?>

LA CROADA DELS NENS DE L’ANY 1212

August 22nd, 2016

1. Sorprèn avui el cas de dos “nens sants” que, un a França i un altre a Alemanya, intentaren dur a terme una croada de nens i adolescents per conquerir Terra Santa, els dos al mateix any 1212 i de manera independent un de l’altre.
El primer, després del fracàs que no es van obrir les aigües del Mar Mediterrani a Cannes, va acabar ‘desaparegut’. El segon després del mateix fracàs a Gènova, va acabar penjat pels pares dels milers de nens que havia entusiasmat perquè es ‘creuessin’.
2. Avui necessitem d’una croada fantàstica i utòpica com aquestes dues de fa 814 anys?
Necessitem d’alguna cosa que sigui capaç d’entusiasmar als nostres adolescents amb vista a recuperar els Sants Llocs del cristianisme?
La nostra Europa enterbolida, com llavors, pels “nacionalismes – estatals o regionals – exagerats” i per la impossibilitat de la unitat europea, avui a la Unió Europea, llavors en el Sacre Romà Imperi, necessita d’un gran mite que mobilitzi les més joves generacions amb vista a retrobar el naixement del cristianisme en el seu lloc referencial
3. Aquests joves que adoren els seus ídols futbolístics, musicals o motoritzats i els seus similars en altres ordres, necessiten que tota la seva existència sigui condicionada per un gran ideal: el de la restauració del mite cristià en les seves exigències radicals dels seus orígens.
Llavors van ser entre 14.000 o 60.000 segons els sempre dispars i disparatats historiats. Avui, gràcies a la globalització i a la comunicació immediata són, els candidats, uns quants milions.
4. La noblesa ha desaparegut avui, en tots els seus sentits, de la realitat del món concret de l’adolescència.
També els herois patriòtics, els màrtirs de la veritat i els cavallers errants ja no són, per a aquestes generacions “in fieri”, res tangible ni útil.
El capitalisme en totes les seves formes, liberal, liberalitzadora i d’enginyeria econòmica han destruït completament l’ideal ‘burgès’.
L’ideal revolucionari que van proposar Marx i Engels en el “Manifest del Partit Comunista” de l’any 1848 i que van desenvolupar, en el comunisme real Lenin, Trozky i Stalin i que condimentaren Mao i Fidel Castro, a més d’altres líders comunistes a Àsia i en alguns països llatinoamericans, avui és només gairebé res en l’atenció d’algun intel·lectual i la utopia gairebé inabastable d’alguns que ‘poden’ a Grècia i a Espanya.
La Maçoneria, regular i irregular és, com la Lògia Añaza de Tenerife: una cosa curiosa, entretinguda i gairebé irrealitzable per a les generacions adolescents.
L’esport és una altra vegada el “panem et circenses” que ofereixen els poders constituïts en els estats, en la societat i en les xarxes econòmiques. Però per als molt joves són només o el que realment els ‘dis-trau’ dels seus problemes reals o el que els fa somiar: però són també una veritable contradicció des de les exigències socials i personals que comencen a entreveure els adolescents.
Les confessions cristianes apareixen als joveníssims com la gran contradicció entre el que és predicat i el que realment és ofert.
Només la música vendible i arrossegadora és avui una cosa que juntament amb les drogues i els mòbils poden alienar als nens i als adolescents en una realitat ‘virtual’ que els alliberi de la realitat ‘real’.
5. El miracle d’una croada infantil i adolescent per alliberar l’occident de totes les seves contradiccions apareix com una cosa realment alliberadora d’una societat sense ordre, sense sentit, sense pensament i sense transcendència?
Però la gran pregunta és: Podrà el món mundial de 2016 arrossegar els milions de nens i adolescents que estan buscant el sentit de la seva existència cap a alguna cosa realment transcendent?
Sé que això pot ser tan utòpic, miraculós i fracassat com la croada dels nens de l’any 1212?
Però, seria realment alguna cosa també miraculosa que es donés donats i coneguts els seus propòsits utòpics.
Potser en l’any 2016 ens hem d’acontentar en que els nostres nens i adolescents no siguin miraculosos ni sants: potser ja els hem vacunat perquè siguin ‘realistes’, és a dir perquè morin en la realitat de la seva falta de transcendència.

Jaume González-Agàpito

L’ESPORT UN ÍDOL AMB PEUS DE FANG?

September 21st, 2015

1. Fa un parell d’anys vaig assistir a una reunió amb els meus antics companys de curs del Col·legi Valldemia de Mataró.
Alguns em va costar reconèixer-los. El més impactant, però, fou que fora de tres, la majoria ja havia entrat en aquella compromesa situació de supervivents de guerra amb disminució física. El més curiós era que això estava en relació directa amb els més esportistes.
Avui de bon matí TV24h ha dedicat un interessant programa a la ‘jubilació’ dels esportistes. Jubilació no fàcil quan una o un ha estat ‘esportista’ i res més. Jubilació no fàcil que demana la intervenció dels psicòlegs i dels psiquiatres. Jubilació tràgica que porta a alguns al suïcidi.
2. L’esport avui és realment una força important que permet als infants, als adolescents, als joves i als no tan joves, trobar un equilibri somàtic, una teràpia eficaç contra la follia d’una civilització mercantilista i l’educació d’una persona en certs valors que ja va cantar PÍNDAR, en el segle V a. C., per als antics grecs i FIERRE DE FREDY, BARÓ COUBERTIN, a principis del segle XX.
També l’esport avui és el ‘mite’, en el sentit acadèmic del mot, que fa que molts i moltes dels humans trobin una direcció i un sentit en la seva existència en una societat en la qual quasi tot es compra i es ven.
Aquest mite fa ens els practicants i en una munió de seguidors que ell mateix es transformi en un veritable ‘mite’ religiós amb els seus ídols, sacerdots, pontífexs, celebracions, relíquies i estampes.
En un estat amb llibertat de cultes no hi ha, per a molts, res a dir.
3. Però aquest doble mite comporta tota una organització econòmica i financera que reclama grans inversions. Requereix grans instal·lacions, algunes privades, però la majoria d’inversió pública.
Aquest fet quan ofereix la possibilitat de fer esport a gent que va des dels infants als que quasi ja han fet mig segle d’edat, és important socialment. Quan fa possible el reciclatge i l’entreteniment dels més grans també és encomiable.
Però, la immensa inversió econòmica que es fa avui en l’esport, el muntatge financer per sostenir-lo i tota la complicada intervenció dels negocis, els media, la publicitat i la política en l’afer, proposen certes preguntes a la societat d’ordre social i ètic que pocs gosen proposar i menys encara respondre.
En una societat en la qual els desocupats són una legió, els mil-euristes la majoria i els pobres un tant per cent notable, ningú és capaç de fer en veu alta la pregunta: és justa i està ben regulada la inversió i la despesa, tant pública com privada, en l’esport?
Jaume González-Agàpito