historiats. Avui, gràcies a la globalització i a la comunicació immediata són, els candidats, uns quants milions.
4. La noblesa ha desaparegut avui, en tots els seus sentits, de la realitat del món concret de l’adolescència.
També els herois patriòtics, els màrtirs de la veritat i els cavallers errants ja no són, per a aquestes generacions “in fieri”, res tangible ni útil.
El capitalisme en totes les seves formes, liberal, liberalitzadora i d’enginyeria econòmica han destruït completament l’ideal ‘burgès’.
L’ideal revolucionari que van proposar Marx i Engels en el “Manifest del Partit Comunista” de l’any 1848 i que van desenvolupar, en el comunisme real Lenin, Trozky i Stalin i que condimentaren Mao i Fidel Castro, a més d’altres líders comunistes a Àsia i en alguns països llatinoamericans, avui és només gairebé res en l’atenció d’algun intel·lectual i la utopia gairebé inabastable d’alguns que ‘poden’ a Grècia i a Espanya.
La Maçoneria, regular i irregular és, com la Lògia Añaza de Tenerife: una cosa curiosa, entretinguda i gairebé irrealitzable per a les generacions adolescents.
L’esport és una altra vegada el “panem et circenses” que ofereixen els poders constituïts en els estats, en la societat i en les xarxes econòmiques. Però per als molt joves són només o el que realment els ‘dis-trau’ dels seus problemes reals o el que els fa somiar: però són també una veritable contradicció des de les exigències socials i personals que comencen a entreveure els adolescents.
Les confessions cristianes apareixen als joveníssims com la gran contradicció entre el que és predicat i el que realment és ofert.
Només la música vendible i arrossegadora és avui una cosa que juntament amb les drogues i els mòbils poden alienar als nens i als adolescents en una realitat ‘virtual’ que els alliberi de la realitat ‘real’.
5. El miracle d’una croada infantil i adolescent per alliberar l’occident de totes les seves contradiccions apareix com una cosa realment alliberadora d’una societat sense ordre, sense sentit, sense pensament i sense transcendència?
Però la gran pregunta és: Podrà el món mundial de 2016 arrossegar els milions de nens i adolescents que estan buscant el sentit de la seva existència cap a alguna cosa realment transcendent?
Sé que això pot ser tan utòpic, miraculós i fracassat com la croada dels nens de l’any 1212?
Però, seria realment alguna cosa també miraculosa que es donés donats i coneguts els seus propòsits utòpics.
Potser en l’any 2016 ens hem d’acontentar en que els nostres nens i adolescents no siguin miraculosos ni sants: potser ja els hem vacunat perquè siguin ‘realistes’, és a dir perquè morin en la realitat de la seva falta de transcendència.

Jaume González-Agàpito

A FLAGELLO TERRAE MUTUS, LIBERA NOS, DOMINE

April 22nd, 2016

1. Això cantaven els capellans quan encara resaven les Lletanies dels Sants, a les Témpores i a les regotives lligades a les quatre estacions de l´any i a les necessitats climatològiques de l’agricultura i de la ramaderia.
Les Témpores van néixer a Roma i es van difondre a altres llocs gràcies a la imposició, quasi manu militari, dels llibres litúrgics romans. En un primer moment se celebraven durant les estacions de tardor, d´hivern i d´estiu, concretament en els mesos de setembre, desembre i juny. Però, aviat, s´afegí a aquestes tres Témpores, la celebració corresponent a l´estació de la primavera, que coincidia amb el temps de Quaresma.
Com que el temps de Quaresma, regit pel calendari pasqual, col·locava les Témpores en dates molt variables entre els mesos d’abril i de maig, el seny popular feu de la festa de Sant Marc (25 d’abril) i dels tres dies anteriors a l’Ascensió (festa celebrada en la quarantena de la solemnitat de la Pasqua) un ritual que coincidia més amb els ritmes agrícoles. Es feien tres processons de rogatives per a la protecció i preservació dels sembrats. Es pregava al sant evangelista protector contra les llagostes. Sembla que aquesta rogativa fou proposada per Gregori el Magne, l’any 590, contra una plaga de llagostes i d’altres alimanyes. Eren anomenades les Lletanies Majors de Sant Marc.
En un clima de dejuni i de penitencia es reunia antigament la comunitat cristiana per donar gràcies a Déu per les collites i els fruits de la terra i per invocar la seva benedicció sobre el treball humà i la seva protecció contra les adversitats.
A Catalunya hi havia a les esglésies parroquials, especialment rurals, el ‘communidor’, hi han encara exemples a Santa Maria de Porqueres, Sant Esteve de la Doma a La Garriga, Santa Agnès de Malanyanes, etc. Era un espai cobert, normalment quadrat, amb obertures als quatre punts cardinals, on el rector, amb la Veracreu a les mans, comminava les tempestats.
Les Lletanies dels Sants també es cantaven i es canten a la celebració de la Nit de Pasqua, del Baptisme, de la Confirmació, de els Ordres Sagrats, dels vots monàstics o religiosos, de la benedicció dels abats i abadesses i a l’hora de la mort.
2. En les Lletanies dels Sants en la seva versió pre-conciliar es deia: A flagello terraemus, libera nos Domine.
El racionalisme, d’arrel francesa, que impregnà la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, es va suprimir aquesta invocació anti-sísmica.
Avui, a l’Equador, amb més de 500 morts i més de 4.000 ferits, fruit de les repetides escomeses d’un terratrèmol repetitiu, sembla que aquella supressió, de fa més 50 anys, fou inoportuna.
Els equatorians, com els europeus romans i pagans, com els europeus cristians regits pel Papa Gregori I, com els homes i dones dels 14 segles posteriors, no saben que dir, ni a qui acudir ‘racionalment’ per defugir el flagellus terrae motus. Saben quines són les causes ‘geològiques’, però no saben quan, a on i quina intensitat real tindran els terratrèmols que els amenacen.
3. Això es pot oblidar, en la pregunta filosòfica més punyent sobre la seva causalitat primària i secundària, en un món ‘divertit’ d’una societat constreta en els seus propis problemes socials, polítics, econòmics i vivencials.
Però, resta en la dona i l’home d’avui un gran interrogant sobre l’origen, el sentit i la incidència del “mal natural”.
Es pot ser ateu i dir que, com que som fruit d’una probabilitat cega, estem en mans d’un destí cec i sense sentit.
Es pot ser ‘filòsof’ i es pot acceptar una visió causal de l’univers per arribar a la Causa Primera que no sempre es pot abastar i conèixer: “Causa causarum miserere mei!”, va dir Cícero abans de morir. O negar la causalitat originària en l’univers tot això com feu Lucreci en el seu De rerum natura.
Es pot ser ‘teodiceu’ i muntar una mena de Deus ex machina que crea i després vetlla o no vetlla per un univers que no sempre es previsible en els seus moviments.
Es pot ser ‘teòleg’ i es pot a antropomorfitzar tant a Déu que, realment, sigui difícilment comprensible en la seva creació, la seva pre-ciència, la seva predestinació i la seva providència. O per les cinc vies que a la Summa proposa Tomàs d’Aquino ‘provar’ la seva realitat i la seva acció en l’univers.
Es pot ser ‘apofàtic’ i afirmar que podem afirmar el que no és Déu i, com ensenya Pau en la seva Epístola als romans, escatir, mitjançant el mateix coneixement natural les espurnes per al coneixement de Déu i, amb la fe, com diu en l’Epístola als colossencs, assolir la seva icona en Jesús el Crist.
4. A l’Equador sofreixen el terratrèmol i l’home i la dona d’occident pateixen i tenen, pot ser, compassió. Però, es fan alguna pregunta més que intenti, a més de pregar A flagello terae matus, libera nos Domine, explicar què significa ell o ella en un univers que no acaba de entendre en la seva causalitat activa i passiva? O, com els romans en te prou amb tenir panem et circenses i el futbol és ja el seu opi religiós que l’allibera d’altres preocupacions més transcendents?
Jaume González-Agàpito

CÈL.LULES ESTAMINALS ADULTES

November 9th, 2011

Avui s’inicia, al Vaticà, un congrés internacional sobre l’ús de cèl·lules estaminals adultes en medicina, sota el títol Adult Stem Cells: Science and the future of Man and Culture. El congrés durarà tres dies. Ha estat organitzat pel Pontifici Consell de la Cultura i la fundació nord-americana Stem for Life. Es vol, en ell, potenciar la investigació i donar a conèixer al gran públic les teràpies que utilitzen cèl·lules estaminals adultes. Hi participaran 350 experts científics, religiosos, polítics, educadors i representants de la indústria del sector.

Ahir, dia 8 de novembre, el congrés va ser presentat en una roda de premsa en la qual van intervenir el cardenal Gianfranco Ravasi, president del Pontifici Consell de la Cultura, el Rvd. Tomasz Trafny, responsable del Departament Científic; Tommy G. Thompson, antic secretari d’Estat nord-americà per a la Salut i els Serveis Humans i la doctora Robin Smith, presidenta de la Stem for Life Foundation i administradora delegada de la companyia NeoStem, de la qual depèn la fundació.

Hi ha dos tipus primaris de cèl·lules estaminals: embrionàries i adultes. Quan una cèl·lula estaminal es divideix, cada nova cèl·lula pot continuar essent una estaminal o desenvolupar-se convertinda en un altre tipus de cèl·lula amb una funció especialitzada, com una cèl·lula muscular o cerebral. Es troben, per exemple, en la medul·la òssia, el torrent sanguini, el fetge, etc. Això ofereix una font renovable per al reemplaçament de cèl·lules i de teixits per a tractar nombroses malalties. La utilització de cèl·lules adultes “evita el dilema ètic que planteja l’ús de estaminals procedents d’embrions”, segons va explicar la doctora Smith. “La investigació i les teràpies que utilitzen cèl·lules estaminals adultes – va afirmar – ens permeten avançar en el coneixement científic i, alhora, protegir cada estadi de l’existència”. La doctora Smith ha assenyalat que al món hi ha actualment 12,7 milions de persones que pateixen càncer, 346 milions de diabètics i 583 milions d’afectats per malalties autoimmunes. Les noves teràpies amb estaminals adultes suposen una esperança de millora o curació. Han estat ja utilitzades amb èxit en casos d’esclerosi múltiple i leucèmia, i “en un futur no gaire llunyà, podrem utilitzar-les per reconstruir teixits danyats i reparar òrgans com el cor”

Per la seva banda, el Rvd. Tomasz Trafny va assegurar que la conferència es proposa tant difondre els èxits de la ciència mèdica, com reflexionar-hi des de la perspectiva de les ciències humanes. “Desitgem plantejar algunes preguntes importants i de vegades provocadores: per exemple, si el jurament d’Hipòcrates s’hauria d’estendre a totes les ciències de la vida, ja que avui en dia la capacitat d’intervenir en totes les fases de la vida de l’home la tenen no només els metges, sinó també els científics de laboratori “.

Però, crec que és l’organització del congrés per part també del Pontifici Consell de la Cultura, del qual és president el cardenal Gianfranco Ravasi, alguna cosa a tenir en compte. Aquest purpurat, home que hem tingut ocasió de conèixer i escoltar, representa, en l’actual staff del Vaticà, aquella atenció als problemes del món que ens envolta que molts desitgem afrontar, analitzar i jutjar i que, a ell, el distingeix de manera notable en l’entorn en què es mou i treballa. Ravasi, el 5 de desembre de 2010, criticava, en “Il Sole 24 Ore”, la “vulgaritat de qui pensa que” cristià ‘sigui sinònim de cretí'”. En una actitud clarament contrària a aquest patètic aforisme, hi ha el fet que el Pontifici Consell de la Cultura abordi, en un congrés, el problema de les cèl·lules estaminals adultes i de les teràpies amb elles relacionades, des de diferents perspectives. Tema tractat fins ara, a la Santa Seu, només en àmbits científics i de teologia moral.

També ens agradaria que l’Església a Catalunya i els seus organismes oferíssin actes semblants d’informació sobre un tema de tan gran actualitat en el món terapèuctic, a més de les acostumades declaracions de caire ètic i moral.

Jaume González-Agàpito