?>

LA IRONIA DE SÓCRATES I CATALUNYA

April 6th, 2017

1. Senyor Carles Puigdemont, és a través d’una emissora àrab que els catalans hem de saber què és el que es proposa preguntar-nos al ‘Referèndum’?
La Pilar Rahola ja li ha dit que no, mitjançant 8 al dia de Josep Cuní. I té raó. A ella i a mi ens va agradar més el que va dir a Harvard. Certes coses s’han de dir a casa, “clar i català” i, només després, s’han de publicitar per montes et colles. La Theologia Solis dels emperadors xinesos no es pot practicar a la Catalunya del 2017!

2. Sé que això no és fàcil i, mantes vegades, no sembla prudent, dada la situació econòmica, social i política en la qual vivim. Els de la Corona de Castella, els de la de Navarra i molts dels de la Corona d’Aragó, no volen sentir ni tan sols parlar del ‘Referèndum’. Eixos catalans que tenen el diner com a déu i aquells que són ciutadans de Catalunya, però, pesi això, se senten més espanyols que no pas catalans, tampoc.

3. Però, en aquestes coordenades, cal aprendre de la ironia de Sòcrates. Aquest gran i misteriós personatge va morir condemnat per ateu i instaurador d’una nova divinitat, l’any 399 a. C. Això va passar en un temps difícil per Atenes. Havia sucumbit sota el poder l’Esparta i es tancava la gran època d’or atenesa. En aquella situació era difícil interpretar la desgràcia del filòsof, denunciat per Méletos, per un crim contra l’estat.

4. La interpretació de la seva mort la va donar Sòcrates mateix, per mà de Plató, en els diàlegs Eutifró, Apologia de Sòcrates, Critó i Fedó. La interpretació s’escriu en una època amplia i tampoc molt fàcil a Atenes i al món hel·lènic.
En aquesta interpretació apareix la ironia socràtica. La ironia socràtica no vol desemmascarar i abatre l’altre. Vol ajudar-lo. Vol fer-lo lliure i accessible a la veritat. L’irònic Sòcrates no aprova el propi estat espiritual i moral. Ell sap com hauria de ser, però, no es fa il·lusions sobre el fet de no ser així, i coneix les dificultats en esdevenir-ho: “car jo estic ben lluny de dir que tu hauries de ser cultivat i de dir que jo no en tingui necessitat” (Alcibiades 1, 124 c). Ell “sap que no sap res”, però no com a escèptic, sinó amb la consciència que cal, per això mateix, indagar tant decididament i amb la fe de que la indagació portarà, un dia, a reals descobriments.

5. Aquesta “docta ignorància” que té una real consciencia del propi valor, però, que porta a la recerca constant fou el triomf del llegat socràtic.
Jo avui pregunto: ¿els independentistes catalans i els unionistes espanyols tenen aquesta “docta ignorància” que és apassionada recerca de la veritat del propi destí? Crec que no.
Uns i altres, ressentits per humiliats i prepotents per un passat, mantes vegades, inventat en ordre a un futur millor, no van a la recerca, en la “docta ignorància”, de la veritat de cada societat en vistes a la llibertat i a un destí espiritual i moral satisfactori.
Cal imitar a Sòcrates i actuar ‘irònicament’, no per condemnar i abatre l’altre, sinó per alliberar per a la recerca constant de la pròpia identitat. Cal parlar poc i escoltar molt. Cal, ‘irònicament’ treballar per fer descobrir la veritat de l’home i del seu destí, ajudats pel ‘daimonion’ que, deia Sòcrates, és quelcom diví.

Jaume González-Agàpito

FRAÇOIS FILLON: UN CATÒLIC ÈTICAMENT FALLIT?

March 3rd, 2017

1. Fill d’un notari i d’una reconeguda historiadora, germà d’un molt bon pianista. De ‘bona’ i acabalada família del tot gaullista. Fillon era la solució centro-dretana per a ser president de la República Francesa. Ho era en uns moments de fracàs de l’últim president socialista, davant l’amenaça de l’ultra/nacionalisme de dreta, en uns moments molts crítics de la ‘grandeur’ francesa i després dels problemes deL sakosysme. A més François Fillon és un catòlic evident i practicant.
Tot plegat podia acontentar a molt diversos sectors dels ciutadans de la Cinquena República Francesa. Després de De Gaulle, Poher, Pompidiou, Poher (segon mandat), Giscard d’Estaing, Mitterand, Chirac, Sarcozy i Hollande, semblava que França tenia en Fillon un altre possible president capaç de portar França pels ‘bons’ camins en una Unió Europea molt traumatitzada i molt complicada en aquesta nova era ‘mundialitzada’ de la humanitat.

2. Però, a François Fillon l’ha traït el plantejament econòmic en la seva família personal.
Uns certs corrents catòlics cerquen, mantes vegades, l’eficàcia dels romano-catòlics en l’assoliment de la influència a la societat a partir d’ocupar els llocs de decisió política-social-econòmica i conduir-los d’acord amb una bona ètica del bé comú. Molt sovint ho fan amb els mètodes i les maneres dels potentats d’aquest món post-capitalista en el qual vivim.
Desgraciadament aquesta ‘ètica’ descuida el postulat de que l’ètica personal ha d’acomodar-se també a unes exigències que també tinguin en compte el “bé comú” de la societat. A més per als cristians hi ha l’exigència primera i fonamental d’ “estimar el proïsme com a ells mateixos”. A més, també, de portar una vida personal d’acord amb els postulats del “Sermó de la Muntanya” que es poden llegir en els capítols 5-7 de l’ “Evangeli segons Mateu”.
Una doble vida: la social “terrenal com la dels pagans” i la personal devota i observant dels preceptes, no poden mai estar, ‘evangèlicament¡’ en contradicció.
Masses catòlics d’una mena de nou pelagianisme pequen personalment i es confessen. Però també infringeixen els preceptes evangèlics en el seu comportament social i no sempre tenen consciència de la seva responsabilitat ètica, moral i cristiana.

3. Jo no soc ningú per judicar François Fillon. Conec una mica la legislació francesa pel que fa a la cooptació dels assessors per part de determinades persones que serveixen la Cinquena República Francesa. Però, em sorprèn que un catòlic evident i practicant no hagi calibrat la seva responsabilitat ètica i moral al col·locar molts membres de la seva família en l’aparell de l’Assemblea Nacional Francesa sense atendre als postulats que exigeix “el bé comú” també per a un cristià/catòlic-romà.
És una llàstima que, en una societat que ens informa, nit i dia, de molt del que passa arreu del món, s’hagi colpit, destapant la seva contradicció ètica personal, una persona que semblava que podia restablir quelcom de ‘grandeur’ a la presidència de la Cinquena República Francesa.

Jaume González-Agàpito

Les tres lliçons del 2008

December 30th, 2008

Viure hauria de consistir en aprendre i fer. Aprendre sense fer és immaduresa o incapacitat, fer sense aprendre és irresponsabilitat i ximpleria. Cada persona aprèn segons les seves possibilitats i coneixements . Jo he après tres lliçons a l’any que ara finalitza. Continue reading »