?>

CLÁUSULAS SUELO

February 16th, 2017

1. Aceptado, acomodado, acordado, admitido, ajustado, aprobado, apropiado, arreglado, asentido, auténtico, autorizado, avenido, cierto, concertado, concordado, confirmado, consentido, constitucional, contratado, convenido, correcto, determinado, efectivo, establecido, estatuido, estipulado, flexible, genuino, gestionado, judicial, jurídico, justo, legal, legítimo, lícito, mediado, negociado, nulo, oficial, pactado, permitido, procesal, propio, rato, razonable, refrendado, reglamentario, resuelto, seguro, sensato, tratado, útil, válido, y verdadero. Son palabras que no todas entendían los que pactaban con contrato hipotecario con una entidad bancaria.
Tampoco esas entidades de crédito, después de la sentencia ‘europea’ y de la más reciente del Tribunal Supremo, no siempre parecen percibir y usar correctamente esos términos. Tampoco la administración pública española. Menos todavía algunos ‘políticos’ españoles, pese que no pocos han estudiado ciencias jurídicas.
2. Las “Clausulas Suelo” son nulas. ‘Ergo’ no existen. Retrasar la aplicación de la sentencia ‘europea’, ratificada por el Tribunal Supremo puede ser interesante para los intereses de los bancos, pero son un camino equivocado para los que pidieron las hipotecas con “Clausulas Suelo”, para las entidades que así las concedieron a sus clientes poco informados, para la administración pública española y para los partidos políticos.
Retrasar a los damnificados por las Clausulas Suelo la obtención íntegra de la parte basada en unas clausulas nulas, puede ser beneficioso a los otorgadores del producto monetario de la hipoteca, pero “a longe” no es precisamente algo muy bueno para el buen nombre de las entidades bancarias que la retrasan.
Judicializar la mayoría de los procedimientos del retorno del producto basado en las Cláusulas Suelo no es bueno, ni para los afectados, ni para el gobierno, ni para los bancos y, sobre todo, para el “Poder Judicial”.
3. Este asunto, según como sea conducido, puede ser una gran ocasión de ‘business’ para los gestores de diversas ‘especialidades’ que pueden ayudar o retrasar la devolución del producto debido a las nulas Clausulas Suelo. Pero, ciertamente, cuando antes se ‘arregle’ el asunto mejor para todos. No es muy bonito ver a España sumida en una multiforme batalla judicial sobre unas Clausulas Suelo nulas y que en nada ayudan a confiar en un estado en el cual las entidades bancarias se han dedicado presuntamente a ‘confundir’ a sus clientes.
Jaume González-Agàpito
Doctor en Derecho

BARCELONA SUPERCOMPUTING CENTER

February 14th, 2017

Ahir, 13 de febrer a les 12 del migdia, 10 persones, d’ambients socialment i acadèmicament ben diversificats i el Sr. Cònsul dels USA a Barcelona, fórem convidades a visitar el “Barcelona Supercomputing Center / Centre Nacional de Supercomputació” de la Universitat Politècnica de Catalunya. Els amfitrions fórem els màxims responsables del centre: Mateo Valero, el director, Josep Maria Martorell, director-adjunt, i Jesús Labarta.
Des del mig dia fins a les 13,15 h. el Dr. Valero i el Dr. Martorell ens van explicar què es feia i com es treballava a aquella casa, quins contactes i aliances tenien, quins reptes s’havien proposat, quins bons resultats s’havien aconseguit i quina nova perspectiva el Barcelona Supercomputing Center plantejava, en l’immediat futur, a les diverses activitats que ocupaven els 10 convidats. Tot seguit vam visitar el curiós i immens ‘ordinador’ instal·lat en l’antiga capella d’un convent de religioses amb gran respecte per conservar l’estructura arquitectònica del local i amb un fons musical de cant gregorià. Un dinar, fins a les 16,30, en un restaurant pròxim va ser l’ocasió per a un diàleg molt interessant i aprofundit.
Tot plegat ens ha plantejat., a molts dels 10 convidats, una sèrie d’interrogants, davant d’un nou estadi de la humanitat , que aquell centre ens fa veure, sospitar i entrellucar. El poder endevinar què pot aportar aquell poderós “Supercomputing Center” ara mateix i molt més en els anys pròxims, ens planteja també als que ens hem dedicat a les humanitats, a la filosofia, al dret i a la teologia un nou panorama en la recerca, en el tractament de les dades i en el poder trobar noves respostes a no pocs problemes que, abans, ens semblaven in-assumibles per la limitació del nostre instrumental d’investigació.
Crec que en el nostre treball individual i personal, però també en el nostre treball acadèmic, social i solidari hem d’acabar d’entendre que ja hem començat a viure en una nova època de la humanitat. Més del que fou la impremta a finals del segle XV i començaments del segle XVI, és ara el ‘cumputing’ de finals del segle XX i començaments del segle XXI. Però, no és únicament un nou canvi d’instrumental i de capacitat d’investigació i de comunicació, és un veritable canvi dels paràmetres mentals dels homes i de les dones del segle XXI.
El que la ‘civilització’ occidental i altres ‘civilitzacions’ d’altres èpoques i paràmetres geogràfics ens han aportat i transmès amb uns mitjans que quasi tots coneixem i apreciem, necessita ara entrar en aquesta nova època de la humanitat, en la qual la recerca, la investigació, la documentació, l’examen, la crítica, l’experimentació, l’assaig, la prova, la comparació i la selecció es poden fer a un “supercomputing center” que tenim quasi al costat de casa.
Jaume González-Agàpito

EL “PROBLEMA CATALÁN” I EL PROBLEMA D’ESPANYA

September 11th, 2016

1. Un tant per cent molt important dels catalans volen la independència, que per a molts d’ells vol dir que desitgen establir la “República Catalana”.
Un altre tant per cent dels catalans volen una veritable autonomia per a Catalunya en un estat espanyol més o menys federal.
Un tant per cent notable de catalans vol una Catalunya viva en la única nació que, com contempla la Constitució Espanyola, és Espanya.
Un altre tant per cent, petit, vol la “veritable espanyolització de Catalunya” com una regió més en la única pàtria que és Espanya.
Un tant per cent molt alt el construeixen els catalans que, premuts pels imperatius de la subsistència o, en menys nombre, de la plutocràcia econòmica, ignoren o rebutgen certes polítiques que diuen que són el ‘circ’ que diverteix i/o ocupa els qui d’alguna manera tenen la vida més o menys resolta.
2. La manca del tant per cent dels independentistes que arribi o, millor, superi el 50% de la població legal de Catalunya i el menor tant per cent dels ‘unionistes’ en totes les seves varietats polítiques, ha portat a les institucions públiques i polítiques catalanes a una situació de muntanya russa que ja, però, quasi han superat “Les Corts” del Regne d’Espanya i que els deixaran molt enrere si hem de votar per tercera vegada els diputats i els senadors.
3. Tot plegat denota que la crisi del partidisme polític, el conflicte econòmic mundial, l’entitat del que és ara una nació i un estat, el canvi en les que són ara les grans potencies polítiques, l’imperi de les multinacionals econòmiques, la crisi en la Unió Europea, el terrorisme que, avui mateix fa 15 anys, va colpir malauradament els USA i que va desencadenar la “guerra contra el terrorisme” que colpeix, avui, arreu del món les societats establertes i els nous moviments polítics de tipus popularista i assembleari, han creat un nou “status a quo” per a tota societat que avui vulgui ser el “status ad quem” d’una determinada ideologia.
4. A casa nostra complica encara més la qüestió els mites que a Espanya i a Catalunya han sustentat o engendrat les ideologies polítiques actuals.
“Un estat que es el més antic d’Europa” perquè va començar amb el Reis Catòlics i que ignora que “Don Fernando el Católico” va tenir que deixar el Regne de Castella i Lleó i que fos el Cardenal Cisneros el regent. Que foren els drets d’herència els qui posaren en el cap de “Doña Juana la Loca” les corones de Castella, d’Aragó i de Navarra. Que les tres corones continuaven sobre la testa del monarca dels tres regnes fins al començament del segle XVIII. Que el nom de “Rei d’Espanya” cap rei el va usar fins a Elisabet II de Castella i I d’Aragó, en lloc del “Hispariarum (et Indiarum) Rex”. Que Espanya es una nació es deu a Napoleó I i al seu germà Josep, “Rei de les Espanyes”. Tots elles i mols més són fets que s’han ignorat constantment pesi a l’esforç ‘vertebrador’ del franquisme i que encara avui, però, usen els espanyols “de veritat”.
Fer de Catalunya un regne i un estat ‘immemorial’ vol dir ignorar com funcionava el Regne d’Aragó i tota la complicació dinàstica i política que fins a finals del segle XV va treballar i fer sofrir aquest regne i, en ell, els “països de llengua catalana”. Pensar que les quatre barres foren una invenció de Guifre el Pilós i no el resultat de la submissió al papat del regne d’Aragó. L’usar, a partir del catalanisme dels Jocs Florals del segle XIX, l’escut reial de les quatre barres com la bandera de Catalunya, fou un disbarat descomunal que avui ningú podrà arranjar. Pensar que els “Països Catalans”, es a dir els de llengua catalana del Regne d’Aragó, són una realitat històrica indiscutible, és desconèixer la història i ignorar la realitat actual. Muntar sobre això l’entitat de la Catalunya actual és un fet històric en els darrers 150 anys, però no quelcom que doni solidesa a una realitat nacional que es defensa.
5. Espanya, o les Espanyes, han de trobar una solució viable per al fet de la plurinacionalitat del seu territori.
Espanya i Catalunya avui són dues realitats que existeixen i s’han de justificar, no pas únicament històricament, sinó en la seva entitat real avui.
El que es va començar amb la Constitució de l’any 1978 cal que avui trobi una solució constitucional per solucionar el que és Catalunya i el que és Bascònia. Definir Espanya com a la sola i única nació de les Espanyes és aparentment una solució fàcil però no útil per a resoldre els problemes de la multi-nacionalitat del territori.
Avui Catalunya ha de resoldre problemes de tot ordre que ha plantejat l’independentisme. Però l’Estat espanyol no pot resoldre avui ni els problemes que plantegen els grups dels partits a les seves Corts, ni la majoria necessària per a formar un govern.
Pot ser “el problema catalán” és un veritable problema que cal solucionar. Però pot ser “el problema espanyol”, per arribar a qualsevol solució viable, ha de tenir en compte “el problema català” i cercar una solució viable.
Jaume González-Agàpito

LA CROADA DELS NENS DE L’ANY 1212

August 22nd, 2016

1. Sorprèn avui el cas de dos “nens sants” que, un a França i un altre a Alemanya, intentaren dur a terme una croada de nens i adolescents per conquerir Terra Santa, els dos al mateix any 1212 i de manera independent un de l’altre.
El primer, després del fracàs que no es van obrir les aigües del Mar Mediterrani a Cannes, va acabar ‘desaparegut’. El segon després del mateix fracàs a Gènova, va acabar penjat pels pares dels milers de nens que havia entusiasmat perquè es ‘creuessin’.
2. Avui necessitem d’una croada fantàstica i utòpica com aquestes dues de fa 814 anys?
Necessitem d’alguna cosa que sigui capaç d’entusiasmar als nostres adolescents amb vista a recuperar els Sants Llocs del cristianisme?
La nostra Europa enterbolida, com llavors, pels “nacionalismes – estatals o regionals – exagerats” i per la impossibilitat de la unitat europea, avui a la Unió Europea, llavors en el Sacre Romà Imperi, necessita d’un gran mite que mobilitzi les més joves generacions amb vista a retrobar el naixement del cristianisme en el seu lloc referencial
3. Aquests joves que adoren els seus ídols futbolístics, musicals o motoritzats i els seus similars en altres ordres, necessiten que tota la seva existència sigui condicionada per un gran ideal: el de la restauració del mite cristià en les seves exigències radicals dels seus orígens.
Llavors van ser entre 14.000 o 60.000 segons els sempre dispars i disparatats historiats. Avui, gràcies a la globalització i a la comunicació immediata són, els candidats, uns quants milions.
4. La noblesa ha desaparegut avui, en tots els seus sentits, de la realitat del món concret de l’adolescència.
També els herois patriòtics, els màrtirs de la veritat i els cavallers errants ja no són, per a aquestes generacions “in fieri”, res tangible ni útil.
El capitalisme en totes les seves formes, liberal, liberalitzadora i d’enginyeria econòmica han destruït completament l’ideal ‘burgès’.
L’ideal revolucionari que van proposar Marx i Engels en el “Manifest del Partit Comunista” de l’any 1848 i que van desenvolupar, en el comunisme real Lenin, Trozky i Stalin i que condimentaren Mao i Fidel Castro, a més d’altres líders comunistes a Àsia i en alguns països llatinoamericans, avui és només gairebé res en l’atenció d’algun intel·lectual i la utopia gairebé inabastable d’alguns que ‘poden’ a Grècia i a Espanya.
La Maçoneria, regular i irregular és, com la Lògia Añaza de Tenerife: una cosa curiosa, entretinguda i gairebé irrealitzable per a les generacions adolescents.
L’esport és una altra vegada el “panem et circenses” que ofereixen els poders constituïts en els estats, en la societat i en les xarxes econòmiques. Però per als molt joves són només o el que realment els ‘dis-trau’ dels seus problemes reals o el que els fa somiar: però són també una veritable contradicció des de les exigències socials i personals que comencen a entreveure els adolescents.
Les confessions cristianes apareixen als joveníssims com la gran contradicció entre el que és predicat i el que realment és ofert.
Només la música vendible i arrossegadora és avui una cosa que juntament amb les drogues i els mòbils poden alienar als nens i als adolescents en una realitat ‘virtual’ que els alliberi de la realitat ‘real’.
5. El miracle d’una croada infantil i adolescent per alliberar l’occident de totes les seves contradiccions apareix com una cosa realment alliberadora d’una societat sense ordre, sense sentit, sense pensament i sense transcendència?
Però la gran pregunta és: Podrà el món mundial de 2016 arrossegar els milions de nens i adolescents que estan buscant el sentit de la seva existència cap a alguna cosa realment transcendent?
Sé que això pot ser tan utòpic, miraculós i fracassat com la croada dels nens de l’any 1212?
Però, seria realment alguna cosa també miraculosa que es donés donats i coneguts els seus propòsits utòpics.
Potser en l’any 2016 ens hem d’acontentar en que els nostres nens i adolescents no siguin miraculosos ni sants: potser ja els hem vacunat perquè siguin ‘realistes’, és a dir perquè morin en la realitat de la seva falta de transcendència.

Jaume González-Agàpito

BREXIT

June 24th, 2016

1. La mitologia, contra el que pensen els ‘racionalistes’ actuals, és el gran factor que mou realment els pobles. Els “racionalistes il·lustrats” ho sabien i per això van inventar allò de “tot per al poble però sense el poble”. Els qui van proposar la “democràcia votant” crearen en el vot majoritari el postulat irrenunciable per a la “societat lliure i feliç”.
La realitat, però, és molt més crua. Són els qui controlen realment el poder econòmic, amb tots els seus derivats, els qui condicionen la història real, amb totes les contradiccions i trapelleries imaginables, de la ciutadana i del ciutadà per als quals “el mercat” és allà on van a comprar o vendre el menjar, el veure i tots els productes necessaris per els serveis.
2. El “Regne Unit” és una gran i potent mitologia. Tan bonica com ho manifesten la Cambra dels Comuns, la dels Lords, la regina nonagenària i el seu govern. Allí on ha dominat històricament ha deixat un bon record, al contrari del que va passar amb el que feu el Regne de les Espanyes i de les Índies.
Els mètodes, però, també foren molt diversos. La política ànglica fou molt concreta, molt utilitarista, molt pràctica i molt benèfica per als interessos econòmics dels súbdits de la seva Graciosa Majestat. Tot, des de l’Absolut transcendent fins a l’ús dels encenedors, és discutible i és opinable. No ho és, però, la mitologia del Regne Unit. Des de Elisabet I d’Anglaterra això ha estat una realitat pròspera i triomfant fins al llarg regnat d’Elisabet II.
3. Avui, en el segle XXI, ha començat una nova època de la humanitat. Un estat nacional no pot solucionar els problemes en un món intercomunicat i interdependent. La Unió Europea ha estat una proposta que volia ser vàlida. Però és una proposta que encara no ha resolt la ambivalència, quan no la contradicció, entre la ‘Unió’ i els estats històrics i consolidats.
D’entrada la Unió Europea semblava útil per a molts estats. Per alguns era útil, però, amb moltes correccions concretes i protectores.
El referèndum sobre el Brexit que va proposar el Primer Ministre britànic semblava el súmmum de la democràcia del vot. Però, va oblidar la mitologia britànica. Proposar el restar o el sortir de la Unió Europea al usuari dels mercats d’abastiment del Regne Unit ha estat la contradicció de qui ha ignorat la mitologia del Dieu et mon Droit.
Jaume González-Agàpito

CATALUNYA HUMILIADA

November 5th, 2014

Som a quatre dies del 9N.
No hi ha referèndum.
No hi ha consulta.
No hi han urnes substitutòries legals.

Veiem la caiguda dels mites nostrats i dels de l’altra banda.
L’ètica manca també als qui ens predicaven des de la dreta.
És un temps de penúria econòmica.
És una època que tem la propera agitació social.
El panorama internacional ens preocupa i ens inquieta.
El Regne d’Espanya no acaba de trobar allò que cercàvem en el 1978.

Catalunya està indignada.
Uns ho diuen i altres callen.
El desencís és al cor de molts.
La independència és com la llunyana amada.
El no compromís és present en molts.
L’ambigüitat catalana a alguns molesta.
La burgesia calla.
L’Església també.
Ens manquen herois i ‘màrtirs’.

L’esquerra parla i imagina ‘poder’ governar.
El centre està preocupat per les “humanae varietates”.
Les dretes, alterades pel defalliment ètic de molts dels seus, fa la croada.
Els polítics depreciats són ignorats per gran part del poble.
Tothom voldria un mite en una civilització que canvia.

Catalunya… i el Barça estan en crisi.
Sembla que es perd.
Estan humiliats.
Refusen ser les golfes o un parc temàtic d’un conjunt enganyós.
Però apareix la gran pregunta: Ens hem equivocat de lliga o de partit?

Jaume González-Agàpito