?>

PANORAMA D’UN CATOLICISME EN CRISI

October 4th, 2011

Una de les sorpreses més punyents dels últims decennis, després de les múltiples i seculars croades en l’intenta de laïcitzar la societat , ha estat la constatació de que la religió és avui una de les poques forces socials capaç de posar les masses al carrer o ocupar i fer parlar, hores i més hores, als media.
La mort anunciada de Déu, ara fa quasi cinquanta anys, per John A. T. Robinson i sostinguda pels seus sequaços dels anys seixanta i setanta, va donar pas, en la confortable societat occidental finisecular, a una vivíssima floració de les més variades vivències religioses.
El Concili Vaticà II i específicament el seu Decret sobre la Llibertat religiosa i la Constitució Pastoral sobre l’Església en el món d’avui , tingueren en el catolicisme una rellevància i una incidència notable.
La teologia, de la qual no pocs es creien ja alliberats pels anys ‘70, va retornar, després, en forma de teologia de l’alliberament .
La resurrecció de la proposta laïcista de la societat , que després de la discutida i discutible «Revolució Cultural de 1968» , ha conduït a l’occident europeu a una presa de posició molt radical per part de no pocs partits polítics i de molts estats, ha desembocat, paradoxalment, en un interès pel sagrat i pel numinós en la nostra societat que ens ha sorprès a tots. Aquesta recerca del sagrat, que no van preveure els antropòlegs culturals del segle XX , va aparèixer pels anys vuitanta i creix encara avui de dia en dia, però desvinculada cada vegada més de les organitzacions eclesials i confessionals. La ciutat secular idealitzada per COX va cedir, un cop més, el pas a la suggestió de la bellesa del que és diví i a la recerca del sublim .
El fenomen és encara més sorprenent després que K. MARX , i els materialistes dialèctics que van dominar el discurs intel·lectual i no poques de les peces docents universitàries a les nostres contrades, ens havien demostrat objectivament que la religió era una simple superestructura de producció: «[…]el sospir de la criatura oprimida, el cor d’un món sense cor, l’esperit d’una situació sense esperit. És l’opi del poble (Sie das Opium des Volks)» .
D’això en van fer bandera no pocs clergues, que parodiant Sartre, van afirmar que el cristianisme no era un humanisme , proposaven una visió ‘marxista’ del cristianisme i van provocar l’extinció de la fe teològica en no pocs. D’aquest fruit amarg en van menjar, a les nostres contrades, no pocs laics que, nodrits també pel racionalisme protestant del segle XIX i XX, pel que fa a la desmitologització del cristianisme i a la crítica històrica dels seus orígens, encetada ja al segle XVIII a Europa, arribaren al plantejament d’una mena de dubte metòdic, sistemàtic i persistent de les preteses veritats revelades. Avui, en canvi, els catòlics travessen els meandres del consumisme capitalista a la recerca de quelcom que doni sentit a una vida que ha passat de les utopies irrealitzades i, pot ser, irrealitzables, a una vida gairebé sense nord ètic, en un món convulsionat i sumit en una crisi molt alarmant.
Jaume González-Agàpito